L'argument parteix del motiu que diu: "en una parella domina el que estima menys". Es tracta d'un drama alegre. Drama perquè les relacions amoroses no es consoliden. Alegre perquè, malgrat tot, la pel·lícula és un cant a la vida. Un homenatge a tots els personatges, des de la multitud de gats, bornis o malalts, fins als videoartistes que sobreviuen a la torre més alta, Alfredo i Núria, que es representen a si mateixos. "Pactar amb el gat" és també el retrat d'un barri, Gràcia, a Barcelona. O de parts d'aquest. O potser una visió subjectiva del barri, feta des dels pintors, videoartistes, músics i okupes. Dels seus terrats, que són com cims de muntanyes en la jungla de la ciutat. Indrets diferents en els quals canvien les regles i on tot és possible, tant l'ideal com la fantasia. Fins i tot el silenci. Júlia, la protagonista, troba allà dalt, sota la pluja, la felicitat. Igual com la seva gata Josephine, que accedeix als precs del seu pretendent, el gat borni Pompeu.