Laia Climent / Tres i Quatre
Aquest cap de setmana passat es pot considerar com una fita història pel que fa a l'edició en català. En el decurs de la cerimònia de lliurament dels 41
Aquest cap de setmana passat es pot considerar com una fita història pel que fa a l'edició en català. En el decurs de la cerimònia de lliurament dels 41 Premis Octubre, l'editor Eliseu Climent anunciava que cedia el timó del vaixell a la seva filla Laia Climent.
Ara bé, tothom qui conegui l'Eliseu sap que la paraula retirada no existeix al seu vocabulari personal i, tal i com va dir ell mateix, és un combatent de trinxera i seguirà a la trinxera encara que la cara visible sigui ara la seva filla.
Per davant hi ha molts reptes. El primer mantenir Tres i Quatre com una de les grans editorials de casa nostra, com un pilar absolut i indiscutible de la cultura catalana. Això també inclou els sentiments de pertinença, saber que ets l'hereva de tot un somni i un projecte familiar d'una solidesa i d'una contundència absolutes. També li caldrà batallar contra un entorn cada vegada més hostil, per política i per mercat, batallar amb aquests canvis incerts que planen sobre el món del llibre i sobre la cultura feta i sentida en català.
Però sabent de qui és filla i veient que ha acceptat entrar en aquesta lluita, no tinc el més mínim dubte que la victòria és seva. Potser les batalles seran dures, però el triomf final serà al seu costat.
Amb el seu permís us reprodueixo el discurs que Laia Climent va fer per acceptar aquest canvi en la seva vida, tota una declaració de reconeixement al passat, de solidesa en el present i d'esperança en el futur.
Bona nit,
Autoritats, públic en general, amigues, amics, estimada família:
En primer lloc vull reconèixer l'esforç de les universitats valencianes per haver fet possible aquesta 41a edició dels Premis Octubre. També, i de tot cor, vull agrair el recolzament de totes i tots vosaltres que, en moments delicats, heu continuat donant-nos suport una vegada més. El meu respecte també cap als cantants, poetes, autores/autors i tota la gent d'aquesta casa que s'ha dedicat amb il·lusió a l'organització d'aquesta nit.
Com bé sabeu, els Premis Octubre van néixer ara fa 41 anys, quan jo tenia tot just 4 mesos. Vull dir, amb això, que he viscut i conviscut tota la meva vida amb aquest referent.
Un referent que és compartit per una grandíssima quantitat d'intel·lectuals d'arreu dels Països Catalans. De menuda, m'era de gran familiaritat anar de taula en taula la nit dels Octubre com si, molts dels convidats, foren familiars meus. Però encara recorde amb més estima, i crec que s'escau rememorar-ho aquesta nit, els dinars del diumenge de Joan Fuster amb els seus amics més pròxims. L'endemà dels Premis, una vintena de persones gaudien d'una bona conversa amb el nostre irònic homenot tot això amerat d'un exquisit menjar a Casa Salvador de Cullera, a la vora d'un canal de l'Albufera.
Molts de vosaltres podreu pensar que això és història romàntica d'un temps passat i que no conforma la literatura ni tampoc produeix l'empenta necessària per portar endavant una empresa. Teniu raó, així és. Però no hem d'oblidar que això és el que ha configurat la meva vida, en definitiva la meva percepció del món i, més concretament, de la literatura.
De ben segur que la creació no seria per mi el que és havent crescut en un altre context. La proximitat als sabuts del nostre temps ha fet que entenguera que tot és possible. De més a més, l'extrema empenta de la meua mare i del meu pare, empenta que totes i tots vosaltres conegueu segurament més bé que jo, m'ha proporcionat la força per assolir qualsevol objectiu desitjat.
Quan els meus pares, ara fa uns mesos, em van proposar de fer-me càrrec de l'editorial, vaig sentir una emoció contradictòria. Per una banda, què podia desitjar més una professora de filologia catalana que viure el dia a dia de la creació literària? També, què podia desitjar més aquesta persona que portar endavant aquella editorial amb què havia conviscut des del seu naixement? Però malgrat tot, per una altra banda, se'm representava un canvi radical en la meva vida. La feina tranquil·la d'investigadora i docent universitària passaria a un ritme acceleradíssim on havia d'incloure: fills, amics, universitat i una editorial amb 1000 títols en el seu fons. Malgrat aquestes contradiccions vaig acceptar amb la més gran il·lusió.
El pas següent era veure què podia aportar jo a una editorial tan consolidada. En les meves classes de la universitat, la meva dèria sempre ha estat formar gent pensant, formar alumnes amb una mirada crítica suficient per tal de poder fer front al nostre món. Amb l'editorial, jo sabia que havia de continuar aquesta manera de fer, molt pròpia meua, en la qual em reconec.
De fet, tampoc se n'anava tant del que el meu pare i la meva mare havien construït com a projecte. Per exigències de l'època, des dels anys setanta, aquesta editorial es va gestar ja amb l'única intenció de construir una cultura, una literatura tantes vegades estroncada en la nostra història. Per això, Tres i Quatre s'ha encarregat d'elaborar no solament el cànon català amb les seves diverses obres crítiques i completes -com ara la de Josep Maria de Sagarra, la de Miquel Batllori o bé la de Vicent Andrés Estellés- però també una mirada nova i poderosa de la nostra cultura naixent.
Això que pot ser pensem que està passat de moda i que era propi del postfranquisme, ens adonem que es troba en la més rabiosa actualitat. Els desastres socials, culturals i econòmics ens fan entendre que l'editorial ha de posar el seu granet de sorra per construir una societat millor. De la mateixa manera que la intenció primera de les meves classes de la Universitat Jaume I són, i continuaran sent, potenciar el pensament crític, el context, una vegada més, ens obliga a mantenir-nos despertes i desperts en qualsevol que siga la nostra feina. És per això que defensarem sempre una mirada desperta tot seguint el sentit fusterià resumit en l'aforisme: "com que els metges no ho prescriuen, el personal no pensa". En efecte, no podem oblidar, i menys aquesta nit, que Joan Fuster va ser el nostre gran pedagog, tal i com ho reclama Joan Iborra i també el catedràtic Vicent Salvador. A Diccionari per a ociosos, l'assagista insisteix que "llegir no és fugir' sinó "seguir vivint". Com explica Salvador, per a Fuster el llibre és una "màquina de pensar", un refinat artefacte de cultura que obliga a llegir i a rellegir".
D'altra banda, la tasca d'una editorial es troba en contacte directe amb la creació, activitat que reflecteix constantment les angoixes i els anhels de les autores i els autors reflex de la nostra societat. En efecte, és la paraula, tant de l'assaig com de la narrativa, de la poesia o del teatre, la que ens mostra el dolor social, la que ens arrossega en la nostra misèria però, alhora, també ens allibera d'aquest jou diari que patim. Les metàfores, les irones, en definitiva, tots els jocs del llenguatge ens transporten d'un extrem a l'altre de les nostres emocions. Som conscients que gaudirem i patirem a tota hora del dolor de l'escriptura. Des de l'editorial volem viure i transmetre a les lectores i lectors aquelles tristes sensacions que tants i tants escriptores i escriptors han narrat o poetitzat. M'arriben tot just al pensament les imatges del Spleen de Charles Baudelaire, la foscor de Novalis o bé la tristesa en els versos estellesians.
En efecte el dolor de la creació apareix en tants i tants escrits. Recordem també les paraules de la nostra estimada poeta Maria-Mercè Marçal:
La mancança. Sovint el fet d'escriure em sembla que estrafà el vell càstig de les Danaides: omplir sense treva un recipient sense fons. Aigua en cistella. Veure buit immediatament l'espai que ens semblava curullar: amb vida, amb llenguatge. La vida s'escola; el text és ja altra cosa que tu. Aquell "qui" que volia projectar-se, trobar-se, reconèixer-se en l'aigua, ha estat només convidat a beure la set en la copa de les paraules. Precisament a través de l'escriptura sap que mai, per més que escrigui, no aconseguirà de dir el secret que demana, a crit dintre seu, de ser publicat. I això és el que l'empeny a seguir escrivint, encara. (Marçal, 1995a: 5-6)
Aquesta mirada dolorosa de la creació però productora de pensament és la que ens agradaria transmetre a totes aquelles persones que, d'una manera o d'altra, seguiu la feina d'aquesta editorial: ja sigueu lectores, lectors, o bé llibreteres, llibreters, autores, autors. Ja no venem més l'objecte llibre, sinó que venem el valor intel·lectual ja siga internàutic, en paper, en conferències o bé en passejades, com les que vam gaudir aquest estiu amb autors com Joan Franscec Mira, Jordi Llavina, Rafael Gomar o Joaquim Caturla, entre d'altres. I és el contacte constant amb tots, i dic tots, els graons el que construeix finalment la literatura. Com deia Fuster parlant d'ell com a escriptor, "Si, a més, el nostre problema és que hem de contar amb una gent que llegesca les coses que escrivim...".
Així doncs, per acabar, he de dir que intentaré ajustar aquesta editorial a les exigències productives del segle XXI tot transformant-la en una plataforma literària molt activa que genere pensament i diàleg de manera constant, la qual cosa segueix en definitiva la línia dels meus pares. I per tant, hem de ser conscients que aquesta mirada proactiva de tots els estaments de la literatura, amb els dolors i alegries inherents, s'està produint en bona part ara, avui i aquí. Totes i tots vosaltres, acudint als Premis Octubre, sou part implicada de la creació literària, de la configuració de la nostra societat i del nou pensament que estem ara gestant. Totes i tots vosaltres, acudint als Premis Octubre, sou partícips actius del nou món que els valencians i catalans en general estem intentant crear.
Us torne doncs a agrair de tot cor la vostra assistència i espere que gaudiu d'aquesta vetlada. Moltes gràcies.
Gràcies Laia i tota la sort del món en la segona part d'aquesta aventura engrescadora!
Ara bé, tothom qui conegui l'Eliseu sap que la paraula retirada no existeix al seu vocabulari personal i, tal i com va dir ell mateix, és un combatent de trinxera i seguirà a la trinxera encara que la cara visible sigui ara la seva filla.
Per davant hi ha molts reptes. El primer mantenir Tres i Quatre com una de les grans editorials de casa nostra, com un pilar absolut i indiscutible de la cultura catalana. Això també inclou els sentiments de pertinença, saber que ets l'hereva de tot un somni i un projecte familiar d'una solidesa i d'una contundència absolutes. També li caldrà batallar contra un entorn cada vegada més hostil, per política i per mercat, batallar amb aquests canvis incerts que planen sobre el món del llibre i sobre la cultura feta i sentida en català.
Però sabent de qui és filla i veient que ha acceptat entrar en aquesta lluita, no tinc el més mínim dubte que la victòria és seva. Potser les batalles seran dures, però el triomf final serà al seu costat.
Amb el seu permís us reprodueixo el discurs que Laia Climent va fer per acceptar aquest canvi en la seva vida, tota una declaració de reconeixement al passat, de solidesa en el present i d'esperança en el futur.
Bona nit,
Autoritats, públic en general, amigues, amics, estimada família:
En primer lloc vull reconèixer l'esforç de les universitats valencianes per haver fet possible aquesta 41a edició dels Premis Octubre. També, i de tot cor, vull agrair el recolzament de totes i tots vosaltres que, en moments delicats, heu continuat donant-nos suport una vegada més. El meu respecte també cap als cantants, poetes, autores/autors i tota la gent d'aquesta casa que s'ha dedicat amb il·lusió a l'organització d'aquesta nit.
Com bé sabeu, els Premis Octubre van néixer ara fa 41 anys, quan jo tenia tot just 4 mesos. Vull dir, amb això, que he viscut i conviscut tota la meva vida amb aquest referent.
Un referent que és compartit per una grandíssima quantitat d'intel·lectuals d'arreu dels Països Catalans. De menuda, m'era de gran familiaritat anar de taula en taula la nit dels Octubre com si, molts dels convidats, foren familiars meus. Però encara recorde amb més estima, i crec que s'escau rememorar-ho aquesta nit, els dinars del diumenge de Joan Fuster amb els seus amics més pròxims. L'endemà dels Premis, una vintena de persones gaudien d'una bona conversa amb el nostre irònic homenot tot això amerat d'un exquisit menjar a Casa Salvador de Cullera, a la vora d'un canal de l'Albufera.
Molts de vosaltres podreu pensar que això és història romàntica d'un temps passat i que no conforma la literatura ni tampoc produeix l'empenta necessària per portar endavant una empresa. Teniu raó, així és. Però no hem d'oblidar que això és el que ha configurat la meva vida, en definitiva la meva percepció del món i, més concretament, de la literatura.
De ben segur que la creació no seria per mi el que és havent crescut en un altre context. La proximitat als sabuts del nostre temps ha fet que entenguera que tot és possible. De més a més, l'extrema empenta de la meua mare i del meu pare, empenta que totes i tots vosaltres conegueu segurament més bé que jo, m'ha proporcionat la força per assolir qualsevol objectiu desitjat.
Quan els meus pares, ara fa uns mesos, em van proposar de fer-me càrrec de l'editorial, vaig sentir una emoció contradictòria. Per una banda, què podia desitjar més una professora de filologia catalana que viure el dia a dia de la creació literària? També, què podia desitjar més aquesta persona que portar endavant aquella editorial amb què havia conviscut des del seu naixement? Però malgrat tot, per una altra banda, se'm representava un canvi radical en la meva vida. La feina tranquil·la d'investigadora i docent universitària passaria a un ritme acceleradíssim on havia d'incloure: fills, amics, universitat i una editorial amb 1000 títols en el seu fons. Malgrat aquestes contradiccions vaig acceptar amb la més gran il·lusió.
El pas següent era veure què podia aportar jo a una editorial tan consolidada. En les meves classes de la universitat, la meva dèria sempre ha estat formar gent pensant, formar alumnes amb una mirada crítica suficient per tal de poder fer front al nostre món. Amb l'editorial, jo sabia que havia de continuar aquesta manera de fer, molt pròpia meua, en la qual em reconec.
De fet, tampoc se n'anava tant del que el meu pare i la meva mare havien construït com a projecte. Per exigències de l'època, des dels anys setanta, aquesta editorial es va gestar ja amb l'única intenció de construir una cultura, una literatura tantes vegades estroncada en la nostra història. Per això, Tres i Quatre s'ha encarregat d'elaborar no solament el cànon català amb les seves diverses obres crítiques i completes -com ara la de Josep Maria de Sagarra, la de Miquel Batllori o bé la de Vicent Andrés Estellés- però també una mirada nova i poderosa de la nostra cultura naixent.
Això que pot ser pensem que està passat de moda i que era propi del postfranquisme, ens adonem que es troba en la més rabiosa actualitat. Els desastres socials, culturals i econòmics ens fan entendre que l'editorial ha de posar el seu granet de sorra per construir una societat millor. De la mateixa manera que la intenció primera de les meves classes de la Universitat Jaume I són, i continuaran sent, potenciar el pensament crític, el context, una vegada més, ens obliga a mantenir-nos despertes i desperts en qualsevol que siga la nostra feina. És per això que defensarem sempre una mirada desperta tot seguint el sentit fusterià resumit en l'aforisme: "com que els metges no ho prescriuen, el personal no pensa". En efecte, no podem oblidar, i menys aquesta nit, que Joan Fuster va ser el nostre gran pedagog, tal i com ho reclama Joan Iborra i també el catedràtic Vicent Salvador. A Diccionari per a ociosos, l'assagista insisteix que "llegir no és fugir' sinó "seguir vivint". Com explica Salvador, per a Fuster el llibre és una "màquina de pensar", un refinat artefacte de cultura que obliga a llegir i a rellegir".
D'altra banda, la tasca d'una editorial es troba en contacte directe amb la creació, activitat que reflecteix constantment les angoixes i els anhels de les autores i els autors reflex de la nostra societat. En efecte, és la paraula, tant de l'assaig com de la narrativa, de la poesia o del teatre, la que ens mostra el dolor social, la que ens arrossega en la nostra misèria però, alhora, també ens allibera d'aquest jou diari que patim. Les metàfores, les irones, en definitiva, tots els jocs del llenguatge ens transporten d'un extrem a l'altre de les nostres emocions. Som conscients que gaudirem i patirem a tota hora del dolor de l'escriptura. Des de l'editorial volem viure i transmetre a les lectores i lectors aquelles tristes sensacions que tants i tants escriptores i escriptors han narrat o poetitzat. M'arriben tot just al pensament les imatges del Spleen de Charles Baudelaire, la foscor de Novalis o bé la tristesa en els versos estellesians.
En efecte el dolor de la creació apareix en tants i tants escrits. Recordem també les paraules de la nostra estimada poeta Maria-Mercè Marçal:
La mancança. Sovint el fet d'escriure em sembla que estrafà el vell càstig de les Danaides: omplir sense treva un recipient sense fons. Aigua en cistella. Veure buit immediatament l'espai que ens semblava curullar: amb vida, amb llenguatge. La vida s'escola; el text és ja altra cosa que tu. Aquell "qui" que volia projectar-se, trobar-se, reconèixer-se en l'aigua, ha estat només convidat a beure la set en la copa de les paraules. Precisament a través de l'escriptura sap que mai, per més que escrigui, no aconseguirà de dir el secret que demana, a crit dintre seu, de ser publicat. I això és el que l'empeny a seguir escrivint, encara. (Marçal, 1995a: 5-6)
Aquesta mirada dolorosa de la creació però productora de pensament és la que ens agradaria transmetre a totes aquelles persones que, d'una manera o d'altra, seguiu la feina d'aquesta editorial: ja sigueu lectores, lectors, o bé llibreteres, llibreters, autores, autors. Ja no venem més l'objecte llibre, sinó que venem el valor intel·lectual ja siga internàutic, en paper, en conferències o bé en passejades, com les que vam gaudir aquest estiu amb autors com Joan Franscec Mira, Jordi Llavina, Rafael Gomar o Joaquim Caturla, entre d'altres. I és el contacte constant amb tots, i dic tots, els graons el que construeix finalment la literatura. Com deia Fuster parlant d'ell com a escriptor, "Si, a més, el nostre problema és que hem de contar amb una gent que llegesca les coses que escrivim...".
Així doncs, per acabar, he de dir que intentaré ajustar aquesta editorial a les exigències productives del segle XXI tot transformant-la en una plataforma literària molt activa que genere pensament i diàleg de manera constant, la qual cosa segueix en definitiva la línia dels meus pares. I per tant, hem de ser conscients que aquesta mirada proactiva de tots els estaments de la literatura, amb els dolors i alegries inherents, s'està produint en bona part ara, avui i aquí. Totes i tots vosaltres, acudint als Premis Octubre, sou part implicada de la creació literària, de la configuració de la nostra societat i del nou pensament que estem ara gestant. Totes i tots vosaltres, acudint als Premis Octubre, sou partícips actius del nou món que els valencians i catalans en general estem intentant crear.
Us torne doncs a agrair de tot cor la vostra assistència i espere que gaudiu d'aquesta vetlada. Moltes gràcies.
Gràcies Laia i tota la sort del món en la segona part d'aquesta aventura engrescadora!
