14 casos de bullying al dia: "Cal una figura externa als centres que faci prevenció"

Cada dia es detecten de mitjana 14 casos al dia d'assetjament escolar als centres educatius, públics i concertats de Catalunya. En tres anys s'han registrat prop de 8.000 possibles casos de bullying a les escoles i instituts catalans. L'any passat se'n van detectar 3.700, el 2024 van ser gairebé 2.300 i en el cap d'any ja en preguem els 2.000. Lara Garcia, bon dia. Bon dia. Són dades de la Generalitat.

Sí, són dades del govern que exposen que més de la meitat dels casos es detecten a l'ESO. Pel que fa al perfil de la víctima és una noia de 14 anys de segon d'ESO i el presumpte agressor un alumne del mateix nivell, de la mateixa classe. Els registres del govern comprenen tots els centres públics i concertats de Catalunya exceptuant els de Barcelona Ciutat, que controla el consistori. I mostren que des del 2024 a l'ESO hi ha hagut 2.000 casos. A primària, en canvi, s'han donat 1.200 situacions d'assetjament escolar, a batxillerat 55 i a educació infantil 33. En relació amb el desenllaç dels casos, les dades deixen palès que en múltiples ocasions el centre no és capaç d'acabar amb l'assetjament. Un de cada quatre casos es dona part finalitzat perquè l'alumne acaba canviant de centre escolar. I què respon la Generalitat a aquestes dades? Doncs la Generalitat argumenta que no hi ha més casos, sinó que augmenta la detecció per la implementació el 2024 del registre de violències de l'alumnat, que ha fet que els centres, doncs ara, notifiquin cada vegada més els casos d'assetjament. Hem parlat amb la Susana Tarapiella, que és directora general d'Educació Inclusiva i Benestar de l'Alumnat.

Quan més protocols hi hagi, quan més registres hi hagi en els nostres centres, quan el REBA més casos tingui, això vol dir que els centres són cada vegada més segurs. Perquè cada vegada es detecten més situacions que no es normalitzen.

Per parlar-ne, podem saludar la presidenta de l'Associació Catalana per la Prevenció de l'Assetjament Escolar. Maritxell Plana, què tal? Bon dia. Bon dia. I gràcies per acompanyar-nos. Avui avancem dades que criden molt l'atenció, però des de l'Associació de Fenceu, que encara hi ha molts més casos d'assetjament, que clar, que no queden registrats. Això per què?

Primer, perquè no és fàcil obrir un protocol. És una qüestió complicada que moltes vegades queda lluny del tarannà habitual de les escoles perquè és molt difícil de fer servir perquè implica una feina extra que no som capaços d'assumir. I perquè al final la resolució del conflicte, com també diu aquest estudi, deixa molt a desitjar. Al final s'acaba quan les famílies tiren la tovallola i marxen.

Perquè el registre de violències de l'alumnat, per detectar i abordar aquests casos, com funciona? És a dir, és una eina pròpia de l'escola, no?

No, la detecció, és a dir, el registre de violència és una eina que va posar el Departament d'Educació a l'abast de totes les escoles i que en principi tenen l'obligació de pitjar el botó d'aquesta violència en el moment en què es produeix aquesta violència. Què passa? Que moltes vegades, si són ells mateixos els que han de pitjar el botó, és la mateixa escola la que ha de pitjar el botó, doncs quina certesa tens que això es fa? O sigui, entenc que el Departament d'Educació pot dir, bueno, és que ara hi ha més casos. Dic sí, però no saps la totalitat de casos que hi ha. O sigui,

hauria de ser alguna gent externa, hauria de ser externa la gent, diguéssim, independent, no?

Bueno, això és el que defensem nosaltres. Al final, hauria de ser una persona o una entitat o un ens extern a l'escola el que decidís si allò es tracta d'una violència suficientment important com per prendre mesures. Hi ha dos tipus de protocol. Hi ha protocols que són interns de la pròpia escola, és a dir, tenen la seva manera d'autogestionar-se, Ells entenen que això és una manera pràctica de resoldre els conflictes i es fa d'una manera més d'anar per casa. I després hi ha l'oficial, que és quan passem a majors, que és el que reclamen les famílies habitualment, que demanen que s'obri el protocol, volen dir això, que s'obri el protocol institucional, que llavors serà aquest protocol que has d'engegar tota aquesta maquinària i llavors és el Departament d'Educació qui reclamarà que proposa eines i que et dona recursos perquè tu puguis tirar endavant tota aquesta investigació. Però al final és el mateix centre educatiu qui obre l'expedient, qui decideix si s'activa o no el protocol i qui finalment confirma o desestima que hi hagi hagut una situació de violència. Llavors això és una anomalia, perquè estàs venuda. Nosaltres des de l'associació, quan algú ens escriu, bueno, quan algú ens escriu no, ens escriuen cada dia. Cada dia hi ha un cas d'algú que ens explica, és que l'escola diu que ja ha activat el protocol i aquí no passa res. I la situació és la mateixa. I el meu fill o la meva filla ha d'anar com si fos un corder a l'escorxador. I després, aquest seria el missatge primer. Ara en tinc un per contestar, en tenim un per contestar d'una mare que diu i el meu fill ha fet un intent de suïcidi. Què faig? I què li diem? Que hi ha en aquests casos que cada vegada se saben més i que no es normalitzen tant, això no és una resposta. Aquesta família no busca una resposta així. No, busca acompanyament primer, no? Clar, busca acompanyament, busca no ser un número. Al final estem parlant de xifres, però són nens. Són persones, sí, sí. I són famílies, són personetes. Clar, perquè tindran problemes de salut mental la resta de la seva vida. És que aquestes coses indignen una mica, perdó, eh?

No, no. Veig que per això que la majoria de casos són a l'ESO. Creus que això és perquè té alguna cosa a veure amb el pas de l'escola a l'institut? O perquè és la franja també més adolescent, on suposo que tothom busca els seus límits, i és una franja més delicada, més introspectiva, potser?

Aquí hi ha un factor que és que durant la primària, infantil i primària, des de fa uns anys s'ha posat més ferma a l'hora d'abordar els problemes emocionals que puguin donar-se de la convivència. I això és una cosa que es pot fer, diguéssim, d'una manera més pràctica i més tangible. Quan arribem a l'ESO, hi ha altres realitats. Hi ha poques escoles que tinguin escolaritat única, vol dir que passin d'infantil a batxillerat i que tinguin totes les línies i tots els cursos. La majoria d'escoles tenen l'escoleta que diem, que és d'infantil i primària, i després han de fer el salt a la secundària. Què passa? Que quan arribes a la secundària tens 12 anys. I es produeix una coalició entre tot de personetes que venen de diferents centres, que venen de diferents realitats educatives i han de conviure en una sola aula. I aquí, als 12 anys, la teva necessitat última com a alumna és pertànyer. Aquí ens trobem el primer problema, perquè si tu has de pertànyer, pertanys a qualsevol cost. És a dir, els centres tenen poca visió de cohesió. Nosaltres ens truquen moltes vegades per fer tallers de sensibilització a l'aula, justament a primera de l'ESO, perquè tenen el problema que no saben com gestionar els conflictes o la toxicitat que es produeix a dins d'una aula. I això es produeix perquè hi ha persones líders, hi ha persones populars, hi ha pringats, i tots estan fent força per encabir-se i fer, diguéssim,

ben mirat per la resta dels companys. I això es produeix en aquestes edats. Després la cosa va de baixada, perquè un nen madurant, els nanos van madurant. Aquesta és la realitat. Llavors, es produeixen a l'ESO, jo crec que a l'ESO esclaten. Però el problema ve que o no es fa molt bé la feina a primària, encara que no passin els casos allà. I després hi ha un altre factor que sempre jo entenc que és complicat, perquè al final el Departament d'Educació és d'educació, que és que no es tenen en compte les famílies dins de la proposta educativa. O sigui, les famílies han d'estar dins, s'ho formen part. L'educació dels nens també està a casa. I jo entenc que això és molt complicat per al Departament d'Educació, perquè com fas que les famílies col·laborin? Això és complicat, però és un punt cap d'alt. Nosaltres ens encarreguem de formar famílies, perquè no hi ha ningú que ho faci. I les famílies necessiten també d'aquesta formació, perquè no podem normalitzar situacions de violència a casa nostra, perquè si les normalitzem a casa nostra, quan arriben a l'escola. Doncs es tenen per normals.

Hi ha aquesta cosa de són nens, i penses, no, els casos d'assetjament és una línia vermella, no és una qüestió que siguin nens o no siguin nens.

Clar, perquè un assetjament, i això m'agrada destacar-ho, si em permet, Ricard, ha de tenir intencionalitat de fer mal, reiteració i desproporció de poder. Si no, és un conflicte. I els conflictes s'han de resoldre igualment, però ajuden a créixer. Però si es produeixen aquestes tres coses, és a dir, si hi ha intencionalitat de fer mal a algú, és que la persona que està intencionalment, o sigui, té la intenció de fer mal a algú, és que no està bé. És que ja per defecte de forma no està bé. Vull dir, mentalment, eh? Estic parlant dels agressors. Vull dir, no estan bé. O han normalitzat una violència a casa, o han normalitzat una violència dins de l'aula. O tenen un problema de salut mental, de baixa autoestima, o tenen un problema de poca capacitat d'entendre l'altre, de poca empatia, molt fràgil a nivell de frustració, doncs això és el que et trobes. I per poder, perquè això es remeti, és a dir, per poder fer front a això, necessites la col·laboració de les famílies. Perquè la família de l'agressor, També és una família. I l'agressor no deixa de ser un nen. I és un nen que té unes dificultats. I qui se n'encarrega d'aquest nen? Perquè si marxa la víctima, que és el que acaba passant, qui se n'encarrega de l'agressor? I ja no parlo del grup. Que el grup interioritza aquella toxicitat, aquella manera d'anar pel món, d'una forma normal. I entén que el món funciona d'aquesta manera. És greu.

Jordi. Bon dia. Tinc dos dubtes que el seu punt de vista els respecta. En primer lloc, part d'aquest assajament ha augmentat a través de les xarxes socials o dels elements electrònics que les pròpies escoles disposen pels grups classe. I en segon lloc, aquesta figura independent que vostè proposava, o en tot cas amb la violència que es troba en els centres, la figura que ha plantejat el Departament d'Ensenyament i d'Interior de posar mossos a les escoles, tindria sentit segons el seu punt de vista?

Va, contesto la primera. D'alguna manera el ciberassetjament el que ha provocat és que l'assetjament passi a ser una cosa que es produeix en horari escolar a ser una cosa 24-7, amb la qual cosa el dolor per la víctima és molt major. El fet que les escoles posin dispositius mòbils jo crec que és un tema més. Que les famílies donen el dispositiu mòbil de forma poc coherent i sense la consciència del mal que pot fer. Hi ha poca norma darrere. Això és el nostre parer. Això per una banda. I per l'altra, quan diem que posen els Mossos a dins de les aules i ha de ser una figura independent la que derimeixi, jo crec que un Mosso d'Esquadra no farà aquesta funció. O sigui, fa la funció, és com posar una mesura dissuassòria. Perquè veus alguna gent i llavors dius, bueno, és que m'està vigilant. Però nosaltres no estem demanant això, estem demanant que en el cas que s'obri un o en el cas que es detecti una situació de violència, hi hagi algú extern que no estigui impregnat, diguéssim, no tingui un viatge, no estigui impregnat d'alguna banda ni de l'altra per poder decidir de forma objectiva si aquell cas requereix d'unes mesures extraordinàries, sí o no. Però després hi ha una altra cosa que m'agradaria puntualitzar. En el moment que hi ha una situació de violència, sigui la que sigui, eh? I que hi hagi una personeta que diu que se sent violentat a l'aula, allò s'ha de resoldre. O sigui, quan diem, bueno, és que hi ha en aquests casos, bueno, és igual, hi ha una persona que està passant-ho malament anant a l'escola. Exacte, hi ha un conflicte, no? Allò s'ha de resoldre. Sí, sí. D'entrada s'ha de resoldre. Clar, s'ha de resoldre. Després, tu pots dir, és que fa molta gràcia, no? El protocol decidirà si és o no assajament escolar. Bé, i què? Si no és assajament escolar, què fa? O sigui, deixem aquest nen que està patint o aquesta nena que està patint anar a l'escola? Ens n'oblidem perquè en total hem decidit que no? És que això tampoc no s'entén. Hola, què tal?

Jo volia preguntar-li sobre el tema de com detectar els casos de bullying, perquè és veritat que cada vegada n'hi ha més, perquè hi ha més vigilància, però segurament el que surt és només una part dels que hi ha, no? A la primària, les famílies potser tenen, no estic segura que sigui així, però potser el nen, quan se sent violentat o pateix per això, ho expressa més perquè és més infant i llavors té més malestar, etc. Però allà on es donen els casos més greus, que és a l'ESO, coincideix amb una edat en què els nois i noies ja estan en una edat en la que els fa vergonya dir que se senten violentats o que són víctimes de violència, perquè és com reconèixer que ells no són capaços de resoldre aquesta situació. I d'això se n'aprofiten molt també els que en diuen els matons, els que tenen nois que han interioritzat aquesta manera de relacionar-se amb els altres. Llavors, les famílies en aquests casos, que encara són les que possiblement deixen més seqüeles perquè es viuen en silenci, quins signes han d'estar alerta en els nanos, tant a primària però sobretot a la secundària, que és quan estan més tancats, que a més coincideix amb una edat en què els nanos s'independitzen de la família, es van allunyant de la família, es tanquen, diríem, no? Quins signes han de tenir en compte les famílies que poden ser una senyal que hi ha un patiment?

Més del 54% dels casos d'assetjament escolar tipificat és per exclusió social. Això també ho puntualitzo perquè moltes vegades la gent es pensa que un assetjament escolar és una pallissa. I llavors dius, què veuries si fes una pallissa? Evidentment hi ha uns. Unes coses físiques que tu pots veure, no? Si veus que el teu fill arriba amb la roba trencada o li falten coses o això seria un, no? O bé ferides, doncs és evident que. És la cosa visible, però les coses invisibles, no? Les coses invisibles, exacte, les coses invisibles passen sobretot per un canvi d'actitud. Si tu tenies un nen o una nena. Bueno, que no era molt sociable, però bueno, tenia una conversa. Ja saps que hi ha una part que es poden tancar per l'edat, però després has de veure que aquell nen no es relaciona.

Clar, però això obliga a Meritxell a tenir els ulls ben oberts, perquè és que és una edat, com deia la Milagros, que ja fan un canvi. Per tant, tu pots dir, és l'adolescència, aquest nen porta uns mesos despistat, no sabem què li passa, ho poses dins una normalitat que no és normal. Realment és molt complexa per a les famílies, detectar això. Per això cal una vigilància activa per totes les parts,

professorat, etc. I és complexa tant a primària com a secundària. Perquè a primària és veritat que hi ha els pares o les mares que estan més a sobre de la criatura per l'edat i per la necessitat de tenir aquesta vigilància. Però això no exclou que tu puguis veure el teu fill justament perquè és petit amb ferides i pensis que és un petós i ja està. I que ho normalitzis. I tampoc ho diuen. Això també passa a primària. El que sí que és veritat és que tens un canvi d'actitud. No dorms bé. Si tu estàs exclòs socialment, no vas a cap festa d'aniversari. Si tu ets el pringat del grup, no vas a cap festa d'aniversari. No et conviden mai a cap, diguéssim, acte fora de l'escola. A cap reunió fora de l'escola. A cap trobada fora de l'escola. Això també ha de ser sintomàtic, no? O sigui, al final són un conjunt de coses. Però la millor cosa que es pot fer és. Establir i mantenir els canals de comunicació. O sigui, les famílies també, a vegades, passa que quan arriben a l'adolescència, és a dir, fan aquest pas, ostres, com que no sabem com abordar-ho, doncs ja, no? Ja no vull. Ja t'abandono.

Ja passarà. I aquí les pantalles tenen un cabell. Jo conec una família que no són gaire grans, que tot el dia sopen mirant la tele. Exacte. Per què no sopeu junts i comenceu a teixir un espai de de certa confiança, no?, on explicar com ha anat el dia. Ho dic perquè, si no, després, quan són més grans, doncs, costa més tenir aquestes converses,

no, Ferran? Sí, i al final sempre hi ha. També hi ha una altra cosa que sempre. Hi ha maneres d'abordar el tema. Em refereixo que a vegades, quan tu sents de parlar d'algú, has de posar l'orella, com a pare, mare, i si sempre és el mateix, si sempre estem parlant de la mateixa persona que li passen determinades coses, i això també és una crida que fem a tota la comunitat educativa, és a dir, obrir un protocol ho pot fer qualsevol membre de la comunitat educativa, eh? Em refereixo. Si som pares o mares d'un nen que a la seva classe. Se sap que n'hi ha un que ho està passant malament, també poden anar a trucar a la porta del director. Però com que vivim en aquesta societat de l'individualisme.

Que no som corresponsables del que passa amb l'altre, no?

Sí, sí, sí. Absolutament. I val a dir que un nen que viu I per al propi interessat, eh? És a dir, com que ens pensem que allò no va amb nosaltres, doncs deixem que les coses passin. És igual, no va amb nosaltres. Però això és un error si tens en compte que en una aula on hi ha tres. I una situació de violència és molt estressant per als nanos, no s'aprèn. No s'aprèn. Els nens tenen el servei dividit, la meitat amb sobreviure i l'altra meitat amb aprendre. Quan més percentatge estan dedicant a la supervivència, menys els queda per l'aprenentatge. Llavors, podem pensar que això no va amb nosaltres, però en una aula on hi ha situacions de violència, no s'aprèn.

No s'aprèn. Sí, jo penso que quan arribem a l'assetjament ja hem perdut la batalla, no? I abans n'hem parlat molt de tots els dèficits que tenim per detectar-ho, per afrontar-ho, etc. Però em preocupa tant com això, que em preocupa moltíssim, Em preocupa una cosa segurament molt més complexa, que és l'origen de tot això. I aquí vostè mateixa ha parlat molt del paper de les famílies en l'entorn escolar, en l'educació, etc. Però jo el que detecto és que, probablement, bona part de l'assetjament que tenim a les escoles prové de les famílies. És a dir, el que està creixent, vull dir, no ens enganyem, ho diu la demoscòpia, tant sociològica, quan es pregunta sobre qüestions sociològiques, com la política, quan veiem quines tendències polítiques creixen. Bàsicament, està creixent cada vegada més famílies que es basen en paràmetres de la llei del més fort, tu has de liderar, has de guanyar molts diners, has de ser el més fort, encara que sigui trepitjant, perquè si no, no seràs ningú a la vida, això és el que es transmet a casa, i el rebuig a la diversitat, el rebuig a la immigració, comentaris a casa 3.000, per això quan el Ricard deia, senteu-se per. Bueno, en segons quines famílies, potser millor. Cada vegada són més, cada vegada augmenta proporcionalment el rebuig a la immigració, el rebuig a la diversitat. El rebuig a tot el que no sigui una masculinitat molt marcada. Tot això existeix i tot això està darrere de bona part dels assetjaments. No diré la totalitat, però està en bona part dels assetjaments. Moltes vegades, probablement, fins i tot les famílies que transmeten aquests valors no són conscients que això acabarà provocant un assetjador en el seu fill. I quan els arriba la notícia no s'ho creuen, ho rebutgen. Diuen, no, és que el meu fill no pot ser un assetjador, però què li estàs explicant? Que ha de ser el més fort, que aquí els immigrants no sé què, etcètera, etcètera. Bueno, doncs això, evidentment, estàs amb mi o estàs contra mi, ets dels nostres o et marginem. Tot això ve de les famílies. És que jo crec que una de les qüestions. La pregunta bàsica era com afronta l'escola això quan l'escola ha d'interactuar amb aquest tipus de famílies.

Clar, és que moltes. Bueno, hi ha de tot. És a dir, un moment, faig un apunt al que deies abans. Les famílies no estan educant els nens a discernir el que està bé i el que està malament. No ho estan educant així. Per tant, acabem justificant.

Bueno, perquè les famílies consideren que el que està bé és el que molts consideren que està malament. Bueno,

i és que justifiquem les coses. És a dir, hi ha vegades que hi ha nanos que són agressors. Perquè han estat víctimes abans i han après això. Llavors és una manera de sobreviure dins de l'aula.

Però és injustificable perquè trien un camí, no? I això és el que hem de. Aquí és on entra l'educació, no?

I el treball psicològic. Exacte, aquí és on entres en el terreny de l'educació, del discerniment del que està bé i el que està malament. O sigui, ja ho entenem tots, que pots robar perquè tens gana, ho entenem, no? I has d'alimentar el teu fill i dius, bueno, doncs que robi, no? Però està mal fet. I té unes conseqüències. És que si no, estem educant una societat molt naïf. I molt simple, i mare meva, mare meva, el que ens vindrà. Totalment. Arturo. Mare meva, el que ens vindrà.

Jo venia una mica sentint el Ferran, és que jo crec que hi ha moltes famílies molt preocupades en que els seus fills no siguin abusats, diguem-ho així, però molt poques famílies o massa poques famílies que no estan molt preocupats que el seu fil sigui abusador. I jo és una cosa, com a pare, que em preocupa molt. Tant com que els meus fills siguin abusats, em preocupa moltíssim que els meus fills no siguin o els que inicien aquest bullying, com els que estan, com els que fan palmes al voltant, que moltes vegades aquesta pressió de grup. Jo no sé com es pot a les famílies que estiguin preocupades o que tinguin aquest capteniment, Com es pot. És a dir, què s'ha de fer si tens aquesta por que el teu fill pugui estar participant en situacions de violència? Exercint-la. Va, dues coses.

No em vull deixar la pregunta que m'heu fet abans sobre les escoles. Les escoles fan el que poden. I això s'ha de dir així. És a dir, hi ha moltes vegades que posem el focus en què els docents, en què les escoles O sigui, és un problema que desborda. És que és desbordant. Han posat la figura del coordinador de benestar, el Kokobe famós, perquè s'entén que on has de posar l'èmfasi és en la prevenció, però no pot ser que no ens creguem les coses que posem. Això sí que és una errada. Si tu poses la figura d'un expert en benestar emocional, No pot ser que sigui el professor de gimnàs, perquè és el que fa menys hores, llavors posarem aquest perquè estem obligats a posar aquesta figura de referència dins del centre escolar. Perquè així és com està funcionant el tema. Llavors, al final, les escoles fan el que poden i més del que poden. Com afronten la comunicació amb les famílies? Malament. Per què? Perquè no són experts en comunicació. Ja. O sigui, dins del protocol escolar, quan tu mires el protocol escolar, comences a fer les entrevistes per portar, no? Per què m'entengueu? Quan obres el protocol escolar hi ha una sèrie de passes, com el seu nom indica, no? Llavors has de fer entrevistes a l'assetjador, entrevistes a la víctima o assetjadors, entrevistes al grup i quan ha passat tot això comuniques als pares.

Això què vol dir? Que hi ha algú, això en el protocol, això vol dir que t'arribarà el nen dient a casa, pot ser que t'arribi dient que li han fet una entrevista perquè es veu que pot ser que hi hagi un que estan molestant-lo, no? I els pares no saben res. O sigui, tenim aquí un forat que és que la comunicació que s'estableix entre escola i família moltes vegades. Fa fallida, fa fallida. No s'arriben a connectar. Això per una banda. I després, si ja els hem tirat per terra els docents, si ja hem dit que no serveixen per res, que tot el dia els estem tirant per terra, quan tenim una situació en la qual necessitem un docent que agafi el toro per l'esbanya, no el trobarem. És que no el trobaràs. O sigui, les famílies, quan una família va al centre escolar cridada per la direcció i la direcció li diu és que el teu fill té problemes de conducta i és violent amb els companys i t'ho han d'afrontar, s'hauria d'afrontar aquesta conversa d'aquesta manera, sense embuts, no? La resposta, quina creieu que és? L'escola no té ni idea. Però perquè socialment, diguéssim, dins de la nostra societat, les escoles acaben sent un aparcament de nens. O sigui, no hi ha ningú que pensi que l'escola serveix per alguna cosa. Pensat des del dins de les llars, eh?

Sigui des de les llars. Si nosaltres, el nostre discurs és que el professor de mates és un inútil, és que el profe no s'entera de res, és que si això ho anem fent, quan vulguis algú amb autoritat que et resolgui el problema, no el trobaràs. I això és el que es troba.

És Meritxell Plana, presidenta de l'Associació Catalana per la Prevenció de l'Assetjament Escolar. Gràcies per acompanyar-nos. Que vagi bé. Gràcies a vosaltres.