Edicions Sidillà
Un dels aspectes positius de la crisi (potser dels pocs que hi ha) és que la gent amb cervell i ambicions, cansada de no trobar portes obertes enlloc,
Un dels aspectes positius de la crisi (potser dels pocs que hi ha) és que la gent amb cervell i ambicions, cansada de no trobar portes obertes enlloc, decideix fer el seu propi camí i aportar noves solucions a la seva vida creativa i laboral.
Prova d'això és que darrerament estem vivint una sempre esperançadora petita eclosió de naixements en dos àmbits tradicionalment crítics, llibreries i editorials. Aquest seria el cas d'Edicions Sidillà, un segell amb seu a la Bisbal d'Empordà creat a finals del 2010 per Judit Pujadó i Xavier Cortadellas. Agafen el nom d'un poblat de l'alta edat mitjana, que les arenes del Ter colgaven sovint. És un lloc on s'hi arriba amb paciència, esforç, coneixement del país i una mica de sort, tota una declaració de principis i una bona guia de viatge.
L'editorial ofereix diferents línies de treball com la narrativa catalana, la narrativa estrangera, la col·lecció La Talaia, una peculiar i molt personal mirada al patrimoni etnogràfic i els Queviures, centrada en la gastronomia.
Fins ara han editat llibres diferents i interessants, com Les llegendes de mar de la Costa Brava, el magnífic Tombes i lletres, el Quadern de viatge o El llibre del recuit i acaben d'afrontar amb èxit un altre repte, Els jocs retrobats, és a dir, una manera de treballar que permet incidir en aspectes concrets que les grans editorials rebutgen i que aporten una mirada sabia i apassionada que sempre s'agraeix.
Sigui com sigui, és una aventura emocionant, un camí que ens ha de regalar llibres interessants i propostes plenes d'imaginació i emoció. La Judit Pujadó i el Xavier Cortadellas ens expliquen allò que els mou, els sentiments de la seva ànima de joves editors.
D'escriptor a editor
No és ben bé sempre així, però sovint, sobretot quan comencen a escriure, un novel·lista, un narrador o un poeta pensen que els lectors, que els llibreters i que els crítics s'interessaran per allò que publiquen i que fins i tot els ho agrairan. Posem-hi que abans dels trenta anys, molts pensen que han fet, que estan fent o que faran uns versos, uns contes o unes novel·les imprescindibles. El món està al seu servei. O hauria d'estar-hi. Un editor, en canvi, a trenta anys generalment encara no és editor. Sovint encara ni tan sols no sap que ho serà. I, quan ja ho és, si és que vol arribar a tenir un recorregut més llarg que el que va de Nadal a Sant Esteve o si és que vol anar un xic més enllà de la seva família, dels seus amics i dels llibreters que el coneixen, comença preguntant-se de quina manera poden interessar els llibres que vol publicar i que publica. I ho acaba agraint, si és que se'n surt i si és que vol mantenir les relacions i l'empatia aconsellable amb els escriptors, els distribuïdors, els llibreters i tota aquella gent tossuda i tenaç que viu a contracorrent de les modes i a favor dels llibres.
Ara, seria fàcil dir que tot plegat és una qüestió d'ego o d'ambició o una conseqüència lògica del fet de tenir-ho tot pagat. Seria fàcil simplificar-ho i repetir que molts escriptors, sobretot quan són joves i quan no han de treballar per poder viure, pensen que els lectors i que el món no existeixen o, que si hi són, és més que res perquè han estat esperant que arribessin. Seria fàcil dir-ho, però no és ben bé així. I d'entrada, no ens sembla tampoc que sigui només això perquè en tots dos casos, en el dels autors i en el dels editors, hi ha i hi ha d'haver ego i ambició i interès per continuar endavant amb les seves il·lusions i els seus projectes, un ego, una ambició o un interès, però que no siguin com una paret, com una muralla o com una barrera que separa els textos i els llibres dels seus possibles lectors, sinó un pont cada cop més curt i cada cop més necessari entre uns i altres. Potser al capdavall, doncs, la diferència més remarcable entre un escriptor que tot just comença i un editor que malda com també ells per sobreviure sigui en el punt on posa el seu interès. Tots dos, naturalment, han d'estimar el que fan i tots dos han d'estimar els llibres. Però també han de pensar en la gent que els llegirà perquè un escriptor o un editor que no pensi en els lectors és com un professor que no pensa en els seus alumnes, com un vuit mil inaccessible o com un funcionari de l'edició, res que tingui a veure amb el nervi central que sosté el món i que empeny la cultura i la literatura i la vida.
Gràcies Judit i Xavier
Prova d'això és que darrerament estem vivint una sempre esperançadora petita eclosió de naixements en dos àmbits tradicionalment crítics, llibreries i editorials. Aquest seria el cas d'Edicions Sidillà, un segell amb seu a la Bisbal d'Empordà creat a finals del 2010 per Judit Pujadó i Xavier Cortadellas. Agafen el nom d'un poblat de l'alta edat mitjana, que les arenes del Ter colgaven sovint. És un lloc on s'hi arriba amb paciència, esforç, coneixement del país i una mica de sort, tota una declaració de principis i una bona guia de viatge.
L'editorial ofereix diferents línies de treball com la narrativa catalana, la narrativa estrangera, la col·lecció La Talaia, una peculiar i molt personal mirada al patrimoni etnogràfic i els Queviures, centrada en la gastronomia.
Fins ara han editat llibres diferents i interessants, com Les llegendes de mar de la Costa Brava, el magnífic Tombes i lletres, el Quadern de viatge o El llibre del recuit i acaben d'afrontar amb èxit un altre repte, Els jocs retrobats, és a dir, una manera de treballar que permet incidir en aspectes concrets que les grans editorials rebutgen i que aporten una mirada sabia i apassionada que sempre s'agraeix.
Sigui com sigui, és una aventura emocionant, un camí que ens ha de regalar llibres interessants i propostes plenes d'imaginació i emoció. La Judit Pujadó i el Xavier Cortadellas ens expliquen allò que els mou, els sentiments de la seva ànima de joves editors.
D'escriptor a editor
No és ben bé sempre així, però sovint, sobretot quan comencen a escriure, un novel·lista, un narrador o un poeta pensen que els lectors, que els llibreters i que els crítics s'interessaran per allò que publiquen i que fins i tot els ho agrairan. Posem-hi que abans dels trenta anys, molts pensen que han fet, que estan fent o que faran uns versos, uns contes o unes novel·les imprescindibles. El món està al seu servei. O hauria d'estar-hi. Un editor, en canvi, a trenta anys generalment encara no és editor. Sovint encara ni tan sols no sap que ho serà. I, quan ja ho és, si és que vol arribar a tenir un recorregut més llarg que el que va de Nadal a Sant Esteve o si és que vol anar un xic més enllà de la seva família, dels seus amics i dels llibreters que el coneixen, comença preguntant-se de quina manera poden interessar els llibres que vol publicar i que publica. I ho acaba agraint, si és que se'n surt i si és que vol mantenir les relacions i l'empatia aconsellable amb els escriptors, els distribuïdors, els llibreters i tota aquella gent tossuda i tenaç que viu a contracorrent de les modes i a favor dels llibres.
Ara, seria fàcil dir que tot plegat és una qüestió d'ego o d'ambició o una conseqüència lògica del fet de tenir-ho tot pagat. Seria fàcil simplificar-ho i repetir que molts escriptors, sobretot quan són joves i quan no han de treballar per poder viure, pensen que els lectors i que el món no existeixen o, que si hi són, és més que res perquè han estat esperant que arribessin. Seria fàcil dir-ho, però no és ben bé així. I d'entrada, no ens sembla tampoc que sigui només això perquè en tots dos casos, en el dels autors i en el dels editors, hi ha i hi ha d'haver ego i ambició i interès per continuar endavant amb les seves il·lusions i els seus projectes, un ego, una ambició o un interès, però que no siguin com una paret, com una muralla o com una barrera que separa els textos i els llibres dels seus possibles lectors, sinó un pont cada cop més curt i cada cop més necessari entre uns i altres. Potser al capdavall, doncs, la diferència més remarcable entre un escriptor que tot just comença i un editor que malda com també ells per sobreviure sigui en el punt on posa el seu interès. Tots dos, naturalment, han d'estimar el que fan i tots dos han d'estimar els llibres. Però també han de pensar en la gent que els llegirà perquè un escriptor o un editor que no pensi en els lectors és com un professor que no pensa en els seus alumnes, com un vuit mil inaccessible o com un funcionari de l'edició, res que tingui a veure amb el nervi central que sosté el món i que empeny la cultura i la literatura i la vida.
Gràcies Judit i Xavier
