El curs 2026-2027 anirà de Trump. Però de què anirà Trump?
Preguntar-se de què anirà el curs 2026/2027 als Estats Units a hores d'ara és un exercici retòric: anirà de Donald Trump. La política nord-americana gira al seu voltant, sigui a favor, en contra o si us plau per força, des de fa 10 anys. Potser caldria girar la pregunta: de què anirà Donald Trump?
La imprevisibilitat, sigui calculada o per falta de full de ruta clar, forma part de la caixa d'eines del president dels Estats Units i això fa que la incertesa sigui un paràmetre a tenir en compte quan parlem del rumb econòmic o polític del país. Però fem l'exercici a través d'un calendari que desemboca en les eleccions de mig mandat del 3 de novembre.
"És l'economia, estúpid"
La frase, suada i atribuïda a un assessor de la campanya de Bill Clinton l'any 1992, torna a ser veritat, si és que mai ha deixat de ser-ho.
Segons la majoria d'enquestes, la principal preocupació dels nord-americans és el cost de la vida. I ara mateix tenen un president que, o no hi vol donar importància o ho fa veure. Trump ha despatxat el neguit ciutadà d'estar pagant la benzina a més de quatre dòlars el galó amb un "ja baixarà".
Dos anys després d'arribar a la Casa Blanca i engegar una guerra aranzelària amb mig món, continua culpant Joe Biden d'una inflació que es resisteix a baixar. L'economia nord-americana aguanta i creix, i el consum intern i el mercat de treball, amb alts i baixos, també són resilients.
Però en una societat molt desigual, amb problemes d'accés a l'habitatge i un sistema de salut que no tothom es pot pagar, aquesta inflació persistent s'ha instal·lat als preus i en l'estat d'ànim dels ciutadans i no dona treva a una Reserva Federal que es veu entre l'espasa d'un president que la pressiona per abaixar tipus i la paret de la seva tasca: domar la inflació sense gripar l'economia.
Que el deute nord-americà hagi superat una nova barrera psicològica, la dels 40 bilions de dòlars i que els bons a llarg termini del Tresor nord-americà estiguin per sobre del 5%, és la cirereta del pastís econòmic de la tardor: no perquè Washington no pugui continuar endeutant-se, sinó perquè ja no ho pot fer tan barat i això pot acabar encarint hipoteques, préstecs i inversions. O sigui, el preu de la vida per a milions de nord-americans, també els que van votar Donald Trump per la promesa d'abaixar-lo.
Trump i el món
Un dels factors que ha encarit la vida als Estats Units, sobretot als sortidors de benzina en un país on conduir és mig religió mig obligació, és la guerra amb l'Iran. Més enllà de ser justament un dels motius que engreixa el dèficit nord-americà –es calcula que aquesta guerra ha costat entre 40.000 i 100.000 milions de dòlars– sis mesos després d'iniciar un conflicte que segons Donald Trump havia de durar sis dies, el president encara no ha articulat una explicació que hagi satisfet els nord-americans; ni sobre el motiu per anar a la guerra ni sobre quina és la rampa de sortida d'un conflicte enquistat.
Fidel al seu estil d'obrir carpetes de manera impulsiva, a vegades per tancar-ne en fals d'altres, ningú descarta que una intervenció a Cuba sigui la manera d'apuntar-se la victòria que a l'Iran se li resisteix. La guerra a Ucraïna o l'alto el foc a Gaza que mai ho ha sigut són dues carpetes que el president Trump tampoc no ha resolt, tot i dir que ho faria la primera setmana a la Casa Blanca. I la carpeta de Veneçuela llisca cap al colonialisme: Trump va dir després de capturar Maduro que volien el seu petroli i se'l quedarien i així ha estat. De canvi de règim o de facilitar unes eleccions, ni una paraula.
El termòmetre per saber per on passen les relacions de la primera potència mundial amb el món tindrà aquest setembre un escenari privilegiat: l'assemblea general de les Nacions Unides a Nova York. Allà veurem si Trump s'entén millor amb adversaris eterns com Rússia, Veneçuela o la Xina que amb presumptes aliats i veïns com el Canadà o la Unió Europea. Després de dos anys de política d'assetjament a qualsevol líder mundial que no combregui amb els seus postulats serà l'ocasió per comprovar si Trump manté el poder de pressionar tothom tothora o alguns li han pres la mida.
Aquella setmana d'alta diplomàcia acabarà, segons ha anunciat Trump i no ha confirmat la Xina, amb la visita d'estat de Xi Jinping a Washington. Després d'aquesta reunió internacional d'alta volada, seria la segona vegada que el líder xinès visita la Casa Banca, les eleccions de mig mandat, previstes per al 3 de novembre, Trump les tindrà a tocar.
Eleccions de mig mandat, un referèndum per a Trump
El nom de Donald Trump no serà a cap butlleta electoral, però inevitablement les eleccions també giraran al seu voltant. Seran un referèndum a la seva gestió com a president i a la seva influència com a líder del partit republicà. Ell ha donat suport personalment a més de 250 candidats a les primàries i només 9, fins ara, han perdut la candidatura. Ara bé, una cosa és guanyar les primàries en una cursa dins el teu partit i l'altra guanyar les eleccions al candidat del partit rival.
La Cambra de Representants renova els seus 435 escons i el Senat un terç, 34 senadors. Ara mateix, els republicans tenen majoria justa a les dues cambres i aspiren a retenir-la, malgrat que l'històric diu que el partit que governa –i els republicans governen a la Casa Blanca i el Congrés– acostuma a pagar el desgast perdent una o les dues cambres legislatives. Si Trump suma o resta ho sabrem el 3 de novembre a la nit.
Però i si el resultat no és important? La pregunta ve a tomb de les moltes vegades que Donald Trump ha donat a entendre que ell només reconeix el resultat electoral que li convé (val la pena recordar que encara ara no ha reconegut la victòria de Joe Biden el 2020). La Casa Blanca fa mesos que treballa per restringir el dret a vot amb l'argument de lluitar contra un frau que ningú ha demostrat que existeixi.
Més enllà del que es coneix com a gerrymandering i que al llarg dels anys han practicat amb entusiasme tant republicans com demòcrates, és a dir, el redisseny dels districtes electorals per afavorir els resultats del teu propi partit, Donald Trump ha ordenat un ventall d'accions dirigides a controlar, des del govern federal, un procés electoral que la Constitució deixa en mans dels estats: ha demanat les llistes de votants als estats, vol que el servei postal, una agència federal, controli qui rep la documentació per votar per correu, ha retallat els recursos de l'FBI i altres agències que s'encarregaven de la ciberseguretat electoral, ha posat negacionistes del resultat electoral del 2020 en càrrecs de responsabilitat i ha castigat aquells que n'havien defensat la integritat. I sobretot, ha sembrat la desconfiança en el sistema de manera que si guanyen el seus, problema resolt, i si perden, el terreny estarà adobat per tornar a dir que els hi han robat les eleccions.
I els demòcrates?
Doncs els demòcrates arriben a la tardor del 2026 encara buscant-se al mirall del desastre de 2024 per trobar quina és la millor manera de confrontar Donald Trump. Els últims mesos l'onada de candidats a l'esquerra del partit o directament membres dels Demòcrates Socialistes (DSA), iniciada amb l'ascensió de l'alcalde de Nova York, Zohran Mamdan,i i que han guanyat moltes de les primàries, ha obert un debat sobre on és el futur del partit: més a l'esquerra? Més al centre? I sobre quin és el discurs més útil per tornar a connectar amb una ciutadania que els veu més a prop de l'elit del país que del nord-americà mitjà.
Els demòcrates estan obligats a recuperar la Cambra de Representants i, si pot ser, el Senat, si volen evitar un desastre polític amb pocs precedents. Per a Donald Trump, un president que funciona amb decrets llei, que menysprea el Congrés i tira pel dret i que afronta els seus dos últims anys de presidència sense possibilitat de tornar-se a presentar, aquestes eleccions haurien de tenir una importància relativa.
Si no és que la gorra que es va posar al sopar amb periodistes que cobreixen la Casa Blanca i que deia "Trump 2028" ens torni a situar, una vegada més, en la posició d'explicar el que ara ens sembla inexplicable.