El testimoni dels afectats per l'esvoranc de l'L9: "No tornaré a casa fins que em certifiquin que està bé"
La presència de maquinària de grans dimensions, operaris treballant, bombers i Guàrdia Urbana és la imatge que s'ha apoderat del voltant del mercat de Sant Gervasi des de fa gairebé un mes. Quan els 300 veïns desallotjats el 7 de juliol passat començaven a respirar, de nou un ensurt.
L'aparició d'una nova cavitat i una esquerda estructural en una de les finques afectades ha fet ajornar fins al setembre, com a molt d'hora, els plans per tornar a casa o reobrir el negoci a les 120 persones que encara no ho havien pogut fer.
La resignació i la incertesa planen entre tots aquests veïns, que es troben vivint una situació que mai s'haurien pogut imaginar. Posem noms i cognoms a alguns dels casos, com el de la Thais López, que és l'encarregada d'una clínica dental. Tenen uns 600 clients mensuals que ja fa més de tres setmanes que no es poden visitar:
Hem anat reprogramant les cites, però ara hi ha hagut aquest nou ensurt i hi ha gent que té dolor i no es pot esperar i se'n van a una altra banda.
A uns 100 metres del mercat de Sant Gervasi hi ha un dels hotels on s'han reallotjat alguns d'aquests veïns. Des del carrer es pot veure una parella d'avis asseguts arran del vidre de la recepció.
És la manera que tenen d'omplir les hores i és que, com que viuen al barri des de tota la vida, de tant en tant veuen amics o coneguts que caminen per la vorera i, amb sort, acaben improvisant una visita que els escurça el dia: "Ens passem el dia aquí, a l'aparador", diu en Ramon Pedrol Barrufet intentant treure ferro a la situació.
Just al seu davant, la seva dona, la Teresa Miró Solé, es mostra més compungida:
No puc dir paraulotes però això ens ve molt de nou. Tenim ganes de tornar a casa.
Just a tocar de les tanques que encerclen tota la zona afectada, sembla que la vida ha recuperat certa normalitat.
L'Emili Olivé és d'una de les finques que ja es consideren segures i, per tant, pot tornar a instal·lar-s'hi quan vulgui. Ara bé, ha decidit que, de moment, es quedarà a l'hotel on el van enviar les administracions:
No hi penso tornar fins que em donin uns certificats que confirmin que tot això està bé.
A la vorera de davant, gairebé simultàniament, una dona s'atura a la carpa dels Bombers. Parla amb un d'ells per intentar saber si hi ha cap novetat.
És de les que s'ha d'anar mentalitzant que no podrà tornar a casa fins al setembre. Explica que això l'ha desestabilitzat per molt que li diguin que tot està controlat: "Jo tinc quatre nets, com voleu que els convidi a passar una tarda a casa? No ho puc fer, ni tampoc els ho puc demanar als seus pares."
Aquest recorregut s'acaba davant de la Pizzeria Verona, al carrer Teodora Lamadrid. Al pati interior, on hi havia la terrassa, és on es va obrir l'esvoranc i, per tant, on va començar tot aquest malson.
Darrere d'una tanca, com cada dia, hi ha el Domingo Fínez, el propietari. El seu negoci s'ha convertit en la principal via d'accés a la zona on s'han de fer bona part dels treballs. On abans hi havia taules, ara és un espai ple d'eines, tubs, sacs de ciment i amb un continu anar i venir d'operaris i bombers.
La barra és l'únic record que queda d'un passat recent. Menys d'un mes. Ens explica que tot plegat li ha començat a passar factura a la salut: "Em costa molt dormir, descanso perquè estic esgotat, però a les 5 o a les 6 ja estic amb els ulls oberts. Crec que m'he fet vell de cop."