Quima Jaume 1
Els universos poden ser reals, sòlids, tangibles i també ser mítics i remorosos com aquell riu que cantava Gerard Vergés des d'un sud allunyat dels paisatges que avui ens ocupen
Els universos poden ser reals, sòlids, tangibles i també ser mítics i remorosos com aquell riu que cantava Gerard Vergés des d'un sud allunyat dels paisatges que avui ens ocupen. De totes maneres aquests universos íntims no tenen res a veure amb els punts cardinals, amb les coordenades geogràfiques que dibuixen els mapes i potser per aquest motiu és fàcil entendre'ls com una projecció de sensacions, com tot allò que escampem a l'exterior després d'haver-ho interioritzat prèviament, tancant així un cercle insòlit i carregat de matisos, de presències, d'absències, de detalls i de records.
¿que el vent del nord aixeca com un repte
entre el cel I la terra.
Resulta fàcil imaginar Quima Jaume, la poeta de Cadaquès, mirant la badia, aquell espai de cruïlla, d'ensurt i de calma, aquell territori on neixen neguits i moren les quimeres, on cauen les estacions i esclaten els mesos. El mapa insòlit que dibuixa precisament aquesta geografia que s'escapa de les fronteres dels atles, que es fa secret, prometença i preludi.
L'amor i el paisatge, el paisatge i l'amor, dues constants que s'encavalquen, que es van fent una de sola mentre la vida passa, una vida curta que es trenca als 59 anys i que aleshores es transmuta en lletra i sentiment, en estudi i record, en calma blanca, en pau blava, en silenci ocre, les certituds cromàtiques del cel, el mar i la terra, organismes vius que impregnen la seva poesia, que basteixen la melangia d'un espai difuminat que es mou entre la son i la vetlla, entre la realitat sòlida i el desig fervent de traspassar-la.
Dorm
Mentre vetllo el teu son
Amb un poema que mai
No t'escriuré.
Dorm
perquè la nit
propicia fantasmes
i jo somio vel·leïtats
Dorm
Et necessito com l'ona el mar
i com el mar la platja.
altrament,
on fora el meu límit?
Quima Jaume és el mar, el risc i la lluita de cada dia. És la construcció veraç d'un present que s'aixeca dia a dia, hora a hora, batalla a batalla. I també és l'essència de tot allò que esdevé escàpol per convertir-se en transcendent, en bàsic. Passa la realitat per anar-se fent somni, fuig el somni per convertir-se en realitat i al mig, en un terreny inquiet i absolut, hi guaita l'ànima humana, aquell sac que parla, que aboca a grapats l'arrel de les veritats petites, d'aquelles presències que, al cap i la fi, són les que s'acaben fent amb el control de les vides i dels universos, les veritats particulars que són la base de les veritats absolutes, les que perduren, les que acaben sent el pedestal de tot allò que mai no s'oblida.
Estimo el bes, no pas el que és donat
sinó aquell pensat que mai pots perdre.
El somni m'ha atrapat!
Vull que l'hivern em retorni el misteri
de saber que en un full blanc com la neu
sempre hi podrem escriure noms perduts,
recobrar espais on l'amor ens prengué,
on ens desaprengué.
Tancar després els ulls
i el full sense saber
si és certa o no la vida que hem viscut.
Va néixer a Cadaqués el 20 d'abril de 1934 i pel bressol i per la sang ja li corrien neguits de mar i ombres de sal. El seu pare, en Tomeu, arribat de l'altra riba de la costa, d'un indret amb regust mariner, va deixar Alcúdia, a l'illa de Mallorca per fer-se navegant d'un vaixell comercial. I un dia, qui sap si mentre el vent xiulava melodies entre les roques de Cadaqués, va fer bo el tòpic dels amors que arriben a bon port, es va rendir davant la Mercè, s'hi va casar i, sense renunciar als oficis de la mar, la crida constant de les onades, va canviar la navegació per la pesca.
Mudes aigües del port petit del somni,
sempre que us penso, cau la nit damunt.
Éreu el reflex de la calma perenne.
els cors cansats de l'altra mar tornaven
i, en retrobar-vos, un estel lluïa.
La calma, pare, d'aquell port petit
et vetlla sempre, encara.
I aquell estel que a l'alba tu trobaves,
el fito cada jorn per retenir-te.
La Quima i la seva germana bessona, l'Esperança, assumeixen ben aviat aquesta condició familiar de vinculació estreta, real i poètica alhora, amb la Mediterrània. Surten a pescar amb el seu pare, aprenen de primera mà el vocabulari mariner, els secrets de les onades, la duresa i la grandesa de l'ofici, el miracle de les xarxes plenes de peix de tota mena, la lluïssor bellugadissa de les captures de cada dia. Aquesta etapa de la seva vida va ser clau a l'hora de formar l'ànima i l'esperit de la futura poeta. Els seus pares l'estimaven i ella els estimava. Sense ser persones d'una gran profunditat cultural si que la van saber impregnar d'aquests valors profunds que serveixen de base sòlida per a qualsevol itinerari vital posterior. Sensibilitat, amor, passió per les coses, sentiment, un equipatge impagable que, anys més tard es posaria de manifest en cadascun dels seus versos, en totes les paraules que va escriure.
Us estimem, absents, perquè sou purs.
Sou com la neu davallant per muntanyes,
fertilitzant els camps orcs d'altres temps.
Sou l'or dins el gresol purificat pel foc.
I, ara, viviu sens màcula dins nostre.
És fàcil imaginar-se, doncs, una Quima adolescent alternant les obligacions lògiques de l'edat amb aquestes col·laboracions familiars que eren a la vegada treball i joc, formació i lleure, un dia a dia que li servia també per estrènyer lligams personals, per imposar la tendresa i l'amor en l'agenda de les hores quotidianes, uns neguits i uns sentiments que niaven al seu cor i que s'anirien fent segurs i presents en tota la seva obra, com en aquest poema dedicat precisament a la seva germana Esperança.
Remor de barques,
de mar i de gavines,
perfums de flors
que ja han esclatat.
Et veig dalt la carena
i el caldrà, d'ara
ençà, continuar.
No miris més els esbarzers
que enrere
del llarg camí
et van esgarrinxar.
Lents han passat els anys
i ara t'empenyen
vers l'horitzó on
trobaràs el port¿
Que sigui clara
aquesta nova ruta,
deixa les nits
d'insomnis ja passats.
Forja un nou dia
de llum i d'esperances;
no tinguis por del
fred que arribarà.
Tot s'ha complert
estimada Esperança.
El vent propici
tal volta bufarà
i en port de calmes
el teu vaixell i
el meu podrem segurs ancorar.
¿que el vent del nord aixeca com un repte
entre el cel I la terra.
Resulta fàcil imaginar Quima Jaume, la poeta de Cadaquès, mirant la badia, aquell espai de cruïlla, d'ensurt i de calma, aquell territori on neixen neguits i moren les quimeres, on cauen les estacions i esclaten els mesos. El mapa insòlit que dibuixa precisament aquesta geografia que s'escapa de les fronteres dels atles, que es fa secret, prometença i preludi.
L'amor i el paisatge, el paisatge i l'amor, dues constants que s'encavalquen, que es van fent una de sola mentre la vida passa, una vida curta que es trenca als 59 anys i que aleshores es transmuta en lletra i sentiment, en estudi i record, en calma blanca, en pau blava, en silenci ocre, les certituds cromàtiques del cel, el mar i la terra, organismes vius que impregnen la seva poesia, que basteixen la melangia d'un espai difuminat que es mou entre la son i la vetlla, entre la realitat sòlida i el desig fervent de traspassar-la.
Dorm
Mentre vetllo el teu son
Amb un poema que mai
No t'escriuré.
Dorm
perquè la nit
propicia fantasmes
i jo somio vel·leïtats
Dorm
Et necessito com l'ona el mar
i com el mar la platja.
altrament,
on fora el meu límit?
Quima Jaume és el mar, el risc i la lluita de cada dia. És la construcció veraç d'un present que s'aixeca dia a dia, hora a hora, batalla a batalla. I també és l'essència de tot allò que esdevé escàpol per convertir-se en transcendent, en bàsic. Passa la realitat per anar-se fent somni, fuig el somni per convertir-se en realitat i al mig, en un terreny inquiet i absolut, hi guaita l'ànima humana, aquell sac que parla, que aboca a grapats l'arrel de les veritats petites, d'aquelles presències que, al cap i la fi, són les que s'acaben fent amb el control de les vides i dels universos, les veritats particulars que són la base de les veritats absolutes, les que perduren, les que acaben sent el pedestal de tot allò que mai no s'oblida.
Estimo el bes, no pas el que és donat
sinó aquell pensat que mai pots perdre.
El somni m'ha atrapat!
Vull que l'hivern em retorni el misteri
de saber que en un full blanc com la neu
sempre hi podrem escriure noms perduts,
recobrar espais on l'amor ens prengué,
on ens desaprengué.
Tancar després els ulls
i el full sense saber
si és certa o no la vida que hem viscut.
Va néixer a Cadaqués el 20 d'abril de 1934 i pel bressol i per la sang ja li corrien neguits de mar i ombres de sal. El seu pare, en Tomeu, arribat de l'altra riba de la costa, d'un indret amb regust mariner, va deixar Alcúdia, a l'illa de Mallorca per fer-se navegant d'un vaixell comercial. I un dia, qui sap si mentre el vent xiulava melodies entre les roques de Cadaqués, va fer bo el tòpic dels amors que arriben a bon port, es va rendir davant la Mercè, s'hi va casar i, sense renunciar als oficis de la mar, la crida constant de les onades, va canviar la navegació per la pesca.
Mudes aigües del port petit del somni,
sempre que us penso, cau la nit damunt.
Éreu el reflex de la calma perenne.
els cors cansats de l'altra mar tornaven
i, en retrobar-vos, un estel lluïa.
La calma, pare, d'aquell port petit
et vetlla sempre, encara.
I aquell estel que a l'alba tu trobaves,
el fito cada jorn per retenir-te.
La Quima i la seva germana bessona, l'Esperança, assumeixen ben aviat aquesta condició familiar de vinculació estreta, real i poètica alhora, amb la Mediterrània. Surten a pescar amb el seu pare, aprenen de primera mà el vocabulari mariner, els secrets de les onades, la duresa i la grandesa de l'ofici, el miracle de les xarxes plenes de peix de tota mena, la lluïssor bellugadissa de les captures de cada dia. Aquesta etapa de la seva vida va ser clau a l'hora de formar l'ànima i l'esperit de la futura poeta. Els seus pares l'estimaven i ella els estimava. Sense ser persones d'una gran profunditat cultural si que la van saber impregnar d'aquests valors profunds que serveixen de base sòlida per a qualsevol itinerari vital posterior. Sensibilitat, amor, passió per les coses, sentiment, un equipatge impagable que, anys més tard es posaria de manifest en cadascun dels seus versos, en totes les paraules que va escriure.
Us estimem, absents, perquè sou purs.
Sou com la neu davallant per muntanyes,
fertilitzant els camps orcs d'altres temps.
Sou l'or dins el gresol purificat pel foc.
I, ara, viviu sens màcula dins nostre.
És fàcil imaginar-se, doncs, una Quima adolescent alternant les obligacions lògiques de l'edat amb aquestes col·laboracions familiars que eren a la vegada treball i joc, formació i lleure, un dia a dia que li servia també per estrènyer lligams personals, per imposar la tendresa i l'amor en l'agenda de les hores quotidianes, uns neguits i uns sentiments que niaven al seu cor i que s'anirien fent segurs i presents en tota la seva obra, com en aquest poema dedicat precisament a la seva germana Esperança.
Remor de barques,
de mar i de gavines,
perfums de flors
que ja han esclatat.
Et veig dalt la carena
i el caldrà, d'ara
ençà, continuar.
No miris més els esbarzers
que enrere
del llarg camí
et van esgarrinxar.
Lents han passat els anys
i ara t'empenyen
vers l'horitzó on
trobaràs el port¿
Que sigui clara
aquesta nova ruta,
deixa les nits
d'insomnis ja passats.
Forja un nou dia
de llum i d'esperances;
no tinguis por del
fred que arribarà.
Tot s'ha complert
estimada Esperança.
El vent propici
tal volta bufarà
i en port de calmes
el teu vaixell i
el meu podrem segurs ancorar.
