D'un cànon socarrat
L'editorial Lleonard Muntaner ha publicat D'un cànon socarrat. Materials de 1957 i 1958, d'un dels grans poetes contemporanis, el mallorquí Bartomeu Fiol
L'editorial Lleonard Muntaner ha publicat D'un cànon socarrat. Materials de 1957 i 1958, d'un dels grans poetes contemporanis, el mallorquí Bartomeu Fiol.
La gènesi de l'obra, que l'explica l'autor molt millor que jo en aquest text que segueix, respon a una necessitat i es converteix en un exercici curiós i poc habitual. Quan el poeta, que viu un merescut i necessari reconeixement de la seva persona i del seu treball creatiu, es troba "remenant papers", s'enfronta a un recull de poemes iniciàtics, publicats en format de plaquette, reunits en un volum i després oblidats i rebutjats pels editors. La mort de Baltasar Porcel, el porta a revisar-los, a reescriure'ls com un homenatge a l'amic, al company.
Els poemes pateixen una mirada serena que els afina i els hi regala experiència i solidesa i es converteixen en aquest magnífic volum que ens permet donar llum a les primeres etapes del poeta.
Malgrat el mig segles que arrosseguen a les espatlles, els versos són una bona mostra de la qualitat de Fiol, un poeta que no s'ha deixat arrossegar mai per les modes i els convencionalismes i que ha conreat una poesia gens còmoda, complexa, una manera de fer que ha convertit en mite la concepció local del territori, que ha aconseguit cotes importants d'intensitat i de bellesa.
Fa cinquanta anys feia enquadernar bona part de les meves esburbades plaquettes d'aleshores amb la indicació, en el llom del volumet resultant, de Bordell de flames, sota la influència -però a cent anys llum, és clar- de la Imitació del foc, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Per descomptat, la qualificació de 'bordell' mostrava a les clares quina era la valoració que podia fer-ne. Valoració que les ha excloses de la meva obra 'reconeguda' durant tan llarg període.
Aquest estiu darrer m'he trobat embarcat en l'estranya comesa
d'intentar aprofitar aquells materials de 1957 i 1958 per a retre homenatge, in memoriam, a un bon amic que va figurar sempre en la llista dels amics i notables destinataris d'aquelles plaquettes publicades per mi mateix, amb tipus Bodoni sobre paper de fil o d'estrassa, fora de comerç.
Per descomptat, la tasca de provar de revisar i redreçar aquells esvalotats intents, romasos en la inòpia durant tants de quinquennis, no ha tingut res de normal i hauria de provocar en el lector els mateixos o semblants recels i dubtes que ha provocat en mi. Però també és cert que tots podem algun moment plantejar-nos el mateix interrogant que es planteja Pietro Civitareale en Mitografie e altro : "¿De què parlar si no és de temptatives / encaminades al buit, / d'allò que les paraules / no han sabut dir?". Malgrat potser el vertader problema no siguin exactament les paraules sinó els emissors, els que les emeten, val a dir els autors, i els receptors, val a dir els lectors o oients.
Per descomptat també, el fet que hagi batejat el llibre resultant amb el sarcàstic títol de D'un cànon socarrat em sembla que prova que no he deixat de moure'm dins la mateixa òrbita, no especialment agraciada. Però aquest fet no hauria de tenir gaire importància per al lector. Perquè cap discurs meu ni de ningú pot substituir exactament la lectura de D'un cànon socarrat. O això és el que crec.
Sigui com sigui, l'aparició d'aquest llibre, D'un cànon socarrat. Materials de 1957 i 1958, al catàleg de Lleonard Muntaner Editor, no fa altra cosa que refermar la veu sòlida d'un gran poeta i el treball de les petites editorials que ens ajuden a no perdre els referents, a que no hi ha buits en el nostre fardatge literari.
Gràcies Bartomeu.
La gènesi de l'obra, que l'explica l'autor molt millor que jo en aquest text que segueix, respon a una necessitat i es converteix en un exercici curiós i poc habitual. Quan el poeta, que viu un merescut i necessari reconeixement de la seva persona i del seu treball creatiu, es troba "remenant papers", s'enfronta a un recull de poemes iniciàtics, publicats en format de plaquette, reunits en un volum i després oblidats i rebutjats pels editors. La mort de Baltasar Porcel, el porta a revisar-los, a reescriure'ls com un homenatge a l'amic, al company.
Els poemes pateixen una mirada serena que els afina i els hi regala experiència i solidesa i es converteixen en aquest magnífic volum que ens permet donar llum a les primeres etapes del poeta.
Malgrat el mig segles que arrosseguen a les espatlles, els versos són una bona mostra de la qualitat de Fiol, un poeta que no s'ha deixat arrossegar mai per les modes i els convencionalismes i que ha conreat una poesia gens còmoda, complexa, una manera de fer que ha convertit en mite la concepció local del territori, que ha aconseguit cotes importants d'intensitat i de bellesa.
Fa cinquanta anys feia enquadernar bona part de les meves esburbades plaquettes d'aleshores amb la indicació, en el llom del volumet resultant, de Bordell de flames, sota la influència -però a cent anys llum, és clar- de la Imitació del foc, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Per descomptat, la qualificació de 'bordell' mostrava a les clares quina era la valoració que podia fer-ne. Valoració que les ha excloses de la meva obra 'reconeguda' durant tan llarg període.
Aquest estiu darrer m'he trobat embarcat en l'estranya comesa
d'intentar aprofitar aquells materials de 1957 i 1958 per a retre homenatge, in memoriam, a un bon amic que va figurar sempre en la llista dels amics i notables destinataris d'aquelles plaquettes publicades per mi mateix, amb tipus Bodoni sobre paper de fil o d'estrassa, fora de comerç.
Per descomptat, la tasca de provar de revisar i redreçar aquells esvalotats intents, romasos en la inòpia durant tants de quinquennis, no ha tingut res de normal i hauria de provocar en el lector els mateixos o semblants recels i dubtes que ha provocat en mi. Però també és cert que tots podem algun moment plantejar-nos el mateix interrogant que es planteja Pietro Civitareale en Mitografie e altro : "¿De què parlar si no és de temptatives / encaminades al buit, / d'allò que les paraules / no han sabut dir?". Malgrat potser el vertader problema no siguin exactament les paraules sinó els emissors, els que les emeten, val a dir els autors, i els receptors, val a dir els lectors o oients.
Per descomptat també, el fet que hagi batejat el llibre resultant amb el sarcàstic títol de D'un cànon socarrat em sembla que prova que no he deixat de moure'm dins la mateixa òrbita, no especialment agraciada. Però aquest fet no hauria de tenir gaire importància per al lector. Perquè cap discurs meu ni de ningú pot substituir exactament la lectura de D'un cànon socarrat. O això és el que crec.
Sigui com sigui, l'aparició d'aquest llibre, D'un cànon socarrat. Materials de 1957 i 1958, al catàleg de Lleonard Muntaner Editor, no fa altra cosa que refermar la veu sòlida d'un gran poeta i el treball de les petites editorials que ens ajuden a no perdre els referents, a que no hi ha buits en el nostre fardatge literari.
Gràcies Bartomeu.
