Per què els mercats posen França en el focus? Una crisi a peu canviat
Soroll al carrer, crisi política i deute públic són fenòmens que, a França, moltes vegades van de bracet. L'any 1789, endeutat fins al coll i empès per la burgesia, Lluís XVI va fer un intent a la desesperada perquè l'aristocràcia i el clergat contribuïssin a l'esforç de l'estat pagant impostos. Però va arribar tard i la Revolució ho va capgirar tot, literalment.
El d'avui és un moment menys dramàtic, segur, però il·lustra fins a quin punt, històricament, la càrrega del deute pot determinar el dia a dia d'un país.
El pes de l'estat a França
França és, de llarg, el membre de la UE on el pes de l'estat és més gran. Segons Eurostat, el conjunt de la despesa pública representa un 57% del PIB, clarament per damunt dels principals països de la zona euro. La despesa en protecció social (pensions, ajudes a famílies, prestacions d'atur) representa el 23% del seu PIB, per damunt de les principals economies de la zona euro, com Alemanya, Itàlia o Espanya. També és l'estat que més gasta en salut o educació.
De fet, i d'acord amb l'OCDE, França gasta més diners per estudiant que els països amb puntuacions PISA més altes, de manera que "hi ha marge de millora".
També és veritat que mantenir constant la despesa en educació ja representaria, a la pràctica, un increment de pressupost, perquè cada curs hi ha menys estudiants, de manera que toquen més diners per cap. Però en el cas de França, segons l'OCDE, el pes de l'educació ha baixat, mentre s'ha incrementat la despesa en pensions i salut per l'envelliment de la població.
Per sostenir aquest volum, cal recaptar impostos. I França també és capdavantera, amb uns ingressos públics que representen el 52% del PIB. Al voltant de la meitat de la recaptació fiscal, segons la Comissió Europea, és sobre les rendes del treball, un 23% sobre el capital (per damunt la mitjana UE) i un 24% sobre el consum (per sota de la mitjana).
Però l'economia no ha crescut al mateix ritme que la despesa i l'estat ha de cobrir la diferència demanant crèdit. El deute públic sobre el PIB era del 65% abans de la crisi del 2008, i ara ja supera el 119%. Només el té més alt Itàlia, que arrossega aquesta motxilla des de fa dècades i, de moment, està aconseguint passar més o menys desapercebuda per als mercats.
Un cop de mala sort
El hàndicap de França és que, a diferència dels seus veïns, la bola de deute s'està fent més grossa cada any que passa. És la trajectòria, el que preocupa. I, a més, es pot dir que ha tingut mala sort. Perquè el desajust s'ha fet evident en el pitjor moment, quan el cicle dels tipus d'interès a tot el món està girant. Fins fa poc, els estats es finançaven pràcticament de franc, amb els tipus al 0%. Això s'ha acabat per a tothom.
L'amenaça d'inflació per la guerra al golf Pèrsic ha obligat els bancs centrals a encarir el cost del crèdit a tot el món.
Segons la teoria, és el que toca per refredar els preus, tot i que, en aquest cas, el brot d'inflació s'explica sobretot per factors que tenen poc a veure amb l'economia del dia a dia.
Tipus d'interès cap amunt a tot el món
Aquest moviment a l'alça s'acaba traslladant gairebé automàticament als estats, que han d'oferir més rendiment als inversors que compren deute públic.
S'hi afegeix el boom de la intel·ligència artificial als Estats Units, que està actuant com una mena d'aspiradora de capital. Hi ha molta competència per captar inversió i això ho paguen car els estats que depenen dels mercats financers per cobrir la diferència entre el que ingressen i el que gasten. En especial, aquells països que no tenen la casa en ordre. O que transmeten aquesta sensació.
Le Pen i Mélenchon espanten els mercats
I és el cas de França, que arriba a aquest canvi de cicle amb el pas canviat, en plena precampanya electoral i el focus de les enquestes en uns candidats a esquerra i dreta amb propostes que no acaben de quadrar.
Marine Le Pen ha anunciat que en cinc anys pot estalviar a l'estat 140.000 milions d'euros, amb retallades a la Seguretat Social o l'aportació francesa a la UE. L'Institut de l'Empresa calcula que, d'acord amb les mesures anunciades, l'estalvi "creïble" seria de 10.000 milions d'euros, com a màxim. A anys llum de la seva promesa, perquè l'economia es congelaria per l'efecte d'unes retallades tan abruptes.
A la banda esquerra, Jean-Luc Mélenchon proposa apujar la despesa pública 250.000 milions d'euros, que es compensaria amb una "revolució fiscal" que, segons molts analistes, és molt poc realista i només serviria per fer més profund el forat. Economistes com Thomas Piketty creuen que la solució, com ja va passar el 1789 o el 1945, després de la Segona Guerra Mundial, és apujar els impostos a les grans fortunes.
Escepticisme dels mercats
Vist el ball de números i el panorama polític i als carrers, mots inversors han decidit retirar-se del mercat francès i buscar apostes més segures. I s'ha alimentat també l'espiral d'especulació a la baixa. Això significa que el deute públic perd valor i l'estat ha de pagar més interessos per finançar-se.
El deute francès a 10 anys cotitza al voltant del 5%, el punt més alt des del 2002. I molt més del que paga Espanya, Alemanya o Itàlia.
60.000 milions només en interessos
En el cas de França, aquest 5% no és només un preu simbòlic, que afecta els mercats. Encareix el cost de demanar nous crèdits i refinançar el deute existent, de manera que part del pressupost que s'hauria de destinar a polítiques públiques ha d'anar a pagar interessos.
Segons càlculs de l'Elisi, aquest 2026 França ha de pagar només en interessos el 2,6% del seu PIB, 79.000 milions i la factura puja fins als 91.000 el 2027. Espanya, aquest any, no queda tan lluny, perquè destinarà a interessos el 2,5% del PIB, segons l'AIREF, uns 44.000 milions. Però a diferència de França, la trajectòria del deute és descendent.
França 2026 vs. Grècia 2009
El fenomen que s'ha accentuat les últimes setmanes i la sensació de vertigen ha reforçat els discursos més catastrofistes. Però la realitat és que la França d'avui no és la Grècia del 2009.
França té molt estalvi domèstic, grans multinacionals líders en molts àmbits, una economia que "ha resistit" les sotragades geopolítiques dels últims mesos, segons organismes com l'OCDE o l'FMI.
També té una població més jove que els països del seu entorn i, en definitiva, prou recursos per sortir-se'n.
El BCE al rescat?
I, a males, queda la carta del Banc Central Europeu, que pot intervenir si detecta que es disparen les diferències entre el deute dels membres de la zona euro. Són les anomenades "primes de risc", un termòmetre que mesura la distància entre el tipus d'interès que ha de pagar Alemanya (considerat el més solvent) i qualsevol altre membre del club. Com més s'eixampla la diferència, més inestabilitat per a la zona euro i més números perquè el BCE hi intervingui. Disposa de les eines per fer-ho, tot i que hi posaria condicions.
Res fa pensar, però, que siguin unes condicions (retallades, ajustos) insalvables, perquè el BCE no es pot permetre el luxe de deixar-la caure. Al final, tot es resumeix en el que va dir Jean-Claude Juncker l'any 2016 quan li van preguntar per què la Comissió Europea no sancionava França per incomplir de manera sistemàtica les regles del deute i el dèficit. "Doncs perquè és França", va contestar.
