Es pot obligar a fer una quarantena als passatgers del creuer amb hantavirus? Què hi diu la llei
Redacció
Les declaracions contradictòries de la ministra de Sanitat, Mónica García, i la de Defensa, Margarita Robles, han evidenciat que hi ha diferents interpretacions sobre la possibilitat d'obligar els ciutadans amb residència a Espanya a confinar-se tan bon punt desembarquin de l'Hondius, el creuer afectat per un brot d'hantavirus.
Malgrat que totes dues es refereixen al mateix marc legal, Margarita Robles diu que la quarantena ha de ser voluntària perquè implica una privació de llibertat i, per tant, cal que l'afectat signi un consentiment informat.
En canvi, la ministra de Sanitat, Mónica García, diu que apel·laran a la solidaritat i al sentit comú dels evacuats per no arribar a una quarantena obligatòria, però afegeix que, si cal, faran servir les eines legals de què disposen per fer-ho.
De quines eines parla? A l'ordenament espanyol hi ha, com a mínim, tres normes que permeten a l'executiu adoptar mesures com ara l'aïllament o la quarantena obligatoris quan hi hagi un risc per a la salut pública, tot i que la pràctica habitual de les autoritats sanitàries és exhaurir primer la via de la col·laboració voluntària.
Aquests redactats legals preveuen implementar mesures preventives --com ara la quarantena-- de persones infectades o exposades a la malaltia.
Però alhora expliquen que aquestes mesures s'han d'aplicar d'acord amb un principi de proporcionalitat, un concepte que admet lectures molt àmplies i diferents.
Es parla també d'una preferència de la col·laboració voluntària del ciutadà amb les autoritats sanitàries, i es diu que s'ha de garantir o prioritzar aquelles mesures que no interfereixin en la lliure circulació dels ciutadans, per bé que torna a insistir que és admissible fer quarantenes.
Ara bé, quan ja es parla de quarantenes obligatòries, el Ministeri de Sanitat admet --i aquesta segurament serà la clau, més enllà de l'entesa amb els afectats-- que les mesures queden subjectes a l'autorització o ratificació judicial, que es pot basar en una recomanació o en un protocol d'un organisme internacional com podria ser l'Organització Mundial de la Salut.
En aquest punt, el ministeri es podria trobar amb un problema. I és que l'OMS encara no ha fet públic el protocol que està acabant d'enllestir, però ja ha explicat que en principi proposa només aïllament per a aquelles persones que tinguin símptomes i malaltia confirmada.
Per a la resta, parla d'una "monitorització activa" que dependrà de cada país. Tot i això, el mateix ministeri podria fer públic un protocol que sí que parli de confinaments obligatoris, i això també ho hauria de tenir en compte la justícia a l'hora d'emetre un veredicte.
Les tres lleis en joc
La Llei orgànica 3/1986 dona poder a les autoritats sanitàries per adoptar mesures especials quan així ho exigeixin raons d'urgència o necessitat sanitària, incloent-hi expressament mesures de reconeixement, tractament, hospitalització o control de persones quan hi hagi indicis racionals de perill per a la salut de la població, així com accions preventives generals sobre malalts, contactes i medi ambient.
La Llei 14/1986 General de Sanitat reforça aquesta habilitació competencial en atribuir a l'Estat, d'acord amb l'article 149.1.16a CE, la competència exclusiva en matèria de sanitat exterior, així com la potestat de coordinació de totes les administracions davant de situacions de risc d'incidència nacional o internacional.
Aquesta norma preveu expressament que, "davant un risc imminent i extraordinari per a la salut, les autoritats sanitàries podran adoptar totes les mesures preventives que considerin oportunes, entre les quals cal incloure la quarantena de persones infectades o exposades".
De totes les normes, aquesta és la més clara, perquè també estableix que les mesures adoptades davant d'una situació de risc imminent i extraordinari "han de ser proporcionades als seus fins", han d'estar degudament motivades i "només es podran mantenir durant el temps estrictament necessari mentre subsisteixi la situació que les va justificar".
A més, afegeix que caldrà donar preferència a la col·laboració voluntària dels ciutadans amb les autoritats sanitàries; que no es podran imposar mesures obligatòries que comportin risc per a la vida, i que, entre les opcions disponibles, s'hauran d'adoptar les que menys perjudiquin la lliure circulació de persones i béns, la llibertat d'empresa i els altres drets afectats.
Finalment, la Llei 33/2011 del 4 d'octubre General de Salut Pública completa aquest quadre en imposar a les administracions l'obligació de dur a terme les actuacions necessàries per gestionar els riscos per a la salut de la població, i habilita específicament l'Estat per a la vigilància de la sanitat exterior i la prevenció de malalties a la frontera.