La Barcelona dels tramvies
L'editorial Meteora torna a protagonitzar un d'aquells actes de justícia història que, curiosament, sempre acaben sent obra de segells privats i amb més
L'editorial Meteora torna a protagonitzar un d'aquells actes de justícia història que, curiosament, sempre acaben sent obra de segells privats i amb més voluntat i concepte de país que les grans institucions que haurien de preservar, potenciar i difondre la nostra cultura. Acaben de publicar "La Barcelona dels tramvies i altres textos", un treball de Jordi Amat i Agustí Pons que és una selecció de textos signats per Nèstor Luján provinents d'articles, dietaris i apunts d'un dels periodistes i escriptors més interessants, actius i singulars del segle XX.
Amat i Pons fan una molt bona introducció que ens situa perfectament l'època i la persona. L'estudi arrenca amb el veredicte del premi Nadal a "Nada" de Carmen Laforet, una bona amiga del jove periodista Luján, col·laborador de Destino i, segons els curadors de l'obra, autor que dóna continuïtat periodística a l'obra de Laforet, interpretant la vida de la segona meitat dels anys 40 com un aprenentatge de la decepció.
La trajectòria vital i professional de Nèstor Luján va molt lligada a la revista Destino, que anava perdent la primera dominació falangista en pro d'un clima més obert, més liberal i obert al món, sense exageracions però sí com una tendència constant. Una columna de la publicació, signada per "Micer Borra", un pseudònim que alternaven diversos periodistes va protagonitzar una crítica constant a la Companyia de Tramvies. Més endavant, el mes de febres del 1946, neix la columna "Al doblar la esquina", que ja portava sempre la firma de Luján i que es converteix aviat en una de les més seguides i en el primer jove sense cap experiència periodística prèvia que va adquirir protagonisme a Destino.
Àvid d'aprendre i carregat de curiositat i de coses per explicar, Néstor es deixa fascinar pels habituals de la revista, aconseguint fins i tot l'aval incondicional de Josep Pla que diria que "todo en Luján es claro, ponderado, perfectamente descrito" i que "leer a Luján es un verdadero deleite". Aquesta bona sintonia serveix per explicar molt bé el contingut del "Dietari de 1947" que la publicació de Meteora reprodueix íntegra i que és, entre moltes altres coses, una mirada àcida i gens complaent de la cultura catalana del moment.
Un altre dels personatges que influeix en Luján és l'editor Josep Vergés, que va rebre moltes crítiques dels catalans exiliats però que no estava disposat a aguantar les dels que s'havien quedat aquí i que feien negocis amb el franquisme i a la vegada protegien la cultura catalana com Fèlix Millet, una enemistat que Luján va reflectir també en les seves columnes.
Vergés va protegir i esperonar Néstor Luján i li va permetre assentar-se com a periodista crític, un fet que es posa de manifest en els durs atacs contra la Companyia de Tramvies per fet que de molts dels seus vehicles només es pogués baixar per una porta que donava directament al centre del carrer, al lloc per on arribaven els tramvies que circulaven en direcció contrària.
De la mà de Pons i d'Amat assistim al creixement personal i professional de Néstor Luján, al pas de jove promesa a realitat consolidada i d'aquí quasi a notari de la progressiva desaparició ideològica i també física de molts dels grans noms del món de Destino. La selecció de necrològiques de personatges com Josep Maria de Sagarra, Francesc Pujols. Josep Maria Folch i Torres, Manuel Brunet, Joan Estelrich o el mateix Josep Pla són una mostra del tarannà de Luján, de la seva admiració pels personatges que retratava i del fet que no li tremolava el pols a l'hora de defensar-los, tal i com va fer en l'obituari de Pla, que va morir en una època on catalanistes i esquerrans qüestionaven força el paper i l'obra de l'autor empordanès.
Jordi Amat, Agustí Pons i, òbviament els editors de Meteora fan un treball fantàstic amb la publicació d'aquest llibre, una petita peça de gran intensitat en aquesta lluita que hauria de ser fonamental i bàsica per recuperar la nostra memòria cultural, per evitar que el passat i els seus noms clau no es perdin en un oblit discret però letal.
I en qualsevol cas, també pot servir per adonar-nos que les coses, en matèria cultural potser tampoc no han canviat tant com ens pensem. Una de les entrades del dietari de Néstor Luján descriu així el dimecres 23 d'abril, dia de Sant Jordi. "Estoy en la Casa del Libro -antigua Catalonia- con José Vergés. Hay un verdadero frenesí por comprar libros. Destino ha publicado "El cero y el infinito", de Koestler; "Un hombre", que es el premio Nadal, de Jose Mª Gironella, y "Tino Costa" en catalán, de Sebastián Juan Arbó -Juan es el primer apellido.
Gran éxito de "Mariona Rebull" y "El cero absoluto" que se agota
Vamos a la inauguración del piso de José Mª Figueras. Figueras es un estraperlista enriuqecido enormemente fabricando tarjetas de racionamiento. Comida pantagruélica. Blajot se harta notablemente.
"Vamos al Lamoga, que está en la plaza de Calvo Sotelo -la plaza más elegante de Barcelona- con ranas, árboles, césped y un laguito en el centro. Lamoga es un restaurante o boîte o como se quiera llamarle, de tipo monstruoso, a base de colores crema y suntuosos carmesíes, con las columnas de espejos, las lámparas fastuosas, imitando a arañas com cristalería de culo de vaso, las columnas que son paralelepípedos de espejos, el suelo muellemente alfombrado. En conjunto es algo de una cursilería monumental. Las gentes oyen la absurda y hojalatesca música que está de moda con cara de vago arrobamiento. La falta de calidad del país no llega ni a dar pena. Tan solo hace reír. En este lugar no tomar nada cuesta 20 pesetas.
A la salida vamos a casa de Manolo Muntañola, que está absolutamente borracho".
Amat i Pons fan una molt bona introducció que ens situa perfectament l'època i la persona. L'estudi arrenca amb el veredicte del premi Nadal a "Nada" de Carmen Laforet, una bona amiga del jove periodista Luján, col·laborador de Destino i, segons els curadors de l'obra, autor que dóna continuïtat periodística a l'obra de Laforet, interpretant la vida de la segona meitat dels anys 40 com un aprenentatge de la decepció.
La trajectòria vital i professional de Nèstor Luján va molt lligada a la revista Destino, que anava perdent la primera dominació falangista en pro d'un clima més obert, més liberal i obert al món, sense exageracions però sí com una tendència constant. Una columna de la publicació, signada per "Micer Borra", un pseudònim que alternaven diversos periodistes va protagonitzar una crítica constant a la Companyia de Tramvies. Més endavant, el mes de febres del 1946, neix la columna "Al doblar la esquina", que ja portava sempre la firma de Luján i que es converteix aviat en una de les més seguides i en el primer jove sense cap experiència periodística prèvia que va adquirir protagonisme a Destino.
Àvid d'aprendre i carregat de curiositat i de coses per explicar, Néstor es deixa fascinar pels habituals de la revista, aconseguint fins i tot l'aval incondicional de Josep Pla que diria que "todo en Luján es claro, ponderado, perfectamente descrito" i que "leer a Luján es un verdadero deleite". Aquesta bona sintonia serveix per explicar molt bé el contingut del "Dietari de 1947" que la publicació de Meteora reprodueix íntegra i que és, entre moltes altres coses, una mirada àcida i gens complaent de la cultura catalana del moment.
Un altre dels personatges que influeix en Luján és l'editor Josep Vergés, que va rebre moltes crítiques dels catalans exiliats però que no estava disposat a aguantar les dels que s'havien quedat aquí i que feien negocis amb el franquisme i a la vegada protegien la cultura catalana com Fèlix Millet, una enemistat que Luján va reflectir també en les seves columnes.
Vergés va protegir i esperonar Néstor Luján i li va permetre assentar-se com a periodista crític, un fet que es posa de manifest en els durs atacs contra la Companyia de Tramvies per fet que de molts dels seus vehicles només es pogués baixar per una porta que donava directament al centre del carrer, al lloc per on arribaven els tramvies que circulaven en direcció contrària.
De la mà de Pons i d'Amat assistim al creixement personal i professional de Néstor Luján, al pas de jove promesa a realitat consolidada i d'aquí quasi a notari de la progressiva desaparició ideològica i també física de molts dels grans noms del món de Destino. La selecció de necrològiques de personatges com Josep Maria de Sagarra, Francesc Pujols. Josep Maria Folch i Torres, Manuel Brunet, Joan Estelrich o el mateix Josep Pla són una mostra del tarannà de Luján, de la seva admiració pels personatges que retratava i del fet que no li tremolava el pols a l'hora de defensar-los, tal i com va fer en l'obituari de Pla, que va morir en una època on catalanistes i esquerrans qüestionaven força el paper i l'obra de l'autor empordanès.
Jordi Amat, Agustí Pons i, òbviament els editors de Meteora fan un treball fantàstic amb la publicació d'aquest llibre, una petita peça de gran intensitat en aquesta lluita que hauria de ser fonamental i bàsica per recuperar la nostra memòria cultural, per evitar que el passat i els seus noms clau no es perdin en un oblit discret però letal.
I en qualsevol cas, també pot servir per adonar-nos que les coses, en matèria cultural potser tampoc no han canviat tant com ens pensem. Una de les entrades del dietari de Néstor Luján descriu així el dimecres 23 d'abril, dia de Sant Jordi. "Estoy en la Casa del Libro -antigua Catalonia- con José Vergés. Hay un verdadero frenesí por comprar libros. Destino ha publicado "El cero y el infinito", de Koestler; "Un hombre", que es el premio Nadal, de Jose Mª Gironella, y "Tino Costa" en catalán, de Sebastián Juan Arbó -Juan es el primer apellido.
Gran éxito de "Mariona Rebull" y "El cero absoluto" que se agota
Vamos a la inauguración del piso de José Mª Figueras. Figueras es un estraperlista enriuqecido enormemente fabricando tarjetas de racionamiento. Comida pantagruélica. Blajot se harta notablemente.
"Vamos al Lamoga, que está en la plaza de Calvo Sotelo -la plaza más elegante de Barcelona- con ranas, árboles, césped y un laguito en el centro. Lamoga es un restaurante o boîte o como se quiera llamarle, de tipo monstruoso, a base de colores crema y suntuosos carmesíes, con las columnas de espejos, las lámparas fastuosas, imitando a arañas com cristalería de culo de vaso, las columnas que son paralelepípedos de espejos, el suelo muellemente alfombrado. En conjunto es algo de una cursilería monumental. Las gentes oyen la absurda y hojalatesca música que está de moda con cara de vago arrobamiento. La falta de calidad del país no llega ni a dar pena. Tan solo hace reír. En este lugar no tomar nada cuesta 20 pesetas.
A la salida vamos a casa de Manolo Muntañola, que está absolutamente borracho".
