Salvador Dalí, la música i Karles Torra
Salvador Dalí és un dels grans genis del segle XX. Més enllà de la pintura i d'aquest paper desmesurat i histriònic que tenien les seves aparicions públiques, els seus interessos vitals abraçaven moltes disciplines i una d'elles, era la música
Salvador Dalí és un dels grans genis del segle XX. Més enllà de la pintura i d'aquest paper desmesurat i histriònic que tenien les seves aparicions públiques, els seus interessos vitals abraçaven moltes disciplines i una d'elles, era la música. Més enllà de les seves aparicions públiques i sempre envoltades d'aquest element essencial, vital i afegit i distorsionador de la necessitat de convertir-ho tot en un espectacle, el cert és que Dalí, fos per la seva proverbial avidesa econòmica, per una innata curiositat vers tota mena de propostes culturals i socials o per una barreja de les dues, es va deixar temptar sovint per moltes propostes d'alta volada i algunes d'elles lligades de manera estreta amb la música.
Malgrat aquesta evidència (l'ópera "Être Dieu", els retrats hologràfics d'Alice Cooper, la seva relació amb Amanada Lear, els contactes amb Elvis Presley i John Lennon), la relació de l'artista amb la música no s'ha seguit amb la mateixa dedicació que altres facetes de la seva vida.
El periodista i crític musical Karles Torra ens ajuda a esmenar aquest oblit amb el llibre "Dalirium Sonic", publicat a Ediciones la Lluvia, un apassionat assaig sobre les relacions entre el pintor de Port Lligat i la música en totes les seves vessants.
La qüestió arrenca l'any 2004, quan comença a publicar una sèrie d'articles que miraven de posar en ordre la vinculació entre Dalí i el rock i el jazz. Després va rebre l'encàrrec de fer un disc amb les cançons que diversos artistes internacionals li havien dedicat que no va arribar a quallar, però d'allí en surt la llavor d'aquest llibre que ara exposa amb una càlida proximitat, aquest esperit musical de l'artista i que es tanca amb les aportacions de tres persones vinculades a la part més melòmana del pintor, Joan Illa Morell, Eliseu Huertas i Pau Riba.
De fet val a dir que Dalí i Lorca, quan estudiaven a Madrid es van deixar seduir pels ritmes de jazz, un estil nou, importat, desconegut i no massa ben considerat per les estructures benestants del país i que els va captivar per la seva força, energia i capacitat d'improvisació, molt lligades al seu esperit creatiu.
El seu geni creatiu i la seva habilitat per l'espectacle el van convertir en una autèntica estrella internacional i amb aquesta categoria ben assumida, es va relacionar amb altres artistes provinents de disciplines com la música. I si bé algunes d'aquestes relacions van rebre força atenció per part dels mitjans de l'època, el gran mèrit de Torra és el de trobar i agrupar totes les ramificacions d'aquesta relació de Dalí amb la música.
Els capítols del llibre recullen qüestions ben estudiades i documentades, com unes declaracions en què afirmava que "per un únic so dels que ha inventat el jazz, donaria, sens dubte, tota la producció en bloc de la literatura oficiosa contemporània" que, més enllà del caràcter provocador habitual, posada de manifest el seu gust pel gènere.
Karles Torra aporta una gran quantitat d'informació, de detalls i de referències que aconsegueixen un cosa important, donar grau de realitat sòlida a allò que tothom intueix. Dit d'una altra manera, tothom coneixia més o menyes el flirteig de Dalí amb la música, però mai ningú abans li havia donat aquest rang d'estudi detallat i contrastat.
Els gustos de Dalí eren ben eclèctics i anaven de Wagner a l'Eric Satie, passant per gent molt més ferotge com un altre rei de l'espectacle extrem, Marilyn Manson o els sempre sorprenents Pixies i, com no podia ser d'una altra manera, també va conèixer i col·laborar amb el mag més gran de la generació pop, Andy Warhol, amb qui es va implicar en un espectacle, "Exploding Plastic Inevitable", amb la presència dels reis de The Factory, la Velvet Underground de Lou Reed i John Cale i Warhol va posar uns pinzells del pintor en una de les seva famoses càpsules del temps, compartint espai amb la lletra manuscrita de la cançó "Heroin", escrita per Lou Reed.
Però el moviment musical que millor va connectar amb Dalí va ser la psicodèlia californiana. El paradís terrenal de l'LSD i el surrealisme casaven a la perfecció i per això grups de primera línia com The Grateful Dead o els Jefferson Airplane (que van protagonitzar fins i tot una mena de performance en directe on Dalí va decorar un Aston Martin a l'escenari) van establir lligams directes. De fet es va arribar a dir que Salvador Dalí era l'únic pintor psicodèlic que no necessitava les drogues per crear els seus universos.
L'artista, esperonat pel seu sentit de l'espectacle, va fer de tot, des de dissenyar portades de discos a compartir presentacions amb personatges com Bryan Ferry dels Roxy Music o Alice Cooper i, de fet, va tenir contactes més o menys intensos i fructífers amb bona part de les estrelles de rock del moment.
Marc Bolan, la veu de T. Rex, que es va autoproclamar com el Dalí del rock, Mick Jagger, que el va anar a visitar a Port Lligat, igual que Alice Cooper, que va tenir encara més sort i es va convertir en model del geni.
David Bowie el va citar a "Diamond Dogs", "...la seva cara no era característica però portava un fermall de Dalí...", Captain Beefheart li va dedicar "Dali's car", va mantenir un contacte estret amb el grup Màquina i amb Pau Riba (un dels entrevistats que tanquen el llibre) i també amb Emerson, Lake & Palmer que li van demanar una portada que no es va arribar a fer (hi ha veus que diuen que a causa de l'equivalent als 60.000 euros de l'època que va demanar.
John Lennon i Yoko Ono també el van visitar i van patir una enganxada a causa del particular sentit de l'humor de l'artista, que no va agradar gens a la parella.
Torra demostra dues coses essencials, un coneixement detallat de tot allò que explica, un exercici sempre complicat tractant-se de Salvador Dalí i una magnífica capacitat per ordenar-ho i explicar-ho. En aquest sentit "Dalirium Sonic" és una eina eficaç per posar en solfa la complicada i extensa relació del pintor amb la música, un assaig documentat, amè i singular que aporta noves llums al voltant d'una de les personalitats més irrepetibles del segle XX i, de fet, val la pena destacar el mèrit del Karles a l'hora d'explorar amb aquesta precisió i habilitat un tema complex i no sempre senzill al voltant d'una figura d'aquelles de les que sembla que ja s'ha dit tot. Un treball brillant que cal llegir i tenir per aconseguir una nova panoràmica d'una època i d'uns personatges que han estat i són líders de masses.
Malgrat aquesta evidència (l'ópera "Être Dieu", els retrats hologràfics d'Alice Cooper, la seva relació amb Amanada Lear, els contactes amb Elvis Presley i John Lennon), la relació de l'artista amb la música no s'ha seguit amb la mateixa dedicació que altres facetes de la seva vida.
El periodista i crític musical Karles Torra ens ajuda a esmenar aquest oblit amb el llibre "Dalirium Sonic", publicat a Ediciones la Lluvia, un apassionat assaig sobre les relacions entre el pintor de Port Lligat i la música en totes les seves vessants.
La qüestió arrenca l'any 2004, quan comença a publicar una sèrie d'articles que miraven de posar en ordre la vinculació entre Dalí i el rock i el jazz. Després va rebre l'encàrrec de fer un disc amb les cançons que diversos artistes internacionals li havien dedicat que no va arribar a quallar, però d'allí en surt la llavor d'aquest llibre que ara exposa amb una càlida proximitat, aquest esperit musical de l'artista i que es tanca amb les aportacions de tres persones vinculades a la part més melòmana del pintor, Joan Illa Morell, Eliseu Huertas i Pau Riba.
De fet val a dir que Dalí i Lorca, quan estudiaven a Madrid es van deixar seduir pels ritmes de jazz, un estil nou, importat, desconegut i no massa ben considerat per les estructures benestants del país i que els va captivar per la seva força, energia i capacitat d'improvisació, molt lligades al seu esperit creatiu.
El seu geni creatiu i la seva habilitat per l'espectacle el van convertir en una autèntica estrella internacional i amb aquesta categoria ben assumida, es va relacionar amb altres artistes provinents de disciplines com la música. I si bé algunes d'aquestes relacions van rebre força atenció per part dels mitjans de l'època, el gran mèrit de Torra és el de trobar i agrupar totes les ramificacions d'aquesta relació de Dalí amb la música.
Els capítols del llibre recullen qüestions ben estudiades i documentades, com unes declaracions en què afirmava que "per un únic so dels que ha inventat el jazz, donaria, sens dubte, tota la producció en bloc de la literatura oficiosa contemporània" que, més enllà del caràcter provocador habitual, posada de manifest el seu gust pel gènere.
Karles Torra aporta una gran quantitat d'informació, de detalls i de referències que aconsegueixen un cosa important, donar grau de realitat sòlida a allò que tothom intueix. Dit d'una altra manera, tothom coneixia més o menyes el flirteig de Dalí amb la música, però mai ningú abans li havia donat aquest rang d'estudi detallat i contrastat.
Els gustos de Dalí eren ben eclèctics i anaven de Wagner a l'Eric Satie, passant per gent molt més ferotge com un altre rei de l'espectacle extrem, Marilyn Manson o els sempre sorprenents Pixies i, com no podia ser d'una altra manera, també va conèixer i col·laborar amb el mag més gran de la generació pop, Andy Warhol, amb qui es va implicar en un espectacle, "Exploding Plastic Inevitable", amb la presència dels reis de The Factory, la Velvet Underground de Lou Reed i John Cale i Warhol va posar uns pinzells del pintor en una de les seva famoses càpsules del temps, compartint espai amb la lletra manuscrita de la cançó "Heroin", escrita per Lou Reed.
Però el moviment musical que millor va connectar amb Dalí va ser la psicodèlia californiana. El paradís terrenal de l'LSD i el surrealisme casaven a la perfecció i per això grups de primera línia com The Grateful Dead o els Jefferson Airplane (que van protagonitzar fins i tot una mena de performance en directe on Dalí va decorar un Aston Martin a l'escenari) van establir lligams directes. De fet es va arribar a dir que Salvador Dalí era l'únic pintor psicodèlic que no necessitava les drogues per crear els seus universos.
L'artista, esperonat pel seu sentit de l'espectacle, va fer de tot, des de dissenyar portades de discos a compartir presentacions amb personatges com Bryan Ferry dels Roxy Music o Alice Cooper i, de fet, va tenir contactes més o menys intensos i fructífers amb bona part de les estrelles de rock del moment.
Marc Bolan, la veu de T. Rex, que es va autoproclamar com el Dalí del rock, Mick Jagger, que el va anar a visitar a Port Lligat, igual que Alice Cooper, que va tenir encara més sort i es va convertir en model del geni.
David Bowie el va citar a "Diamond Dogs", "...la seva cara no era característica però portava un fermall de Dalí...", Captain Beefheart li va dedicar "Dali's car", va mantenir un contacte estret amb el grup Màquina i amb Pau Riba (un dels entrevistats que tanquen el llibre) i també amb Emerson, Lake & Palmer que li van demanar una portada que no es va arribar a fer (hi ha veus que diuen que a causa de l'equivalent als 60.000 euros de l'època que va demanar.
John Lennon i Yoko Ono també el van visitar i van patir una enganxada a causa del particular sentit de l'humor de l'artista, que no va agradar gens a la parella.
Torra demostra dues coses essencials, un coneixement detallat de tot allò que explica, un exercici sempre complicat tractant-se de Salvador Dalí i una magnífica capacitat per ordenar-ho i explicar-ho. En aquest sentit "Dalirium Sonic" és una eina eficaç per posar en solfa la complicada i extensa relació del pintor amb la música, un assaig documentat, amè i singular que aporta noves llums al voltant d'una de les personalitats més irrepetibles del segle XX i, de fet, val la pena destacar el mèrit del Karles a l'hora d'explorar amb aquesta precisió i habilitat un tema complex i no sempre senzill al voltant d'una figura d'aquelles de les que sembla que ja s'ha dit tot. Un treball brillant que cal llegir i tenir per aconseguir una nova panoràmica d'una època i d'uns personatges que han estat i són líders de masses.
