Julie Klinger, experta en terres rares: "El subministrament de la indústria de defensa depèn de la Xina"

La geògrafa Julie Klinger, professora associada a la Universitat de Wisconsin-Madison, estudia les terres rares des del 2010, molt abans que Donald Trump les catapultés a la fama per l'acord que va signar el febrer del 2025 a la Casa Blanca. Al llarg de la seva carrera ha viscut diversos anys a la Xina i el Brasil, on ha vist de primera mà l'impacte de la mineria per obtenir aquests materials, que són clau en la transició energètica i la defensa. 

El nom de terres rares és poc precís, en el sentit que no és que siguin poc freqüents, sinó que és complicat extreure-les perquè es concentren en petites quantitats.

La Xina és pionera en la inversió en recerca i desenvolupament d'extracció i processament d'aquests materials, que l'han posicionat en una posició comercial privilegiada a nivell mundial.

Núria Jar: Què són les terres rares?

Julie Klinger: Les terres rares són 17 elements químics similars que ocupen dels números 57 al 71 a la taula periòdica. Malgrat que cadascun té característiques pròpies, s'agrupen en una mateixa família perquè comparteixen unes propietats magnètiques, conductores i òptiques extraordinàries.

Cada país elabora la seva llista de matèries primeres crítiques, però en essència han de complir dos criteris: ser importants per a l'economia i que la seva cadena de subministrament sigui vulnerable a possibles interrupcions.

A la pràctica, això reflecteix la preocupació dels Estats Units i de la Unió Europea per la dependència de la Xina, que no només en produeix, sinó que també –i crec que això és molt més important– les processa per convertir-les en components tecnològics amb valor afegit.

Per què són tan rellevants per a l'economia mundial?

JK: Les terres rares s'utilitzen en gairebé qualsevol aplicació tecnològica que et puguis imaginar. Això inclou sectors i aplicacions tan diversos com les canonades per transportar energia, coets espacials, instruments quirúrgics, satèl·lits i moltes altres coses, com l'armament.

Algunes terres rares també s'utilitzen per fabricar imants molt potents, que han permès miniaturitzar molts dispositius electrònics.

En definitiva, només cal mirar al nostre voltant: si observem un dispositiu tecnològic o una infraestructura metàl·lica, és molt probable que les terres rares hi estiguin presents d'alguna manera.

Per què la Xina ocupa una posició dominant al mercat mundial de les terres rares?

JK: En primer lloc perquè la Xina ha invertit molts diners a identificar-ne els usos i desenvolupar la seva capacitat industrial per processar-les, mentre que els Estats Units i la Unió Europea, no. Això li ha permès controlar una gran part de la cadena de valor afegit i això el converteix en un soci comercial per a gairebé tothom.

En segon lloc, tot plegat va coincidir amb el període xinès d'obertura a la inversió estrangera. Hi va haver gent als Estats Units que va advertir que la cadena de subministrament de defensa nord-americana depenia de la Xina, d'on s'obtenen molts components tecnològics que es fan servir en sistemes d'armament avançats. Però la resposta política va ser que en una economia de lliure mercat, en què els pressupostos de defensa són limitats, sempre és preferible el proveïdor més barat i fiable.

El sector xinès de les terres rares és omnipresent en l'economia mundial de guerra, perquè la Xina és el principal productor de molts d'aquests components tecnològics de valor afegit. 

De quina manera els Estats Units i la resta de països poden reduir la seva dependència d'un únic proveïdor mundial?

JK: S'han intentat fer coses. Per exemple, la Llei de Reducció de la Inflació [IRA, per les seves sigles en anglès], aprovada durant l'administració Biden, va prohibir a les empreses dels sectors estratègics fer negocis amb la Xina.

És una exigència difícil de complir, tenint en compte la dimensió global del mercat xinès i fins a quin punt les xarxes empresarials mundials estan integrades. Per això, moltes empreses simplement es van dividir en una companyia que opera exclusivament amb els Estats Units i una altra que treballa amb la Xina i la resta del món. Ho explico perquè s'entengui com n'és de complexa la cadena de subministrament mundial.

És molt difícil traçar una frontera i dir que només comprarem un producte si s'ha fabricat en un lloc concret. Això és relativament fàcil amb productes com les pomes, les olives o la xocolata, però és molt més complicat quan parlem d'aliatges metàl·lics i de components tecnològics.

Ha viscut diversos anys a la Xina per desenvolupar el seu treball de camp. Què va veure sobre el terreny?

JK: Durant molts anys la prioritat va ser el desenvolupament econòmic, sense tenir en compte els danys ambientals. Quan jo hi vaig ser, el país es trobava just en aquest punt d'inflexió per transformar la seva estratègia industrial.

Hi havia zones mineres on s'havien detectat determinats tipus de càncer i es van construir hospitals especialitzats. Els habitants d'algunes ciutats considerades massa contaminades es van reubicar.

També es van impulsar mesures per controlar la pols i la contaminació de l'aigua. Malgrat que els esforços van ser impressionants, cal tenir present que la mineria a gran escala transforma de manera irreversible l'entorn. No hi ha manera d'extreure la contaminació provocada per la mineria de les aigües subterrànies.

L'estratègia és deixar que el temps faci la seva feina, però aquest procés pot durar 500 anys o més.

També ha treballat uns quants anys al Brasil. Quines semblances comparteix amb el que va veure a la Xina?

JK: Els dos països tenen una història similar que es remunta a principis del segle XX, quan geòlegs alemanys i suïssos recorrien el món a la recerca de materials valuosos. Durant l'Alemanya nazi, es feien prospeccions arreu del planeta per identificar materials que es poguessin utilitzar per fabricar armes.

Va ser en el marc d'aquestes prospeccions geològiques mundials que Occident va conèixer els jaciments de Bayan Obo, al nord de la Xina –considerada la capital mundial de les terres rares–, i també les sorres de monazita del Brasil.

Durant la Segona Guerra Mundial, els Estats Units van crear el Departament de Geologia de Guerra, que va posar en marxa diverses explotacions extractives al Brasil per proveir l'esforç bèl·lic nord-americà.

Estem assistint a una nova forma d'extractivisme?

JK: Vivim un moment d'extractivisme sense precedents. Els interessos miners han aprofitat el relat de la transició energètica per justificar la necessitat d'obrir noves explotacions per aconseguir materials. Ara, amb l'auge del militarisme, aquesta dinàmica s'ha intensificat.

Abans es deia que la mineria era essencial per respondre a l'emergència climàtica i ara es presenta com una activitat imprescindible per a la seguretat, la força militar i la defensa.

Tot plegat alimenta un impuls extractiu cada vegada més gran. Però crec que és important recordar que gairebé tot el que hem extret al llarg de la història continua existint en algun lloc de la superfície terrestre. Per tant, és possible augmentar molt la producció d'aquestes matèries primeres crítiques sense obrir noves mines ni excavar nous forats a terra.

El problema és que les indústries extractives han consolidat un relat molt convincent i també han aconseguit orientar les polítiques i les solucions financeres cap a l'obertura de noves mines.

Per exemple, el reciclatge de materials?

JK: Una de les coses que més valoro de la legislació europea és que parla específicament d'economia circular i reciclatge, cosa que la nord-americana no fa.

A banda del reciclatge d'aparells electrònics, vehicles, avions, equips mèdics i molts altres productes, cal tenir en compte que totes les explotacions mineres generen grans volums de residus. Se'ls anomena així, però contenen molts materials valuosos.

Recuperar residus miners existents és una tasca complexa i cara, però no crec que ni de bon tros s'acosti a la dificultat, el consum energètic, el cost i l'impacte ambiental d'obrir una mina nova en un paisatge que fins aleshores no s'havia alterat.