L'Ebre, 2.000 anys de navegació fluvial: dels romans al turisme
Els vestigis més antics de la navegació per l'Ebre es remunten a la civilització romana, tot i que possiblement les primeres embarcacions ja el solcaven en època ibèrica o inclús abans.
Autors clàssics com Estrabó o Plini el Vell fan referència a la navegabilitat per l'Hiberus Flumen i el Museu de Tortosa exposa una estela funerària del segle II dC amb una corbita, una embarcació mercant similar a les que apareixen també en algunes monedes de la Dertosa romana.
"L'Ebre ha estat el nexe de comunicació entre la gent i el comerç de totes les ciutats i pobles que es troben al llarg del seu curs. Tortosa va arribar a ser una ciutat molt rica i important gràcies a la navegació fluvial", explica Irene López, autora de "Nascuts al riu Ebre". El llibre fa un recorregut històric de la navegació pel tram català d'aquest riu.
Segons López, "el moment àlgid d'aquesta navegació va ser al segle XVI, quan les drassanes tortosines bullien d'activitat amb la construcció i reparació de vaixells i hi havia un intens trànsit de llaguts que transportaven mercaderies riu amunt i riu avall".
Entre finals del segle XIX i principis del segle XX diverses embarcacions de vapor van transportar regularment mercaderies i passatgers
L'últim "vaporet" que va circular per l'Ebre va ser l'Anita, construït el 1915 a les drassanes de Tortosa. Feia el servei regular entre Tortosa i les poblacions del delta de l'Ebre i fins i tot oferia excursions turístiques fins al far de l'illa de Buda. Amb la competència del ferrocarril conegut com a Carrilet de la Cava, l'Anita va deixar de circular el 1927 i una riuada el va enfonsar deu anys després.
No exempta de problemes per la variabilitat del cabal, la circulació de mercaderies amb llaguts es va mantenir fins a mitjans del segle passat. El llibre homenatja alguns dels últims llaguters que van circular per l'Ebre i també els oficis vinculats a aquesta navegació, com els mestres d'aixa i els calafats, encarregats de construir-los i de mantenir aquestes embarcacions adaptades a la navegació fluvial.
Torna la navegació, però lúdica i turística
Durant els segles XVIII i XIX diverses iniciatives van fracassar en l'intent de domesticar l'Ebre amb el seu dragatge artificial, amb l'objectiu d'obrir-lo a embarcacions de gran calat. Fa trenta anys un nou projecte de la Generalitat va recuperar aquest llegat, amb l'objectiu de revifar la navegació fluvial, però amb finalitats exclusivament turístiques i lúdiques.
Actualment hi ha més de cent quilòmetres navegables entre Ascó i Amposta, dragats i mantinguts per l'Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l'Ebre. També hi ha navegació turística a la desembocadura de l'Ebre i al pantà de Riba-roja d'Ebre, en aquests casos sense necessitat de dragatge.
En el tram dragat, un total de quatre embarcacions programen sortides regulars pel riu, a Tortosa, Amposta, Benifallet i Ascó. També hi ha mitja dotzena d'empreses de lloguer de piragües.
"És l'únic riu navegable de Catalunya i té un gran potencial. El paisatge des del mig del riu és espectacular, amb una gran explosió de natura quan t'allunyes de les poblacions", explica Jordi Domingo, patró del llagut turístic de Tortosa, Lo Sirgador.
Tot i aquest atractiu, la navegabilitat no ha acabat de complir les expectatives. Segons Domingo, "costa de fer rendible una embarcació turística". Lamenta les traves burocràtiques i les contínues variacions de cabal de l'Ebre.
De fet, ha hagut de desistir de navegar per alguns trams per problemes de calat, com a conseqüència de la manca de cabal i per l'acumulació de sediments al fons del riu.
Els passos de barca
L'Ebre ha estat una via de comunicació històrica, però també una barrera. Una part del llibre de López està dedicat als passos de barca, que han estat la manera històrica de superar aquest obstacle perquè l'amplada i el cabal del riu complicava la construcció de ponts de pedra. Alguns passos encara estan en actiu en poblacions de la Ribera d'Ebre, com Miravet i Flix.
El pont més antic va ser el pont de barques de Tortosa, d'origen medieval i en actiu fins al 1892, quan un incendi el va destruir completament. "Era l'únic pas fix que creuava el riu des de Saragossa fins a la desembocadura. Estava sostingut per deu barques, de les quals se'n renovava una cada any per ser calafatejada i embreada. Mentre es feia aquesta maniobra, se'n posava una altra al seu lloc", explica López.
A finals del segle XIX i principis del XX els avenços en enginyeria civil van permetre la construcció de diversos ponts per superar definitivament l'obstacle de l'Ebre.