Qui és Andy Burnham, el "Rei del Nord" que liderarà el Regne Unit

Aquest dilluns, 20 de juliol, Andy Burnham agafarà el relleu de Keir Starmer com a nou primer ministre britànic, el 59è que ocuparà el càrrec des del 1721.

Burnham arriba al poder menys d'un mes després de convertir-se en diputat, sense debat intern ni primàries dins del Partit Laborista, ni tampoc mandat de les urnes.

Però si hi ha un moment en què Andy Burnham va actuar com a futur primer ministre –potser hauríem de dir com a líder de l'oposició– va ser l'octubre del 2020, l'any de la pandèmia. 

Des de Manchester, d'on era alcalde, va criticar les restriccions de la covid-19 imposades pel govern conservador de Boris Johnson. I va defensar que les mesures per contenir el virus havien d'anar acompanyades d'ajudes públiques per als negocis de la ciutat.

Feia tres anys que havia guanyat les eleccions locals del Gran Manchester amb el 63% dels vots i les seves paraules van arribar a la població.

Alguns bars van penjar rètols oferint-li hamburgueses de franc. A més, en homenatge a "Joc de trons", els usuaris de les xarxes socials el van anomenar el "rei del nord", un sobrenom que ha perdurat fins avui. 

En les següents eleccions locals, el maig del 2021, Burnham va revalidar el càrrec amb el 67% dels vots. Els electors tenien la percepció que l'alcalde els havia defensat, que era un dels seus. 

Laborista des de l'adolescència

Andy (diminutiu d'Andrew) Burnham va néixer a Liverpool el gener del 1970, però es va criar a Culcheth, una població tranquil·la entre Manchester i Liverpool. 

Allà va anar a una escola pública catòlica. El seu pare era tècnic en telecomunicacions, i la seva mare, recepcionista de metge de família.

Als 15 anys es va afiliar al Partit Laborista, coincidint amb les vagues dels miners contra Margaret Thatcher. En una entrevista del 2001 al diari local Lancashire Telegraph, explicava el que va viure als anys 80: "Vaig veure de primera mà el mal que els tories van fer a les comunitats locals, la injustícia em posava malalt."

Volia alguna cosa millor per a la gent treballadora i encara ho vull. 

Ell i els seus dos germans van ser els primers de la família a anar a la universitat. Burnham es va graduar en Filologia Anglesa al Fitzwilliam College de la prestigiosa, però també selectiva, Universitat de Cambridge. 

El seu professor d'anglès a secundària, Stephen Harrington, ara ja jubilat, explicava a la BBC que el seu alumne era reticent a anar-hi: "Va caldre molta persuasió perquè presentés la sol·licitud per anar a Cambridge, perquè sentia que, com a noi de classe treballadora, no era per a ell. No creia en ell mateix, però ho va fer." 

Al començament li va costar aclimatar-se, però es va treure la carrera i va fer una colla d'amics. De fet, hi va conèixer la seva dona, Marie-France van Heel, nascuda als Països Baixos, amb qui ha tingut un fill i dues filles. 

Burnham no és un novell

L'exalcalde de Manchester té una llarga trajectòria política i coneix els ressorts del poder. Quan va sortir de la universitat, als anys 90, va treballar breument de periodista i d'assistent del grup parlamentari laborista a la Cambra dels Comuns. 

El 2001 va aconseguir l'escó al Parlament de Westminster i aviat va entrar a l'equip de la Secretaria d'Estat de Cultura, Premsa i Esport del govern de Tony Blair. 

Quan el 2007 Gordon Brown va succeir Blair, Burnham va ascendir a viceministre d'Economia, després a ministre de Cultura i finalment de Salut. 

En aquest últim càrrec, va intentar crear un sistema de gestió pública per a l'atenció a la gent gran, malalts i discapacitats. Va elaborar un pla per finançar-lo amb l'impost de successions, però amb l'arribada al poder dels conservadors, el 2010, no va entrar mai en vigor.

Quan Brown va dimitir, en perdre les eleccions generals del 2010, el nostre protagonista es va presentar a les primàries per liderar el partit. Va quedar quart, molt per darrere d'Ed Milliband. 

El 2015, els laboristes van caure derrotats altra vegada i Burnham va tornar a la càrrega per ser el cap del partit. Tampoc se'n va sortir i va quedar per darrere de Jeremy Corbyn. 

Dos anys després, va deixar el Parlament a Londres i va tornar cap a casa. El 2017 va guanyar les eleccions per ser alcalde del Gran Manchester, un comptat del nord-oest d'Anglaterra, on viuen tres milions de persones entre la gran ciutat i l'extensa àrea metropolitana. 

Durant la seva gestió, va portar sota control públic la xarxa d'autobusos, va crear un sistema integrat de transport i va intentar reduir la xifra de gent que dormia al carrer. 

El retorn a Westminster

Després de vuit anys d'absència al Parlament, a la conferència laborista de la tardor de l'any passat, Burnham no es va descartar com a candidat al lideratge laborista. I a inicis del 2026, va començar a sonar com a potencial relleu de Starmer, que perdia popularitat a marxes forçades. 

L'alcalde de Manchester va criticar les retallades del primer ministre i va reclamar un gir a l'esquerra del partit. Però si volia disputar el lideratge, primer havia de tornar a ser diputat. 

Ho va intentar al febrer, en les eleccions parcials anticipades de Gorton and Denton, una circumscripció dels afores de Manchester, convocades arran d'una malaltia greu del diputat titular. Però el comitè nacional executiu laborista hi va votar en contra –Starmer n'era un dels membres– i no li van permetre presentar-s'hi. En canvi, al juny, el partit sí que el va deixar ser candidat en els comicis parcials anticipats de Makerfield, a l'oest de Manchester. 

Aquestes eleccions es van convocar gràcies a la dimissió del diputat laborista, que es va fer l'harakiri polític per permetre a Burnham tornar a Westminster. 

Era una aposta arriscada, perquè Reform UK venia de guanyar 24 dels 25 regidors en les eleccions locals del 7 de maig a la mateixa zona. Burnham va dir que era la darrera oportunitat per aturar l'extrema dreta. I va arrasar. 

Aquella victòria va tornar a fer creure als laboristes que encara era possible derrotar la formació de Nigel Farage en les eleccions generals del 2029. Quatre dies després, Starmer va anunciar que dimitia. 

Manchesterism

Una de les claus per a l'ascens de Burnham al cim del laborisme és la seva habilitat per connectar amb la gent, l'olfacte polític, l'oratòria i la voluntat de transformar el Regne Unit com ha fet amb Manchester. 

És l'anomenat Manchesterism, reduir el neoliberalisme i buscar un socialisme que sigui business-friendly. 

Vol recuperar el control públic de l'aigua, l'energia i el transport, però sense arribar a una nacionalització total. Vol construir habitatge públic i reindustrialitzar el país. 

Tot com a resposta a la forta desigualtat que ve de les polítiques dels anys 80 –Thatcher altra vegada–, que van privatitzar l'economia i centralitzar el poder polític a Londres. De fet, el Regne Unit és un dels països d'Europa més centralitzats i amb més desequilibri geogràfic entre el nord pobre i el sud ric. 

Ha promès allunyar-se del centralisme i crear una seu del govern permanent al nord –el número 10 del nord–, des d'on tirar endavant una gran descentralització del poder des de la capital cap a altres regions i ciutats, com va explicar en el seu únic discurs després de la dimissió de Starmer. 

Els seus crítics l'acusen, però, de voler acontentar tothom per preservar la popularitat. També de defugir les qüestions difícils, com ara d'on traurà els fons per finançar les seves promeses en un país on el deute públic ja és un 100% del PIB.

Seguidor de l'Everton

De fet, l'entrada de Burnham a Downing Street també serà una fugida del centralisme londinenc en termes futbolístics. Si Starmer és acèrrim seguidor del londinenc Arsenal, Burnham ho és de l'Everton, un dels clubs de Liverpool. És un dels equips històrics anglesos, fundat el 1878 –20 anys abans que el Palamós CF o 21 anys abans que el FC Barcelona–. 

L'Everton té fama de tenir una afició de classe treballadora molt lleial, però té uns resultats esportius discrets. Ara s'haurà de veure si Burnham renovarà l'abonament de temporada una vegada sigui primer ministre. Per tant, malgrat haver estat alcalde de Manchester durant nou anys, no ha estat mai ni del City ni del United. 

En canvi, si parlem de música, sí que tria bandes de Manchester. Dels anys 80 li agraden The Smiths o The Stone Roses. I dels 90, els Elbow i els Oasis, la música dels quals apareixia en el seu vídeo de campanya de les passades eleccions a Makerfield.