Grècia, paradís perdut: un avís de l'impacte del turisme massiu que ressona a Catalunya i les Balears
El turisme massiu a les illes gregues més famoses ha passat de ser una oportunitat per als seus habitants a convertir-se en una amenaça per a les seves vides. El reportatge "Grècia, illes al límit", del "30 minuts", mostra els signes de col·lapse d'algunes illes del mar Egeu.
Santorini continua venent la mateixa postal de sempre: cases blanques, cúpules blaves i una posta de sol que milions de persones somien fotografiar almenys una vegada a la vida. Però darrere d'aquesta imatge perfecta, de paradís somniat, s'hi amaga una realitat molt menys idíl·lica.
Els creuers que desembarquen milers de passatgers en poques hores i saturen els carrers i les cues inacabables per fer-se una selfie en els llocs més emblemàtics han convertit uns poblets pintorescos en un malson. En aquestes illes s'ha fet evident que el model turístic grec és insostenible per la falta d'aigua, l'especulació urbanística i la destrucció del paisatge.
Però el cas grec no és una excepció, sinó que és probablement l'expressió més extrema d'un fenomen que afecta bona part del Mediterrani i que interpel·la directament Catalunya.
Barcelona, amb la pressió creixent dels creuers, i les illes Balears, sotmeses a dècades de creixement turístic intensiu, comparteixen molts dels símptomes que avui amenacen les illes gregues.
La pressió sobre el territori i la població local
A Santorini hi arriben més de tres milions de visitants cada any. L'illa, però, només té uns 16.000 habitants. Alguns dies hi desembarquen fins a 16.000 creueristes en poques hores.
Davant del risc de col·lapse, l'Ajuntament de l'illa ha hagut d'imposar, per primera vegada, un límit diari als grans creuers. És una decisió significativa: quan una destinació necessita restringir l'arribada de turistes per evitar que deixi de funcionar, probablement el problema no és conjuntural, sinó estructural.
Els efectes es veuen arreu. La roca volcànica ha estat perforada per construir hotels de luxe. En una de les illes més seques de Grècia s'hi han construït més d'un miler de piscines. Els penya-segats s'omplen de noves edificacions malgrat el risc sísmic per la seva ubicació sobre l'arc hel·lènic i la presència d'un volcà actiu.
Els ecologistes denuncien una pressió insuportable sobre l'aigua, els residus i el territori, mentre que els promotors continuen buscant els últims espais verges.
El problema no són els turistes, diuen els mateixos grecs. El problema és el model que s'ha instal·lat en alguns llocs amb molt d'atractiu. Ho resumeix perfectament el vinyater Paris Sigalas, que veu com les seves vinyes centenàries van quedant encerclades per hotels: "La destrucció no és responsabilitat dels visitants, sinó d'una societat que sempre vol construir una mica més i que ha deixat de respectar les seves pròpies lleis".
A Míkonos, aquesta deriva encara és més preocupant. L'especulació immobiliària vinculada al turisme de luxe ha anat acompanyada d'episodis de corrupció, construccions il·legals i fins i tot violència criminal.
Un assassinat relacionat suposadament amb interessos urbanístics simbolitza fins a quin punt els enormes beneficis econòmics poden acabar erosionant les institucions democràtiques.
Quan el sòl es converteix en un actiu financer molt més rendible que qualsevol altra activitat econòmica, apareixen els incentius per saltar-se la llei. El resultat és un paisatge progressivament privatitzat, una administració desbordada i una població local cada vegada més expulsada dels espais que abans eren comuns.
La mateixa situació a Barcelona i les illes Balears
No costa gaire establir paral·lelismes entre Grècia i Barcelona. La capital catalana és un dels principals ports de creuers d'Europa. Cada dia poden coincidir diversos vaixells descarregant desenes de milers de passatgers que recorren durant unes hores els mateixos carrers del Barri Gòtic, la Rambla o la Sagrada Família abans de tornar al vaixell.
Aquest tipus de visitant genera un impacte enorme sobre l'espai públic, però deixa una despesa relativament limitada en comparació amb la pressió que exerceix sobre la ciutat.
Els darrers anys, Barcelona ha començat a limitar terminals i a replantejar el seu model de creuers precisament perquè els costos socials, ambientals i de mobilitat són cada vegada més evidents.
La congestió, la contaminació dels grans vaixells i la saturació dels espais més emblemàtics han alimentat un debat que ja no gira només al voltant del nombre de turistes, sinó del tipus de turisme que es vol atraure.
Les illes Balears representen un altre exemple d'aquest dilema mediterrani. Després de dècades de creixement gairebé ininterromput, aquestes illes afronten problemes molt semblants als que avui pateixen Santorini o Míkonos: manca d'habitatge assequible, sobreexplotació dels recursos hídrics, congestió viària, degradació del paisatge, precarietat laboral estacional i una dependència econòmica gairebé absoluta del turisme.
Tant a Barcelona com a les Illes han proliferat els darrers estius les mobilitzacions ciutadanes que reclamen posar límits al creixement.
El debat ja no és ideològic, és físic, perquè els recursos naturals són finits. Les carreteres tenen una capacitat determinada. I els carrers dels llocs més emblemàtics, i les platges també. I l'aigua continua sent un recurs escàs en un Mediterrani cada vegada més afectat pel canvi climàtic.
Turisme i sostenibilitat és possible?
Malgrat aquest panorama desolador, a Grècia no tothom vol estirar més el braç que la màniga.
Astipalea, per exemple, demostra que és possible construir un altre model. Sense aeroport internacional ni creuers, l'illa aposta per establiments familiars, una mobilitat més sostenible i un creixement molt més moderat. Rep només 70.000 visitants anuals, molt lluny dels més de tres milions de Santorini.
Els habitants d'Astipalea no aspiren a convertir-se en una nova Míkonos. Precisament volen evitar-ho.
La lliçó és clara: el turisme no és incompatible amb la sostenibilitat. El que resulta incompatible és un creixement il·limitat en territoris que tenen límits ecològics, socials i urbanístics molt definits.
Durant anys, molts governs mediterranis han considerat el turisme com una font inesgotable de riquesa. A Grècia representa prop d'una quarta part del PIB. Aquesta dependència explica moltes de les decisions polítiques que han prioritzat l'expansió constant del sector per damunt de la preservació del territori.
Però quan una economia depèn excessivament d'una sola activitat, també es torna molt més vulnerable. La pandèmia ja ho va demostrar. El canvi climàtic, la crisi hídrica o qualsevol alteració geopolítica poden tornar a posar en evidència aquesta fragilitat.
La pregunta que avui plantegen les illes gregues també és pertinent per a Barcelona, les Balears i bona part del litoral mediterrani: quin és el punt a partir del qual el turisme deixa de millorar la qualitat de vida dels residents i comença a deteriorar-la i fins i tot a amenaçar-la?
La resposta no passa necessàriament per rebre visitants, sinó per governar millor el seu impacte. Posar límits al nombre de creuers, protegir els espais naturals, frenar l'especulació urbanística, garantir l'accés a l'habitatge i diversificar l'economia són decisions que exigeixen valentia política.
Perquè el principal risc no és que deixin de venir turistes. El veritable perill és que, perseguint beneficis immediats i sens fi, acabem matant la gallina dels ous d'or.