La història d'Arturo Pomar, nen prodigi dels escacs explotat pel franquisme, a "Sense ficció"

Arturito Pomar, amb només dotze anys, sortia a les portades de les revistes dels anys quaranta com a nen prodigi dels escacs. Es va convertir en una figura popular a Espanya en una època de misèria i, gràcies a ell, el joc de les 64 caselles es va posar tan de moda que milers d'espanyols van començar a jugar-hi. 

El documental "El petit peó", que "Sense ficció" estrena el 26 de maig, repassa la història d'Arturo Pomar, explotat pel règim franquista com a símbol de prestigi durant la postguerra espanyola. La seva fama internacional va servir als interessos de la dictadura però, en créixer, va caure en l'oblit.

Leontxo García, expert en escacs, recorda com a l'Espanya de l'època hi havia una sèrie de nens que apareixien constantment al NODO, a les ràdios i als diaris.

Es va convertir en un dels nens prodigi predilectes del franquisme, juntament amb l'actriu i cantant Marisol, l'actor i cantant Joselito i l'actor Pablito Calvo.

El règim franquista, interessat a mostrar la cara amable de la dictadura, no va dubtar a beneficiar-se del prestigi cultural i intel·lectual que li reportaria la fama internacional de Pomar. El va esprémer jugant simultànies i certàmens, i va abusar de la figura infantil per als seus propis interessos. 

Segons Leontxo García, "no hi havia un pla sistematitzat orientat perquè Pomar tingués un entrenament integral i permanent per desenvolupar el seu talent excepcional".

En condicions normals li haguessin donat una educació especial d'acord amb el seu nivell intel·lectual i pel fet que era un superdotat per als escacs. Tot això, a l'Espanya dels anys 40 era impensable.

Funcionari de Correus per viure, però sense abandonar mai els escacs

A la memòria col·lectiva queda el record que, quan va deixar de ser un nen, Arturo Pomar va deixar de jugar i va caure en l'oblit, però la veritat és que va continuar ascendint en els escacs temps després de ser considerat nen prodigi.

Ja sense l'ajuda del govern, va viatjar durant tres anys per tot Amèrica, on va guanyar torneigs i diners a la mateixa velocitat que els dilapidava. Els diners no significaven res per a ell, s'havia convertit en un home excèntric que només entenia d'escacs. En tornar a Espanya, es va casar i va tenir set fills. Per sustentar la família, es va fer funcionari de Correus, però no va abandonar la seva gran i única passió: els escacs.

Tot i la seva família nombrosa i la feina, va continuar jugant arreu del món. El seu moment clau va arribar a l'Interzonal d'Estocolm de l'any 1962, el torneig previ al campionat del món. Allà, es va enfrontar completament sol als millors del món: els jugadors russos i Bobby Fischer, dels Estats Units. Havia arribat al zenit de la seva carrera, però l'esforç sobrehumà de preparar les partides sense gairebé poder dormir, el va trencar i li va desencadenar una esquizofrènia.