Estats Units 250: la democràcia a Amèrica?

Fer-se aquesta pregunta en veu alta pot semblar exagerat. Però als Estats Units de juliol del 2026, 250 anys després d'una revolució que es va desfer de la tirania de la monarquia britànica, res sembla impossible. El 4 de juliol de 1776 els colons van posar en marxa un experiment, la democràcia més antiga del món (i la defensa dels seus privilegis, però això és una altra història), que arriba al seu 250 aniversari enmig d'una presidència que no amaga el seu gust per l'autoritarisme i per l'acumulació de poder executiu.

Sense ser un rei, Donald Trump ha desfermat un moviment d'oposició que crida "No kings!" als carrers. Uns carrers i una societat dividida que s'esforça a celebrar deixant la política a banda però que no acaba de trobar-se còmoda amb un únic relat ni sobre el present ni sobre el passat. Sobre el futur la majoria responen a la nord-americana manera: "Ens en sortirem. Sempre ens n'hem sortit."

Un passeig històric per Washington

Si d'una cosa s'han ocupat des de sempre és que la seva versió d'aquesta història curta però fonamental quedés retratada i explicada, ja sigui a Hollywood o al cor de la capital. El passeig monumental de Washington, conegut com el Mall, és una col·lecció de monuments a persones i fets històrics que consideren pilars del país.

Totes les contradiccions del naixement del país es troben en el memorial del tercer president, Thomas Jefferson, autor de la frase més famosa de la declaració d'independència –"Tots els homes són iguals"– i alhora propietari d'esclaus. Per al politòleg de la universitat Howard Robinson Woodward-Burns aquest és el risc de les declaracions: que et lliguen a uns principis molt sovint difícils de complir. Tot i així, defensa el text com una aspiració i com un recordatori de quin era i és l'objectiu. "Que en aquest text fundacional no es repudiés l'esclavitud és una de les grans contradiccions de la fundació i encara avui ens hi barallem."

Paraules pronunciades davant del memorial d'Abraham Lincoln, el republicà que va abolir l'esclavitud, va presidir la guerra civil i va ser assassinat: "Lincoln ara és una figura molt respectada i de consens, però en vida va ser molt divisiu", puntualitza Woodward-Burns, que no té cap dubte que la manera amb què Donald Trump ha plantejat la celebració del 250 aniversari, convertint cada acte en una festa particular al servei del trumpisme, fa que una part del país se senti incòmoda.

"Si deixem la política a banda..." Aquesta és la frase amb què molta gent inicia la resposta a la pregunta sobre com se senten i com veuen el país en el seu 250 aniversari. Moltes les enquestes que s'han fet aquests dies detecten una disminució del sentiment patriòtic respecte d'anys anteriors i una preocupació creixent per la divisió del país.

"Ens en sortirem". Això no ho diuen les enquestes, però en desenes de converses mantingudes amb ciutadans nord-americans de totes condicions i malgrat la divisió encara hi ha una cosa que comparteixen i que forma part de l'ADN del país: aquest optimisme patològic que fa que no es resignin a pensar que la divisió els trencarà. "Els fundadors de la república no estaven d'acord en res, i ho van tirar endavant. Com no ho hem de poder fer nosaltres?", ens deia un jove actor de Texas. Fins i tot els que asseguren que no tenen res a celebrar, que el país es va fundar en una gran mentida, també celebren que la lluita continuï.

No sabem si Donald Trump tindrà un memorial al Mall de Washington, però alguna vegada ha deixat clar, mig en broma mig de debò, que se sentiria còmode amb la seva cara esculpida al simbòlic Mount Rushmore a Dakota del Sud, al costat de George Washington, Thomas Jefferson, Theodor Roseveelt i Abraham Lincoln.

Hi ha anat per fer el discurs previ al 4 de Juliol i, tot i que pels seus estàndards ha sigut més presidencial del que acostuma a ser, tampoc ha desaprofitat l'oportunitat per reiterar que no té cap interès a fer d'aquest 250 aniversari una celebració que apel·li a tots els nord-americans.

Embolicat amb la pompa i l'orgull de la data, amb referències històriques, i l'exageració habitual de la seva retòrica, ha desempolsegat el fantasma de l'amenaça del comunisme. Tenint en compte que tal cosa ara mateix no existeix, l'objectiu real de la seva crítica és molt més prosaic: assenyalar l'oposició del Partit Demòcrata d'estar dominada per la seva ala més a l'esquerra, que està guanyant moltes de les primàries de cara a les eleccions de mig mandat.

És com si Trump no pogués evitar fer un míting cada vegada que obre la boca. Sap que els nord-americans van a les urnes d'aquí a quatre mesos i la seva popularitat està sota mínims.

És Trump un nou rei?

No ho és, però no amaga que li agraden les monarquies, i ha forçat el sistema de contrapoders polítics com feia temps que no es veia. Malgrat que els republicans tenen majoria al Congrés, Donald Trump no ha buscat governar amb acords a la cambra parlamentària. La immensa majoria de les seves iniciatives polítiques les ha tirat endavant a cop de decret llei i ha buscat més la legitimació de les seves accions a través d'un Tribunal Suprem molt favorable que no pas treballant amb l'oposició per tirar endavant acords.

Russell Riley, codirector del programa d'història oral de les presidències nord-americanes al Miller Center de la Universitat de Virgínia, explica que hi ha precedents de presidències poderoses; "dictadures constitucionals", en diu. Cada vegada que els Estats Units han patit una emergència important, una guerra, es produeix un consens gairebé natural per ampliar el marge de maniobra del poder executiu.

Riley diu que va passar amb Lincoln durant la guerra civil: "Molta gent no sap que Lincoln va abolir l'esclavitud firmant una ordre executiva com les que signa Trump", amb Franklin D. Roosevelt durant la Gran Depressió dels anys 30, i una segona vegada durant la Segona Guerra Mundial, o amb George W.Bush després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001.

Però quina és la gran crisi per la qual Trump empeny d'una manera tan agressiva per ampliar el seu poder com a president? "L'exercici de voler ampliar el poder presidencial té precedents. El pretext actual per fer-ho, no", rebla aquest professor. "Ningú mínimament raonable veu una crisi que es pugui comparar amb els exemples anteriors." I sobre la passivitat del Congrés o la permissivitat d'alguns tribunals davant d'aquesta situació?

Russell Riley diu que és la primera vegada que veu la resta de branques del sistema polític nord-americà deixar fer a un president no perquè estiguin d'acord que la situació ho requereix, sinó per la por a les represàlies polítiques, la venjança, si no ho fan.

Qui frena el president?

D'entre els molts exercicis que es poden fer al voltant de la commemoració dels 250 anys del país hi ha la lectura de "La democràcia a Amèrica", l'afinada radiografia dels Estats Units que l'aristòcrata francès Alexis de Tocqueville va fer durant un viatge entre els anys 1831 i 1832.

Tocqueville hi va anar per estudiar el sistema penitenciari nord-americà i en va tornar convençut que el que estaven fent aquells pioners, inventar-se una democràcia, era el futur pel món, també per a França.

Algunes de les frases de fa gairebé 200 anys semblen escrites abans d'ahir: "El president pot fracassar sense que l'Estat se'n ressenti perquè té un poder limitat. El Congrés pot cometre un error sense que la Unió perilli [...]. Però si en algun moment el Tribunal Suprem arriba a estar format per homes imprudents o corruptes, la confederació sí que hauria de témer l'anarquia o la guerra civil".

El curs al Tribunal Suprem tot just ha acabat, i malgrat que li han tombat pilars importants de la seva agenda, com bona part dels aranzels o la intenció d'acabar amb el dret a la ciutadania nord-americana per naixement al marge de l'estatus legals dels pares, el cert és que també s'emporta un munt de sentències favorables que reforcen el poder presidencial (li han reconegut la capacitat d'acomiadar els directors de les agències federals que vetllen per la seva independència) i moltes de les seves polítiques (restringir el dret d'asil, eliminar els estatus de protecció temporal dels immigrants, aixecar restriccions al finançament de campanyes electorals, la modificació del mapes electorals...).

Ja se sap que amb Trump sempre cal mirar el total acumulat: el curs passat el Tribunal Suprem ja li va garantir immunitat per a tots els seus actes. A ell i a tots els presidents que vinguin al darrera.

Per Russell Riley, la incògnita és si, després d'un període tan disruptiu com aquest segon mandat de Trump, el sistema serà capaç de tornar on era: "Les altres vegades el mateix sistema corregeix els excessos presidencials, tornant el poder al Congrés o als tribunals, però és un misteri si els famosos 'checks & balances' dels pares fundadors aguantaran l'envestida de Trump".

En tot cas, afegeix Riley, potser el més difícil serà recuperar allò que no està escrit enlloc, allò que senzillament s'espera d'un president dels Estats Units. Unes "formes polítiques" de respecte institucional que Trump ha atropellat amb voluntat i orgull.

Cap president s'havia presentat com a Jesucrist a les xarxes socials. Cap president havia respostant un mem fet amb intel·ligència artificial en què se'l veu llençant excrements sobre els que es manifesten en contra de les seves polítiques. Cap president havia substituït un retrat d'un altre president a la Casa Blanca, el de Joe Biden, pel d'un aparell electrònic de signatura per fer-li mofa. Cap president havia atacat la premsa o els jutges com ho ha fet Trump. A cap president se li havia acudit batallar judicialment per fer fora un membre de la Reserva Federal. Es donava per fet que això un president no ho feia però Trump ho ha intentat, i per ell la mateixa batalla, encara que l'hagi perduda al Suprem, és el missatge: es pot qüestionar tot. Ara ha perdut però potser a la propera es pot guanyar.

No deixa de tenir la seva ironia històrica que l'any que es commemora el 250 aniversari de la independència hagi estat un descendent directe del rei Jordi III, Carles d'Anglaterra de vista a Washington, qui li hagi recordat a Donald Trump els bàsics en un discurs memorable davant del Congrés dels Estats Units: que el poder executiu ha d'estar sotmès a contrapoders i, citant Abraham Lincoln, que el món recordarà els Estats Units pel que facin no pel que diguin.