Deu gèneres literaris, amb Josep Girós

Novela, drama, assaig, poemari, biografia, memòries, èpica, sàtira, faula, elegia, dietari, epistolari, breviari o calvari. Sembla inevitable tenir ben guardat el calaix a la crítica un munt d'etiquetes, una pila d'arxius classificatoris que ens faciliti la lectura i la interpretació d'un text. Però sabem, des de Fowler, que els gèneres no són compartiments immutables, sinó categories històriques i, per tant, susceptibles de qüestionament i de canvi. Per combatre la falera taxonòmica, l'escriptor Josep Girós ha publicat a la segona perifèria un llibre imprescindible, Teoria dels gèneres literaris, un volum que recull més d'una vintena de tipologies de narració, potser per acabar demostrant que, en realitat, la xifra tendeix a infinit. Avui en aquesta desena temporada tornem a orquestar un programa al voltant del 10 i per això amb Josep Girós triarem 10 categories per comentar, debatre o fins i tot rebatre. En parlem amb en Girós i en companyia d'en Jordi Puntí, l'en Navalbón, en Borja Bagunyà i també amb els amics de llegir, l'Oriol Gilibets i l'Eduard Gené, que avui arriben amb 10 noves teories sota el braç.

Obrim Ciutat Maragda. Ciutat Maragda, amb David Guzmán.

Som-hi, obrim, per tant, saludant en Josep Girós. Què tal? Benvingut al programa. Hola, bon dia, Guzmán. I a Nina Rota també, que a Nina Rota el convoques tu. És culpa teva que soni aquesta passarel·la d'Otomezzo. Borja Bagunyà, com estàs? Hola, hola. Jordi Puntí. Què tal? I Anna Ballbona. Hola, com anem? Ja ho sabeu, avui reprenem aquest octubre la xifra que ens acompanyarà tota la temporada, el número 10. Avui amb aquests gèneres literaris tan singulars que ens ha ofert en Josep Girós.

Per tant, benvinguts a l'octubre, el segon programa del 10. Ciutat Maragda. 10 anys compartint literatura.

Som-hi, dic 10 de gèneres, però com m'explicava abans, al llibre Josep n'hi ha una proposta que va més enllà, 20 escats i sobretot uns quants, i en l'última, de tot el que falta, aquí sí que la llista és enormement feliç i calviniana, aquí comences a comentar narracions admirablement confuses, narracions que només són final, narracions excessivament. Meticuloses narracions on l'autor es presenta com a víctima d'un món injust i despietat que no li reconeix els seus indubtables mèrits i així suma i segueix podríem a fer 10 per 10 per 10 programes sobre aquests gèneres literaris que tu comparteixes amb una idea de gairebé de. De conferència acadèmica, però que en realitat és molt seriosa, és a dir, és una proposta enjugassada, per descomptat, però on hi ha tot de lectures literals, títols de llibres, trobareu aquí molts títols de llibres, i propostes de lectura, algunes les compartireu, d'altres conviden, com farem avui en part, a comentar-les i a refutar-les, si convé, N'hem triat 10, com podríem haver-ne triat 50, i d'altres en sortiran. Jo començo molt directament amb una que és de les bones narracions, que és un gener de les bones narracions on ja apareix un consell basat i inspirat en l'Eclesiastes, que és aquesta idea tan nostrada de que hi ha un moment per cada cosa, per collir, per sembrar, en fi, també per cada llibre hi ha un moment. Si un llibre no t'entra a la primera. En fi, si amb el Quixot o amb Eusias Marc no pots als 14, no defalleixis. Potser no és el teu moment. Potser la culpa no és el llibre, sinó que tu no has madurat prou.

Sí, de fet, a mi em va passar. Potser hi ha un dels llibres que més m'agraden, que és el Jacob Bonconte. Que el primer cop, després d'un inici en jornador, de cop i volta se'n va fer bola i el vaig eixar i uns anys després hi vaig tornar i aleshores va ser un festival i va ser tota una altra cosa. Veus? Què és una bona narració, Josep? Una bona narració és aquella que el lector decideix que és una bona narració. És a dir, el lector no té per què esperar que algú li digui que és una bona narració i que no és una bona narració, perquè aquell qui li dirà potser té els seus interessos, té els seus motius, té les seves manies. Per tant, estètica recepció màxima, aquí la dictadura del lector. Sí, sí, sí. Al cap i a la fi, és a dir, al lector què li ha d'importar les altres coses, què li ha d'importar l'autor, què li ha d'importar el que li pugui dir l'acadèmia, què li ha d'importar que li hagi de dir ningú, és el lector amb l'obra i ja està.

Molt bé, s'acondem? Completament, d'acord.

De fet, jo crec que el llibre, la teoria de gèneres, en realitat, és un joc irònic sobre el fet que cadascú té els seus gèneres i té les seves tries i, per tant, esperar que alguna cosa, perquè a algú altre li ha agradat, perquè a un algoritme l'ha decidit, és absurd, no? Tot i que és veritat que hi ha les afinitats electives, això també és veritat, no? I a vegades, segons qui et recomana una cosa, li dones l'oportunitat, no? Me'n jo, eh? I tant, i tant.

I a més a més aquí hi ha una tensió clàssica amb la teoria mateix, ara no parlo del gènere sinó amb la part més teòrica que és que sempre que s'ha preguntat o s'ha interrogat sobre el gènere, al final quan tu mires tots els que han escrit sobre la teoria de gèneres o bé diguem-ne hi ha la vessant més idealista, més Benedetto Croce que acaba dient els gèneres no existeixen només existeixen a les obres concretes i puntuals i per tant. Cualsevol cosa que intentem dir o quan volem agrupar aquesta obra en un gènere el que estem fent és, el que tu adverteixes Josep, simplificar-la, agafar-ne quatre o cinc trets, oblidar tot el que el fa diferent i singular i particular, i en aquest moment el gènere passa a ser una abstracció que no té cap fonament. I per altra banda hi ha tota la part més teòrica que diu, no, no, els gèneres gairebé existeixen i precedeixen a les obres, fins i tot, una mena de platonisme estrany, que et diu, abans de res ja hi ha la poesia i ja hi ha la prosa, per dir-ho així, hi ha l'èpica. I d'aquí anem baixant i d'alguna manera llegim els textos concrets com si fossin encarnacions o actualitzacions d'aquesta idea. I em feia gràcia, a mi m'has portat, Josep, a repassar aquestes quatre nocions de generologia, que se'n diu, per dir, vale, el debat segueix obert, i jo crec que tu en teoria de gèneres et posiciones molt clarament cap al costat, diguem-ne, de l'obra singular, no? Després, a partir d'aquí podem abstreure i jugar en el gènere, els gèneres orienten, ens permeten llegir, ens, no? Ens permeten fer una sèrie d'operacions, com ara deies, com a lectors, però al final el que acaba, m'ha semblat, eh? Emergint és la relació amb el text, no?

Sí, perquè al final qualsevol teoria del coneixement que tenim és una cosa contingent, és a dir, les teories han variat al llarg del temps, el cànon ha variat al llarg del temps, amb la qual cosa tampoc tenim per què confiar que el cànon que tinguem ara perdurarà més enllà del temps, inclús en autors, penso en Shakespeare, que han sigut llegits de maneres molt diferents en diferents moments i dels quals s'han valorat unes obres i unes altres no, en diferents moments, simplement, pel moment en que hi eren, és a dir, per què hem de ser esclaus d'aquesta contingència? No hem de ser esclaus de res.

En això, David, tu que destacaves un dels gèneres i un destacava un altre, una mica en la línia del que estem parlant, que és el de les obres que han estat traduïdes diverses vegades al català, les narracions que han estat traduïdes més d'un cop al català, vull dir, exactament, que em semblava una molt bona manera, tu ho tractes com un gènere menor, que no vol dir que no siguin grans obres, però sí que em semblava que connectava molt amb aquest esperit, diguem-ne, d'atenció al lector, perquè, i tu ho dius molt bé, quan una obra ha estat diverses vegades traduït a una llengua, en aquest cas en el català, també s'indica una mica el que dius de la contingència històrica, és a dir, que durant força temps, diverses generacions, èpoques variables, aquella obra ha seguit suscitant un interès. Això no vol dir que l'hagi de suscitar per sempre, però que com a mínim l'índex d'una sèrie de traduccions diverses vol dir que, en el cas del català, per exemple, amb l'Odissea, que és el cas que comentes, hi ha alguna cosa entre la nostra societat o la nostra cultura i el text d'Homer que encara està obert, que aquest diàleg, com deia Calvino, encara està en marxa. És l'any de l'Odissea, ens la trobem a tot arreu,

i encara no ha acabat del 2026. Anna, bona narració necessita tenir gènere, pot ser gènere fluid, com ho veus?

Clar, jo crec que aquí advoquem per la fluidesa, no? Jo crec que hi ha una idea que sobrevola la teoria tan antiteòrica d'en Josep Giros, que és també la idea de la literatura i és per jugar, per jugar a. I no ens n'oblidem, no? I a partir d'aquí anem-hi a jugar. I jo crec que, és a dir, ens proposen, en certa manera, i trobem un itinerari de lectura superlliure, però també una mirada molt lliure i imaginativa, que em sembla una cosa important, que de vegades és veritat que. Que els grans calaixos teòrics us obliden de la imaginació, doncs una manera molt imaginativa de llegir. I clar, el llibre, doncs, en el fons jo l'he trobat una invitació a jugar perquè està començant a passar, crec que hi ha lectors que comencen a inventar ells mateixos calaixos, gèneres, com el llibreter del meu poble, en Jordi de l'Estregof, de la llibreria Estregof de la Garriga, però això és una invitació també a dir, ostres, clar, No sé, el primer dels gèneres a mi m'ha fet molta gràcia, que és, per començar, les narracions protagonitzades per personatges que caminen. Doncs clar, se't comencen a acudir subgèneres, no? I contrafigures, no? Que són justament els que mai caminen, o els que sempre agafen el cotxe, o els que fan dit. I a partir d'aquí vas estirant. Això, al mateix temps, quan passem en aquest camí, en aquest viatge, per dir-ho així, passem, per dir-ho tòpicament, al. Per les parts de pensar o de reflexionar que és una gran obra, que no, que és bona, que no, que és llegidor, que no, doncs clar, també, sí, ens trobem amb aquesta llibertat que penso que és una cosa bona d'encomanar,

sí, sí, absolutament. Jo crec que el que, o sigui, una de les grans alegries que dona aquest llibre és que et permet dialogar, o sigui, et permet. Anar buscant. És veritat que els de Flaner t'enviaran una perera per Nadal? Sí, perquè surten molts llibres de Flaner, però bueno, té una lògica també, i crec que està molt bé això, que vagis pensant en els teus llibres, dir. També és veritat que la idea que hi hagi un to acadèmic, que evidentment, o almenys jo ho he llegit des del punt de vista irònic, i fins i tot hi ha algun moment on el narrador que fa la conferència se't fa una mica repelent, però ja ha de ser això, jo penso, no? I aleshores et porta constantment a pensar, ai, doncs jo hauria dit això a mi, ara que deies això del caminar o de quedar-se quiet o els. Els canvis o les traduccions. Ara mateix penseu, mira, hi ha una traducció de Kerouac del Pedrolo, que és de Dharma Bums, que es va traduir com els Pirats del Dharma i com els Pòtols Místics. Pòtols Místics, un dels grans títols. És un títol meravellós. I a més a més és del Pedrolo, que també surt al llibre. Però se'l deixa de banda per massa, per. Per inabastable. Per inabastable, que és un altre dels escriptors que està molt bé, que siguin inabastables, no?

Perdona, eh? No, no, no, sí, sí. A més, en el cas de Pedrolo, a mi em fascinava la capacitat que tenia aquest home de fer-ho tota la vegada. És a dir, traduïa, escrivia dietaris, feia poesia, feia teatre, escrivia un novel en 15 dies. És una cosa que costava imaginar.

Sí, sí, crec que dius a més a més, segur que Pedro lo va a tractar en algun conte, però ara no recordo quin, si hi ha algun pedrolià a la sala que ho expliqui. Afegiré un altre gènere perquè si no, no ens els acabarem, no arribarem ni a 10, que és el de les protagonitzades, les narracions protagonitzades pels personatges que malgrat les seves vides, han esperat un gran esdeveniment que mai no arriba, que això pot ser molt para quià, o també crec que Nathaniel Hawthorne, a les seves notes, als quants americans, té idees de conte que va per aquí, una cosa que li agradava molt a Borges, i m'agrada molt que citis, al marge d'un dels grans clàssics a l'espera infinita que és Godot, que citis el desert dels Tartars, a Butzati, que també és una narració, això. I que fa molta gràcia perquè tot aquest grup de narració, tot aquest gènere, és bastant contrari, com deia l'Anna, al moviment, és a dir, a un altre dels teus preferits, que és el de caminar, estatisme i dinamisme.

Bé, de fet. Per una banda sí que és cert que el meu gènere preferit seria el de caminar, però si som sincers, en el que m'hauria d'identificar més és en el de les personatges que esperen allò que no se'ns ve bé, perquè al final tots esperem el que mai no se'ns ha de saber, i ens passem la vida esperant lamentablement.

Adéu, me'n vaig a sugerir.

No, és veritat. El perill d'aquests tipus de narracions no és el cas de Butzati, que no. Però té un punt de fascinació enigmàtica, també, aquesta cosa. Què estem esperant? No sabem què estem esperant. Quin és l'enemic? O qui és aquest golot? O quin és l'enemic que esperem? O què passarà? Tot això. Hi ha narracions magnètiques en aquest sentit, però un altre dels perills, i per anar a un altre dels gèneres, que seria el tercer, són les narracions admirablement incomprensibles. Amb aquesta mena d'oxígono, que siguin admirables i també incomprensibles, que aquí tu aboques David Lynch amb el Holland Drive, però vaja, molts David Lynch que podríem anar per aquí, i m'agrada molt que fas referència o recomanes com a actitud lectora l'actitud del babau, és a dir, de deixar-nos-hi portar. Com hem de fer això, Josep? No ho entenem, però no passa res? I fem veure que.

Això l'hi vaig sentir explicar al Joan Brossa. Jo el Brossa el veia molt sovint quan anava a la Filmoteca, quan la teníem a Travesera de Gràcia. I jo explicava que quan tu fas un espectacle de màgia, si intentes descobrir el truc del mag, el millor que pot passar és que t'arruini l'espectacle. És a dir, no. Diràs, hòstia, per què ho he endevinat? És a dir, no hi havia cap necessitat. I de fet, aquest, en principi, aquest gènere no estava inclòs en el llibre, però va passar que David Lynch es va morir. I el mateix dia que va morir se'n va acudir el gènere i el vaig afegir. Algún títol preferit de David Lynch? Mujol and Drive, potser també Lord Highway, però n'hi ha tants. I Racehead, evidentment. La primera que potser és la que he vist més.

Curiosament ahir vaig veure, de veritat, Mulholland Drive i probablement devia ser a causa d'haver llegit el llibre, que em devia quedar al cap i vaig pensar, ostres, jo la vaig veure quan la van fer al cinema fa 25 anys i me la vaig tornar a mirar. I t'he de dir que, d'una banda, la sensació és que amb algunes coses ha envellit. Però que el misteri continua intacte i la incomprensió, i fins i tot, com que me l'estava mirant en filming, tirava enrere alguns cops per tornar a veure la mateixa escena, a veure si captava alguna cosa. Sí que hi ha algun moment que dius, vale, ja sé per on vas, ja sé què em vols explicar, però et sorprèn sempre.

Està molt bé en aquest sentit la distinció entre una obra incomprensible, o sigui, misteriosa, com deies, i una obra difícil, que et fa treballar, però que si treballes i li poses la feina, l'acabes desxifrant. De vegades confonem una amb l'altra. Jo què sé, narrativament és més enrevessada o està desendreçada, però si tu fas la feina d'endreçar-la, l'obra o la pel·lícula es comprèn, la narrativa es comprèn. I en canvi hi ha aquesta altra que esteu comentant, el nucli de la qual hi ha un misteri, i tu has d'abraçar-lo, o això que dèiem, accepto que allò és un misteri i no m'he de puc dedicar-me a intentar explicar-lo, però en realitat no té cap sentit.

No, és com deixar-te portar per l'abstracció, quan vas.

Sí, com una pintura abstracta, no? Clar, a mi això em feia pensar en l'actitud lectora per la qual tu, diem, et boques, també en aquella cosa de quan sorties dels instituts, vull dir, de l'examen d'institut de fa molts anys, vull dir, que ara no sé tampoc com es fan, però, o d'universitat, i que tothom es comentava què havia posat a les respostes. Jo preferia no saber-ho. I penso que és aquesta l'actitud. Sí, sí, absolutament. Jo preferia no saber-ho, perquè dius, te'n vas amb la teva sensació que has fet un examen triomfal, o això ha estat un desastre, però te la quedes tu i és la teva. Sí, sí, sí.

I aquí hi ha un altre tema que és que, clar, ser incomprensible, és a dir, és difícil perquè molts autors no s'atreveixen. És a dir, ho plantegen molt bé però al final sempre t'acaben ficant un final on tot lligui. De fet, a mi és una cosa que em passa molt, sobretot al cinema, de pel·lícules que comencen molt bé, que et plantegen situacions que et trobes fascinants, però al final l'autor s'entesta a resoldre-les i la resolució, doncs, la veritat és que moltes vegades falla per tant.

Això dona la raó al Joan Ferrerons, el traductor que tu el cites, parlant en un altre capítol de les narracions sense final, o dels llibres inacabats o inacabades, parlant del procés, o del castell, crec, que quan ell fa referència. El castell, el castell. És molt millor com acaba, és a dir, com no acaba, que amb un possible desallà, no?

Sí, sí, a part que, evidentment, el que és sempre és poca cosa al costat del que podria ser. Aquí tinc la frase, perquè era una de les

que m'havia apuntat, que ell diu en el seu postfaci al castell, de Kafka, diu, i bé es podria arribar a pensar que el no final de la narració és més grandiós que cap desenllaç possible. I això m'ha fet pensar que en realitat hi ha, en aquesta taxonomia, podríem afegir-hi subgèneres, que és el subgènere. De les obres involuntàriament inacabades i que de fet no les acaba el lector que hi ha un moment on el lector decideix ja en tinc prou hi havia un article del Tim Parks que m'agradava molt perquè deia exactament això deia per què cal acabar els llibres diu moltes vegades i és una mica el que tu deies que al final està posat en calçador o està forçat i ell citava un exemple molt clar per mi que és Amor perdurable d'Ian McEwan. Que és una novel·la que comença de manera meravellosa, no sé si la recordeu, que és un xicot que està a dalt d'un globus que està volant i cau una persona del globus i hi ha un noi al cobeu i va atendre'n aquella persona que cau del globus i és mort i a partir d'aquí s'inicia una relació entre aquesta persona que ha vist i la persona que ha sobreviscut. Aquest és l'inici, eh? Aquest és el començament, sí que deuen ser 30 o 40 pàgines o alguna cosa així, i realment és fascinant, i després va avançant, i al final, no l'explicaré per si el llegiu, però hi surt una pistola, quan és totalment inversemblant, és un ex-màquina absurd, dius, no cal, no? I això, pensava que estava molt bé la idea dels. Dels llibres voluntàriament inacabats pel lector que al final el lector és sobirà el públic és sobirà es que el públic és sobirà i pot xular qui doni la gana en literatura també el lector és sobirà

de fet el lector el que també pot fer és inventar-se el seu propi final si no està conforme amb el final que li proposen jo de fet de petit ho feia molt. El tri a la teva aventura, no? Sí, però triar-la. De veritat. No perquè t'ofereixin triar-la, la tries perquè la tries. No, no, la tries. Quin final vas canviar d'un llibre que no t'agradés, com acabava? Hostia, perquè fa temps, si ara em poses en un destret, eh?

No passa res, una mica de música per pensar-t'ho.

Cuando le dije si quería bailar conmigo se puso a hablar de John, de Freud y Lacan. Mi Dios sin gracia le causaba mucha gracia, me dijo al girar la conviera intelectual, me dijo al girar. Ah.

Estudiaba una carrera poco conocida. Inmortal, Kevin Johansson,

sempre amb esta cumbia de l'intelectual. Avui a Ciutat Maragda ja ho sabeu repassant amb en Josep Girós aquests gèneres, teories, gèneres literaris del llibre La Segona Perifèria, on hi ha més d'una vintena de propostes de lectura i de gèneres i de metaclassificacions. Avui n'hem triat unes deu, sent fidels a aquesta idea de fer programes al voltant del deu, i ara parlarem de finals, de llibres acabats, de llibres no acabats. Bé, Hi ha una, lligant amb això, amb l'autor, amb el lector sobirà i l'autor que no ho és tant, i on genera un entusiasme, amb el qual acabarem el programa, que és de les que són molt més del que l'autor es pensa que són. I ho dic, Josep, perquè, tu dius literalment, no hem d'escoltar mai un autor parlar del que ha escrit. Per tant, ha estat un plaer. Gràcies per venir. No hem d'escoltar mai un autor, eh? És veritat, aquesta cosa de. Humberto Eco tenia, quan ell feia els dímits de la interpretació, sempre hi ha una part de la interpretació dels lectors que a l'autor se li escapa, que diu, ah, mira, potser tens raó, això no ho havia pensat així, o no ho havia vist, o no ho havia fet amb aquesta intenció, però vaja, la intenció de l'autor, com sempre, és secundària, ja ho sabem.

Sí, però una cosa és que el lector és el que no ha d'escoltar l'autor, perquè els autors ja se sap que tenim la mania de parlar i no callar. Aquí el que ha de fer el lector és immediatament apagar la ràdio.

M'has tornat la pilota enverinada, evidentment era molt.

Habil i molt àgil. Jo amb això estic d'acord en el sentit que no s'ha d'escoltar el lector com si el lector fos la paraula revelada. Ell té la veritat sobre el llibre, per tant el que sí que ell diu val més que el que jo he vist com a lector. Jo amb això estic d'acord que no s'ha d'escoltar. Però un cop l'hem retirat d'aquesta posició de poder, el que és molt interessant és. Bueno, jo no tinc la veritat sobre el llibre, però puc fer coses amb aquest llibre. I en realitat els autors que trobo més interessants quan xerren del que escriuen, tenen molt a veure amb dir, bueno, jo vaig fent una altra cosa. Com que no puc tornar a fer el llibre perquè el llibre ja està fet, podem anar fent més coses. Puc donar-li voltes, puc en realitat contradir-lo, o reimaginar-lo, o parlar de qualsevol altra cosa. Vull dir que també és una tangència a la qual et pots adherir ara, Josep, si vols, a dir, mira, no parlaré d'aquest llibre, però us vull explicar una història de quan jo tenia 17 anys. Vull dir que hi ha un punt en el qual, si intentem explicar el llibre en l'entrevista o en la promoció on sigui que xerres el llibre, crec que aquí estic molt d'acord amb tu que es tornar redondant o que és una qüestió. Però en canvi, si tu com a autor dius, no, mira, escolta, jo aprofito per seguir parlant, com ara molt bé deies, per seguiré parlant el llibre més enllà del llibre, a través del llibre, tangencialment, crec que allà es pot tornar un art molt divertit. De fet, crec que Borges, part d'un dels seus llegats va ser justament el d'art de l'entrevista, no? Que allà les deia de l'altura d'un campanar, i era igual. Llavors ell mateix s'inventejava la seva mitologia, s'inventava la història de com va acabar d'escriure el llibre. No, vaig escriure aquest conte, me vino en. És mentida. Després hi ha hagut tota una colla de crítics i biògrafs que s'han dedicat a dir, no, això que va dir que Pierre Menard se l'ocurrió després d'un. Va, és tota una mitologia, no? Es va donar un cop, se li va infectar, i ell deia que per dir, bueno, per veure si no havia perdut facultats, vaig composar una petita prosa que va ser un dels millors contes del segle XX, no? I després hi ha els crítics que han anat a dir, no, no, aquesta idea feia anys que l'estava assajant, que la va escriure, reescriure i treballar. Això és la falsa humilitat que també. Bueno, i l'automicologització, per exemple, és una cosa que tu pots fer com a autor, no?

Em fas pensar dues coses, una. Seria un altre género, perdó. Beckett, quan li preguntaven per què parlava poc a poc, deia que havia tingut un amic que tenia càncer de llengua, i que havia vist coses tan horribles que era millor no parlar. I l'altra és això dels lectors, m'has fet pensar en el Monterroso, que com a lector és molt bo, i té un moment, a la letra E, té un moment on diu, en la carta del pare de Kafka, jo estic a favor del pare. I és, i és, i clar, et fa, immediatament penses, hosti, l'he de tornar a llegir, l'he de mirar, per què aquest home, que és un home entenimentat, racional, de cop està a favor del pare, d'on li ve això, no?

Jo la idea aquesta del consell, perquè el llibre està ple de consells bastant divertits, aquesta idea de consell als escriptors que expliqueu els llibres i parleu tant. Mira, aquests dies he estat, per altres històries, mirant-me un volum que recull les entrevistes a la Rodoreda, un volum de la Fundació Rodoreda, I clar, te n'adones que una mica, és a dir, a la Rodríguez sempre s'ha dit, o se sol dir, que ella s'havia emmascarat, i sí, i que a més a més no responia o tirava pilotes fora quan se li preguntava, lògicament, per la vida privada. Però en les entrevistes veus dues coses. Una, que el tram final de la seva vida la van deixar poc en pau. Vull dir que quina sort que escrivís Quanta, quanta guerra i viatges i flors amb tota aquella colla de gent que l'anava a veure a Romanyà i que realment, perquè en algunes entrevistes ella ho diu. Que ara m'ha de venir a veure la tele i després t'adones que va inventant la seva mitologia com li dóna la gana i que ara poso aquests autors que m'interessen i ara poso aquests altres i vaig jugant perquè una mica em deu deixar en pau. Sobre el gènere aquest de l'autor que. Bueno, el consell i l'escriptor que no sap que el llibre és més coses del que es pensa. A mi em feies pensar, i per moltes raons he anat a petar, en l'any del mico de la Patti Smith. Perquè primer em preguntava com Patti Smith explicaria aquest llibre. Segurament a la manera burgiana de tornar-lo a fer, de tornar-lo a escriure. Què és aquest llibre? A quin gènere el posaríem? Seria un subgènere de. És a dir, contrari als que caminen, seria més aviat els que fan dit i pugen als cotxes. Això d'una banda. A estona semblaria un dietari, però no ho és. I pertany a aquest ampli gènere, crec jo, de llibres una mica inclassificables, que també, al capdavall, aquí, en poques per això, llibres que poden estar en molts llocs, amb moltes etiquetes o descripcions, crec que en dius, o descriptibles, els llibres. I això, i quan llegeixes Patti Smith amb l'any del mico, els ressoncs i cap on et portes a molts llocs.

Un altre escriptor brillant a l'hora de no parlar dels seus llibres quan els presenta, almenys ho va fer durant la gira de la Junil, és en Joan Lluís Lluís, llibre molt premiat, doncs ell deia, avui la presentació del llibre era un one man show, ell sol, parlaré d'aquest llibre, però no parlaré d'aquest llibre, i farem una presentació en tres actes, i el més llarg dels quals era explicar perquè és el seu punt de vista Odisseu a la Ilíada és un personatge reprobable i per tant era una conferència, conte de tot performàticament, no, Josep?

sí, sí, el que passa és que té una feina perquè s'ha preparat la conferència però si la fas 30 vegades que és el que va clar clar,

tu en el cas d'aquest llibre d'ara pots començar la conferència no parleu del llibre començo una conferència i és la conferència del llibre.

De fet, clar, jo el tema dels gèneres feia molts anys que el portava desenvolupant i quan ens plantegem fer això, clar, en un principi se'n va acudir una altra forma, que era una carta per optar a una plaça de professor de teoria literària, una universitat nord-americana, i aleshores aquesta carta de representació se li acompanyava en tot un seguit d'articles on desenvolupaven a tall d'exemple alguns dels gèneres. Però, del moment que ho vaig començar a desenvolupar, trobava que els gèneres per si sols separats, els uns dels altres, al final era allò que el conjunt era menys que la suma de les parts. Aleshores, aprofitant que el senyor editor em va posar en el mal tràngol d'haver donat la conferència a Solsona sobre. Més sobre l'antipatia, no sé per què van pensar en mi sobre l'antipatia. I l'experiència d'aquella conferència d'alguna manera em va servir per dir, mira, se li podia potser donar la forma d'una conferència i va acabar funcionant.

A l'octubre del 2024, aquella conferència té una carta a l'editor que explica, jo ara que tinc un gran record d'aquella conferència.

Sí, sobretot de com em van tractar allà, sobretot el Víctor i la seva família.

Sí, sí, sí, Víctor Pérez, factòtum local, com me diu. Mira, ara em fas pensar una cosa, parlant de Solsona i de gent de Solsona. Que aquesta temporada tenim la sort també de reincorporar en aquest programa, si els coneixeu, a llegir, que són l'Oriol Gilibets i l'Eduard Gené, que ens els anirem trobant també en aquesta celebració dels 10 anys, i també han volgut dir-hi la seva a propòsit, en aquest cas, de 10 gènes literaris.

Torna a llegir, torna a parlar de literatura sense conèixer molt la literatura. I torna com aquell que no ha marxat mai, com l'amic que està més estona acomiadant-se que estan en un lloc. Aquest any jugarem amb el número 10 celebrant aquests 10 anys de Ciutat Marac, no? Originalitat per bandera, com sempre. Avui us portem 10 gèneres literaris que potser encara no n'heu sentit a xerrar mai. Avui, literatura i descoberta, literatura i aventura. Comencem repassant aquest gènere tan desconegut que és la literatura del tu, que es caracteritza per parlar molt poc de l'autor o l'autora a qui l'escriu i per una tendència, a voltres insufrible i cansada, de dirigir-se constantment al lector amb frases com "Eh, tu, estàs aquí o què?" o la típica "Què és aquesta cara? T'agrada el que escric o no? Si no, paro, eh?".

Algunes obres destacades d'aquest gènere són Tu, robot, Tu,

Claudi o Tu, confessa. Recomanem aquests llibres a a tu, per exemple.

Continuem el repàs de gèneres encara una mica desconeguts parlant de les obres de desnutrició. Noveles on en cap moment s'explica què mengen els personatges. No hi ha cap escena que se'ns mostri els protagonistes menjant o bevent. I en cap moment ningú, absolutament ningú, diu "Tinc gana".

Recomanem aquestes obres d'aquest gènere, sobretot l'obra "Jo no cuino, jo descobreixo crims" de l'escriptora africana Ganusa Gana. Literatura recomanada per a gent amb molta carpanta. I, òbviament, no ens podem oblidar de la literatura de les cagarrines, és a dir, totes aquelles obres, o monuments literaris, també en podem dir així, que s'han escrit amb el cul sobre una tassa de vàter durant un episòdic estruenterític intens. Obres, molts cops, que tenen la allargada d'un rotllo de paper de vàter, és a dir, arguments enrevessats i finals dràstics. Obres destacades d'aquest gènere són els papers de vàter del Club de Pickwick, o Guerra y Papé literatura recomanada bàsicament per gent amb estranyiment. La cinquena recomanació, un gènere que sempre hi ha sigut present, poques vegades dominant el panorama, més dominant, ni les primeres lleixes, però no podem no dir res de les narracions d'arbres, on els protagonistes són arbres que neixen, creixen, es fan arbres, es moren i cauen. Literatura contemplativa i silenciosa que posa la resina de punta. Obres destacades d'aquest gènere són Roure, Elzina o Memories d'una taula, de Pi i Margall. Literatura per gent que té molt i molt temps i que té previst viure molts i molts anys.

Oriol Gilibets, llavors ja n'he de llegir. La primera tongada d'aquests cinc gèneres que ens han proposat, després n'escoltarem cinc més. Josep, alguna, veus, tens propostes d'afegir tons. En una segona edició pots incloure personatges que mengin o que no mengin de les llibres, que és una cosa que es troba a faltar, efectivament. Sí, ara s'anava un patofet. Pot ofert, veus? Exacte, no? La literatura del tu, que és veritat que en un país tan acostumat durant tants anys de forma molt esgotadora a parlar del jo, doncs ja convindria la segona al singular a

quedar-te allà relegada, no? Sí, sí, de fet era que hi penso, la novela que vaig fer abans, el No et robaràs, començava precisament dient jo. Veus? Sí, sí, clar. Mea culpa.

Jo també pensava, la Pati Smith, a l'any del mico, es fa un fart de menjar malament. Jo explico. Sí, sí, per ella és el seu menjar, però tu veus que deixa't ja els ous ferrats i aquestes torrades, tu.

En Vázquez Montalbán parlava els llibres del Carvallo, sobretot, i sortia molt menjar. Que feia venir gana. A mi em feia. Jo llegia i pensava, hosti, quina gana que tinc.

És més, fins i tot va editar un receptari de Pepe Carvallo. Les receptes de Pepe Carvallo. Molt difícil de fer. No ho he intentat a casa. Sí, alguna vegada m'hi vaig trobar.

Bueno, s'ha de dir que un dels efectes de llegir teories de gèneres del Josep Girós és que et convida a inventar tu més gèneres. A mi feia pensar molt en una cosa que es deia també del gènere, que és aquesta funció orientadora que té. Existeixen o no els gèneres, els gèneres orienten, orienten l'escriptura. I orienten la lectura, no? És a dir, el cas paradigmàtic potser sigui el policial, no? Diguem, això és una novel·la policial o de tibesca i més o menys ja tots sabem cap a on va la novel·la, no? O què podem esperar, malgrat els detalls concrets, no? Tant com a lector, llavors després la gràcia de l'autor és que et trenqui justament les expectatives que ell mateix et suggereix, o com a escriptor, perquè dius, bueno, si jo m'instal·lo en un gènere, com a mínim ja m'instal·lo en un sistema de coordenades amb el qual puc jugar, no? No sé si, diguem-ne, aquesta part del gènere encara la salvem. Les convencions. Bueno, aquesta funció que té, d'endreçar encara que sigui perquè convida a desendreçar.

Evidentment, sempre és un perill, és a dir, per una banda està bé perquè et dona una estructura que et fa més fàcil la feina, però per l'altra banda et limita. Però clar, per una segona banda també et dona la possibilitat de trencar el que l'actor es pot pensar que estàs fent. Al final tot depèn, jo crec, de l'actitud en què ho enfoques, és a dir, Amb unes bones mans, un gènere pot ser molt productiu, però segons quines mans, al final el que pot fer és simplement anar limitant i escapçant el que s'està fent i surt el que surt.

T'has instalat en el gènere conferència Sí, sí,

sí Però no és el que sembla A mi em feies pensar en un gènere en la línia d'inventar gèneres, dels de llegir en el gènere personal meu el que m'has fet recordar és els llibres que no tornen dels llibres que no tornen.

Perquè vaig reforçar que n'hi ha dos de la Min Maluf que no tinc, Jardins de Llum i Samarkand. Que no tens perquè els havies tingut. Perquè els havia tingut, sí, i eren els dos llibres de Min Maluf que tenia. Et retruc d'això perquè Jardins de Llum no el vaig arribar a llegir mai. Per tant, aquest subgènere té els seus efectes.

Aquest és un servei públic i una ràdio pública i per tant ets convidada a dir els noms de les persones que van segrestar aquests llibres per si mai tenen a veure tornar-te'ls.

És que me n'he oblidat, a més, que passa això.

Jo els tinc els dos i si vols te'ls puc deixar perquè no tornin.

Seguim allargant el gènere.

Jo, això d'inventar gèneres, a mi em venia al cap un gènere que és Josep Pla, directament. I de fet, sí, perquè a més no tots els llibres d'en Josep Pla, o sigui, és molt curiós perquè en Josep Pla compleix, evidentment, en les perspectives del gènere, però també hi ha autors que compleixen amb el gènere, que és aquells autors que poden fer servir d'una manera així inesperada, colossal, adjectius com colossal. O aquells autors que es donen de menys, que diuen, no, jo no he fet res, jo estic escrivint, no? Literatura del jo menys tinguda. I alhora, en realitat pensava que hi havia molts gèneres d'aquests que surten a teoria que compleixen amb en Josep Pla. O sigui, en Josep Pla és un totòleg. Ho ha escrit sobre tot i sobre tantes coses que és que pot parlar de presó, pot parlar de sanitat, no, perdona'm, Ai, és que ara no em surt la paraula. Bueno. Higiene. De higiene, sí, de tot el que calgui, no? Vull dir que realment. Prostitució. Prostitució, vull dir, men viatges, quedar-se quiet al llit, perquè es quedava hores i hores quiet al llit, vull dir que hi ha mil alternatives. Sanatoris, perdó, no em sortia, deia sanitaris, volia dir sanatoris, ara.

Perquè el més curiós és que, parlant del que parli, sempre parla del mateix. D'ell? D'ell, exacte. Bueno, més que d'ell, de la imatge que vol donar d'ell.

I curiosament, el fa servir molt, poc, tu. Surta, t'hi refereixes al final, a partir d'un llibre bastant tardat, que és Notas del Cap Vesprou, que és un molt bon llibre també, però que també compleix amb aquesta perspectiva, que són notes de dietari, parla de tot i de gairebé res.

Sí, mira que el pla l'he llegit, l'he llegit, l'he llegit molt, però clar, és que si el pla hagués tingut més espai se l'hauria menjat tot. Tot, sí, sí, clar. I potser m'hauria acabat repetint una mica.

E se Platone ha detto che la vita non è mai com è, mi sembra di impazzire ma deve essere normale. Leggo Freud e Fromm però non è che ci capisca un po', sarà la mia visione che è agnostica e imprecisa. Ma do ragione a chi però rivaluta Jean-Jacques Rousseau perché il privato è un.

Som i seguim a Ciutat Marac del Josep Girós. Avui parlem d'aquesta teoria dels gèneres literaris publicada a la segona perifèria i en les quals trobareu gairebé totes les possibilitats narratives sense extingir-les. Possibilitats narratives és una cosa que jo deia, el citava a l'inici, si recordeu Si una nit d'hivern un viatger, és un llibre on Calvino explora molt això i també hi ha un munt de pàgines dedicades a les possibles narracions i subgèneres, a narracions més enllà de les deu, crec que en són deu que que intenta el lector de manera interrompuda, però és un llibre també que és un coitus interruptus literari constant. Bé, hi ha una altra categoria, Josep, que es diu de les narracions als protagonistes de les quals els lamenten de com se li fa difícil escriure. Que a mi em genera una certa antipatia, aquí sí, perquè tu cites aquí al Fellini d'Otto Mezzo, i aquella cosa, aquest Mastroianni que adorem d'una banda, però és veritat que també la tastem estones, perquè és que he perdut la inspiració. Bé, potser no cal que m'ho expliquis, si has perdut la inspiració no cal que escriguis el llibre, i tu dones un consell, és un llibre, hem de dir-ho, que cada gènere conté consells, d'en Girós, o del conferenciant del llibre, perdó, Que diu, no facin mai cas a cap veu interior, no sigui que els tanquin en un psiquiàtric, no?

Home, sí, és un lloc lleig estar en un psiquiàtric, jo per motius que no venen al cas, algun cop he hagut d'anar a visitar algú a un psiquiàtric i és molt desagradable, és molt millor que s'ho estalviïn, sí, sí, facin-me'n cas.

Sí, ja et farem cas. En tot cas, és veritat que aquesta figura d'escriptor que comparteix dubtes i dificultats durant el procés d'escriptura també està molt suada, no? Sí, és veritat que sí.

Que fa bé, ja, com sempre. Qui ho fa bé, realment, dona molt. Però, home, jo crec que Egit, en l'exemple que poso, ho fa bé, sobretot per la brevetat que mostra que sempre és d'agrair. Però, clar, la gent ja té molts problemes, com per a sobre atabalar-se pels problemes del senyor amb qui s'ha gastat uns diners comprant els seus llibres. És a dir, ara només falta que també m'atabali jo per aquest. És a dir.

Compartir aquesta visió del.

Bueno, jo penso que sí que estic molt d'acord que la carta que et treu de qualsevol presó és fer-ho bé. Si ho fas bé, pots fer qualsevol cosa. El problema és que si ho fas malament o si no ho fas prou bé, aquest gènere en concret es fa particularment pesat. És a dir, dius, hòstia, sobre, no ho escriu bé, no és prou interessant i no fa res més que queixar-se, adéu, una tarda estigues voluntàriament inacabat, llavors saltes a un altre gènere i l'abandones feliçment, no? Però sí que és veritat que la queixa, una mica més general, el lament de la seva pròpia condició, en realitat és arriscat en qualsevol cas, trobo. És a dir, qualsevol personatge o qualsevol narrador que faci de la seva queixa el tema del seu llibre, Depèn de com la porti, es pot fer molt feixuc.

Ara seré una mica irreverent, que és Berhard. No el suporto. Vaig començar a llegir aquells petits llibres autobiogràfics que té i se'm feia. Ja està bé, és a dir, que no ets l'únic, és a dir, que el món no s'ha creat per perjudicar-te a tu, és a dir, se'm va fer molt carregós, potser si torno d'aquí uns quants anys, potser ho veuré d'una altra manera, però per un quant de temps m'ha allunyat, és a dir, Berhard no he pogut també de moment.

Clar, és que jo crec que hi ha alguna cosa de. Ara que se'n parla tant, bé, se'n parla tant de totes aquestes etiquetes, perquè l'etiquetatge és l'esport nacional, l'etiqueta del narcisista, no? Doncs penso que depèn del fenomen. Diguem-ne, psicològic, d'estar al costat d'un narcisista. Doncs clar, a estones, un autor narcisista que fa un drama de si mateix constantment, i quan tu dius, ostres, doncs la resta del món és bastant pitjor, és una arma de doble full, o et sedueix, però no molt clarament, o et sedueix o l'engegues a pastar fang.

És que un narcisista enfadós ja és psicopatía.

És com l'autor que també exagera. Hi ha autors que exageren magníficament bé, com l'Orca, però molts altres autors que penses, hòstia, ja prou, eh?

En aquest gènere dels escriptors que es queixen, diguem-ne, ara estava buscant, perquè el vaig llegir fa un parell d'anys, que és la novela Luminosa de Mario Lebrero. No sé si la coneixeu. L'hi he pensat amb els escriptors. Veus, és la novela de l'escriptor que no li surt la novela i t'acaba escrivint 500 pàgines sobre per què no li surt la novela i per què no és capaç de trobar allò. Però alhora és fascinant i realment és lluminós, en el sentit que et descobreix i et porta a reflexions sobre la creació i sobre com observes el món, que són meravellosos.

Contrariament a això, a l'altra banda de la riba, tindríem una altra categoria que apareix en el llibre amb Josep Girós, que és de les narracions que fan de bon llegir. Anunciat d'aquesta forma, dius, home, doncs que bé, dona-me'n moltes, i aquí en cites unes quantes, Guerra i Pau, Bovar i Pecuixer, Orgull i Prejudici, La Ilustre Casa del Ramírez, però la pregunta és prèvia. Què és el que defineix que un llibre faci de bon llegir? És a dir, que ens en quedi un regust amable, al final que ens faci somriure, que ens ho passem bé, que estigui ben escrit. Quin és el secret? Una recepta?

El secret no el sé, però el que sé és l'efecte. L'efecte és que no el pots deixar al llibre. Has de continuar. Tu comences a llegir el Gui de Prejudici i no pots parar. Potser perquè vols saber què passarà, pel que sigui, no pots parar. Tu llegeixes Dickens i no pots parar. És igual que tinguis mil pàgines.

Guerra i Pau, conec gent que l'ha deixat a mitges.

Jo conec algú que el va deixar que faltaven ben poques pàgines.

A més, ho explico. Però, bé, ho haurem de coixer també inacabada.

Sí, sí, sí. Però, clar, aquí cal pensar que Flaubert segurament tenia un trastorn d'obsessió compulsiu, és a dir.

La categoria de. Sí, l'he dit, sí. La categoria de.

Però, clar, els exemples que poses de A mi m'agrada l'atenció que eren que els llibres de bon llegir semblava

que havien de ser gruixuts, tots. I que eren dos noms amb una I al mig.

Guerra i pau, orgull i prejudici si no ja no funciona seny i sentiment això és com aquells anys que es van posar de moda les pel·lícules que eren dues paraules sospechosos habituales i van sortir una toncada de pel·lícules que eren dues paraules.

Això ho explica també, parlant de Julian Barnes, el llorbo de flor verd, sense saber-ho vaig inventar un gènere que era substantiu més animal o qualsevol cosa, la maleta d'Oblatov, el que hi ha una sèrie.

El violí d'Auschwitz. El que està molt bé amb la selecció que fas de llibres de bon llegir és que enfatitzen que són grans llibres i que el que fa que facin bon llegir és que estan molt ben fets, que són llibres d'un talent extraordinari. I no, jo crec, jo he pensat tota l'estona, aquesta línia de flotació secreta que era, els llibres dissenyats per ser llegits de pressa o pensats per no deixar-te anar, no el podràs deixar. No deixarem diferent. No deixarem diferent. Aquestes coses molt prefabricades que normalment, almenys amb certs lectors, aconsegueixen l'efecte contrari. Vull dir que aquí em semblava una mica això dels totxos que dèieu que m'agrada trencar la llança o que trenquessis la llança a favor de llibres que potser poden intimidar des de la prevenció, de dir ui, ui, això és difícil, és un clàssic, és llarg, i que al contrari reivindiquen com els més llegidors del canó.

És que a més, ningú neix fet un lector. És a dir, tu de cop i volta et pots posar a llegir segons què. És a dir, tu necessites. D'un rodar, i aquest gènere, jo crec que són uns llibres magnífics que t'ajuden a entrar i anar a la roda.

Incorporem cinc gèneres més, tornem a Solsona amb llegir, per tant, Oriol Gilibets i Eduard Jané, endavant.

Continuem amb aquests gèneres literaris poc estudiats o oblidats per qüestions ideològiques. Menció especial es mereixen les narracions, que només pots llegir borratxo en el moment en que et volta el cap al llit i tot sembla que s'hagi de precipitar per un barranc molt i molt profund i el menjat puja a l'esòfag amunt i tu ja no pots fer-hi res. Un gènere de nínxol, bossa de plàstic i fragona que poca gent coneix.

I és estrany que no es conegui perquè l'obra El vol de l'helicòpter del francès Vomitor la fondir i A les portes del vàter de l'ucraïnesa Tralla de tot són obres molt i molt necessàries per entendre la nova Europa en què vivim. Literatura per a gent que no sap veure, però ho va provant. Un altre gènere que no ens podem deixar, les noveles i les narracions de residències literàries. Noveles d'escriptors que pràcticament estan empadronats en residències literàries, que s'han quedat sense idees de tantes noveles que han de fer per justificar les residències literàries, que acaben escrivint noveles que passen en residències literàries sobre autors que s'han quedat sense idees per culpa d'anar a moltes residències literàries.

Els tòtems d'aquesta literatura són No, no, no ens mouran, de tot inclòs, i Cent anys de tot pagat, de Beca Consensau.

Literatura per autors que vulguin començar a anar a residències literàries.

I encarem la recta final amb un gènere que agrada molt i cada vegada més, per cert, el gènere comercial o també anomenat literatura de corbata verda. Aquesta nova literatura que s'està obrint camí i que s'omple d'anuncis enmig de la narració oferint cotxes de segona mà, allargaments de penis, potenciadors de penis o inhibidors de penis.

Destaquem els primers representants d'aquest gènere, que són Canto jo i Som de confiança, Som d'aquí i La muntanya balla. El perquè és en Picó, que us ho diu de tot plegat, escrits per autors anònims que són els nous trobadors del món modern. Literatura per a gent que estigui buscant un cotxe de segona mà o tingui humitats a casa. I per acabar aquestes 10 recomanacions de gèneres literaris mai estudiats, destaquem el gènere de narracions que encara mai s'han escrit.

Destaquem el document Word, projecte novela 2.doc, de l'Adislau Raurau, i Idees de Merda.pdf, publicat per Paperera del Reciclatge, d'un editor anomenat Ja et diré alguna cosa, maco.

Literatura que no recomanem a ningú.

I fins aquí els 10 gèneres literaris que mai has estudiat.

Un plaer i tornem la setmana vinent amb els 10 escriptors i escriptores que no heu de convidar mai a dinar. A reveure.

Som-hi, cinc propostes més de l'Oriol Gilibet i la Laura Janeris de llegir. Per tant, jo, de les. Vaja, totes són molt bones. Em quedaria, Josep, amb els llibres patrocinats, que inclouen un anunci així, un pop-up, que jo crec que la precarització dels escriptors, aquí tenim una escletxa, una oportunitat.

Això ja és una cosa molt utilitzada. Jo m'imagino que igual que les sèries de televisió incorporen a les imatges tot d'anunci, jo estic convençut que ja hi ha. Però el placement en noveles. Sí, segur, segur. A mi m'ha agradat més potser la de les residences literàries, perquè si vas muntant l'espiral, amb la mateixa frase tens tota la novela.

Tu ja has anat mai a les residences literàries? No, no, no. Valga'm Déu. Valga'm Déu. Sí, sí. Administrades en prudència

tenen interés. Jo hi he estat, però és molt curiós perquè hi ha una residència literària en concret, que és l'Edith House, d'Estats Units, de l'estat de Nova York, que un dia pensava i feia una llista dels llibres que han sortit. On apareixen escriptors que van anar en aquella residència i parlen de la residència i surten, i n'hi ha uns quants, eh? Un dia podríem fer la llista. Sí, es podria fer una mena d'antologia. Podria fer una antologia, n'hi ha uns quants, va, i bona. Grinch, per fer servir un adjectiu d'ara. Sí, i l'altra cosa que hem fet és pensar en això dels llibres patrocinats fa molts anys, Com a periodista em va tocar entrevistar una senyora escriptora americana, que ja és morta, que va venir aquí per resumir, que es deia Faye Weldon, i aquesta novel·lista havia escrit una novel·la on, no recordaré el títol, patrocinada per Tiffany i aleshores hi havia un rotatori de joies i passava per Tiffany i recordo una presentació en un gimnàs del carrer Iredier que és una de les coses més surrealistes que he viscut ara em fas pensar que

Noah Gordon l'autor del Metge va escriure una novela ambientada al Penedès sobre vinyes i un misteri que crec que hi havia també al darrere alguna gran cooperativa a la zona sí.

Serà horrorós imaginar un món de llibres en el que de sobte tots els personatges veuen estrella, o parlen de òptim,

que bé que et queda aquest jersei X. American Psycho, eh? American Psycho anava per aquí.

Clar, però ho salvaven amb la qüestió Psycho, has d'estar molt malament per obsessionar-te tant per les marques i els productes, no?

Clar, i els de llegir-me em feien pensar en aquest final que han dit la propera setmana, 10 escriptors que no convides a dinar. Em feien pensar en un altre gènere que hem passat per al que és el de l'escriptor entrevistat, és a dir, l'escriptor que crea els seus millors textos en les entrevistes. I que llavors el volen per totes les entrevistes i funciona molt bé per totes les entrevistes i després la gent va enlluernada al llibre i troba que no té res a veure, bueno, no només no té res a veure, sinó que. Era millor l'entrevista que el llibre. Exacte, això pot passar.

No hi ha res que impedeixi que les entrevistes es comparteixin en narració.

Sí, sí, tu dius que tot són narracions. Sí, sí, sí.

Això col·lisiona amb un altre dels gèneres que és aquell on s'aconsella no escoltar mai un autor parlant del que ha escrit, no?

Sí, és el que hem dit abans, sí, sí.

I sí que jo em voldria afegir un altre llibre que és que jo el tinc també bastant des de creuant gèneres, perquè seria la mena de llibre de bon llegir però que alhora trenca l'expectativa del llibre gruixut que deia en Josep. I que està en el subgènere de com es belluga el protagonista, que és Corra de Jan Echenós, que el protagonista és una mena de biografia, al capdavall, seria el gènere de biografies, però no exactament, sobre un corredor txec, Emil Zatópek, I clar, el llibre comença amb la frase, els alemanys han entrat a Moràbia. Fantàstic. I a més comença amb un Emil Zatopek, a Emil li diu en aquell moment, que és un nen petit i que no li agrada fer esport. Dius, vale, tot va bé, fantàstic. I a través d'això, aquest que és un llibre que no es té pels llibres grans o allò del gran imaginari de Xenó, És un molt bon llibre, i és un molt bon llibre en què tu t'estàs interessant pel context d'aquest corredor de fons, que pel que sembla és una de les grans figures del corredor de fons del segle XX, un dels inventors de l'arribada amb sprint, i ets interessat en aquest món. En fi, és un llibre que això, justament perquè no respon a les etiquetes, m'has fet pensar.

La trilogía és fenomenal que va fer Tesla, va fer Ravel va fer tres biografies sí, molt breus, però amb aquesta prosa

Daniel Defoe Samuel Richardson. Henry Fielding, Lawrence Stern, Mary Wollstonecraft, Jane Austen, Sir Walter Scott, Leo Tolstoy.

Som-hi, seguim a Ciutat Maragda amb aquest name dropping que fan els Divine Comedy, de tota una sèrie de Doug Lovers, que el mateix nom de la banda ja és una. Referència literària a la teoria. El gènere de Josep Girós podria també ser un eindroping constant, però estan molt ben ubicats els noms que citen i han molt ben argumentat, sobretot, perquè cap al final, com en tota bona conferència i proposta acadèmica, hi ha un apartat tan o més interessant que el cos del llibre, que és l'apartat de notes, on hi ha una ampliació del camp de batalla sensacional, de cada títol, de cada autor, curiositats, aquí crec que t'ho has passat bé, també, no? Sí, sí,

aquí és on l'autor es deixa anar, perquè, clar, el conferenciament, la conferència, doncs, clar, s'ha de controlar, té un temps, té una sèrie de coses, té la gent allà al davant, canvi aquí ja es pot deixar anar i endavant.

Això ho escrivies linealment? Vas començar i vas anar avançant o anaves fent. Ara un, ara l'altre, ara m'ha vingut, abans explicaves lo del David Lynch que et va provocar aquell text.

En general és bastant lineal, lo qual no vol dir que vas tornant enrere constantment. Sí que començo, vaig començar aquí amb un cert esquema, però l'esquema es va modificant constantment.

Hi ha una altra narració que no volia passar per alt, que és de les que han guanyat algun premi. Llavors dius, hi ha dues possibilitats, m'agrada molt el reduccionisme aquest, que el premi l'hagi guanyat per atzar o no per atzar. Desaconsello qualsevol de les dues, no? De proposta més radical.

Una votat, una votat. No n'hi ha més, però només desaconsello els que no s'han guanyat per atzar. Els que s'han guanyat per atzar, potser sí, potser no, perquè l'atzar va com va. Però, de totes maneres, guanyar un premi literari sempre és sospitós. De què? És sospitós. Consell, no guanyeu mai cap premi literari, em sembla. Absolutament, a no ser que el premi compensi. A partir d'on compensa, clar, clar. No seré jo qui no es vengui per un plat de llanties, és a dir.

Molt bé, queda clar. ¿Te n'ha quedat cap, Josep, de gènere? Perquè hi fas una cosa en el capítol que m'agrada molt, perquè si me n'he deixat cap, hi ha un capítol que es diu De tot el que falta, que hi ha algunes de les classificacions que apareixen en aquest capítol, són sensacionals, com la citada d'abans, però bé, no sé si per no passar de les 200 pàgines també vas tenir la prevenció de no allargar-te. Són aquestes conferències castristes que podries allargar durant hores. Sí, sí, que després tothom aplaudeix durant un parell d'hores. Sí, això passa a Venècia, també, al festival, cada any. Sí, que aplaudeixen més la pel·lícula que la durada de la pel·lícula mateixa, no? L'estona d'aplaudiment, a vegades.

Suposo que algú controla qui és el primer que deixa d'aplaudir i. És tot un tema, amb això, la contagi col·lectiva. Sí, sí. Podríem ser-hi més, però, clar, al final penses que hi ha el perill de repetir-te massa, és a dir, un altre dels temes és el que no podia acabar compartint-se la conferència, o el llibre, com es vulgui dir, és amb una repetició d'un mateix esquema de gènere rere gènere. Per això, d'alguna manera, apareix la línia argumental que unifica tot i apareixen petits capítols que són altres coses. Però al final, entre poc i massa, millor poc.

I un dels corolaris que apuntes en aquest últim capítol, a moda de consell, és llegeixin sempre el que vulguin, on vulguin, quan vulguin i com vulguin.

Us ho diu en picó.

Exacte, patrocinat de l'actor Libérrim. No cal oblidar que també dic que no em facin mai cas.

També, també. Però hi ha estones del llibre que penso. Estones en Josep Giros el van, a l'institut o on fos, et van molestar massa amb llibres que no tocaven. És a dir, es nota molt l'amor per determinats llibres molt clarament i els que t'han obert les portes, no? Però llavors fa la sensació de dir, però no molesteu més del conte.

Sí, sí, absolutament. Recordo molt, segon debut que vaig fer jo, tenia un professor de literatura castellana que era un entusiasta, era un entusiasta, i ens feia llegir molt, i ens feia llegir coses molt bones, ens feia llegir Delibes, ens feia llegir Cel, ens feia llegir Alejandro Casona, ens feia llegir Lorca, ens feia llegir, ens feia llegir qui més, el Teres Perpento, el. Valleclan. Valleclan, i que estava molt bé, però clar, llegir això m'impedia llegir. El que jo en aquell moment volia llegir, que no ens enganyem, eren coses molt pitjors, però les camí d'alguna manera, i sobretot després et feia fer uns treballs com absurds sobre tot allò que havies llegit, bàsicament per justificar que ho havies llegit. En canvi, l'any següent, el tercer debut a literatura catalana va ser tot el contrari recordo que ens van fer llegir a Uller, a Víctor Català i a Maragall i va ser un plaer i de cop i volta vaig pensar que potser uns autors em quedaven lluny perquè em parlaven d'un país que no era el meu en canvi els altres sí que em parlaven del meu país ni que fos des d'un cert passat. Ruira, també? Ruira. No me lo han fet llegir. Ruira l'he llegit a gran. Sí, sí, em sembla. Vull dir, el rescate és un conte molt interessant i. És que és fabulós, Ruira.

Veig que les lectures obligatòries que aquest any, no?, diu que tornen o que tornaran de manera més o menys imminent als instituts, haurien de perquè has citat una sèrie de textos que tantes generacions han compartit, que sempre m'ha agradat pensar aquests llibres com una mena de club de lectura invisible que germana instituts a tot el país, i en canvi ara costa més de trobar això, no?

Sí, sí. En el meu cas, la sé que a més era un excés, o sigui, ens sonava, ens sonava, l'home era un entusiasta, sotava que ell ho vivia certament en Pau Descansi.

T'has ficat els levis nous i la raiva han de fa anys, unes botes de cowboy a estil chic, a temporal, i has sortit així al carrer, com qui ja ho té tot guanyat, un cigarro de paper per fer-te l'interessar.

Soli, que acabem avui amb Blanca Campins, aquesta teoria dels gèneres, heu vist que amb Josep Girós, de 20, 30, 40, 50 gèneres, sobretot per aquesta idea que els gèneres com a tals, i com citàvem a l'inici en Fowler, no són compartiments estancs i mutables, sinó categories que ens hem inventat per anar funcionant pel món, però que la idea del lector lliure i sobirà ha d'imposar-se a l'hora sempre de disfrutar d'això que en diem literatura. Gràcies, Josep, per aquesta conferència fantàstica que ens ha donat tant de joc. A vosaltres. Un plaer. Igualment. Borja Bagonyà. Fins la propera. Anna Vallbona. Que vagi bé. Jordi Puntí. Fins una altra. Avui amb en Xavi Llaurador, el control tècnic, i com sempre amb la Bena Miquel. Fins la setmana que ve.

Ciutat Maragda, amb David Guzmán. Unes ulleres de sol i els tickets del festival i t'has gastat tots els diners en fer birres i tabacs i has tornat cap a l'estrès, t'has pixat en el portal. Les ansies totales, llums del teu triplex familiar i t'has desfet en el teu llit. Sens alarma per demà i en el temps que transcorreix, mentre els ulls se't van tentant, has jugat a ser famós de l'élit colombiana. Bona nit. Només un paper que diu, escolta, xato, s'ha acabat. I la roba no està estesa, ni els mitjons en el calaix, ni cap calderilla extra, ni les claus del cotxe gran. I la cendra a la tauleta, i els plats de la nit d'ahir. S'han rigut d'imaginar-te treure el greix amb els teus dits. I la taula no està feta, i els llençols et fan pudor. Ni una bossa de la compra, amb tot allò que et fa il·lusió. I no trobes les cassoles, i no saps ni fer-te un ou. No hi ha res a la nevera, i la mama no et respon, i t'has gastat tots els diners en fer birres i tabac. I has tornat cap a l'estrès, t'has pixat en el portal, has encestut a les llums del teu triplex familiar i t'has desfet en el teu llit, sense alarma per demà i en el temps que transcorreix mentre els ulls se't van tancant. Has jugat a ser famós de l'elit cultural i un rebot de vodka al coi t'ha vingut a recordar els límits que té el teu cos i la ressaca de demà.