La llegenda de Sant Jordi: del soldat romà torturat durant set anys al cavaller, el drac i la rosa
Carlos Baraibar
A dia d'avui ningú pot assegurar que el personatge històric que ha arribat als nostres dies com el cavaller sant Jordi existís en algun moment.
Com tantes vegades passa, qui va fixar la seva història va ser l'Església. En concret, hauria estat el papa Gelasi, que al segle V va recollir les primeres llegendes sobre un soldat romà d'origen grec, de nom Jordi (Georgios), que hauria servit sota l'emperador Dioclecià (segle III-IV) a la Capadòcia, l'actual Turquia.
Jordi hauria confessat públicament la seva fe cristiana, enmig de la persecució romana, per la qual cosa hauria estat torturat durant set anys amb assots, pallisses, mutilacions o amb una roda de tortura amb ganivets.
Enmig d'aquestes tortures, la hagiografia diu que Jordi hauria resuscitat tres vegades, posant així les bases de la seva santedat.
Finalment, Jordi va morir decapitat.
Segons explica el folklorista Amadeu Carbó, la figura i llegenda de Sant Jordi es un compendi de moltes històries i llegendes que es consoliden al segle XIII quan Jaume de Voràgine compila l'anomenada "Llegenda àuria", on es recullen les vides dels sants.
El Sant Jordi cavaller
És en aquell moment, en plena Edat Mitjana, que sant Jordi es converteix en un cavaller, aprofitant que les històries de cavalleria i les croades estaven "de moda".
De fet, segons Carbó, els croats són els que porten la història de sant Jordi d'orient, amb diverses llegendes associades, i el mite acaba arrelant amb variants diferents a cada indret.
Transformat en l'ideal cavalleresc, sant Jordi lluita contra el drac.
El simbolisme del drac és clar: una bèstia formada per les parts més terrorífiques d'altres animals que encarna el mal, tot el que és dolent.
El cavaller el derrota quan està a punt de menjar-se la princesa.
Segons explicava el folklorista ja desaparegut Jan Grau, el simbolisme de la princesa està vinculat amb la fertilitat: "La princesa és l'evolució de l'última verge del poble. La seva mort significaria la fi de la descendència de la comunitat."
La rosa, pròpia de la llegenda catalana
L'aparició de la rosa de les entranyes de la bèstia un cop morta és una particularitat de la llegenda de Sant Jordi catalana, que no comparteixen altres països que tenen sant Jordi com a patró, com Anglaterra o Geòrgia.
Segons Carbó, la flor també remet simbòlicament a la fertilitat.
De fet, Carbó aventura que el naixement de la rosa de la sang del drac esbudellat pot entroncar amb el mitraisme romà, un culte molt implantat entre els soldats romans (segles I-IV dC) (recordem que el Jordi inicial era soldat).
En aquest culte, de la sang d'un brau mort per Mitra, en naixien llavors i plantes, símbol de la vida.
Per acabar de reblar el clau, l'etimologia mateixa de "Jordi" remet a la fertilitat, la pagesia, el treballs de la terra i el cultiu (ge- (terra), -ergon (treball)). Segons Carbó, seria l'equivalent a "pagès".
En la creació de la tradició, també s'apunta la importància d'una fira dels enamorats on es venien roses a prop del Palau de la Generalitat a la Barcelona del segle XV.
Aquesta tradició hauria perdurat fins el segle XIX quan, durant la Renaixença, i després amb Joan Amades consolidant el cànon de la llegenda a principis del XX, la tradició del cavaller sant, el drac i la rosa s'acaben fusionant.
Les relíquies robades de Sant Jordi
Sant Jordi és patró de Catalunya des del segle XV. El 1465, les Corts estableixen el 23 d'abril com el dia del sant.
El patró ha estat central, al llarg dels segles, en la cultura popular i aristocràtica del país.
Una de les coses que ho demostren és que, encara a dia d'avui, el Palau de la Generalitat guarda les relíquies de Sant Jordi. Tres suposats fragments d'os del cos del sant que al llarg de la història han estat objecte del culte.
Aquestes relíquies, avui, són al Palau de la Generalitat, però van estar desaparegudes durant més de 60 anys.
El reliquiari d'or que conté els suposats ossos del sant van ser robats, se suposa que als volts dels anys 40 del segle XX, en el context del final de la Guerra Civil.
No va ser fins l'any 2013 que algú va retornar-lo, en secret de confessió, a l'aleshores canonge arxiver de la catedral de Tortosa, Josep Alanyà.
L'acte de restitució del reliquiari es va fer el mateix 2013.