Contrada - Jordi Llavina
Poesia 3 i 4 acaba de publicar Contrada, el nou llibre de Jordi Llavina. A hores d'ara no hi ha cap dubte que el Jordi és una de les veus més intenses
Poesia 3 i 4 acaba de publicar Contrada, el nou llibre de Jordi Llavina. A hores d'ara no hi ha cap dubte que el Jordi és una de les veus més intenses i interessants que hi ha a la poesia catalana, una afirmació gens gratuïta que es pot corroborar amb un gest ben senzill, llegir peces com La corda del gronxador o Diari d'un setembrista, per citar-ne només dues.
D'entrada, una de les característiques bàsiques del treball poètic del Jordi és el risc, cada nou llibre assumeix reptes singulars que posen de manifest la capacitat que el poeta té d'anar més enllà de l'últim port assolit, desafiant condicionants externs i, sobretot, interns. Aquesta característica fa que els seus lectors esperem cada nou llibre amb neguit i interès, sabent que hi haurà propostes diferents, valentes i sempre sorprenents
De fet, els qui coneguin personalment Llavina saben de sobres que és un perfeccionista, un veritable obsés del detall, de la correcció, de la pulcritud nítida i per això cada nou llibre és també una garantia d'afinació absoluta. Cada paraula, cada adjectiu, cada article són al seu lloc per un únic motiu, l'autor vol que siguin allí i no en una situació diferent. No hi ha casualitats ni atzars ni oblits ni cops de sort.
En aquest sentit val a dir Jordi Llavina és també un amant de les paraules, les ha estudiat, malda per descobrir-les i fer-les seves i també ha mamat des de petit registres que fugen de les línies uniformitzants, dels estàndards imperants. La seva és una llengua rica, que beu de la vida, dels clàssics i també de les essències populars i dialectals, de les parles que es perden i de les que enllustren les tradicions més cultes. I aquest domini absolut i global de la paraula té, a més, un punt clau, el sap administrar amb el mateix rigor i perfecció que aplica a l'ofici, aconseguint que el conjunt mai no sigui ni popular en excés ni apegalosament culte. Impressiona i captiva a parts iguals, sense escletxes ni mitges tintes.
Amb Contrada s'enfronta a 40 sonets. Sonets, ui quina por! La paraula sonet és de les que et fan posar a l'instant a la defensiva.
D'una banda hi ha els lectors a qui els hi sona a descàrrega culta i massa complexa. Estructures tancades, mètriques concretes, uff quina mandra!. A l'altre costat trobem la gent acostumada a trobar-se sovint amb la mala interpretació dels sonets, que ja es veu venir una pluja de carrincloneries rimades, de mots posats a grapats només per aconseguir l'objectiu únic de fer quadrar els recomptes sil·làbics, sense cap més fons ni forma.
El llibre de Llavina és tota una altra cosa. Per damunt de tot són poemes, més enllà de la forma que adoptin i de com se'ns presentin i, a més, com no podia ser d'altra manera si s'ha seguit amb atenció la carrera del Jordi, són poemes bons, molt bons. Els versos de Contrada expliquen coses i les expliquen bé, arribant a l'ànima, escampant-se pels porus de la pell, captivant amb el dring de la seva sonoritat i del seu missatge. Són rodons, quadrats o la forma que considereu més perfecta, però per damunt de tot són, són amb contundència i bellesa. Són en majúscules. Per les seves paraules hi bull la vida, la por, les preguntes sense resposta, la necessitat d'abastar les coses més delicades sense malmetre-les, el cor de felicitat petita.
En això de la poesia, i més enllà de les modes o dels gustos, hi ha sempre una qüestió que és purament de pell: quan t'enfrontes a un poema ben fet, rotund i perfecte, ho saps, ho veus, ho sents. I els d'aquest llibre ho són, sense mitges tintes ni objeccions.
El Jordi agafa la llengua amb ganes, saviesa i tensió. Compta síl·labes i ho fa com ho fan els grans, sense que s'acabi notant, per això abans que sonets són poemes, artefactes que emocionen, que fan pensar i que no rebutgen en cap moment la sumptuositat de les paraules, cultes, locals o quotidianes i la força de les essències i dels ancestres. S'hi veu la capacitat d'enamorar de JV Foix, el delicat dia a dia de Riba o la metafísica de Vinyoli, però, per damunt de tot, la veu de Llavina, una de les més potents de la nostra realitat poètica.
Ell mateix ens acosta els misteris interns de Contrada.
Unes notes sobre Contrada (en quatre fragments)
Jo en dic poemes, no pas sonets (i així queda reflectit a la portada: Contrada. Poemes). Hi ha moltes persones que quan senten la paraula sonet arrufen el nas. Un sonet és un poema, i un poema s'ha de sostenir independentment de la forma que adopti.
I ara n'he escrit, de sonets, perquè en tenia necessitat. És a dir, tenia una necessitat d'ordre i de rigor. En la meva vida i en la meva obra. Massa confusió arreu. Massa banalitat. Massa cridòria.
El títol, Contrada, fa referència a la proximitat, i a la protecció que demanem a la vida, és una crida íntima a allò que ens és pròxim i familiar. En l'epíleg, el filòsof Josep M. Esquirol, veí del Penedès, parla de la meva insistència en el terme empara... i recorda la figura del filòsof Martin Heidegger. De Heidegger, jo en recordo un llibret que em va impressionar molt, Serenitat. Moltes de les impressions desenvolupades en aquell títol, cuegen líricament en aquest meu llibre
Una badoquera -un dels pretextos del llibre- és aquella canya oberta per l'extrem, que serveix per arribar a la fruita -sobretot, les figues- que no podem abastar amb la mà, ni tan sols fent puntetes. Comparo aquest estri amb l'estil literari. I així, l'estil fóra l'instrument que ens permet abastar una fruita més preuada, més dolça o més nutritiva.
Un dels temes nous respecte a llibres anteriors és la malaltia. La meva germana va patir un càncer, del qual sortosament (i valerosament) ja s'ha restablert. Fins ara, no hi havia rumiat mai, encara, en la malaltia. Però arriba un dia que a ta germana li diagnostiquen un càncer, i això canvia moltes coses. El càncer, la paraula maleïda, s'encarna en la família. Llavors et fas molt més conscient del temps que teniu tu i els teus, de la importància de la relació amb els teus pares, fills, germans, amics... Potser el nostre pas per aquest món és una llarga convalescència. Però és responsabilitat nostra fer que aquesta convalescència sigui joiosa, i mirar de fer-los-hi també als altres.
Gràcies Jordi
D'entrada, una de les característiques bàsiques del treball poètic del Jordi és el risc, cada nou llibre assumeix reptes singulars que posen de manifest la capacitat que el poeta té d'anar més enllà de l'últim port assolit, desafiant condicionants externs i, sobretot, interns. Aquesta característica fa que els seus lectors esperem cada nou llibre amb neguit i interès, sabent que hi haurà propostes diferents, valentes i sempre sorprenents
De fet, els qui coneguin personalment Llavina saben de sobres que és un perfeccionista, un veritable obsés del detall, de la correcció, de la pulcritud nítida i per això cada nou llibre és també una garantia d'afinació absoluta. Cada paraula, cada adjectiu, cada article són al seu lloc per un únic motiu, l'autor vol que siguin allí i no en una situació diferent. No hi ha casualitats ni atzars ni oblits ni cops de sort.
En aquest sentit val a dir Jordi Llavina és també un amant de les paraules, les ha estudiat, malda per descobrir-les i fer-les seves i també ha mamat des de petit registres que fugen de les línies uniformitzants, dels estàndards imperants. La seva és una llengua rica, que beu de la vida, dels clàssics i també de les essències populars i dialectals, de les parles que es perden i de les que enllustren les tradicions més cultes. I aquest domini absolut i global de la paraula té, a més, un punt clau, el sap administrar amb el mateix rigor i perfecció que aplica a l'ofici, aconseguint que el conjunt mai no sigui ni popular en excés ni apegalosament culte. Impressiona i captiva a parts iguals, sense escletxes ni mitges tintes.
Amb Contrada s'enfronta a 40 sonets. Sonets, ui quina por! La paraula sonet és de les que et fan posar a l'instant a la defensiva.
D'una banda hi ha els lectors a qui els hi sona a descàrrega culta i massa complexa. Estructures tancades, mètriques concretes, uff quina mandra!. A l'altre costat trobem la gent acostumada a trobar-se sovint amb la mala interpretació dels sonets, que ja es veu venir una pluja de carrincloneries rimades, de mots posats a grapats només per aconseguir l'objectiu únic de fer quadrar els recomptes sil·làbics, sense cap més fons ni forma.
El llibre de Llavina és tota una altra cosa. Per damunt de tot són poemes, més enllà de la forma que adoptin i de com se'ns presentin i, a més, com no podia ser d'altra manera si s'ha seguit amb atenció la carrera del Jordi, són poemes bons, molt bons. Els versos de Contrada expliquen coses i les expliquen bé, arribant a l'ànima, escampant-se pels porus de la pell, captivant amb el dring de la seva sonoritat i del seu missatge. Són rodons, quadrats o la forma que considereu més perfecta, però per damunt de tot són, són amb contundència i bellesa. Són en majúscules. Per les seves paraules hi bull la vida, la por, les preguntes sense resposta, la necessitat d'abastar les coses més delicades sense malmetre-les, el cor de felicitat petita.
En això de la poesia, i més enllà de les modes o dels gustos, hi ha sempre una qüestió que és purament de pell: quan t'enfrontes a un poema ben fet, rotund i perfecte, ho saps, ho veus, ho sents. I els d'aquest llibre ho són, sense mitges tintes ni objeccions.
El Jordi agafa la llengua amb ganes, saviesa i tensió. Compta síl·labes i ho fa com ho fan els grans, sense que s'acabi notant, per això abans que sonets són poemes, artefactes que emocionen, que fan pensar i que no rebutgen en cap moment la sumptuositat de les paraules, cultes, locals o quotidianes i la força de les essències i dels ancestres. S'hi veu la capacitat d'enamorar de JV Foix, el delicat dia a dia de Riba o la metafísica de Vinyoli, però, per damunt de tot, la veu de Llavina, una de les més potents de la nostra realitat poètica.
Ell mateix ens acosta els misteris interns de Contrada.
Unes notes sobre Contrada (en quatre fragments)
Jo en dic poemes, no pas sonets (i així queda reflectit a la portada: Contrada. Poemes). Hi ha moltes persones que quan senten la paraula sonet arrufen el nas. Un sonet és un poema, i un poema s'ha de sostenir independentment de la forma que adopti.
I ara n'he escrit, de sonets, perquè en tenia necessitat. És a dir, tenia una necessitat d'ordre i de rigor. En la meva vida i en la meva obra. Massa confusió arreu. Massa banalitat. Massa cridòria.
El títol, Contrada, fa referència a la proximitat, i a la protecció que demanem a la vida, és una crida íntima a allò que ens és pròxim i familiar. En l'epíleg, el filòsof Josep M. Esquirol, veí del Penedès, parla de la meva insistència en el terme empara... i recorda la figura del filòsof Martin Heidegger. De Heidegger, jo en recordo un llibret que em va impressionar molt, Serenitat. Moltes de les impressions desenvolupades en aquell títol, cuegen líricament en aquest meu llibre
Una badoquera -un dels pretextos del llibre- és aquella canya oberta per l'extrem, que serveix per arribar a la fruita -sobretot, les figues- que no podem abastar amb la mà, ni tan sols fent puntetes. Comparo aquest estri amb l'estil literari. I així, l'estil fóra l'instrument que ens permet abastar una fruita més preuada, més dolça o més nutritiva.
Un dels temes nous respecte a llibres anteriors és la malaltia. La meva germana va patir un càncer, del qual sortosament (i valerosament) ja s'ha restablert. Fins ara, no hi havia rumiat mai, encara, en la malaltia. Però arriba un dia que a ta germana li diagnostiquen un càncer, i això canvia moltes coses. El càncer, la paraula maleïda, s'encarna en la família. Llavors et fas molt més conscient del temps que teniu tu i els teus, de la importància de la relació amb els teus pares, fills, germans, amics... Potser el nostre pas per aquest món és una llarga convalescència. Però és responsabilitat nostra fer que aquesta convalescència sigui joiosa, i mirar de fer-los-hi també als altres.
Gràcies Jordi
