Un repàs de 250 anys d'història de la música dels Estats Units, de la mà de Bruce Springsteen
Sembla ben bé com si els astres s'haguessin posat d'acord perquè el Bruce Springsteen Center for American Music obrís coincidint amb un any tan especial com aquest. Els Estats Units han arribat a l'edat de 250 anys, si més no tretze dels seus cinquanta estats, la majoria dels que estan situats a la costa est.
Entre aquests hi ha Nova Jersey, terra dels lenapes, els indígenes que vivien tranquils sense l'onada europea que els va arribar al segle XV i que va canviar el seu món per sempre.
És justament sobre la terra sagrada dels lenapes on s'erigeix el flamant edifici que duu el nom d'un fill pròdig de Nova Jersey com és Bruce Springsteen, l'estrella del rock'n'roll que continua il·luminant els camins de milions de persones a les dues bandes de l'oceà Atlàntic. El que havia de ser un museu dedicat a la seva figura a través d'objectes i memòries dels seus seguidors ha acabat esdevenint un veritable centre d'investigació musical i antropològica.
Al Center for American Music han tingut en compte els detalls més petits. Des de l'arquitectura i el disseny del mateix edifici –amb colors i textures que recorden els forns metal·lúrgics on va treballar el pare del mateix Springsteen– fins a la botànica que l'envolta, amb plantes autòctones de la zona.
Les arrels
Abans d'arribar al mausoleu de l'obra springsteeniana de la segona planta, el passeig comença pel principi.
Justament per la història dels lenapes i la seva relació amb la música. La diversitat musical dels Estats Units d'Amèrica no es podria entendre sense els nadius americans, que evidentment no entenien la música com un entreteniment sinó com una via de comunicació espiritual, com una teràpia curativa i també com un element imprescindible durant les cerimònies tribals.
Malgrat el genocidi, de tot allò se'n va salvar alguna cosa, i a la secció "Chimes of freedom" –en honor a la cançó de Bob Dylan– del centre hi trobem un desplegable amb les cançons que les últimes dècades han representat la lluita pels drets de les primeres nacions nord-americanes. Parlem de cançons elèctriques amb signatura indígena com "At peace", de Xit, o "We were all wounded at Wounded Knee", de Redbone.
Tota la música explicada al museu es pot escoltar còmodament als respectius "bars de cançons de música americana" que hi ha a cada secció amb auriculars i tamboret.
Al costat de la música hi trobem episodis històrics destacats. Per exemple, el de la intimidació dels indis oglala sioux a Dakota del Sud per part d'agents de l'FBI.
"La música no sempre s'utilitza com a protesta. De vegades s'ha utilitzat per reforçar el patriotisme", ens explica la historiadora i directora d'exposicions al centre, Melissa Kozlowski.
Aquest és un dels debats que el recorregut pels 250 anys d'història de la música nord-americana proposa als visitants. Per exemple, qui ens havia de dir que "Yankee Doodle" es convertiria en una cançó popular i patriòtica als Estats Units quan inicialment havia estat una de les cançons que les tropes britàniques cantaven per riure's de les colònies que es volien independitzar.
El patriotisme crític i els drets civils
Kozlowski ens explica el concepte de "patriotisme crític", utilitzat per noms com Woody Guthrie a cançons com "This land is your land", la qual primer s'havia de dir "God bless America", o pel mateix Springsteen a "Born in the USA". La primera, del 1940, duia un missatge inclusiu del país i la seva gent i l'altra, del 1984, va ser una crítica frontal a la guerra del Vietnam.
Una cançó que el president republicà Ronald Reagan va intentar integrar a la seva campanya electoral, probablement perquè no es va prendre la molèstia d'entendre-la o perquè pensava que el seu electorat no l'entendria.
També ho va intentar amb "YMCA", de Village People, tot i que aquests no només s'hi van acabar posant bé sinó que també l'han cedit a Donald Trump, que la utilitza per tancar molts dels seus actes públics.
La música pels drets civils és un dels apartats que més poden tocar la fibra dels visitants, especialment per la seva actualitat.
Aquí no hi falten les deu pàgines manuscrites originals de "Streets of Minneapolis", la cançó que Springsteen va escriure en menys de 48 hores tancat a casa seva després dels assassinats dels activistes Alex Pretti i Renée Good, cosits a trets a boca de canó per part d'agents d'immigració i fronteres (ICE i Border Patrol) als carrers d'aquella ciutat de Minnesota.
Melissa Kozlowski explica emocionada la visita recent d'un pare i un fill procedents de Minneapolis i les llàgrimes que els van caure quan van trobar-se una cançó que narra i denuncia la tragèdia viscuda fa tot just uns mesos a la seva ciutat.
"Chimes of freedom" és un viatge intens per les ferides de la història nord-americana sovint cosides, però no curades, per la música. L'era Obama va ser una bombolla d'oxigen. Els fets parlen per si sols: fins ara ha estat l'únic president nord-americà que ha visitat l'escenari de la massacre de Wounded Knee, comesa pel setè de cavalleria fa només 136 anys.
Obama també va aconseguir que Bob Dylan fes la seva primera actuació a la Casa Blanca el 2010 durant el Mes de la Història Negra. El cantautor de Minnesota va interpretar "The times they are a-changing".
"Cançons de consciència" com "We shall overcome", de Pete Seeger, recorden el poder de la música en moments de repressió. Una força que creua fronteres. La cançó de Seeger, un crit d'esperança en la lluita pels drets civils als Estats Units, encara es canta avui als carrers nord-irlandesos en contra de l'ocupació britànica.
Els Estats Units sempre han estat un país musical. De fet, han estat exportadors de música. "Històricament, la presència nord-americana arreu del món en temps de guerra i també durant períodes d'ocupació ha contribuït a disseminar la música i la cultura nord-americanes", explica Kozlowski.
Amb els soldats també viatjava la música a ultramar i, així, aquelles arrels musicals que sovint es trobaven en altres continents tornaven al seu origen passades pel mestissatge sonor nord-americà.
Sense la música espiritual negra, les melodies de les plantacions cotoneres entonades pels esclaus –immortalitzades en els "Field recordings", els primers enregistraments que se'n van fer–, el gòspel a les esglésies i les veus dissidents a les fàbriques no haurien existit el blues, el country ni el rock. I més tard tampoc el rap i el hip-hop. L'espiral d'estils no s'atura.
La visita no deixarà indiferents els mitòmans
A qui li agradi contemplar objectes autèntics tindrà l'oportunitat de trobar-se amb guitarres que van tocar Kurt Cobain, Johnny Ramone, Joan Baez o Tom Morello, entre d'altres, a l'apartat general. Evidentment, els apassionats per Bruce Springsteen i la E Street Band no quedaran decebuts.
A les plantes superiors del Center for American Music hi ha una exposició exhaustiva sobre el Boss i els seus amics, en la qual hi ha exposada des de la llegendària guitarra Fender Telecaster amb la fusta desgastada fins als texans que Springsteen duia a la portada de "Born in the USA", passant per l'edició que celebrava els vint milions de còpies venudes.
Imperdibles són les entrevistes a cadascun dels membres i exmembres de la E Street Band i al mateix Springsteen. Però això no és tot.
També hi ha exposat el mesclador de cinc pistes amb què va enregistrar l'àlbum "Nebraska" i nombrosos cartells de concerts de les primeres bandes amb què va tocar: The Castiles, The Bruce Springsteen Band o Steel Mill.
El mateix Springsteen ha insistit que aquesta part hauria d'esdevenir només una excusa i convertir-se en un raconet superat per la part dedicada a la història de la música que hem comentat abans.
De moment, "el raconet" no s'acaba aquí perquè no podem oblidar "els arxius de Springsteen", un espai on es poden consultar les cartes que els primers representants de l'artista s'intercanviaven amb la seva mare o enregistraments de concerts que mai s'han publicat.
Qui gaudeixi de la música i la història pot passar un dia sencer, com a mínim, al centre per la música nord-americana promogut per la Universitat de Monmouth i Bruce Springsteen a Long Branch.
Si es vol completar l'experiència sempre queda l'opció de visitar Freehold, el poble on va créixer el "futur del rock'n'roll", o la platja d'Asbury Park, on hi ha The Stone Pony, la sala on Springsteen va fer els seus primers concerts i que continua tan activa com ell.