Separació amb fills: com afrontar-la amb el mínim dolor possible

Les separacions de parelles amb fills són una realitat cada cop més quotidiana de moltes famílies que porta associada molt d'estrès, dolor i molta preocupació per "fer-ho bé". 

La psicòloga Elisenda Pascual defensa a "L'ofici d'educar" de Catalunya Ràdio que un divorci no destrueix la família sinó que la transforma i que, com a generació, tenim el repte d'aprendre a separar-nos des d'un lloc de bon tracte. 

Com es pot fer una separació amb el mínim dolor possible? La Neus i la seva parella, després de 12 anys de relació i dues criatures, es van separar perquè s'havien anat distanciant: "Hauria agraït molt que ell hagués tingut més responsabilitat emocional en el trencament, i he entès que el dol és un procés més llarg del que pensava." 

"El que ara impera a la relació és el bon rotllo, ajudar-nos i posar-ho fàcil", explica, "però això a vegades és la perdició, perquè deixes de cuidar-te." 

El Fran s'ha separat després de 10 anys de relació i dos fills petits en comú: "Vam deixar d'estar enamorats i hi havia força discussions, i l'ambient era pesat i desagradable per als nens. Estem fent mediació amb una advocada per redactar el conveni, i hi ha conflictes per la part econòmica i per temes puntuals amb les criatures." 

No és fàcil separar-se, reconeix Pascual, i implica afrontar diversos fantasmes: el de la culpa de trencar la família, el de no haver-ho sabut fer millor, el de la por de fer patir els fills, el de la ferida interna d'abandonament o haver d'afrontar la vida en soledat o el de com es reorganitza la vida postseparació. 

La separació sana i conscient 

Tots ens podem separar, però fer-ho d'una manera sana i conscient requereix quatre consideracions bàsiques, assevera la psicòloga Elisenda Pascual, autora d'"Amor de piel adentro", "Criar i jugar", "Maternitat invisible" i "L'ombra de la Clara".

Separar-se per i amb amor; fer-se càrrec de les pròpies ferides internes; el nou sistema familiar requereix noves pautes de funcionament i fer-ho amb respecte.

Separar-se no és fàcil, implica un dol, un canvi d'estructura, deixar anar, una transició, un dolor i també hi ha el dret d'estar enfadats, reconeix Pascual, però hem d'entendre que al mig de la separació hi ha els fills, que necessiten un acompanyament i cura en el procés de reestructuració familiar.

"L'ideal és separar-se quan encara admires i respectes la parella i el vincle no està carregat d'odi", aconsella Pascual, "però vivim en un sistema que no cuida la vida, i quan la parella arriba a la criança, em trobo amb molta desregulació i sobrecàrrega, sobretot les dones." 

A la Neus, separada amb dos fills, durant el divorci, l'han ajudat la xarxa d'amigues, la família immediata, i fer teràpia personal. El Fran, també separat i amb criatures petites, explica que, tot i haver-se organitzat en dues cases, segueixen sent una mateixa família, i que està anant a teràpia per elaborar el dol, però també vol sentir la felicitat de la nova etapa, més enllà del drama de la separació. 

La relació de parella i la criança ens posen davant de les nostres ferides d'aferrament primari, assegura la psicòloga: "Si s'ha tingut un aferrament insegur en la infantesa: evitatiu, demandant, tòxic, controlador o negligent, i ha funcionat, s'adopta com a mecanisme de defensa. Des d'aquest primer amor de la figura d'aferrament, escollim i ens relacionem amb la parella; i el detonant de la separació és quan la ferida agafa les regnes del nostre funcionament intern." 

I per això, més enllà del conflicte, la separació és una oportunitat per sanar les pròpies ferides internes i deixar de repetir patrons poc sans, reconeix la psicòloga: "El que no és saludable és agafar el que ens molesta, fer bola i ficar-ho dins una bossa. És interessant trobar un lloc on narrar la nostra història perquè el que no s'explica s'acaba enquistant i es pot fer trauma." 

La separació per als infants 

Si la relació està preservada, és preferible explicar plegats la decisió de separar-se als fills, recomana la psicòloga Elisenda Pascual.

Explicar quins canvis hi haurà i que vetllareu perquè aquests canvis es puguin parlar i perquè se sentin cuidats.

I si no hi ha bon tracte, que ho expliqui la persona més serena i que transmeti menys judici, perquè els fills necessiten sentir la unió dels seus pares dins el seu cor, assegura la psicòloga: "Honrar l'exparella dins els nostres fills pot ser complicat al principi, però és bàsic per preservar la salut mental dels fills. Quan triangules, t'apartes o exclous, quan menysprees l'altre, a qui més afecta és als fills, perquè la part que existeix gràcies a l'exparella no s'està valorant ni cuidant." 

Sobretot en la primera infantesa és molt important no menystenir l'altre davant seu, i esperar a certa edat per explicar-los què ha passat.

"Els nens necessiten comprendre l'estructura del nou sistema familiar, que el funcionament serà diferent i que no sempre tindran el que volen", explica la psicòloga.

Caldrà escoltar com se senten, què els costa, les seves frustracions i no fer mala cara quan ens parlen del pare o la mare.

I tenir present que amb les criatures hi pot haver regressions, manifestacions físiques que poden requerir temps, com erupcions, pèrdua d'autonomia, com tornar-se a fer pipí al llit, o baix rendiment escolar, afegeix la psicòloga. I per això és important comunicar-ho també als centres educatius o a les activitats extraescolars perquè estiguin alerta.

Elisenda Pascual proposa: "Els nens, quan juguen a la separació, que tenen dues cases i els passen coses diferents, estan elaborant a través del joc la vivència per integrar-la." 

I si la separació és conflictiva? 

Entre un 20 i un 25% de les parelles amb fills que trenquen tenen divorcis conflictius, assegura Chon Molina, doctora en Psicologia, experta en família i infància i coautora del llibre "Divorcio conflictivo y parentalidad": "És habitual trobar progenitors que col·loquen l'atenció en l'altre o en el malestar que els provoca o en el trencament, en lloc d'empatitzar amb la situació personal que passen els fills i filles".

Cal que aquests progenitors busquin l'ajuda professional especialitzada d'advocats, mediadors o psicòlegs.

Una parella s'hauria de separar, no hauria d'estar junta ni tenir criatures, quan hi ha una relació tòxica, abusos, falta de cura o negligència, assevera Elisenda Pascual: "En aquests casos, cal posar un límit, marxar d'allà i demanar ajuda".

"La prioritat és vetllar pel benestar dels infants. I deixar-los espais segurs per parlar-ne. Tot i tenir present que els infants poden no expressar malestar i això no vol dir que no el sentin", recomana l'experta.

La forma com vivim i la societat en la qual vivim és un dels grans precursors de l'augment de les separacions, afirma Pascual: "Falta xarxa de suport, abans i després de separar-se, que alleugeririen la criança. Perquè, com diu el proverbi africà, per criar un infant fa falta tot un poblat, però, en canvi, cada vegada tenim més exigències que van en detriment d'un sistema nerviós regulat, l'única manera d'afrontar les ferides de la infància que ens posen fills i filles al davant." 

Com a generació, tenim el repte de trobar una manera diferent de separar-nos, però també tenim el desafiament d'entrar a formar una família amb més consciència, conclou Pascual.