El "Tempus fugit" de Joaquim Pijoan
Joaquim Pijoan ha publicat a l'editorial Gregal "Tempus fugit", un magnífic volum de memòries que ens transporta directament al període comprès entre el
Joaquim Pijoan ha publicat a l'editorial Gregal "Tempus fugit", un magnífic volum de memòries que ens transporta directament al període comprès entre el setembre de 1952 i el mes de maig de 1959.
Nascut a Santa Cristina d'Haro l'any 1948, aquest espai de temps arrenca als seus 4 anys i acaba als seus 11, una edat ben precoç per emprendre una tasca com aquesta, però la veritat és que hi ha una mica de "trampa", una trampa perfectament literària, sens dubte, intensa i agraïda i que li serveix a la perfecció per aconseguir situar el lector i plantejar moments d'alta intensitat lectora. Són les capses plenes de retalls de "La Vanguardia Española" que el seu veí i cronista local, Serafí lo Tortosí va recopilar durant anys, plens d'anotacions que, segons confessa el Joaquim, donarien prou material com per a fer un altre llibre. A partir d'aquí el recull combinat dels grans fets històrics, les cròniques socials o les estrenes de pel·lícules ens permet veure com el Congrés Eucarístic, la via lliure de Truman a la bomba d'hidrogen, la mort d'Albert Einstein, l'èxit de "Un tranvía llamado deseo", la fi de la revolució comunista d'Hungria, la captura del nazi Adolf Eichman, la substitució del polèmic director de La Vanguardia Luis de Galinsoga per Manuel Aznar o l'assassinat del guerriller Quico Sabater es van combinat amb els records, les vivències, les reflexions i les opinions de Joaquim Pijoan.
La literatura del jo és sempre complicada, costa trobar el to, aquella necessària equidistància entre l'ànima pròpia i la dels lectors, aquell punt precís on les vivències de la pell personal es converteixen en vivències de les pells globals. Sempre existeix el risc de donar peu a un material que sigui massa privat, fruit de les pròpies motivacions i que no acabi de connectar amb ningú. Pijoan, confessant-se d'entrada lector de Pla en general i del Quadern gris en particular se'n surt molt i molt bé, edificant un diari sòlid, descriptiu, que ens situa ala paisatges de la seva infantesa, a les valls d'Aro, amb un grapat de geografies i de personatges que formen part dels seus primers anys i que, en aquesta ocasió, passen pel filtre dels anys, per aquesta mirada que deixes rellisca per la pròpia vida quan la contemples des d'una certa distància.
L'Hostal Romanyà, l'establiment familiar, és també un bon laboratori per anar exercitant la mirada, per anar coneixent els interiors i els exterior humans tot contemplant com els ambients rurals es van convertint en destí del nou turisme i com van canviant de manera accelerada i decisiva. Un treball càlid, sòlid i entranyable on es pot notar la mirada plàstica de Pijoan, aquesta manera d'observar pròpia dels artistes.
Joaquim Pijoan és pintor, un pintor viu, poderós, de traç ferm i efectiu, un pintor tocat per la lletra que es va estrenar guanyant el premi Documenta del 1982 amb "Somni". Després vindria el "Diari del pintor JP" i, poca broma, el premi Sant Jordi 2006 amb "Sayonara Barcelona", una novel·la que crec sincerament que va passar massa desapercebuda; "L'amor a Venècia" va representar un gran pas endavant i a "Serrans i jurioles", va fer una mica el món a revés, posant text als retrats del pintor Carles Piqueras. I per si hi ha editors interessats, té un llibre inèdit "Diari d'Skizo".
Nascut a Santa Cristina d'Haro l'any 1948, aquest espai de temps arrenca als seus 4 anys i acaba als seus 11, una edat ben precoç per emprendre una tasca com aquesta, però la veritat és que hi ha una mica de "trampa", una trampa perfectament literària, sens dubte, intensa i agraïda i que li serveix a la perfecció per aconseguir situar el lector i plantejar moments d'alta intensitat lectora. Són les capses plenes de retalls de "La Vanguardia Española" que el seu veí i cronista local, Serafí lo Tortosí va recopilar durant anys, plens d'anotacions que, segons confessa el Joaquim, donarien prou material com per a fer un altre llibre. A partir d'aquí el recull combinat dels grans fets històrics, les cròniques socials o les estrenes de pel·lícules ens permet veure com el Congrés Eucarístic, la via lliure de Truman a la bomba d'hidrogen, la mort d'Albert Einstein, l'èxit de "Un tranvía llamado deseo", la fi de la revolució comunista d'Hungria, la captura del nazi Adolf Eichman, la substitució del polèmic director de La Vanguardia Luis de Galinsoga per Manuel Aznar o l'assassinat del guerriller Quico Sabater es van combinat amb els records, les vivències, les reflexions i les opinions de Joaquim Pijoan.
La literatura del jo és sempre complicada, costa trobar el to, aquella necessària equidistància entre l'ànima pròpia i la dels lectors, aquell punt precís on les vivències de la pell personal es converteixen en vivències de les pells globals. Sempre existeix el risc de donar peu a un material que sigui massa privat, fruit de les pròpies motivacions i que no acabi de connectar amb ningú. Pijoan, confessant-se d'entrada lector de Pla en general i del Quadern gris en particular se'n surt molt i molt bé, edificant un diari sòlid, descriptiu, que ens situa ala paisatges de la seva infantesa, a les valls d'Aro, amb un grapat de geografies i de personatges que formen part dels seus primers anys i que, en aquesta ocasió, passen pel filtre dels anys, per aquesta mirada que deixes rellisca per la pròpia vida quan la contemples des d'una certa distància.
L'Hostal Romanyà, l'establiment familiar, és també un bon laboratori per anar exercitant la mirada, per anar coneixent els interiors i els exterior humans tot contemplant com els ambients rurals es van convertint en destí del nou turisme i com van canviant de manera accelerada i decisiva. Un treball càlid, sòlid i entranyable on es pot notar la mirada plàstica de Pijoan, aquesta manera d'observar pròpia dels artistes.
Joaquim Pijoan és pintor, un pintor viu, poderós, de traç ferm i efectiu, un pintor tocat per la lletra que es va estrenar guanyant el premi Documenta del 1982 amb "Somni". Després vindria el "Diari del pintor JP" i, poca broma, el premi Sant Jordi 2006 amb "Sayonara Barcelona", una novel·la que crec sincerament que va passar massa desapercebuda; "L'amor a Venècia" va representar un gran pas endavant i a "Serrans i jurioles", va fer una mica el món a revés, posant text als retrats del pintor Carles Piqueras. I per si hi ha editors interessats, té un llibre inèdit "Diari d'Skizo".
