Hem seleccionat sis frases extretes dels llibres que apareixen a "Rius de tinta", 6 cites en les quals els rius tenen papers diferents.
"Em sento com una pedra amuntegada en una tartera. Si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall; si res no s'atansa, m'estaré quieta aquí dies i dies."
De "Pedra de tartera", de Maria Barbal
"Nostre Ter i nostre Llobregat són raigs de porró comparats amb ells, més se mouen, corren i salten i ballen; més no és tot jugar i saltar, sinó que treballen i ajuden els pobles que s'han assegut en ses riberes i els han cinglat amb artístics ponts de pedra. Lo Llobregat naix i, petit com és, a quatre passos del bressol fa moure les moles d'un molí; lo Neva mor sens haver donat moviment a una fàbrica"
D'"Els rius del nord", de Jacint Verdaguer
"La Cèlia ja no podrà anar a mullar-se els peus a l'estiu a la riera de Merlès perquè havia d'anar a treballar a la fàbrica: deixa la vida de nena, entra a la vida d'adulta, a la vida de la fàbrica"
D'"Olor de colònia", de Sílvia Alcàntara
"Creceré a la orilla del río viendo de lejos Barcelona, que es una ciudad sin río. Pudiendo ser dueña de dos ríos, Barcelona no tiene ninguno porque no ha sido capaz de llegar ni al río Llobregat ni al río Besòs. Ha preferido el terciopelo del Liceu al terciopelo de las ortigas que hay en los solares, en los descampados, en los caminos que llevan a las fábricas."
De "Paseos con mi madre", de Javier Pérez Andújar
"L'he conegut enfurit i calmós, afeblit per la secada, adornat amb les gavines hivernals, emplomallat de boires, fustigat per les xurriaques del cerç o arrissat per les garbinades denses, amb vagues sentors de mar, que tibaven antany les veles dels llaüts."
D'"El riu Ebre", de Jesús Moncada
"El vell Nelson va aturar-se i contemplà a la seva dreta la població nova a la qual havia de mudar-se l'endemà; havien aconseguit un lloc on els seus descendents perpetuarien el nom de la vila, però s'adonava que ell mai no podria sentir seva aquella geometria blanca i vermella: navegant sense llaüt, exiliat sense esperança de retorn, ja pertanyia a la nit inacabable per on el seu pare (...) i tantes altres ombres entranyables navegaven silenciosament cap a l'oblit."
De "Camí de sirga", de Jesús Moncada
