"No tinc por"
El novembre del 2009 vaig patir una paràlisi a l'ull esquerre. A conseqüència d'aquesta paràlisi em van ingressar a l'Hospital de Terrassa durant una setmana
El novembre del 2009 vaig patir una paràlisi a l'ull esquerre. A conseqüència d'aquesta paràlisi em van ingressar a l'Hospital de Terrassa durant una setmana. L'ull es va recuperar, però em van trobar un buf al cor. Jo era molt fumadora (dos paquets diaris). Vaig deixar de fumar. Però fins al maig de l'any següent no em va visitar cap cardiòleg. El doctor Ginés, del Clínic, va ser qui només escoltant el cor va saber què tenia.
Quan vaig sortir, em vaig posar a plorar, era la guinda del pastís de la meva història personal. Al llarg de la meva vida he patit bastant, vaig tenir una filla amb una malaltia genètica rara, va morir amb tres anys. Després, quan més o menys estàvem tranquils, vam decidir adoptar un nen a Rússia. Al cap d'un temps a l'escola ens van avisar que tenia moltes dificultats. Retard mental, síndrome de la mare alcohòlica. O sigui que repetia el fet de tenir un fill amb moltes dificultats. I ja per acabar d'arrodonir la meva trajectòria personal, em diagnostiquen l'aorta bivalva. Que l'únic tractament possible és una intervenció a cor obert. Sí, em vaig posar a plorar, però com sempre lluitaria.
Les conseqüències les vaig anar notant amb el pas del temps. Vaig estar dos anys que cada dia anava empitjorant, em cansava molt. No podia agafar pes. No podia anar a córrer, ni anar al gimnàs, res d'esport. Només caminar, però per pla, res de desnivell. I a la feina em cansava moltíssim. Treballo en una escola d'educació especial i hi ha alumnes molt assistencials. Així acabava molt cansada.
Des que m'han operat sóc feliç. Em van operar a l'agost i el gener ja vaig tornar a treballar. Em trobo molt bé, amb molta energia. Em sento forta. Corro, vaig al gimnàs, agafo pes. Ho faig absolutament tot. M'hauria agradat preparar-me per a la Matagalls-Montserrat, però el meu cardiòleg em va dir que no. Però sí que he anat de Matadepera a Montserrat. Estic molt contenta amb la meva vàlvula mecànica. Funciona al 100%.
No tinc por. L'únic que haig de vigilar amb el sintrom, que l'haig de prendre tota la vida. Haig de vigilar amb els cops. I portar un control. Potser em fa por, encara que diuen que la vàlvula ha de durar tota la vida, que en un futur llunyà m'hagin de tornar a operar a cor obert.
El cor és el motor del nostre cos i és un òrgan que inspira molt de respecte. Un cop "reparat", et sents feliç, alegre i t'emociona saber que continues viu i millor que abans. Perquè malgrat els entrebancs, els obstacles, les pèrdues, i el dolor (físic i emocional) que puguis arribar a patir al llarg dels anys, la vida està feta de moments molt intensos. N'hi ha de bons, de difícils, de divertits, de dolorosos, de dolços... I s'ha de poder passar per tots. Com diu la cançó de Sau "Viatge llarg"... "la nit és un viatge llarg... però s'ha de poder passar."
Beth Gorina
Quan vaig sortir, em vaig posar a plorar, era la guinda del pastís de la meva història personal. Al llarg de la meva vida he patit bastant, vaig tenir una filla amb una malaltia genètica rara, va morir amb tres anys. Després, quan més o menys estàvem tranquils, vam decidir adoptar un nen a Rússia. Al cap d'un temps a l'escola ens van avisar que tenia moltes dificultats. Retard mental, síndrome de la mare alcohòlica. O sigui que repetia el fet de tenir un fill amb moltes dificultats. I ja per acabar d'arrodonir la meva trajectòria personal, em diagnostiquen l'aorta bivalva. Que l'únic tractament possible és una intervenció a cor obert. Sí, em vaig posar a plorar, però com sempre lluitaria.
Les conseqüències les vaig anar notant amb el pas del temps. Vaig estar dos anys que cada dia anava empitjorant, em cansava molt. No podia agafar pes. No podia anar a córrer, ni anar al gimnàs, res d'esport. Només caminar, però per pla, res de desnivell. I a la feina em cansava moltíssim. Treballo en una escola d'educació especial i hi ha alumnes molt assistencials. Així acabava molt cansada.
Des que m'han operat sóc feliç. Em van operar a l'agost i el gener ja vaig tornar a treballar. Em trobo molt bé, amb molta energia. Em sento forta. Corro, vaig al gimnàs, agafo pes. Ho faig absolutament tot. M'hauria agradat preparar-me per a la Matagalls-Montserrat, però el meu cardiòleg em va dir que no. Però sí que he anat de Matadepera a Montserrat. Estic molt contenta amb la meva vàlvula mecànica. Funciona al 100%.
No tinc por. L'únic que haig de vigilar amb el sintrom, que l'haig de prendre tota la vida. Haig de vigilar amb els cops. I portar un control. Potser em fa por, encara que diuen que la vàlvula ha de durar tota la vida, que en un futur llunyà m'hagin de tornar a operar a cor obert.
El cor és el motor del nostre cos i és un òrgan que inspira molt de respecte. Un cop "reparat", et sents feliç, alegre i t'emociona saber que continues viu i millor que abans. Perquè malgrat els entrebancs, els obstacles, les pèrdues, i el dolor (físic i emocional) que puguis arribar a patir al llarg dels anys, la vida està feta de moments molt intensos. N'hi ha de bons, de difícils, de divertits, de dolorosos, de dolços... I s'ha de poder passar per tots. Com diu la cançó de Sau "Viatge llarg"... "la nit és un viatge llarg... però s'ha de poder passar."
Beth Gorina
