Persones cegues que viatgen: "Som autònoms, només necessitem una mica més de descripció"

La principal motivació per viatjar a nous llocs és conèixer noves coses i noves cultures, però, en qualsevol lloc desconegut, és fàcil desorientar-se o perdre's... Què passa quan qui viatja és un persona cega? Núria Azanza, creadora de la web SixSense Travel, dedicada a fomentar el turisme inclusiu, ha explicat la seva experiència al programa "Els matins".

Azanza viu des de fa poc a Irlanda, amb la seva família, perquè el seu marit (que, com ella, és invident) ha començat a treballar a Microsoft. Des d'allí explica que, quan han de viatjar, "ens organitzem una mica nosaltres, perquè les experiències amb les agències de viatges... De vegades ens pregunten si necessitem una persona que ens ajudi a rentar-nos, a dutxar-nos, a vestir-nos... Doncs no, una persona cega és autònoma", reivindica.

Azanza lamenta que normalment a les agències els sol fer por que viatgi una persona cega, de manera que tendeixen a incloure un guia específic, amb l'increment de costos que això suposa. Però Azanza remarca que no és necessari, perquè només "necessitem més descripció, perquè no veiem el que estem visitant, i cal que ens diguin com és l'edifici o si passem per un bosc", però remarca que només els cal aquest petit extra, perquè "ens podem moure autònomament amb el bastó o el gos pigall".

Com va passar en el viatge més llunyà que han fet, Indonèsia i Tailàndia, a la lluna de mel, on van haver d'anar amb bastó, encara que l'agència de viatges els van posar una guia. Per moure's per l'aeroport, Azanza explica que troben molta ajuda: "Quan arribes a l'aeroport, avises que ets una persona cega i t'ajuden i t'acompanyen fins al seient de l'avió. A l'aterratge, igual."

Qui els ajuda en un viatge?

Una de les eines que més ajuda Núria Azanza i la seva família és la tecnologia. Al telèfon activa un teclat amb sistema braille, que li permet interactuar amb el dispositiu ("puc enviar missatges, publicar al blog, YouTube, Instagram..."), i utilitza també un lector de pantalla ("un software amb una veu sintètica que et llegeix tot el text que apareix a la pantalla del dispositiu") per saber què s'hi mostra. Per exemple, després d'introduir una adreça al Google Maps, el programa li va donant les instruccions, però també utilitza la brúixola per saber si va ben orientada: "Em diu on vull anar, i hi vaig caminat."

En canvi, Azanza té molt clar que no és responsabilitat del seu fill Èric (que no és invident) fer-los de guia. "La gent, amb tota la bona intenció del món, li diu al nostre fill que ens ajudi i ens cuidi; i jo sé que ho diuen amb bona fe, però sempre els dic: 'No. Ell és un infant i ha de disfrutar de la seva infància. Nosaltres som qui l'hem de cuidar i tenim les eines per fer-ho, no s'hi amoïni'". Tot i això, admet que "els fills de pares amb una discapacitat tenen molta més empatia, i, per voluntat pròpia, ens ajuda".

Una vida més adaptada

A l'hora de parlar de les dificultats que es troba quan va pel món, Azanza remarca que, en temes d'accessibilitat, "Catalunya ho està fent prou bé, les coses com siguin. Barcelona té semàfors sonors, que actives tu amb un petit comandament". Però lamenta que "hi ha molta desconeixença de la nostra discapacitat, i es pensen que per quatre persones cegues... Però si fas les coses inclusives des del principi se'n beneficia tothom".

"Imagineu-vos que sou en un hotel i no hi ha números a les plantes, a l'ascensor, a les habitacions... Com us orienteu si totes les plantes són iguals? És el que ens passa a nosaltres quan els ascensors no estan adaptats, quan no hi ha avisos sonors de la planta on baixem... Tot això està bé tenir-ho en compte perquè siguem autònoms", conclou Azanza.