La tercera illa
Quan el poeta Joan-Elies Adell arriba a l'illa de Sardenya descobreix una realitat inqüestionable, l'existència d'una sòlida tradició poètica a l'Alguer
Quan el poeta Joan-Elies Adell arriba a l'illa de Sardenya descobreix una realitat inqüestionable, l'existència d'una sòlida tradició poètica a l'Alguer. Noms i propostes arrelades, amb passat, present i futur i, per contra, profundament desconegudes fins i tot per a una persona com ell, bon coneixedor de la poesia catalana.
Per tal de solucionar aquesta mancança en la mesura d'allò que fos possible, es decideix a donar forma a una antologia que ens ofereix una magnífica aproximació a les veus més representatives de la poesia algueresa. És una selecció integrada per vint noms, nascuts entre el 1892 i el 1965. Es titula La tercera illa, per allò d'una illa poètica, dins d'una illa cultural i lingüística a l'interior d'una illa física, tres illes que, com les nines russes, amaguen sorpreses i emocions que, en aquest cas concret, representen tot un descobriment que ens permet descobrir una magnífica, variada i elevada proposta poètica, amb moltes veus, moltes sensibilitats i un punt en comú, el d'ampliar els nostres horitzons amb noves coneixences. Un gran treball que publica Edicions Saldonar en una edició ben treballada i ben documentada que inclou biografies i detalls dels llibres originals, ajudant encara més a establir aquest pont i demostrant que les petites editorials amb inquietuds són la garantia de la nostra cultura.
El mateix Joan-Elies Adell ens explica aquesta aventura, les seves motivacions i les seves sensacions.
El projecte de La Tercera illa, això és, d'elaborar una antologia que aplegués la millor poesia algueresa contemporània va nàixer als pocs mesos d'arribar a l'Alguer. Tot i ser professor de "Teoria de la Literatura" i de "Poesia Catalana Contemporània" a la Universitat, em vaig adonar en arribar a la ciutat sarda com a Director de l'Espai Llull (la Delegació de la Generalitat a l'Alguer) del meu profund desconeixement de la literatura algueresa i, en especial, de la seva poesia. Vaig mirar d'esbrinar les raons d'aquest desconeixement i em vaig adonar que, excepte en alguns casos puntuals, poca de la poesia produïda a l'Alguer era coneguda a Catalunya en el moment present. S'havia acabant perdent una mínima però estable relació literària entre l'Alguer i Barcelona, que hauria de jugar un paper actiu, decisiu i determinant, com a capital de tota la cultura catalana; una relació que sí havia existit al llarg dels anys seixanta, després de l'anomenat Viatge del Retrobament de l'any 60 organitzat per Pere Català i Roca i que, en l'àmbit de la poesia, va facilitar la celebració a l'Alguer dels Jocs Florals de la Llengua Catalana de l'exili l'any 1961 o la participació d'alguns poetes algueresos al Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs, entre altres col·laboracions mútues i fructíferes. La pèrdua d'aquest vincle literari estable entre Catalunya i l'Alguer va provocar que bona part de la poesia escrita aquí es publiqués, si s'acabava editant, en petites i valuosos editorials sardes o alguereses, però que impedia que arribessin al públic català lector de poesia de les terres de ponent, amb la qual cosa, quan es pensava en poesia, l'Alguer havia deixar d'existir com a referent vàlid, ja que no es tenia accés fàcil a la seva producció.
A partir d'aquell moment, doncs, vaig pensar que seria un projecte interessant mirar de recollir tot allò que s'havia escrit, i fer la pertinent selecció, de la rica i singular producció literària algueresa adreçada al lector de poesia català. El procés no ha estat senzill, per diferents raons, però molt estimulant. Perquè, quan fas una immersió en la poesia algueresa sense cap mena de prejudici, t'adones de seguida que estàs davant d'una illa poètica que és familiar però que no té cert regust exòtic, que és nostra però és aliena alhora, que veu dels referents de la tradició literària catalana i italiana, però que ha sabut traçar també un recorregut particular i propi, molt en sintonia amb altres poetes de les escriptures "dialectals" italianes, on allò essencial no és tant "estar a la moda" literària del moment ¬-competir, si se'm permet l'expressió- en la lliga de modernitat i la contemporaneïtat poètica, sinó, simplement, usant la reeixida expressió de Salvador Espriu, "salvar els mots". Perquè la poesia els permet, als escriptors algueresos, gràcies a l'ancoratge lingüístic d'una herència cultural llunyana, preservar un patrimoni col·lectiu i una condició antropològica condemnats a l'extinció.
Això vol ser La Tercera Illa, un monument fet amb la matèria primera més delicada que existeix, com són les paraules. Unes paraules que no sols han permès de conservar imaginàriament la ciutat i el paisatge que li dóna vida, aturar el temps i refutar el món modern que l'amenaça, sinó que tenen la força també de demostrar la vigència d'una expressió poètica que ve de lluny i que es projecta amb esperança i vigor dins l'àmbit de la literatura catalana. I d'aquí també el títol: una illa poètica dins una illa lingüística que és dins d'una illa geogràfica: Sardenya.
Els veritables protagonistes de La Tercera Illa són, doncs, els 20 poetes que hi formen part. Alguns ja desapareguts com Rafael Catardi, Rafael Sari, Pasqual Scanu, Àngel Cao, Pinutxa Ginesu, Maria Chessa Lai, Antonella Salvietti, Antoni Bal·lero de Càndia, Francesc Manunta, Rafael Caria, Pino Piras; d'altres encara en plena maduresa creativa, com són Antoni Canu, Antoni Coronzu, Fidel Carboni, Guido Sari, Antonello Colledanchise, Antoni Arca, Enzo Sogos, Franca Masu i Anna Cinzia Paolucci. Una poesia que, vista en conjunt, ens dóna una idea molt clara de la varietat de registres i de veus, i de quina manera al llarg del temps s'han inscrit en les diverses tendències que han caracteritzat la literatura europea després de la guerra i que també es vincula al tronc comú de la poesia catalana contemporània.
El gran poeta polonès Adam Zagajewski, en una interessantíssima conferència titulada significativament "El centre no resisteix", dedicada a analitzar la relació entre la literatura central i la perifèrica en la nostra contemporaneïtat, planteja el següent:
[Vaig veure anit] en el sostre del vestíbul del Liceu de Barcelona acabat de restaurar, una frase que deia: «L'art n'a pas de patrie». Això és molt cert en el cas de la música. Però l'art d'escriure té més patrie, més ojczyzna, que la música. Aspira a la universalitat i, tanmateix, sempre canta la seva cançó en una llengua concreta que per a cadascun de nosaltres, practicants de la literatura, ha conservat el gust de la infància, el gust de les mores, de les ortigues i les pomes, i l'amargor de la nostra individualitat sempre difícil, la nostra singularitat... la nostra pàtria suprema .
Aquesta pàtria suprema dels poetes algueresos, escrita a través d'una llengua concreta, arrelada, particular i irrenunciable, com és la seua variant del català, és el que he volgut oferir amb aquesta antologia. Una tercera illa poètica, universal per la seua singularitat, sovint amarga en la seua particularitat sempre difícil i delicada, però per això mateix lluminosa, estimulant i suggestiva, a la qual mai no hem de renunciar si volem concebre i entendre la literatura i la cultura catalanes en la seua complexa totalitat.
Gràcies, Joan-Elies
Per tal de solucionar aquesta mancança en la mesura d'allò que fos possible, es decideix a donar forma a una antologia que ens ofereix una magnífica aproximació a les veus més representatives de la poesia algueresa. És una selecció integrada per vint noms, nascuts entre el 1892 i el 1965. Es titula La tercera illa, per allò d'una illa poètica, dins d'una illa cultural i lingüística a l'interior d'una illa física, tres illes que, com les nines russes, amaguen sorpreses i emocions que, en aquest cas concret, representen tot un descobriment que ens permet descobrir una magnífica, variada i elevada proposta poètica, amb moltes veus, moltes sensibilitats i un punt en comú, el d'ampliar els nostres horitzons amb noves coneixences. Un gran treball que publica Edicions Saldonar en una edició ben treballada i ben documentada que inclou biografies i detalls dels llibres originals, ajudant encara més a establir aquest pont i demostrant que les petites editorials amb inquietuds són la garantia de la nostra cultura.
El mateix Joan-Elies Adell ens explica aquesta aventura, les seves motivacions i les seves sensacions.
El projecte de La Tercera illa, això és, d'elaborar una antologia que aplegués la millor poesia algueresa contemporània va nàixer als pocs mesos d'arribar a l'Alguer. Tot i ser professor de "Teoria de la Literatura" i de "Poesia Catalana Contemporània" a la Universitat, em vaig adonar en arribar a la ciutat sarda com a Director de l'Espai Llull (la Delegació de la Generalitat a l'Alguer) del meu profund desconeixement de la literatura algueresa i, en especial, de la seva poesia. Vaig mirar d'esbrinar les raons d'aquest desconeixement i em vaig adonar que, excepte en alguns casos puntuals, poca de la poesia produïda a l'Alguer era coneguda a Catalunya en el moment present. S'havia acabant perdent una mínima però estable relació literària entre l'Alguer i Barcelona, que hauria de jugar un paper actiu, decisiu i determinant, com a capital de tota la cultura catalana; una relació que sí havia existit al llarg dels anys seixanta, després de l'anomenat Viatge del Retrobament de l'any 60 organitzat per Pere Català i Roca i que, en l'àmbit de la poesia, va facilitar la celebració a l'Alguer dels Jocs Florals de la Llengua Catalana de l'exili l'any 1961 o la participació d'alguns poetes algueresos al Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs, entre altres col·laboracions mútues i fructíferes. La pèrdua d'aquest vincle literari estable entre Catalunya i l'Alguer va provocar que bona part de la poesia escrita aquí es publiqués, si s'acabava editant, en petites i valuosos editorials sardes o alguereses, però que impedia que arribessin al públic català lector de poesia de les terres de ponent, amb la qual cosa, quan es pensava en poesia, l'Alguer havia deixar d'existir com a referent vàlid, ja que no es tenia accés fàcil a la seva producció.
A partir d'aquell moment, doncs, vaig pensar que seria un projecte interessant mirar de recollir tot allò que s'havia escrit, i fer la pertinent selecció, de la rica i singular producció literària algueresa adreçada al lector de poesia català. El procés no ha estat senzill, per diferents raons, però molt estimulant. Perquè, quan fas una immersió en la poesia algueresa sense cap mena de prejudici, t'adones de seguida que estàs davant d'una illa poètica que és familiar però que no té cert regust exòtic, que és nostra però és aliena alhora, que veu dels referents de la tradició literària catalana i italiana, però que ha sabut traçar també un recorregut particular i propi, molt en sintonia amb altres poetes de les escriptures "dialectals" italianes, on allò essencial no és tant "estar a la moda" literària del moment ¬-competir, si se'm permet l'expressió- en la lliga de modernitat i la contemporaneïtat poètica, sinó, simplement, usant la reeixida expressió de Salvador Espriu, "salvar els mots". Perquè la poesia els permet, als escriptors algueresos, gràcies a l'ancoratge lingüístic d'una herència cultural llunyana, preservar un patrimoni col·lectiu i una condició antropològica condemnats a l'extinció.
Això vol ser La Tercera Illa, un monument fet amb la matèria primera més delicada que existeix, com són les paraules. Unes paraules que no sols han permès de conservar imaginàriament la ciutat i el paisatge que li dóna vida, aturar el temps i refutar el món modern que l'amenaça, sinó que tenen la força també de demostrar la vigència d'una expressió poètica que ve de lluny i que es projecta amb esperança i vigor dins l'àmbit de la literatura catalana. I d'aquí també el títol: una illa poètica dins una illa lingüística que és dins d'una illa geogràfica: Sardenya.
Els veritables protagonistes de La Tercera Illa són, doncs, els 20 poetes que hi formen part. Alguns ja desapareguts com Rafael Catardi, Rafael Sari, Pasqual Scanu, Àngel Cao, Pinutxa Ginesu, Maria Chessa Lai, Antonella Salvietti, Antoni Bal·lero de Càndia, Francesc Manunta, Rafael Caria, Pino Piras; d'altres encara en plena maduresa creativa, com són Antoni Canu, Antoni Coronzu, Fidel Carboni, Guido Sari, Antonello Colledanchise, Antoni Arca, Enzo Sogos, Franca Masu i Anna Cinzia Paolucci. Una poesia que, vista en conjunt, ens dóna una idea molt clara de la varietat de registres i de veus, i de quina manera al llarg del temps s'han inscrit en les diverses tendències que han caracteritzat la literatura europea després de la guerra i que també es vincula al tronc comú de la poesia catalana contemporània.
El gran poeta polonès Adam Zagajewski, en una interessantíssima conferència titulada significativament "El centre no resisteix", dedicada a analitzar la relació entre la literatura central i la perifèrica en la nostra contemporaneïtat, planteja el següent:
[Vaig veure anit] en el sostre del vestíbul del Liceu de Barcelona acabat de restaurar, una frase que deia: «L'art n'a pas de patrie». Això és molt cert en el cas de la música. Però l'art d'escriure té més patrie, més ojczyzna, que la música. Aspira a la universalitat i, tanmateix, sempre canta la seva cançó en una llengua concreta que per a cadascun de nosaltres, practicants de la literatura, ha conservat el gust de la infància, el gust de les mores, de les ortigues i les pomes, i l'amargor de la nostra individualitat sempre difícil, la nostra singularitat... la nostra pàtria suprema .
Aquesta pàtria suprema dels poetes algueresos, escrita a través d'una llengua concreta, arrelada, particular i irrenunciable, com és la seua variant del català, és el que he volgut oferir amb aquesta antologia. Una tercera illa poètica, universal per la seua singularitat, sovint amarga en la seua particularitat sempre difícil i delicada, però per això mateix lluminosa, estimulant i suggestiva, a la qual mai no hem de renunciar si volem concebre i entendre la literatura i la cultura catalanes en la seua complexa totalitat.
Gràcies, Joan-Elies
