França, al divan del Nobel d'economia Philippe Aghion: "El segon mandat de Macron és un desastre"

Philippe Aghion és Nobel d'economia del 2025, juntament amb Peter Howitt i Joel Mokyr. L'entrevistem al Collège de France, la institució d'ensenyament superior fundada al segle XVI, a la seu que hi ha a tres passes del Panteó i la Sorbona. És on té el despatx quan treballa a París, una planta que comparteix amb joves doctorands. Quan li diem que som el mitjà públic de Catalunya, ens recorda, de seguida, que el seu director de tesi va ser l'exconseller Andreu Mas-Colell.

L'actual crisi del deute francès, el més alt de la seva història, pot tenir un impacte en tota la zona euro. La intenció d'aquesta conversa amb Aghion és saber què hauria de passar perquè aquesta crisi no contamini l'economia europea. El context és especialment delicat: França viurà d'aquí a sis mesos unes eleccions presidencials i els candidats més avantatjats en les enquestes, als extrems de l'arc parlamentari, ja fan propostes per posar-hi remei.

El balanç d'aquest economista de prestigi internacional sobre el final de la presidència d'Emmanuel Macron és dur: "Ho ha espatllat tot." L'entrevista ha estat feta dos dies abans del 17 d'octubre, el dia dels desordres i pillatges d'aquesta protesta estudiantil.

Isabel Galí: França és el malalt d'Europa, ara mateix?

Philippe Aghion: França no ho està fent bé. És un país que pot fer reformes, però no se n'ha sortit. El president podria haver implementat un nou sistema de pensions, però no ha sabut com fer-ho i ho ha espatllat tot.

El segon mandat d'Emmanuel Macron ha estat desastrós. Després d'un bon primer mandat, el segon és un desastre. S'havia arribat gairebé a una reforma de les pensions per punts, perquè els francesos exigeixen flexibilitat i consideració de la feina feixuga. Això s'havia de tenir en compte. Però ell s'hi va oposar obstinadament. Realment, no volia negociar i amb això va crear molta tensió.

Així que la gent es va venjar en les eleccions europees. I la seva supèrbia –perquè es va prendre molt malament aquesta derrota electoral– el va fer dissoldre l'Assemblea Nacional el 2024. I des d'aleshores, res no ha anat bé. Tot per orgull, perquè la situació era perfectament gestionable. I és una llàstima, perquè havia fet coses bones, però tot el que havia construït s'ha arruïnat en el segon mandat.

És molt trist. Conec bé el president. Som amics. És molt intel·ligent, però fa coses estúpides. Les coses difícils sap com fer-les. I les coses senzilles no sap com fer-les. Per exemple, negociar.

I. G.: Quin és el perill real d'aquesta crisi financera i què hauria de fer el govern francès per no empitjorar-la?

P. A.: El que necessitem és aprovar el pressupost per a l'any que ve. Per tant, hi ha d'haver un pressupost. I n'hi haurà, perquè hi ha una cosa que es diu article 49.3, que permet al govern tirar-lo endavant sense majoria a l'Assemblea Nacional. El govern té aquesta responsabilitat, però si presenta el pressupost i l'oposició li presenta una moció de censura, el govern cau. I cauen els pressupostos.

Marine Le Pen no té cap interès a fer-lo caure i que no hi hagi pressupost. Per què? Perquè creu que té possibilitats de guanyar les eleccions. I sense pressupost, el país funcionarà amb una llei especial. Això significa que durant un any no es pot fer res en absolut. A ella això no li interessa. I a més, si fa caure el govern, Lecornu, redueix les seves possibilitats de guanyar.

El partit de Le Pen ja ha presentat dues mocions de censura en aquest mandat i, si ho tornés a fer, ella quedaria com a algú que treballa sistemàticament contra França, sobretot en un moment en què els tipus d'interès són molt alts. Perquè si no hi ha pressupost, aquests tipus d'interès alts són els que causaran la crisi, perquè pujaran molt més. Així que crec que el govern aconseguirà aprovar el pressupost utilitzant l'article 49.3.

I. G.: Un pressupost que calmarà els mercats financers, però fent només això no desapareix aquest deute públic del 119% del PIB...

P. A.: Cal que França demostri que és capaç de convèncer. Per tant, ha d'implementar reformes, ha de revisar el projecte de reforma de les pensions.

Però això ara mateix no es pot fer. Ara mateix, el que pot fer és dir que limitarà el dèficit al 5% o al 5,2%. El govern no pot dur a terme una reforma important de les pensions en dos mesos, però aquest ha de ser l'objectiu principal, perquè això és el que costa més.

I fins i tot si aconseguim una reforma de les pensions, si avancem cap a un sistema com el suec o un sistema més equilibrat, això ja alleugerirà considerablement la càrrega del deute públic. I ho podem fer.

Hem de substituir l'edat legal de jubilació per una edat de referència i ajustar el període de cotització. O dir als francesos que es poden jubilar abans però amb menys diners.

I. G.: L'edat de jubilació ja és un argument de precampanya electoral i ho continuarà sent. Però, a curt termini, creu que la situació és prou greu per fer intervenir el Banc Central Europeu?

P. A.: Si hi ha un risc real a França, crec que en aquell moment el BCE pot intervenir. I no només per ajudar França, ja ho va dir la seva presidenta Christine Lagarde.

Si hi ha un risc real de contagi a altres països, el Banc Central Europeu pot aplicar una política menys restrictiva o bé utilitzar l'anomenat OMT. És un instrument creat per Mario Draghi que no s'ha utilitzat mai, però que permetria al BCE intervenir per proporcionar liquiditat i per alleujar la situació.

I. G.: Aquesta crisi francesa es produeix en el context d'unes eleccions presidencials amb dos bàndols oposats que van al capdavant de les enquestes i que ja hi han fet propostes. Marine Le Pen ha presentat un pla de 140.000 milions d'euros que inclou reduccions significatives de la despesa pública i Jean-Luc Mélenchon vol que el BCE perdoni una part del deute públic.

P. A.: Penso que ha de sorgir alguna figura, en l'espai entre Marine Le Pen i Mélenchon, que pugui guanyar o un o l'altre i arribar a la segona volta.

De moment, no en veiem cap i això és una mica preocupant, però encara és octubre. I els perfils sovint es tornen més clars més tard. Però necessitem una figura de consens.

Al principi, pensàvem que Édouard Philippe podria ser aquesta figura, però se n'ha anat completament a la dreta. Està obsessionat a tenir Bruno Retailleau (candidat d'Els Republicans) al seu costat. Jo soc de centreesquerra. No puc votar per Édouard Philippe a la primera volta.

Philippe podria haver jugat un paper més centrista, però proposa que tothom faci sacrificis i, en canvi, als rics no els demana cap sacrifici de res. No aborda les llacunes fiscals. No toca les ajudes a la recerca ni els crèdits d'importació que, tot i que són molt útils, algunes persones n'estan abusant, com els bancs o els grans minoristes. No està fent res que suggereixi una càrrega compartida.

Diu que reduirà les prestacions de l'atur a només un any. Només proposa coses que fan que paguin els pobres i la gent que menys té i res perquè la gent més rica contribueixi. És un home de dretes perfectament respectable, però és realment això, de dretes.

I. G.: Hi ha hagut un gran debat, a França, sobre la necessitat d'augmentar els impostos a les rendes més altes, la famosa "taxa Zucman". Què en pensa?

P. A.: Abans de res, vull aclarir que tinc una relació personal excel·lent amb Gabriel Zucman. És un economista molt bo. Va rebre la Medalla Clark, que reconeix el millor economista de menys de 40 anys dels Estats Units. S'ho mereix absolutament.

Però no estic d'acord amb ell sobre el seu impost. I et diré per què. El problema amb l'impost Zucman és que també grava la riquesa no realitzada.

Faig servir sempre la tecnològica francesa Mistral com a exemple. Mistral i Arthur Mensch estan valorats en 20.000 milions d'euros, però l'empresa, de moment, no està obtenint gaires beneficis. Si se li implementés la taxa Zucman, s'estaria gravant els 20.000 milions. Però imaginem-nos que demà la bombolla de la intel·ligència artificial esclata. Els 20.000 milions es podrien convertir en res, en 4.000 milions.

Amb aquest impost s'estaria obligant Mensch a demanar préstecs, o a incorporar l'Estat com a accionista, o a vendre accions molt ràpidament, però fent això últim perdria diners. Hauria de pagar impostos sobre 20.000 milions que en realitat no té. Amb la taxa Zucman, doncs, Mensch marxaria de França.

També Yann LeCun, l'exdirectiu de Meta que ha tornat a França i està pensant en la propera revolució en intel·ligència artificial –la de superar els models lingüístics–, faria el mateix. Amb la taxa Zucman marxarà de França immediatament i això vol dir que no hi haurà IA a França. Ens convertirem en un país centrat únicament en la producció de formatge.

I. G.: Què proposaria, doncs?

P. A.: Crec que hi ha una altra manera de fer participar els rics: crear fundacions d'interès públic sobre educació, innovació o recerca. Els diem a les grans fortunes: "Podeu posar part de la vostra riquesa en aquestes fundacions i, com a resultat, pagareu menys impost de successions." I s'ha d'afegir que, més enllà d'un cert nivell de riquesa, hi hagi una penalització. Els diem: "Si no contribuïu, el vostre impost de successions augmenta en comparació amb ara."

L'avantatge d'això és que penalitza menys els rics, perquè els estem dient que els donem l'oportunitat de ser mecenes i que el seu nom es mostri d'una manera destacada. Tothom sabrà que són un contribuent important en la fundació educativa o de recerca. És una manera de no estigmatitzar tant els rics i es basa en la riquesa generada, no en la riquesa possible.

Això, a més, vincula la successió i la sobirania. És una idea força nova que personalment estic impulsant. Crec que no podem dir simplement: "O taxa Zucman o res en absolut." Hem de proposar una altra cosa.

I. G.: Una altra xifra que, comparada amb la del deute públic, xoca molt és la dels nivells d'estalvi dels francesos: un 18,5% de la renda disponible el 2025.

P. A.: Hem de fomentar que els estalvis francesos s'inverteixin en innovació. Aquest problema, però, no és només de França, sinó d'Europa. Hi ha molts estalvis a Europa i, d'aquests, massa s'inverteixen als Estats Units, per finançar les jubilacions i innovacions nord-americanes. Això no està bé, però alhora no ho pots forçar.

El gran problema a Europa és que no tens un mercat realment integrat, un mercat únic. Cada país posa les seves barreres a sobre de les barreres europees, a sobre de les regulacions europees.

I. G.: Li preocupa el futur de França, amb una extrema dreta liderant les enquestes presidencials i que vol reduir el pressupost de la Unió Europea?

P. A.: Em preocupa, però soc el que anomeno un optimista lluitador. Es pot ser un optimista panglossià, de Pangloss, el personatge de Càndid de Voltaire, que diu que, passi el que passi, tot anirà bé. Després hi ha el pessimista, que diu que passi el que passi, tot anirà malament. I el tercer és l'optimista lluitador.

Els meus models a seguir són Churchill i De Gaulle. Es tracta de dir que hi ha coses que podem fer. I a França tenim talent, tenim investigadors formidables. Tenim un model social que, certament, necessita modernització, però és molt millor que el model americà. Tenim estalvis. Tenim energia barata, perquè tenim energia nuclear. Tenim tots aquests avantatges, i així, podem tenir èxit.

Però necessitem un enfocament una mica gaullista. De Gaulle va treballar amb els comunistes, al final. El gaullisme, inicialment, va començar com un moviment maurrassià d'extrema dreta i, després, va treballar amb els comunistes, amb el programa del Consell Nacional de la Resistència. I és aquest esperit el que m'agradaria rehabilitar. Per això crec que no hauríem d'anar massa a la dreta.

Hem de posar èmfasi de nou en la República. Torno a les escoles, ara tan d'actualitat. Hem de reformar-les, perquè les nostres puntuacions PISA han baixat. Els joves dels carrers, no tots s'equivoquen. Alguns són vàndals, però tenen demandes legítimes. Tenen raó. Hi ha massa professors absents. Hem d'abordar això, la promesa republicana a les escoles: salut, seguretat.

La reindustrialització de França només es podrà fer a través de la innovació. Parlo de França com a pilar d'Europa. Aquest és el llenguatge gaullista. I quan el fas servir bé, guanyes contra els populistes, perquè els populistes no tenen res a oferir. Només inspiren por.

Estem esperant un nou De Gaulle que representi la idea de la inclusió, de la República i alhora la industrialització. Hi ha gent que ho pot fer.

I. G.: Està pensant en el recentment nomenat candidat de l'esquerra a les presidencials Raphaël Glucksmann?

P. A.: Potser, potser. En tot cas, és molt gaullista. I necessita una postura una mica més dura envers l'economia. Però té molt de carisma. A mi m'agrada. Sí, tal com estan les coses, és a qui votaria.