La força de la dona a Moçambic: una xarxa de mares d'acollida per als nens orfes
L'alta incidència del VIH a l'Àfrica ha deixat molts infants orfes en regions amb molt pocs recursos i on no hi ha cap centre per atendre'ls. Aquí, qualsevol iniciativa, per petita que sigui, és vital.
A Conhane, un poblet rural de la província de Gaza de Moçambic, fa anys que hi funciona una iniciativa d'èxit, una xarxa de mares acollidores. Són el pilar central del projecte i la majoria són àvies i, fins i tot, besàvies, però continuen fent de mares.
Maria Macuvele va ser una de les primeres que s'hi va implicar, i en aquests anys ha cuidat tants nens que diu que n'ha perdut el compte. Ara també és coordinadora d'un dels barris i ajuda les altres mares quan algun dels menors està malalt i cal portar-lo al metge o té qualsevol altre problema.
Les mares d'acollida reben suport i una cistella d'aliments mensual per ocupar-se dels nens que tenen a càrrec, amb una estricta condició: que s'assegurin que cada dia van a escola i que tenen tot el que cal per poder estudiar. Per la seva part, la Fundació NEPP, l'entitat catalana impulsora de la iniciativa, es fa càrrec de totes les despeses escolars, des de la matrícula fins als uniformes i el material escolar.
Per gestionar el programa, l'entitat té contractat un petit grup de treballadors locals que coordinen els recursos necessaris per cobrir les necessitats de mares i infants. Des d'acompanyar-los amb cotxe a la capital perquè vagin al metge, fins a fer el seguiment escolar.
El coordinador del projecte a Moçambic és Merione Alberto Sebastião, que té clar que l'explicació que la xarxa funcioni des de fa tant de temps és que "és una estructura muntada des de la base, des de la mateixa comunitat."
La dona, al centre
Aquesta estructura que posa la dona al capdavant encara té un altre valor afegit. Els obre el camí perquè facin pinya i plegades guanyin força en una societat que els deixa molt poc marge de decisió, tot i que són les que porten tot el pes de la família i de la casa. Elles cuiden i alimenten els fills, i són les que van al camp per conrear l'hort i cuidar els pocs animals que tenen.
Intentem que la dona, que és la gran desconeguda a l'Àfrica, agafi un protagonisme que sigui cert.
La Fundació NEPP, amb el psiquiatre Jordi Domingo al capdavant, va engegar aquest projecte d'apadrinament amb només set nens, en una de les regions més pobres i castigades per la sida. Vint-i-dos anys després, tenen cura de prop de 300 orfes, amb una llista d'espera de 80.
L'alt índex de transmissió i el poc accés als tractaments antiretrovirals van fer que moltes dones morissin i els seus fills quedessin orfes. Ara els contagis s'han començat a reduir gràcies a les campanyes sanitàries que s'han anat estenent per tot el país, sobretot a les zones més aïllades i rurals.
Aquest projecte amb segell català representa, però, un gra de sorra en un país on no hi ha cap registre oficial de quants orfes hi ha ni de quina és la seva situació. De fet, un dels primers tràmits que fa la fundació quan acull un infant és fer-li el carnet d'identitat perquè estigui registrat. A la majoria de zones rurals això no passa i, per tant, és impossible saber, per exemple, quants habitants hi viuen.
La fundació organitza un cop l'any un viatge de voluntaris des de Barcelona per poder fer revisions mèdiques als nens i fer-ne el seguiment fins que es fan grans. Durant una setmana els controlen el pes, l'alçada i l'estat de salut general. També porten pediatres i professionals de diferents especialitats per fer-los revisions dentals i oculars, entre d'altres. I si es detecta alguna malaltia o afecció greu, se'l deriva a l'hospital.
El projecte ha començat a collir els primers fruits i aquest any s'ha llicenciat a la universitat el primer dels menors atesos. L'Elton Mulhui, que es va quedar sense la mare i el pare quan només tenia sis anys, ha acabat la carrera d'Enginyeria de Mines. Encara recorda quan membres de la fundació van anar a veure la seva àvia, que encara estava de dol, per ajudar-la a cuidar-lo.
Em van dir que no podia renunciar als meus estudis, que tenia la força i el poder per fer-ho.
Els programes de prevenció del VIH, sota mínims
Situada al sud de Moçambic, la ciutat de Chókwè és en una de les regions amb la taxa d'infecció de VIH més altes del país. L'hospital Carmelo, integrat dins la xarxa pública, és l'únic centre de referència. Des d'aquí, fa trenta anys que lluiten amb pocs recursos per frenar els contagis i atendre 8.500 malalts.
Els diferents programes de seguiment i prevenció havien aconseguit reduir l'índex de contagis. El director de l'hospital, Artur Macuácua, relata que als inicis diagnosticaven una vintena de casos al dia, però que havien aconseguit rebaixar-ho fins als 4 o 5 diaris. Una tendència positiva, molt lligada als recursos i als programes d'ajuda internacional, que s'ha començat a revertir.
La suspensió dels contractes de l'Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional, ordenada per Donald Trump, està incidint de ple en molts programes de prevenció del VIH a l'Àfrica. I des de l'Hospital Carmelo no tenen cap dubte que la situació empitjorarà.
La directora clínica, Elsa Jordâo Zitha, explica que ja no disposen del personal que anava pels pobles i els barris a fer el seguiment dels pacients. Per tant, ja no es fan les xerrades ni es té un contacte directe amb els malalts per animar-los a no deixar la medicació o resoldre'ls els dubtes.
Si aquests pacients abandonen el tractament, sens dubte, la càrrega viral augmentarà i hi haurà més transmissibilitat.
Una situació que s'agreuja per l'impacte que la crisi climàtica té a Moçambic. El país té llargs períodes de sequera seguits d'episodis de ciclons devastadors. Els seus efectes els obliga a començar de 0 cada vegada.
El gener passat va ploure tant que la zona de Chókwè va quedar completament inundada. Cases, camps de conreu i carreteres desaparegudes sota l'aigua, i prop de mig milió de persones que van haver de fugir dels seus pobles.
No és excepcional. Les primeres grans inundacions les van tenir el 1977, però les següents no van arribar fins al cap de 23 anys. Això ara ha canviat i les inundacions ja són anuals.