Tangentopoli, capital Madrid, i la sensació de corrupció generalitzada

S'acosta el deadline de la legislatura al Congrés. Si Pedro Sánchez no dona una sorpresa d'última hora, les eleccions té tots els números que seran la primavera del 2027, coincidint amb les municipals, a molt estirar a finals de juliol. Un calendari que ni els conservadors més pessimistes haurien imaginat l'estiu del 2023, quan van guanyar les eleccions... gairebé.

Ja abans, des del minut zero de la moció de cesura a Mariano Rajoy el 2018, l'objectiu del Partit Popular es va centrar exclusivament a desprestigiar Pedro Sánchez i posar en dubte la legitimitat democràtica dels seus governs. Ara ja no ens en recordem, però Espanya ha viscut en tensió constant des d'aquell moment. Ni un segon de treva. Qualsevol circumstància ha servit per acusar Sánchez del mateix que Sánchez havia acusat Rajoy.

Després de la moció de censura

El primer objectiu van ser els seus socis, Podem i els independentistes catalans i bascos. Acusats de comunistes, sediciosos i terroristes, i cada dia obrint els informatius i oferint carnassa a les tertúlies. I després van anar pel PSOE, que no els ho han posat difícil. 

A banda de la picabaralla diària per temes estrictament polítics que han fet irrespirable l'ambient al Congrés i al Senat, amb cridòries eixordadores en cadascuna de les sessions de control, amb insults i exabruptes de tota mena, esgargamellats des dels escons, amb la sensació que en qualsevol moment es podia generar un enfrontament físic --com quasi que va arribar a passar amb un diputat de Vox increpant el mateix president del Congrés a dos dits de distància--, el que realment ha acorralat Pedro Sánchez són els casos judicials.

Els casos que envolten Sánchez

L'actual legislatura serà recordada no tant pels avenços en drets i la bonança econòmica general, com pels noms de Santos Cerdán, José Luis Ábalos i el seu assessor, Koldo García, tots ells, noms lligats a la corrupció. O els de Begoña Gómez, la dona del president, i el de David, germà de Sánchez, lligats al tràfic d'influències. I el d'Álvaro García Ortiz, l'exfiscal general, apartat del càrrec acusat d'haver filtrat dades personals de la parella de la presidenta de Madrid.

Tots aquests casos, amb totes les polèmiques que han generat, amb denúncies de lawfare, amb decisions judicials interpretables, atiades per l'oposició, amb titulars diaris als mitjans de comunicació, han ampliat la sensació de clima irrespirable.

Tu també, Zapatero?

Davant la sorpresa de ningú, la investigació a l'expresident Rodríguez Zapatero no ha estat la gota que hagi fet vessar el got. Pedro Sánchez ha apel·lat a la presumpció d'innocència (de manual). I ha anat més enllà: tot el suport, que en temps de semiòtica també és important anar més enllà del manual.

Malgrat el setge, a Sánchez no li tremola el pols, insisteix que esgotarà la legislatura. 

La història ens ha donat moltes imatges de resistència: la dels gironins als francesos, la dels celtibers a Numància, la d'El Álamo o la mítica defensa en cercle del Setè de Cavalleria del general Custer davant els indis. Setges mítics. La capacitat de resistència de Pedro Sánchez potser també passarà als annals de la història.

El cas judicial de Zapatero és especialment sagnant per a Sánchez i el seu entorn. La figura de l'expresident es va refer després de la duríssima crisi del 2008 que li va tocar gestionar. Es va allunyar de la primera línia a partir del 2011, quan va deixar el càrrec. I només uns anys després va tornar-hi.

La seva imatge institucional, com la d'altres expresidents espanyols, semblava salvar-lo de la tàctica de la dreta d'assetjar La Moncloa. I podia defensar l'actual govern des de la talaia de la rectitud.

Sánchez hi va trobar un aliat perfecte, envoltat per aquella aurèola pacificadora. Però va anar a Veneçuela, i a Cuba. I van començar a mirar què hi feia. Què deu haver trobat el jutge que li permeti fer un escrit d'acusació tan dur?

Tangentopoli, capital Madrid

Tangentopoli? Ah, sí. A la Itàlia dels primers 90 es va popularitzar aquest terme per la sensació que la corrupció generalitzada arribava a tots els racons de l'Estat. És l'objectiu de la dreta espanyola, fer creure a l'opinió pública que tot és corrupció. "Qui pugui robar, que robi", ha arribat a exclamar el cap de l'oposició, Alberto Núñez Feijóo, com a eslògan de legislatura dels socialistes.

Hi ha paral·lelismes evidents amb Tangentopoli, els casos de corrupció --no tan institucionalitzada com en aquella època--, la implicació a fons dels mitjans de comunicació afins, les decisions judicials polititzades... I l'objectiu final de l'extrema dreta: fer veure que el sistema no dona resposta als problemes de la gent i que tot és un fangar.

A la Roma del 1992, la imatge de corrupció sistèmica va acabar amb el règim sorgit de la Segona Guerra Mundial, amb la desaparició dels dos grans partits que l'havien gestionat, els socialistes i la democràcia cristiana, i el sorgiment del populisme de dretes encarnat en Berlusconi. Se'n sortiran?

Aquí, a dreta i esquerra han demanat la fi del règim del 78. Per als qui els agraden les certeses, un règim que ha portat prosperitat i estabilitat relatives. Per als qui els agraden les aventures, un sistema que no respon a cap dels problemes de la societat. En una societat polaritzada, sembla que aquí tampoc hi ha equidistàncies.