Del "robot" Starmer al "rei del nord" Burnham: tots els reptes del laborisme britànic

Quan aquest dilluns al matí el laborista Andy Burnham s'havia de desplaçar a Londres per prendre possessió del seu escó al Parlament britànic, la seva opció ha estat el tren. Aquest sistema de transport és més ràpid, còmode i ecològic que el cotxe per fer aquest trajecte d'unes dues hores i mitja, però també és una fantàstica oportunitat de comunicació política.

S'ha pogut veure el popular exalcalde de Manchester agafant el transport públic vestit amb una samarreta fosca i uns texans negres. Tot un símbol del "man of the people" –"l'home del poble"–, la imatge d'home normal que ha anat cultivant durant els més de deu anys al capdavant del govern local de Manchester i la seva àrea metropolitana.

En arribar a Westminster, el districte del poder polític londinenc, s'ha convertit en diputat... amb un canvi de roba previ: amb americana i corbata s'ha fet un selfie acompanyat del grup parlamentari laborista a la cambra.

Aquesta vestimenta no és exclusiva dels diputats, però simbolitza els dos mons que Burham haurà de fer casar si, com es preveu, es converteix en el nou llogater del 10 de Downing Street.

Però per saber quins seran els reptes de Burnham, primer cal repassar els errors de Keir Starmer, l'encara primer ministre laborista que ha acceptat que ja no té el suport dels seus diputats. Starmer va arribar al poder amb una majoria absolutíssima de 412 escons, però el juliol del 2024 ja es podia veure que aquesta victòria tenia més de demèrit del caòtic Partit Conservador que no pas mèrit del propi nou primer ministre. El líder del laborisme britànic disposava d'una oportunitat d'or per capgirar això. I no l'ha aprofitat.

La falta d'una política clara i propera en defensa de la classe treballadora ha estat determinant: no hi ha hagut mesures contundents a favor de les butxaques dels britànics, tocades per la inflació derivada del Brexit i dels conflictes d'Ucraïna i l'Iran. I encara ha estat pitjor: ha arribat a impulsar l'eliminació d'ajuts a jubilats per pagar la llum i el gas.

Una gran part del laborisme no ha entès això, ni tampoc per què el seu líder feia piulades sobre l'arribada irregular d'immigrants pel canal de la Mànega amb un to més propi de l'extrema dreta. El cap de govern ja sentia la pressió de l'ultra Nigel Farage i un Reform UK en plena onada de popularitat.

Per acabar-ho d'adobar, la seva imperícia a l'hora de triar els membres del seu equip ha estat l'últim clau del taüt polític. Recentment, es va saber que va nomenar un tòtem del laborisme com Peter Mandelson com a ambaixador als Estats Units quan ja tenia informació dels seus vincles amb el milionari pedòfil Jeffrey Epstein.

Els britànics n'han tingut prou i li van deixar clar a les últimes eleccions municipals. L'advocat i fiscal que havia de posar ordre al país estava fent tot el contrari. Un punt que es pot veure com a positiu, però, ha estat que ha decidit no allargar l'agonia de la seva sortida.

L'energia que els britànics han vist que faltava a Downing Street és el que ara té com un dels reptes Andy Burnham. Amb 56 anys, haurà d'afrontar el desafiament de les dues ànimes del laborisme: la centrista de l'univers Tony Blair o la més a l'esquerra, representada pels encara seguidors del defenestrat líder Jeremy Corbyn. I amb quines polítiques?

El marge que tindria Burnham per gastar en portar en l'àmbit britànic els programes socials o de gestió pública de serveis privatitzats que l'han fet tan popular a Manchester no és gaire gran.

Caldrà fer molts comptes pel que fa als impostos. A més, mentre pensa en els treballadors britànics també hauria d'escoltar les demandes de l'empresariat britànic si, com vol, té intenció de reindustralitzar la part d'Anglaterra que el va veure néixer i créixer.

La seva posició dins l'esquerra moderada pot afavorir-lo en aquesta última tasca, però fer del partit una casa comuna per a totes seves les sensibilitats no serà bufar i fer ampolles.

El "rei del nord", com el van batejar quan es va oposar amb un to gairebé èpic contra les restriccions de la covid aprovades per Boris Johnson, ara haurà de prendre decisions ell mateix per unir el partit i el país.

Per això ningú no espera que faci cap moviment sobre la reclamació de promoure el retorn del Regne Unit a la Unió Europea, ara que fa 10 anys del referèndum.

I si finalment arriba al poder, també caldrà tenir un ull posat en la seva relació amb Donald Trump i en la gestió dels independentistes escocesos, nord-irlandesos i gal·lesos. El carisma podrà amb tota aquesta agenda?