10 títols, 10 anys, 10 editorials

10 títols, 10 anys, 10 editorials. Per commemorar la desena temporada del Maragda, continuem la tradició mensual d'aconseguir un programa a la màgia del 10, i en aquest cas amb un homenatge a l'edició independent. Hem triat. 10 llibres al catàleg de 10 editorials nascudes en l'última dècada. Podrien haver-ne estat 50, perquè, per fortuna, la qualitat i el volum dels llibres amb vocació literària no ha deixat de créixer. Són títols i segells que sovint no ocupen els espais més visibles ni a les llibreries ni als mitjans, i justament per això, des de la militància cultural, és doblement important recordar que hi són des dels micròfons a la Ràdio Nacional de Catalunya.

Avui, per tant, celebrem 10 editorials independents amb la família Marac del Complet, en Jordi Puntí, la Xenia Iaconova, l'Anna Vallbon, en Borja Bagunyà i, com cada mes, en el programa del 10, el retorn del Tàndem Llegir, l'Oriol Zilibets i l'Eduard Gené.

Obrim Ciutat Maragda. Ciutat Maragda, amb David Guzmán. 10 anys compartint literatura.

Som-hi! 10-10 és la xifra aquest any, aquesta temporada, ja ho sabeu, desena temporada, i de tant en tant, com ara, avui, també, aquest mes de novembre, ens consegrem el 10 des d'òptiques diferents cada mes, i saludant, en aquest cas, tota la família Maragda, com esteu a Navallbona. Hola, què tal? Borja Maguñà, Jordi Puntí i Xenia Cronova. Hola, com va? Avui són uns 10, ens fa molta il·lusió perquè són 10 títols, ens dedicarem a celebrar 10 títols de 10 editorials independents nascudes, òbviament, al llarg d'aquests 10 anys. N'hi ha unes quantes més, cosa que. Fa pensar en la vitalitat i en el múscul literari i editorial d'aquest país, més enllà de la indústria, perquè per la indústria editorial, en el cas d'alguns dels segells que avui aplaudirem, són poc industrials i més aviat artesanals, i sovint iniciatives. Uni o bi-personals i fabricat amb molta artesania, en el millor dels sentits. Però vaja, penseu que fa 10 anys van néixer, van néixer estudiants com Caruant, Les Hores, Flaner, més cap aquí, aquí ara, Calcarrer, que acaba de fer 5 anys, Zaorí, Indòmita, Janda, Capdebrot, Gatamaula, Velas i Vents, Cronos. Per això dic, avui totes no en sortiran, hem fet una selecció, per no repetir-nos de 10, editorials i 10 segells i 10 títols, són editorials que en tenen més d'un per descomptat, en alguns casos són més recents, altres que no, però sobretot una mica amb aquesta vocació de reivindicar, d'acompanyar com hem procurat fer. Sempre des dels micròfons de la ràdio pública a Ciutat Maragda hem procurat sempre acompanyar el deixament d'iniciatives editorials que no són senzilles a tirar endavant. Qualsevol empresa, per petita que sigui, si té vocació cultural, té un plus de dificultat afegit i, per tant, avui és una manera també, clar que sí, d'homenatjar aquest impuls, aquesta iniciativa ben lluable i ben complicada que serà traduïda, com deia, en 10 títols i 10 editorials independents. Començo per la meva esquerra, Xènia. Que has triat llibres com a mínim de format ben gros. Va, comencem pel primer. Quina editorial ens presentes o vols reivindicar? Aviam, deixeu-me,

tot i que seré honesta i faré els meus dos títols.

Dits dos per cap, a veure si em desquadres els números ja no serà el problema dels dos.

No, no, no, però deixeu-me simplement confessar un moment de debilitat, perquè he estat dubtant entre dos títols d'una editorial que m'agrada molt, que es diu Ediciones Modernas El Embudo. Són gent que fan llibres per nens i no només per nens, i en tot cas per tota mena de nens intel·ligents i curiosos que puguem tenir a dins a qualsevol edat. I he estat dubtant entre un llibre que es diu Sentiments trobats en català i Sentimientos encontrados en castellà, que són títols bastant diferents, però bé, el repte pel traductor al català era complicat, realment. Que és un llibre que ja ha merescut un cert reconeixement per part de la crítica i llavors al final la meva afició a les coses que passen més desapercebudes m'ha fet decantar-me per un altre llibre d'aquest editorial. Tots els seus llibres són interessants i meritoris, però al final jo he triat un altre llibre que es diu "Flor de leyendas". Potser ha triat perquè és especialment representatiu de l'esperit de l'editorial. L'esperit de l'editor en cap de l'editorial, que és Gustavo Puerta, que és escriptor, crític i algú que té unes idees molt clares sobre la pedagogia, doncs el seu esperit té molt a veure amb l'esperit pedagògic que hi havia als anys 30 durant la Segona República, aquesta idea d'acostar la cultura a tothom i per tothom. Doncs aquest esperit és el que podem trobar en tots els seus llibres i en aquest en particular, Flor de Leyendas, jo crec que es veu molt bé. És una recuperació i no és una recuperació, són dues coses alhora, d'un llibre molt important que va sortir l'any, la primera vegada, l'any 32, d'Alejandro Casona, que era un mestre molt important de la Segona República. Que, entre altres coses, a part d'escriure, tenia dues companyies teatrals, una que havia muntat amb uns alumnes petits, que es deia El Pájaro Pinto, i l'altra era el Teatro Ambulante, que eren estudiants universitaris que anaven pels pobles més perduts de la mà de Déu de les Espanyes i portaven el bon teatre allà. A més, representaven peces teatrals de qualitat. I és una iniciativa relativament poc coneguda, però germana de la barraca de Federico García Lorca.

I són llegendes internacionals, entenc, o de dictadura universal, hi ha el Mahabharata i d'altres?

Exacte, hi ha el Mahabharata, el Ramayana, el Las Mil y Una Nights, llegendes de la mitologia germànica, de la mitologia francesa, de la mitologia grega. Adaptades, explicades per ell, amb una llengua molt clara i molt bonica i que realment es pot disfrutar a qualsevol edat, insisteixo, perquè, vaja, algunes llegendes gregues les tenim més o menys clares, però el Ramallana no tenim per què recordar gran cosa del Ramallana si és que alguna vegada ens hem vist amb cor de llegir-lo. I aquí hi ha uns extractes fabulosos. A més a més, el que explica l'editor en aquest llibre és que després, quan es va fer una redicció d'aquest llibre l'any 60, el que faltava eren tres il·lustracions que s'haurien d'haver afegit a tres llegendes més que havia afegit Alejandro Casona a aquest recull. Les il·lustracions originals són d'un dibuixant que es diu Francisco Rivero Gil, que és esplèndid, Però en aquella segona edició ampliada faltaven tres il·lustracions més. Llavors el que han fet els editors d'ediciones modernes de l'Embudo és afegir il·lustracions fetes per Elena Odriozola, que és una il·lustradora magnífica amb un món propi i un llenguatge molt reconeixible. Que en aquest cas ella es va adaptar a l'estètica de les il·lustracions originals, però a més a més ha afegit il·lustracions pròpies, per exemple les guardes d'aquest llibre són una meravella perquè surten ocells i plantes que serveixen per identificar cada conte dins del llibre, perquè en cada conte hi ha algun ocell o una planta, I així, tot el conjunt del llibre fa que no hi hagi cap detall que no tingui sentit i que no tingui coherència. Que bé.

Doncs ben reivindicada i ben portada aquest llibre que jo ignorava. Quin any va deixar aquest editorial? El 19. El 19, veus? Sí, sí. Estem en la franja. Molt bé, Xània. Jordi, què has portat tu?

Doncs mira, començarem per un editorial que és Vivop Edicions, que porta la Montser Serra des de l'ella. No em preguntis quin any va començar, perquè no ho recordo, però sé que segur que és menys de 10 anys, amb el temps que fa que edita, deu haver publicat uns 30 títols, amb una constància i amb una regularitat importants, i. Sempre, i una mica el nom de l'editorial, Vivop, ja ens ho indica són llibres al voltant del vi com que ella és de l'ella suposo que això ho porta de naixement i són llibres que no només parlen del vi tot i que en general sí però sí que parlen d'adonisme i de cultura del vi de cultura del menjar i del beure i amb el temps ha hagut d'anar obrint una mica el ventall perquè li sortissin projectes interessants i molt diferents hi ha no ficció generalment. Recordo un llibre del Vicenç Pagès que recorria les pudors a la literatura i un altre que era les dolors a la literatura. I avui vull parlar de l'últim que ha publicat, que es diu "Beure sense set". Del Sebastià Parelló, amb un subtítol que és El vi en la literatura contemporània. Aquest és un llibre que jo recomano que el llegiu o bé en una cocteleria, o bé en un bar, però no a casa, perquè, bueno, també el podeu llegir a casa, però, en tot cas, millor no tenir gaire alcohol a prop, perquè és que vos l'acabareu. Perquè la temptació és constant. El Parelló, que el coneixem, és autor. El Tia Parelló és autor de noveles com Veus el ras o La mar rodona i, premonitoriamente, fa molts anys va escriure un llibre de poesia que es deia La set i ara ha fet Veure sense set, Veure amb Beata, lògicament. És un savi i aleshores el que fa és un recorregut jo crec que molt erudit pel món del vi a la literatura, des dels grecs com es vivia aleshores també com la il·lustració francesa d'alguna manera marca unes pautes de comportament davant dels borratxos i davant dels bebedors que una mica fan canviar el camí del que és considerat vi i llavors ell. Constantment et va farcint d'informació, de cites, de poetes, de literatura, que. Això et fa venir ganes de veure, la veritat.

Em va semblar que el subtítol era en la literatura actual? En la literatura contemporània.

Ah, contemporània, perquè com que recitaves els grecs, no sé si fa un repàs. Sí, però se'n va enrere. Quan se'n va enrere, moltes vegades és només per reformar algunes idees actuals, de literatura més o menys actual. Triaré una mica per mostra, triaré un parell de fragments, perquè veieu una mica el to, també, parlant de Hölderlin, que té un poema que és el Pai Vi, diu, el poema Pai Vi de Hölderlin, diu de la nit que arriba Schwermerische, és a dir, la paraula alemanya, que podríem traduir com a somiadora, però també com a entusiasta. En altres traduccions s'han decidit per extasiada, l'estat que provoca precisament la presència del Déu d'Ionís. I és en aquesta nit l'estranya entre els homes que cal endinsar-se per deixar-se emportar en l'entusiasme. Hi ha sempre un treball d'anar de la literatura a la vida. Un altre fragment que volia triar, que és molt revelador, és quan parla de la literatura nord-americana i de la influència que ha tingut l'alcohol. Cita Follner diu, hi ha un moment que Follner diu la civilització comença amb la destilació és a dir, fins aleshores no el que es vivia el vi per entendre'ns no és això i llavors fa la llista. Diu, la llista és llarga i desordenada com fos l'àrea del catàleg que cerca insinuar la vorègine i el batimull que desencadena aquesta qüestió, la de la qual durant el segle XX. I és la llista dels escriptors babadors. Sí, sí, clar, és que necessites un volum tres vegades com aquest. London, Hemingway, Scott Fitzgerald, Faulkner, Tennessee Williams, Rick Larner, Dorothy Parker, Robert Lowell, Eugene O'Neill, John O'Hara, Henry, Conrad Aiken, John Berryman, Edmund Wilson, Steinbeck, Hamed, Juna Barnes, Carson McCullers, i al cap d'una estona encara diu, ah, no és que em deixava dones, però no és que n'hi hagi poques, i llavors em comença a dir més dones, no? Vull dir que hi ha una, sí, sí, hi ha tot un recorregut, i evidentment un episodi a part el mereixen també els russos, i aleshores fixa molt en la novela del, que es diu La Set, també, de l'Andrei Gelasimov, que va publicar Club Editor fa uns quants anys.

Molt bé, Déu-n'hi-do, quin repàs etílic i etanòlic. Ja dic, sí, sí.

Està bé tenir una ampolla al costat, però perquè sigui petita.

Sí, sí. No, i tot el catàleg de Bebop, més enllà de l'alcohol, diguem-ne, és d'una sensibilitat extraordinària. Per tant, també la celebrem.

Borja, som-hi. Som-hi. Jo us portava un editorial que per aquí han anat visitant-nos, que és l'editorial Flaner, que va néixer, si no m'equivoco, exactament fa 10 anys, el 2016, fundada per l'Albert Aixalà, David Cusco i Enric Rebordosa. Flaner, volia reivindicar, a més a més, aquí, ara que parlaves de sensibilitat, les editorials que també treballen el llibre com a objecte, és a dir, que hi ha una sensibilitat que es trasllada, no dic que n'hi hagi que no, no ho dic, diré que sí, que n'hi ha que sí, però que ho traslladen a les tries dels papers de coberta, els materials de coberta, les guardes, la caixa, tot, tots els elements, es nota que estan cuidats per oferir un llibre que no sigui simplement un accés a un text, sinó que sigui una experiència estètica, sensorial, diguem-ne com vulguem. I Flaner crec que és una d'aquestes editorials, no és l'única, Però destaca, o almenys ja fa anys que els que els comprem els llibres sentim que estem construint una biblioteca. Jo crec que aquesta és la segona, crec, característica d'una editorial que, a més a més, ha apostat per fer una biblioteca, i no diria de clàssics, sinó com a mínim de referents del que seria el pensament, o un cert pensament, una certa literatura, diguem-ne, de l'Europa central. Òbviament, no només. Però sí que, quan mirem el catàleg, veiem que, ara us portava el Paráboles i paradoxes de Kafka,

Però no només, tenen Berghans, tenen Danilo Quich, Walser, Sebald, Benjamin. És a dir, han anat construint un catàleg. En realitat rigorós, exigent i que bàsicament planteja uns fonaments de qualsevol, diguem-ne, lector que vulgui barallar-se amb el millor de la literatura europea. Que no només, eh? També tenim Elie Wieser Bishop, etc. Però sí que crec que part del caràcter que defineix Flaner va una miqueta per aquí, en el millor sentit, eh? És a dir, d'un pensament rigorós i diríem, si encara hi hagués aquella noció de, diguem-ne, una certa idea de ciutadania lectora, que qualsevol lector entès com a ciutadà ha d'haver llegit aquests textos. Això és idealisme i no el portal immobiliari, eh? Exacte, però, escolta, estem aquí per reivindicar, no? Clar que sí. No per resignar. Llavors, jo us portava justament aquest text, en podia haver portat d'altres, eh? A mi, un dels meus preferits de Flaner, des d'aquesta edició que vam fer de l'Aleph, o l'Alaf, de Borges, traduït per Tisner, que em sembla una estranyesa deliciosa, és un dels llibres que més m'agrada escriure. Tenir a la biblioteca, però he decidit portar-vos aquest Paraules i paradoxes de Kafka, primer perquè és una traducció del Joan Ferrerons. I hem anat parlant molt de les traduccions que fa en Joan, potser en altres editorials, i de vegades pensava, ostres, que no us passi desapercebut, fans i lectors de Joan Ferrerons, aquesta edició de les Paraules i les paradoxes de Kafka. Primer perquè és bilingüe,

segon perquè és un dels llocs on qualsevol lector de Kafka pot anar a trobar algunes de les claus del seu pensament. No perquè no hi siguin en tota la resta de les seves obres, però sí que és veritat que en les paràboles, en les paradoxes, aquest joc que fa amb la contradicció, amb la poria, amb la impossibilitat, i malgrat tot la necessitat de seguir barallant-nos o seguir intentant o seguir provant o seguir buscant la manera de conèixer el món o de donar-li sentit, crec que estan màximament condensades i que és tant una bona, allò que sempre es diu, una bona manera d'entrar a Kafka com una bona manera de sortir-ne, no sé com dir-ho. És a dir, quan ja has llegit totes les novel·les, aneu a les paràboles i paradoxes i si no heu llegit res de Kafka, aneu a les paràboles i paradoxes. Un exemple molt ràpid d'això és justament el davant la llei, que és aquesta petita paràbola que després va introduir a l'edició final o al recull final, al muntatge final, diguem-ne, del procés. Sí, directors cut. Sí, perquè clar, amb Kafka i les novel·les sempre hi ha una part de cut i de remuntatge. Però que també funciona i que aquí es presenta com a paràbola. Vull dir que, en realitat, també indica una última cosa i acabo, però de com treballava una miqueta Kafka, que no era tant un escriptor de començar i acabar un projecte i passar al següent,

no tenia aquesta vessant, diguem-ne, entre cometes, professional. Sinó que en realitat generava tot un món que anava emergint en diversos formats i en diversos textos, que anava reescrivint-se i que anava reintroduint-se, reciclant-se, reutilitzant-se. Crec que aquest volum també és molt indicador o permet conèixer i endinsar-se justament aquesta vessant també de la seva escriptura, no només de la seva visió del món.

Avió sense asa, foguera sense brasa, sóc jo, així sense vosaltres. Fútbol sin bola, piu-piu sin frajola, soy yo, así sin ti. ¿Por qué tiene que ser así?

Som-hi, seguim a Ciutat Maragda celebrant la desena temporada i per tant avui també al novembre fem un programa especial sobre el 10 avui consagrat a 10 editorials independents i 10 títols que hem triat cadascun que hem triat entre tots ara sortíem de Kafka i de Bebop i d'altres coses, l'Anna Vallbona. Ens porta, bé, una editorial que també ens ha donat moltes alegries, no?

Exacte, jo porto la segona perifèria d'en Miquel Adam, editorial que va crear fa quatre anys, ara al mes de febrer que ve farà cinc anys. Ara acaba de treure el cinquantè títol a les agressadores de l'ODIH Arte. Jo porto l'últim llibre que jo n'he llegit de l'editorial, que és un editorial que en aquests quatre anys això crec que ha donat, com deies, grans alegries i títols que han passat a ser referents per diverses raons. És a dir, si ara dic això que és qui va publicar Maria Antonieta de les Baix, però és qui va publicar Nervi de l'Anna Pazos, o autors que desconeixíem aquí com. Matal Nervi.

Sí, sí, sí, no passa res. L'important és el nervi, perquè això fa molt mal

a la gent que patim de queixals. Sí, sí, sí, matar el nervi, que encara. Sí, sí, sí, sí, és que tinc aquella dèria de rebatejar. En fi, o la porta de la Zabo o Turangüeresa, és a dir, o el Pijuana amb el carril del mig que en vam parlar aquí a Humaragda. En fi, però jo porto aquest títol, aquest llibre, que és Encara hi són tots, de Liadan Ni Chuin. És una autora que actua amb pseudònim i des del nord d'Irlanda. I aquest és un fet important, perquè el llibre recull sis contes en què el conflicte del nord d'Irlanda sobre les noves generacions. És el taló de fons constant. Hem de pensar que aquesta autora és una autora molt jove, que no arriba a la trentena, que ha tingut una gran acollida amb aquest llibre per diferents raons. Jo crec que una és com estan escrits els relats. Són una autèntica sacsejada en el sentit que l'estil és molt tibant, és molt tens. Comença molts contes, i començaré llegint el primer, però molts contes comencen per. Una escena de quotidianitat pràcticament insulsa, inofensiva, en què penses que no hi passarà res, però saps perfectament que no, i de cop i van. És a dir, fins que esclata allò que pot ser entre extraordinari o directament violent, hi ha unes tensions que van esclatant tota l'estona amb l'estil, que és molt, molt picat, amb frases molt curtes i una sensació de tibentó constant.

Per això també crec que és un llibre molt interessant perquè crec que fa servir el taló de fons del conflicte irlandès, d'aquesta terra cremada en què es troben les noves generacions, amb una violència que potser ja no se'n parla, però que ara s'ha infiltrat a les famílies i en totes les relacions més quotidianes. I llavors hi ha alguna cosa d'incomunicació, de. D'aïllament en les persones que apareixen als contes, de violència, d'absurd absolut. En fi, és que hi ha contes en què es parla d'una sala d'anatomia amb uns alumnes que estan agafant els membres d'un cos i tot això agafa clar una ressonància absolutament diferent. Hi ha algú que va veure una mera d'espiritista. Són detalls que en un primer moment semblen d'una quotidianitat que pot ser més o menys còmica fins que la cosa esclata constantment amb una violència que és perturbadora. Igualment, la violència, excepte potser l'últim conte, que és Daisy Hill, que sí que fa una referència molt més evident al conflicte d'Irlanda del Nord, sovint és el taló de fons, la violència. Però estan ubicats en l'espai? Alguns sí, alguns no. Ho vas intuint, ho vas veient. És identificable. Segurament no és el més important en el sentit que tu lleges el conte sense conèixer certs detalls, però sí que el conflicte nacional de l'Ulster a l'últim conte és molt evident. I llavors el que us deia, per exemple,

com comença el primer conte? Es titula Tots desapareixem i és per intentar agafar una idea d'aquesta espècie de to bastant especial que gasta, que en algun moment fins i tot et pot fer esbussar un petit somriure fins que ja veus que no. Diu, els meus pares els van assaltar abans de néixer jo, molt poc abans, faltaven dues nits. Trobo que és important això, no sé per què. Sortien de la ciutat per una carretera que s'anava fent estreta, una mala artèria, i llavors van topar amb un coàgul, persones amb passamuntanyes i barres de ferro. Conduïa el pare, així que va ser el pare qui va frenar. La gent de la carretera va cridar, sortiu del cotxe. El meu pare va dir, Paula. No va dir res més, no era el seu fort infondre confiança. Quan es va morir el gos, se suposa que ens ho havia de comunicar en tacte, però vam dir, com està? I ell, mort. Doncs això, no? I això, constantment, en els sis contes que formen el llibre, recordo acabar el llibre amb una sensació de perturbació absoluta, vull dir, potser com feia temps que no acabava una lectura, i alhora la sensació que això ens ressonava molt més enllà. Molt més enllà d'Irlanda del Nord i més enllà d'un conflicte polític que hi és, però que hi és també això, aquest isolament del món actual, hi és aquestes identitats que es fonen,

hi és aquest món adolescent i no tan adolescent, absolutament desorientat, i per tant, en fi, un llibre molt, molt potent, una sorpresa.

Encara hi són tots i encara teniu temps d'anar-lo a buscar i llegir-lo. Sí, va sortir el mes de juny. Traduït per Ariadna Pous. I la segona perifèria, com deies, fa 4 o 5 anys, no? 4 anys. El febrer fa 5. Ja, que fa 4 anys. Déu-n'hi-do. Va, jo començo amb una editorial nascuda fa una mica més de temps, el 2019, que ens ha vingut una referència en, què, 7-8 anys, no?, en literatura fantàstica, en fantasia, en ciència-ficció, en amb un accent crític, a més a més, important sempre, no?, en qüestions socials, distopies socials, ecofeminisme. És a dir, una cosa que també he detectat en els últims 10 anys, en fi, això que dèiem a l'inici, de la vitalitat del sector editorial independent en català, és que en alguns casos s'ha volgut trobar les escletxes on faltava més gruix de literatura traduïda. I en ciència-ficció, en fantasia, en fi, i en alguns autors hi havia molt camp per córrer, és veritat que teníem grans editorials que s'hi havien dedicat, però faltava posar-hi un. Una iniciativa com la que ha fet Mai Més, que crec que encara no havia dit el títol de l'editorial, Mai Més, que ja vam celebrar, vam convidar-los quan van néixer, i que sempre val la pena tenir-los en compte. Per citar només algunes proeses que ha fet aquesta editorial, penseu que no és ni fàcil ni obvi traduir, per exemple, tot el cicle o pràcticament tot el que ha escrit Terry Pratchett,

Un dels grans escriptors d'humorisme, en fi, fantasia, tot el món de disc, món, a càrrec de l'Ernest Riera en la traducció i la Marina Vidal, a més, amb una mica el que deies, Borja, de Flaner, no? També edicions molt cuidades, tapadura, tota la col·lecció, tot Terri Pratxa, també, i més. Jo crec que, si fos viu, estaria molt content de com l'han cuidat i com les segueixen cuidant. Brandon Sanderson, per qui li gradi el món també de, vaja, un dels reis de la fantasia a tot el món, que genera cues i cues a tot arreu, doncs aquí la Marta Armengol, que l'ha traduït i està mai més traduint-lo i publicant-lo com es mereix. Ricard Tefa, per parlar d'un autor català, amb la sèrie d'Estela Signata, que és la primera space opera catalana, i això té molt mèrit, en sis volums crec que porta, a més a més dels còmics en UCA, que també crec que en porta tres o quatre, sempre amb protagonistes femenines, i és un món interessantíssim, i que demostra que també hi ha un lloc a la ciència-ficció catalana i d'autoria catalana, i jo crec que Ricard Tefa és un dels noms importants, Octavia Butler, Albert Montell, és a dir, són tot de noms que trobareu en català a mai més, traduccions ben cuidades, edicions ben cuidades, i també un mestre internacional que no s'havia traduït mai en català fins que

ho va fer mai més, que és Ted Chiang, conegut, vaja, escriptor nord-americà, mestre del relat, estem en el territori de la ciència-ficció especulativa, celebrat i conegut internacionalment. Entre altres coses per La Historia de la Teva Vida, que és el conte on van adaptar Arrival, aquella pel·lícula si la teniu present, no? I, de fet, La Historia de la Teva Vida és el segon volum, és el títol que dona nom al segon volum de Ted Chiang que ha publicat Maimés, no?, Recull de Contes. Jo porto el primer Recull de Contes que vam traduir, Ferran Ràfols, que es diu "Exhalació", que també és un recull d'històries. En alguns casos són petitament novel·les, són contes llargs, novel·les curtes, amb una diversitat de temes i d'aproximacions que el fan, si no el coneixeu, de Chang. Original, diferent, atractiu, hipnòtic, sorprenent. Per exemple, el primer conte comença, el primer conte "Exhalació", És una història que es diu El mercader i la porta de l'alquimista, que podria haver-la escrit Borges, podria ser un conte de les mil i una nits, és una història meravellosa, on hi ha històries dins històries, d'un mercader de Bagdad que, de cop i volta, descobreix una porta interdimensional, una porta per viatjar en el temps, cosa que. Es germana això, la tradició milenària amb la ciència ficció. Hi ha també històries sobre la consciència humana i la consciència artificial,

temes que Ted Chiang va tractar molt abans de la sofisticació de les grans IAs que ens envaeix avui en dia. Robots, cangurs, aquests temes sí que són més Jordi Masó de l'últim llibre. En fi, la identitat dins del multivers és, a mi em sembla, una festa d'això, de la imaginació, de la fantasia, de la inventiva. I de la reflexió i del pensament, que et connecta amb moltes inquietuds actuals, molt ben destil·lades, molt ben narrades i molt ben traduïdes, he de dir, pel Ferran Raffles. Per tant, qui no coneix Ita Chang, endavant, té dos volums de contes i endavant també amb Mai Més.

Jordi. Sí, si em permets una nota de peu de pàgina. I tant. Perquè hi ha un altre editorial, és que m'hi has fet pensar, hi ha un altre editorial. També molt recent, que es dedica només a la ciència-ficció, que és Kronos. Sí, senyor. I mira, ni que sigui nota de peu de pàgina, per remarcar, per exemple, que ells també estan traduint tot Adrián Tchaikovsky i l'Emily St. John Mandel, que és una escriptora que jo trobo molt interessant, que té una novel·la que és El mar de la tranquil·litat, que em va entusiasmar.

Cronos, apuntem Duna, també. Tot aquest agermanament, Mai Més i Raig Vert, ha donat també grans alegries als fans. Cançó en legió, la ciència-ficció, és important remarcar això. Hi ha un forat, també, a vegades es diu, no? Si veieu aquests totxos que llegeixen molt joves, un dels problemes detectats és que, a vegades, no estan traduïts en català. Hem de capturar-los, doncs bé. És important, també, trobar aquest espai. Avui que estem a Ciutat Marac, celebrant i homenatjant la editorial Els Independents, evidentment, com a cada mes i com a cada festa dels 10 anys, i dels 10 títols o els 10 xifres, s'hi apunten també des de llegir l'Oriol Gilibets i l'Eduard Gené amb la seva particular triada.

I avui tornem a portar els nostres decàlegs. Perquè les coses importants a la vida sempre arriben de 10 en 10. Com per exemple, les dotzenes d'ous que

els hi falten dos ous. I avui parlarem de 10 editorials molt independents. Les editorials que es situen a l'esquerra de les editorials independents. Les editorials que es miren a les editorials independents amb cara de menyspreu pensant. Putes editorials independents, que poc independents que sou comparat amb nosaltres.

Avui xerrarem d'editorials que segurament no n'heu sentit mai a xerrar perquè són molt independents. Podríem xerrar d'editorials invisibles, però ells prefereixen

anomenar-se editorials molt independents. Doncs comencem el nostre decàleg perquè les coses que importen de veritat valen per 10. I això que hem dit no té molt sentit, però ens ajuda a començar.

La primera editorial que repassem és la quinzena perifèria. Una editorial molt centrada a buscar autors nous que no coneix ningú. I això és literal. Són autors que han perdut tots els vincles amb el món i vaguen sols i perduts per la terra. L'únic vincle que acaben tenint és amb l'editor, que es dedica a editar i a crear un cert lligam amb ells. Unes mínimes cures perquè els autors se sentin d'aquest món i no pas del món del costat.

Alguns autors coneguts d'aquesta editorial són. Bé, no són coneguts.

L'editorial es defineix com la perifèria de la perifèria de la perifèria i així 15 vegades. Aquesta editorial una vegada va vendre un llibre.

La próxima editorial, molt i molt independent, és Mai més per sobre del meu cadàver, dedicada a publicar llibres que, después de llegir-los, penses, mai més em penso llegir aquest llibre sobre el meu puto cadàver. Una editorial que ven llibres que ella mateixa mai vendria, però la seva línia editorial és aquesta. Ja ens agradaria vendre d'altres llibres, però la vam cagar al principi de l'editorial, diu la seva editora en cap. Bé, l'editorial la forma en ella i un mirall que li permet dir que són dues treballadores. Alguns dels èxits d'aquest editorial són "La meva

alegre vida dins un camp de concentració", "Els millors consells per netejar a nevera després d'haver-hi guardat un cadàver" o "Els millors

atributs de Pilar Rahola". Aquesta editorial ha revolucionat el món del paper i el gramatge amb aquest concepte de llibre d'usar i tirar. Una novela destacada d'aquest gènere és l'Odissea de mi mateixa, una obra d'una autora emergent que parla durant 400 pàgines d'ella mateixa. Inclou encenedor per cremar-la quan et vingui de gust. Aquesta obra la volia publicar, quaders crema, però al final no. Això últim era una broma. Cremar, quaders crema.

En el número 5 d'aquest repàs, parlem de l'editorial molt independent Edicions del Retrovisor, un editorial que recupera els grans clàssics de la literatura universal, però com que no té dels drets ni les ganes de pagar-los, ha dat dels llibres a la seva manera.

En aquesta editorial podem trobar llibres tan independents com 15 dies de soledat, Moby Dog, 1985 o El pàrquing de tot plegat. Una editorial que és tan pirata que l'editor en cap es va arrencar un ull per poder aportar un parche. Podreu comprar tota la seva obra en aigües internacionals. Tornem després amb 5 editorials més molt independents. Tan independents que no conec ningú.

Sorry, Lucio Batisti, passa-t'ho tan bé, que avui estem celebrant la Ciutat Marac de 10 títols, de 10 editorials independents, i ara també incorporats a l'Oriol Gilibet i a l'Orgener, amb editorials com la quinzena perifèria, o llibres per rellegir, com el pàrquing de tot plegat. Moby Dog m'ha semblat espectacular.

Edicions del retrovisor, algú ho farà servir, crec que no?

Sí, sí, s'ha de mirar enrere. Sovint és més útil que no pas mirar endavant. Sí, com sigui, hem fet una primera volta. Xènia, et toca la responsabilitat de començar amb la segona. Home, aquesta l'hem citat abans. Sí, l'editorial Jande,

nascuda fa dos anys i que ja té un premi gros, però vaja, si no tingués el premi gros seria igual de bona, això també s'ha de remarcar. A mi m'interessa particularment d'aquest editorial un llibre de poesia, que també agraeixo molt a les editores que hagin tingut valor de publicar poesia, sabent que els lectors de poesia són quatre gats. Però bé, en aquest cas el llibre realment jo crec que pot anar més enllà dels quatre gats habituals. Es diu Colash per passar el diumenge d'una autora palestina nascuda a Gaza que es diu Enes Sultan i que ens arriba en la traducció de Margarida Castells. Que per cert també és autora d'unes versions molt bones de l'altre gran poeta palestí, que és el Mahmoud Darwish, el poeta palestí per excel·lència. Doncs bé, en aquest cas estem parlant d'un primer llibre d'aquesta autora palestina, cosa que també em crida l'atenció, que el primer llibre ja estigui traduït al català, i que encaixa molt bé en el projecte de Jandek que, com diu la seva pàgina web, presta una atenció especial a les veus racialitzades o a les veus migrants. En aquest cas estem parlant d'una autora palestina que, de fet, no tenim cap foto seva. Hi ha un dibuix en lloc de la foto. No tenim gaire informació sobre ella perquè ella mateixa no vol. Però sí que tenim la cosa més important, que són els seus poemes, que a mi m'agraden, entre altres coses, perquè són poemes clarament d'una persona jove que s'atreveix a mostrar-se jove, insegura i angoixada en els seus poemes i no vol fer-se passar per algú que és més gran i més experimentat.

Sospito que això és una crítica a d'altres experiències lectores que has tingut, eh?

No, bueno, sempre és una temptació quan ets molt jove i comences a escriure a fer veure que ets més gran i que en saps més, no? Però quan un poeta jove té el valor de ser ell mateix, quan escriu, doncs això s'ha de celebrar. Té un punt naïf que a mi em sembla molt interessant, o falsament naïf, si voleu, que a mi m'agrada tant en la poesia com en la pintura, i que no té res a veure, òbviament, amb ser tonto, sinó simplement és un element de l'estètica d'aquesta poeta. I per il·lustrar-ho llegiré un poema curt que es diu Fàcila abans que me'n recordi. Em pot fer una foto, per favor? De primer, no vull que hi surti cap dels homes que he conegut. Faci-la abans que me'n recordi, per favor. Mon pare va fugir amb una ploranera. Va dir que la cara d'ella era una casa i que tenia por. Ma mare, la que deia que les desesperades no salten, va saltar. Vull semblar orfana en la foto, per favor. En les fotos, la meva única germana sempre surt amb la boca oberta. Aseguris que tinc la boca tancada, abans de fer-me-la. No vull que els meus amics hi apareguin, ni en segon pla. Vull que sigui completament real. Per favor, digui alguna cosa que em faci creure que tinc una casa. Per exemple, sembla tan acollidora com una caseta. Senyoreta, la seva foto, va cridar el fotògraf, borratxo com una sopa. L'aparició del fotògraf borratxo és absolutament inesperada. A mi aquestes irrupcions del sinistre, de l'inquietant en la quotidianitat, sempre m'interessen moltíssim i celebro l'aparició d'aquest llibre de Enes Sultan i espero que n'hi hagi més i també convido a les editores d'Agenda que ens acostin més poetes dels llocs que siguin, però que si no, no hi arribaríem. I te'n recordo el títol, sisplau. Col·lage per passar el diumenge.

Molt bé, doncs som-hi. Nosaltres passem el dissabte amb el col·lage i vaja, però qualsevol dia de setmana entenc que és vàlida. I tant. Jordi. Doncs mira,

jo volia destacar una editorial de Terres Gironines. De fet, n'hi ha dues ara que han sortit noves relativament, que són Gata Maula i Cap de Brot. Cap de Brot, que és del 2024, porten un ritme alt, porten gairebé, amb dos anys, gairebé 20 títols publicats. Hi ha algun èxit destacable, com la novel·la de la Edna Miró, Amelia de les Camélias. Em sortia la dama de les Camélias. Amelia de les Camélias. Tenen un catàleg molt curiós perquè, en realitat, sota un mateix disseny que varia poc, tant poden publicar poesia com periodisme literari. De fet, fa poc han tret un recull, un volum del George Orwell, que és. Sense ni cinc a París i a Londres, traduït pel Marc Rubió, i alhora també recuperen veus autors i autores que ja havien publicat feia anys i que potser estaven una mica oblidades, i d'altres que són noves. I enmig de tot això, van publicar ja fa, em sembla que és de l'any passat, un recull d'articles d'en Prudenci Bertrana, que ells van titular, és una antologia, que ells van titular Barcelona i que recull sobretot articles de quan en Bertrana ve de Girona a viure a Barcelona i comença a escriure per l'esquella de la Torratxa.

N'hi ha uns quants molt, molt del principi, que són del 1912, 1913, però sobretot el gruix del recull, que a més és bastant ampli, és dels anys 20. I és aquesta mirada, és una mirada com de gironí, exasperada, admirada, però alhora amb un punt de distància irònica que és molt, molt recomanable i molt moderna. És una Barcelona que està creixent, que està canviant. Hi ha hagut la construcció de la via Laietana, per exemple, que ell s'hi fixa, hi ha el creixement de l'Eixample, hi ha una barreja encara del camp i la ciutat molt bèstia, i ell ho detecta molt bé, i ja et dic, i és molt entretingut i divertit. Us llegiré un fragment d'un dels articles que es diu La justícia està de pega, que és del 1920. En la crònica negra dels diaris hem llegit un cas com un cabàs. El cotxe de jutjat de guàrdia, que anava a levantar el cadàver d'un infeliz noiet esclafat per un tramvia, va atropellar una vella de 93 anys en el carrer de l'hospital. Tothom judicarà el cas d'extraordinari, però si bé ho és, en certa manera, ni traspassa els límits naturals ni és la primera vegada que es produeix ni deixarà de produir-se sempre que la casualitat ho disposi. Aquí el que admira és que un cotxe del jutjat vagi prou de pressa per atropellar una vella. Estem fets a la lentitud de les coses relacionades

amb la justícia i ens sorprèn naturalment que un jorn, quan res justifica ni a doble el córrer, es corri. I que aquest corre s'escaigui a produir una desgràcia. El públic reflexiona que un mort té espera, que tant li fa que s'aixequi un esclafat mitja hora abans com mitja hora després, i per tal, no veu la imperiosa necessitat d'esclafar-ne un altre pel camí. Està bé. Molt bé, recordem també el títol, Jordi. Barcelona, antologia d'articles d'en Prudència Bertrana, seleccionats i editats per la Judit Pujol Prat, que és, de fet una de les tres sòcies de l'editorial, o tres creadores de l'editorial, juntament amb el Josep Maria Codina i el Germán Bartolomé, que em sembla que venen de l'editorial, diguem-ne, jo he dit Gironina, jo crec que estan a Llagostera, això no ho puc confirmar.

Sento me sondo me siento me tonto sentido y sentimental tanto que me atento a las tantas con un copo de tinto me siento que va a caer mal.

Seguim, ha sigut un merag de repassar 10 títols, 10 editorials independents i 10 raons, vaja, o més, sempre n'hi ha més, per llegir-les. Borja, toca a tu, després de Kafka, què?

Ràpidament, bueno, després de un llibre. Quina pregunta, després de Kafka, què? Després de Kafka, què? Res, després de Kafka, no es pot continuar, has d'agafar una altra via. Després de Kafka, el títol ja és això, ja. Bueno, i ara que el Jordi portava un llibre divertit i entretingut, jo en porto un altre que es titula Apocalipsi, revelació de Joan, publicat per l'editorial Wunderkammer, que és una miqueta la que també volia compartir aquí. Bonder Càmera és el projecte editorial de l'Elisabet Riera, escriptora que haureu potser llegit amb el que ha anat publicant a Malas Herbes, Llum, Efendi, Assà. És a dir, és un personatge, un perfil molt interessant, no només en la seva literatura, que combina prosa, combina sagisme, combina. Es mouen aquestes textures una mica difícils de determinar, i crec que això és el que la fa especialment interessant, però també el projecte de Wunderkammer que ja, des de la definició, des del nom, que si no m'equivoco també va fundar el 2016, ja avisa que això és un gabinet de curiositats. Una miqueta, a diferència del catàleg de Flaner que dèiem que és central, és requisit ciutadà, en el cas de Wunderkammer no diria que no sigui central, però sí que es mou per altres territoris una mica més inexplorats, o menys coneguts. La col·lecció que us porto és la col·lecció, diguem-ne, no de Sajos, que si no recordo malament es titula Ànima, sinó aquesta col·lecció que té aquest format molt identificable del, diguem-ne, el text americà. Sí, vertical, és preciosa aquesta col·lecció. És una col·lecció preciosa, també cuidadíssima, també cuidada fins a tard, o pensada fins a l'últim detall, sempre ve amb aquesta postal afegida. En aquest cas d'aquest apocalipsi. Que és el que, diguem-ne, publica la traducció de Feruela Fernández, amb il·lustracions d'Ignacio Cobo, les il·lustracions, és a dir, que són esplèndides, juguen amb el gravat, juguen amb la carta del tarot, crec que acompanyen molt bé i enriqueixen molt bé el text, que no us presentaré ara, l'apocalipsi ja el coneixem tots. Però sí que crec que és interessant perquè aquest títol i no d'altres, posem per cas, lo que dicen les meses parlantes de Víctor Hugo, amb el que inicia la col·lecció, o altres títols fenomenals de Nerval, dels camps magnètics de Breton i Supó, que van passar per aquí, Calois, un text sobre la melancolia i la depressió de Cris Tebas, i textos esplèndids, fonamentals, interessantíssims, Aquest apocalipsi l'he triat bàsicament perquè estem en una època apocalíptica i perquè tal com indica Fernández en el seu pròleg, l'apocalipsi literalment significa revelació, és a dir, llevar el vel d'alguna cosa que està tapada, oculta. I per tant estem en una època de revelacions, estem en una època de veure les coses pel que són i crec que no necessàriament ha de ser un sentit destructiu, negatiu o pessimístic, sinó al contrari. Ens dona l'oportunitat d'enfrontar-nos amb la realitat amb la que vivim. I per això pensar, bueno, per què no llegir-ho com un llibre animat i com un llibre optimista. Si no en teniu ganes, doncs convidar que remeneu al catàleg de Wunderkammer. Que és esplèndid i on podeu trobar taules que parlen o camps magnètics. Sí, sí, totalment.

I recordo també el Sant Anel i el Surrealisme també van venir i l'han convidat a fer un programa. Busqueu-lo també perquè, vaja, tota la col·lecció, tot el català que és ben xulo, Anna.

A veure, jo porto un editorial que m'ha fet molt feliç els últims dos anys, tres, de la meva vida. Una mica com la segona perifèria, en el sentit que em va venir de seguida la memòria per dir, ostres, hi ha títols que m'han acompanyat molt. Estic parlant de Bakamu, de l'editora Xenia de Conova, i de l'editor José Mateo. I el llibre que porto és La meva agenda, Ted Hughes, traduït per el Jaume Collmariner amb il·lustracions d'Aitana Carrasco, que jo crec que de tots els llibres que han anat publicant, segurament aquest és el que és més un objecte o obra d'art absolutament increïble. Els llibres de Bacamú són llibres per a tots els públics, llibres de poesia per a nens i nenes i no tan nens i nenes, que a casa ja s'han convertit, els hem rebatejat també en versions pròpies, ja s'han convertit en el conte del Xicotiu, en el Sir Printing Pram, el Sir Printing Pram de Daniel Harms aquest, el mantenim com a tal, el conte del NAP, agafant la idea de l'arrenca NAPs a la locomotora, I avui porto la meva gent perquè és segurament un llibre que és més encara per tots els públics que els altres, si es pot arribar a diferenciar així. És una delícia perquè hi ha la versió, com sempre, original, en aquest cas anglès, la versió catalana, amb unes il·lustracions diferents per totes, pel conjunt del llibre. I són uns versos en què Ted Hughes ens presenta la seva família d'una manera. Bé, la seva família, la seva gent, el que en diem la meva gent, que és un viatge per la. Fantasia, la transformació, el món animal i funcionaments una mica singulars, per dir-ho així. És a dir, hi ha familiars que són parents que són animals o que tenen una relació animal bastant curiosa. Només faig uns petits versos del primer, per molt breu, però per donar la idea d'això. És que les il·lustracions són una delícia, és una cosa increïble i és un llibre més de gran format. Diu, la meva germana Jana. I què us diré de la meva germana? No us ha arribat? Quin cas? La nostra Jana. És un ocell, un ocell és el que és. Oh, quin horror, si algú s'assabentés que ella és un corp enorme i no res més. No gozem dur l'escola, però cada dia es posa mitges blaves de llana tapeïda perquè les seves cames de corp semblin normals. Es calça uns ullerots de sol descomunals per tapar-se els ullets de corp cavada. I escala una perruca rinxolada. Oh, quin horror, si algú s'assabentés que ella és un corp enorme i no res més. És fantàstic, la veritat.

Qui no ha tingut un corp com a germana?

Sí, aquí el Jaume Coll fa com una al·lusió al corp de Poe traduït pel Bengarel, no? Perquè. Bueno, quin luxe el traductor, eh, també. Sí, sí, la veritat és que sí, i manté el rigor formal dels poemes, que era un repte.

I llavors, a més a més, són poemes que, això, que admeten unes lectures molt, molt àmplies, perquè el joc i la profunditat trobo que són enormes.

Que bé, la meva gent. De Ted Hughes, clar.

Sí, sí, sí, no, no, i tant, i tant, però no és habitual tampoc un clàssic en aquest format, no?, i està molt ben parit, per tant, la enhorabona també a Bacamú. Per la feina ben feta. Va, anem acabant. Jo portava un editorial, també celebrada, coneguda, però relativament recent, fa cinc anys que va néixer, Edicions del Cràter, i en canvi té un catàleg també ben remarcable, no? Hi ha Dostoyevsky, La Correspondència, Mo Passant, Yukio Mishima, que també van venir aquí a. A parlar-ne, Silvia Plath, Salvador Dalí, que també en vam parlar fa relativament poc, Chesterton, en fi. I atenció, per descomptat, Laszlo Krasnohorkai, en català, el novel, abans del novel, que va traduir Carles Dax, en aquest cas el tango satànic, la trobeu també a Edicions del Cràter. Jo porto un dels títols primers que van publicar, que és Giacomo Casanova, Com em vaig escapar de la presó de Venècia, que és una aventura fascinant, molt ben traduïda per la Marta Barfany, i és una història coneguda, el 1756, quan Casanova es va escapar de la presó dels Piombi a Venècia, al costat del Palau d'Ocal. No era una. Vaja, era una fita que no havia fet mai abans ningú, mai després tampoc. I que a més a més va aconseguir que Casanova, l'èxit d'aquest relat, el va empènyer directament a tirar endavant aquest gran projecte memorialístic que són les memòries de Casanova, on s'inclou, potser és un dels highlights, la fugida de la presó dels Piombi, on va anar empresonat per heretgia. Hem de dir que. Té tots els ingredients de totes les fugides de presons que hem vist posteriorment, no? I que hem conegut, qualsevol peli que us vingui al cap, però clar, som el 78, no? Però si penseu en, com es diu, en cadena perpètua, o en la fugida del catràs i tot això, en fi, l'eina metàl·lica punxeguda que es fabrica, La Bíblia com a, per dissimular, l'ajuda d'un còmplice, en aquest cas d'un monjo, és a dir, Casanova va articular tot el topoi de la fugida de presons que després la dictadura i el cinema han anat també consagrant. Gran traducció, gran llibre. Vaja, i sobretot, com d'altres podria haver triat, d'aquesta editorial Edicions del Cràter, que, com dic, té un catàleg ja molt robust, malgrat la joventut, hauríem de dir infantesa, perquè 5 anys encara no som joves, no sé què som, som infants. Naïfs, també, segurament. Va, seguim o acabem amb els altres 5 títols, o els altres 5 editorials més ben dits que han triat l'Oriol Gilibets i l'Eduard Gené de llegir.

Continuem el repàs a les editorials independents situades als marges del món editorial.

Uns marges plens de petites editorials, uns marges que són com els de l'autopista, plens de manllocs de paper de vàter fets servir per moltes coses relacionades amb elements que poden sortir d'un cos humà. Precisament, això podria ser el començament d'una de les novel·les de la pròxima editorial, la fastigosa i escarosa editorial. No és una opinió, és el seu nom d'aquesta petita editorial.

Editorial centrada en el terror, el gore, l'esplater punk. Però on els protagonistes assassins sempre són escarrans i pèls rojos. Noveles i relats que posen els pèls de punta, sobretot si no ets escarran i pèls rojos.

L'obra més destacada d'aquesta editorial és la novela traix, Teo l'Escarrà se'n va a matar. On el personatge del Teo és escarrà i en lloc d'anar a llocs, es dedica a anar a llocs a matar. El títol no enganya.

La vuitena recomanació és l'editorial massa independent anomenada Abacus, amb dos Cs. Un editorial que s'encarrega d'encomanar llibres a gent random que passa pel carrer.

Podreu trobar llibres escrits pel que treu el gos a passejar, pel qui us que que sempre té una mala butxaca, però realment s'està rascant la pebrotada, o pel clàssic boig del teu barri que ha debutem el seu llibre més personal, titulat Don Simón.

Una editorial petita, independent, de tot menys de les subvencions de la Generalitat. De fet, aquest any, publicarà un llibre escrit per la mateixa Generalitat, titulat Derrere d'illa, escrit per la persona que li frega el cul a Salvador Bailla.

I per últim, desena recomanació d'editorials molt independents, tan independents que no coneix ni a sus familiars. I acabem amb l'editorial Bones Herbes, una editorial centrada i dedicada a la gent que s'abona al canabis per anar suportant el món d'aquest de merda amb el cap tan tapat com un matí d'hivern. A Lleida. Caruli, estàs fumant herba mascle?

O, qui va a comprar bullicaos que tinc una gula que se'm menja? Són alguns dels títols d'aquesta editorial fumeta. En declaracions per alguns mitjans, l'editor s'ha quedat tan penjat que els periodistes

han hagut de trucar als bombers per baixar-lo del sostre. A més a més, és la primera editorial al món que permet liar patardos amb les pàgines de les seves obres. És a dir, la primera editorial que totes les seves pàgines valen la pena ser publicades.

I fins aquí les 10 editorials més independents i més deficitàries del panorama editorial. Un plaer. I tornem la setmana vinent

amb els 10 millors llocs per amagar-te quan algú et diu. Estic escrivint una novel·la. A reveure.

Fantàstic, Oriol Zilibet i Eugor Gené destacant. Hi ha un altre món possible, una altra Catalunya, on aquestes sectorials existeixen. Sempre hi ha un espai, el multivers, on tot això està passant, on Teo Esquerrà, en fi, té una col·lecció també consagrada amb ell i on les bones herbes procuren també el benestar i la taràxia del personal amb les seves fulles. De manera que els esperem també en aquesta nova tongada del 10 al mes que ve. Te'n recordes,

te'n recordes, uh ah ah ah.

Som-hi, ens en recordem perquè fa poc, fa menys de 10 anys en molts casos que han nascut aquestes editorials que avui hem volgut homenatjar en el programa del 10 del novembre amb 10 títols del món independent aquí a Catalunya que demostren que, escolta'm, de varietat, d'estils i d'interessos anem ben servits. I la diversitat no fa altra cosa que créixer. Els índexs de lectura no tant, però la diversitat va amplificant-se, que això és fantàstic sempre. Gràcies per la selecció, que com sempre diem, si demà féssim aquest programa segurament triaríem 10 títols diferents, perquè per fortuna tenim el calatge ben ple per triar. Anna, que vagi molt bé. Que vagi bé. A Borja fins la propera Jordi passi-ho bé Xènia fins aviat amb l'Oriol Gilibat ja ho sabeu i la Borja Neu i també la Rosa Silloe l'Helena Miquel i els records de la Ludwig Sabé.

Vaia taja, ben pillat. Sí senyora, que sí senyora, que he convertit l'aigua en vi. Me'n recordo.

Que era dia de marcar. Has fet fora aquells niñatos que allà estaven mendigant que no hi ha Cristo, cap plan plegat. Quan es tracta de repartir me'n recordo mal. Mientras recordes de mi.