Susana Martínez, primera diputada gitana al Parlament: "Cal que les persones no gitanes tinguin referents gitanos"

Susana Martínez, primera diputada gitana al Parlament de Catalunya, reivindica la necessitat de construir referents gitanos per a les noves generacions. En declaracions a "El matí de Catalunya Ràdio", Martínez ho ha defensat amb contundència:

Calen referents gitanos per a persones no gitanes.

Creu que només així es trenca amb l'estigma al poble gitano. Per la diputada, a més, la representació no és només una qüestió de qui ocupa els espais de poder, sinó també de com la societat mira i reconeix les persones que hi arriben. 

Per aquest motiu, reflexiona sobre els prejudicis que encara pesen sobre els gitanos i reivindica les dones de la seva família que, malgrat no haver tingut accés a l'educació, van obrir camí perquè les generacions següents poguessin estudiar i construir un futur diferent.

"L'antigitanisme no entén ni mira el teu perfil professional" 

Ser economista i haver arribat al Parlament de Catalunya no ha fet desaparèixer les discriminacions que denuncia. Segons explica, les persones gitanes continuen exposades a prejudicis pel fet de ser-ho, independentment dels estudis o de la seva contribució a la societat.

L'antigitanisme no entén ni mira el teu perfil professional.

Per això, considera que cal dignificar les persones gitanes que han pogut formar-se, però també evitar que es converteixin en una excepció que serveixi per reforçar els estereotips sobre la resta. "Els gitanos formats de vegades som més ben vistos a la societat, encara que patim les mateixes discriminacions", assenyala. 

Aquesta mirada, explica, també es pot amagar darrere de comentaris aparentment positius, com ara dir a una dona gitana que no és com les altres. Un elogi que, en realitat, pot reforçar la idea que hi ha una manera determinada de ser gitano i que ella n'és l'excepció. 

Martínez també denuncia que es neguin les discriminacions que viuen moltes famílies. Per ella, qüestionar aquesta realitat és deslegitimar experiències quotidianes i atribuir la responsabilitat a les persones afectades. 

La seva àvia, el seu màxim referent 

Quan es parla de referents, Susana Martínez no pensa només en persones amb una carrera professional reconeguda. La primera figura que li ve al cap és la seva àvia, una dona analfabeta que, malgrat les dificultats, va ser capaç de "transformar la realitat" de la seva família. 

També recorda la seva mare, que no va tenir l'oportunitat d'anar a l'escola i va aprendre a llegir als 28 anys, en un curs de jardineria del Servei Públic d'Ocupació de Catalunya. 

Créixer a la Mina, en un entorn amb dificultats econòmiques i menys recursos educatius, juntament amb el seu context familiar i les dificultats que va haver de superar per poder estudiar, va condicionar el seu recorregut. 

A l'institut, tot i treure bones notes i trobar professors que li donaven suport, unes proves d'orientació professional li van indicar que no estava capacitada per cursar estudis universitaris. 

Ella, però, tenia clar que aquell no era el seu camí. La seva trajectòria, per tant, s'explica principalment per l'esforç de les generacions que la van precedir.

Hem de dignificar figures com la meva àvia, que era analfabeta, i que són les que ens han portat fins aquí.

Per què falten referents gitanos en els espais de poder? 

Per Martínez, que una dona gitana hagi arribat al Parlament és un pas important, però no hauria de ser una anècdota. La presència de persones gitanes als espais de decisió, als mitjans i als llocs on es genera opinió pública encara és poc habitual i això condiciona la manera com la societat les coneix. 

La diputada defensa que els gitanos han de poder participar en qualsevol debat, sense haver de parlar sempre de la seva identitat o de les discriminacions que pateixen.

La representació real, apunta, passa perquè puguin aportar coneixement sobre economia, política i altres qüestions d'interès general. En aquest sentit, reivindica que el poble gitano forma part de la identitat catalana i no és una comunitat que s'hagi d'integrar en una societat de la qual ja forma part. 

També recorda que les desigualtats que afecten barris com la Mina no es poden resoldre només amb l'esforç individual de les famílies: calen polítiques públiques que hi intervinguin i transformin les condicions de vida. 

El repte, conclou, no és només que hi hagi persones gitanes en llocs visibles: també que la seva presència deixi de ser excepcional i que la societat les reconegui en tota la seva diversitat.