Ramon Solsona ens explica "Allò que va passar a Cardós"
Hi ha llibres que deixen petjada, que marquen èpoques, que queden en la memòria col·lectiva com a peces fonamentals, com a mostres inequívoques de la sempre necessària, per no dir imprescindible, assumpció de riscos literaris i editorials
Hi ha llibres que deixen petjada, que marquen èpoques, que queden en la memòria col·lectiva com a peces fonamentals, com a mostres inequívoques de la sempre necessària, per no dir imprescindible, assumpció de riscos literaris i editorials. Per això abans d'entrar en matèria cal felicitat a Ramon Solsona per escriure aquest llibre i a Josep Lluch, l'editor de Proa, per publicar-lo i apostar-hi amb força.
"Allò que va passar a Cardós" és una veritable epopeia humana, és entrar a fons en un magma grandiós que s'escapa de la quotidianitat i que, per tant, la transforma en els seus detalls i en les seves essències. Fent una extrapolació agosarada però crec que gens trivial, la novel·la de Solsona vindria a ser com el relat de la conquesta de l'Oest, de la nostra particular conquesta de l'oest, una aventura protagonitzada per la suma dels esforços i les vides de gent anònima que acaben aconseguint autèntiques i profundes transformacions socials de gran abast.
Les obres al Pirineu als anys 60 van representar un cúmul de canvis, d'interaccions i Ramon Solsona les ha abordat convertint-les en una novel·la d'aquelles destinades a ser epònimes, a convertir-se en essència i en imatge representativa del fet. Comencem per la trama, o per les trames, que n'hi ha diverses i encavalcades. D'una banda un guàrdia civil assassinat, de l'altra un particular i dramàtic triangle amorós. De fons, les obres, el contraban fronterer, els sotracs que les obres provocaven el petits i aïllats poblets pirinencs. Els "carrilanos" ho envaïen tot i, de mica en mica, amb totes les reticències del món s'anaven barrejant poc o molt amb els autòctons. Des de compartir feines a casar-se amb pubilles del poble, passant per ser hostes de cases o clients de molts negocis. Les petites coses de cada dia anaven posant els fonaments dels grans canvis.
La novel·la és magnètica i, a banda del rigor i l'habilitat literària del Ramon, hi té molt a veure també la tria de l'estil i la manera de conduir-lo. Solsona s'ha arriscat molt i el resultat li ha sortit perfecte. Són petites imatges, quadres, postals vives i en constant transformació que responen al format de l'entrevista periodística, un estil viu, que es basa en els diàlegs i que defuig a consciència les descripcions. I tot que ben poques vegades entra en una descripció detallada dels llocs, els ambients o les persones, el resultat és sorprenent, ja que mentre es llegeix la novel·la es va tenint en tot moment la sensació de ser un espectador privilegiat de primera fila i de tenir davant les retines una imatge perfecta d'allò que s'explica. Es viu l'ambient dels bar, els fred de les neus d'hivern, el fragor de la mina, l'anar guanyant metres de pedra a la muntanya en uns treballa farcits de duresa i de perill.
Lluny de ser una novel·la de gènere criminal, tot i que hi ha un mort i una mena de llarga investigació, el llibre aconsegueix resultar molt més trepidant i magnètic que moltes de les històries negres que hem llegit. De fet "Allò que va passar a Cardós" és un artefacte literari precís, contundent i d'una perfecció rotunda, una construcció d'aquelles que només està a l'abast de grans escriptors, d'autors com el Ramon Solsona que saben treballar cada detall i explorar cada camí al màxim de les seves possibilitats, arriscant-se i oferint al lector la possibilitat de compartir aquest risc, de participar en l'aventura de trescar per rutes que no són fàcils, que demanen també acció i reacció per part del lector.
I així es configura el tàndem perfecte, aquell punt màgic on una idea arriscada d'un escriptor encaixa a la perfecció amb l'imaginari àvid del lector i tot es transforma en un miracle, aquest miracle que viu tancat a l'ànima de les grans històries, de les grans novel·les.
Casa nostra és un país estrany i, ves per on, aquella aventura humana, èpica, quasi epònima, que va acumular el sacrifici i l'esforç de molta gent, coneguda i anònima, que va implicar forada una muntanya i aconseguir generar prou electricitat com per poder assumir el salt vital cap a la modernitat, cap a la vida còmoda que avui coneixem i gaudim sense records, aquella aventura única i irrepetible, viu en una mena d'oblit discret que es perd en detalls petits i en minúscules porcions de la realitat. Potser per aquest motiu, la darrera novel·la de Solsona és, a més, un acte de justícia històrica, la reivindicació d'una generació de persones anònimes que ho van donar tot per aixecar una obra faraònica, imprescindible i quasi oblidada.
I en aquest sentit la grandesa de Solsona és precisament aquesta, la de portar les peces petites al gran aparador, la d'aconseguir que la singularitat esdevingui universal, que les petites peces anònimes de la història, les que no apareixen als llibres, ocupin la primera fila i es converteixin en protagonistes absoluts. I si ens agrada la nostalgia, la lectura d'aquest llibre en deixarà escoltar les notes de Nat King Cole, de The Beatles, del twist, del madison o d'Antonio Molina, mentre comprem Viks Vaporup, Chirucas o pa de motlle i arriben les remors dels rosaris populars del pare Peyton barrejades amb les primeres sueques. Una novel·la que cal tenir, llegir, recordar i recomanar amb fervor i totes les garanties de no equivocar-te.
"Allò que va passar a Cardós" és una veritable epopeia humana, és entrar a fons en un magma grandiós que s'escapa de la quotidianitat i que, per tant, la transforma en els seus detalls i en les seves essències. Fent una extrapolació agosarada però crec que gens trivial, la novel·la de Solsona vindria a ser com el relat de la conquesta de l'Oest, de la nostra particular conquesta de l'oest, una aventura protagonitzada per la suma dels esforços i les vides de gent anònima que acaben aconseguint autèntiques i profundes transformacions socials de gran abast.
Les obres al Pirineu als anys 60 van representar un cúmul de canvis, d'interaccions i Ramon Solsona les ha abordat convertint-les en una novel·la d'aquelles destinades a ser epònimes, a convertir-se en essència i en imatge representativa del fet. Comencem per la trama, o per les trames, que n'hi ha diverses i encavalcades. D'una banda un guàrdia civil assassinat, de l'altra un particular i dramàtic triangle amorós. De fons, les obres, el contraban fronterer, els sotracs que les obres provocaven el petits i aïllats poblets pirinencs. Els "carrilanos" ho envaïen tot i, de mica en mica, amb totes les reticències del món s'anaven barrejant poc o molt amb els autòctons. Des de compartir feines a casar-se amb pubilles del poble, passant per ser hostes de cases o clients de molts negocis. Les petites coses de cada dia anaven posant els fonaments dels grans canvis.
La novel·la és magnètica i, a banda del rigor i l'habilitat literària del Ramon, hi té molt a veure també la tria de l'estil i la manera de conduir-lo. Solsona s'ha arriscat molt i el resultat li ha sortit perfecte. Són petites imatges, quadres, postals vives i en constant transformació que responen al format de l'entrevista periodística, un estil viu, que es basa en els diàlegs i que defuig a consciència les descripcions. I tot que ben poques vegades entra en una descripció detallada dels llocs, els ambients o les persones, el resultat és sorprenent, ja que mentre es llegeix la novel·la es va tenint en tot moment la sensació de ser un espectador privilegiat de primera fila i de tenir davant les retines una imatge perfecta d'allò que s'explica. Es viu l'ambient dels bar, els fred de les neus d'hivern, el fragor de la mina, l'anar guanyant metres de pedra a la muntanya en uns treballa farcits de duresa i de perill.
Lluny de ser una novel·la de gènere criminal, tot i que hi ha un mort i una mena de llarga investigació, el llibre aconsegueix resultar molt més trepidant i magnètic que moltes de les històries negres que hem llegit. De fet "Allò que va passar a Cardós" és un artefacte literari precís, contundent i d'una perfecció rotunda, una construcció d'aquelles que només està a l'abast de grans escriptors, d'autors com el Ramon Solsona que saben treballar cada detall i explorar cada camí al màxim de les seves possibilitats, arriscant-se i oferint al lector la possibilitat de compartir aquest risc, de participar en l'aventura de trescar per rutes que no són fàcils, que demanen també acció i reacció per part del lector.
I així es configura el tàndem perfecte, aquell punt màgic on una idea arriscada d'un escriptor encaixa a la perfecció amb l'imaginari àvid del lector i tot es transforma en un miracle, aquest miracle que viu tancat a l'ànima de les grans històries, de les grans novel·les.
Casa nostra és un país estrany i, ves per on, aquella aventura humana, èpica, quasi epònima, que va acumular el sacrifici i l'esforç de molta gent, coneguda i anònima, que va implicar forada una muntanya i aconseguir generar prou electricitat com per poder assumir el salt vital cap a la modernitat, cap a la vida còmoda que avui coneixem i gaudim sense records, aquella aventura única i irrepetible, viu en una mena d'oblit discret que es perd en detalls petits i en minúscules porcions de la realitat. Potser per aquest motiu, la darrera novel·la de Solsona és, a més, un acte de justícia històrica, la reivindicació d'una generació de persones anònimes que ho van donar tot per aixecar una obra faraònica, imprescindible i quasi oblidada.
I en aquest sentit la grandesa de Solsona és precisament aquesta, la de portar les peces petites al gran aparador, la d'aconseguir que la singularitat esdevingui universal, que les petites peces anònimes de la història, les que no apareixen als llibres, ocupin la primera fila i es converteixin en protagonistes absoluts. I si ens agrada la nostalgia, la lectura d'aquest llibre en deixarà escoltar les notes de Nat King Cole, de The Beatles, del twist, del madison o d'Antonio Molina, mentre comprem Viks Vaporup, Chirucas o pa de motlle i arriben les remors dels rosaris populars del pare Peyton barrejades amb les primeres sueques. Una novel·la que cal tenir, llegir, recordar i recomanar amb fervor i totes les garanties de no equivocar-te.
