25 anys de l'11S: així ho vam explicar a Catalunya Ràdio

Són les 4 de la tarda, Catalunya Ràdio, Catalunya Informació, comença un programa monogràfic a partir dels últims fets a Nova York, dels quals informaven aquestes dues emissores fa justament una hora. Almenys 6 persones mortes i un miler de ferides és el balanç provisional del xoc consecutiu de dos avions contra les Torres Bessones del World Trade Center de Nova York. El president George Bush ja ha afirmat fa cosa de 25 minuts que tot indica que es podria tractar d'un atemptat terrorista. L'FBI treballa amb la hipòtesi que un avió comercial hauria estat segrestat i obligat a encastar-se contra aquests emblemàtics edificis del barri de Manhattan que acullen centenars d'oficines.

Perdona, hi ha una notícia ara que crec que ha de ser destacada per l'audiència. Segons estem veient també per les imatges que arriben des de les diverses cadenes de televisió que estan transmetent aquest sembla que ha temptat múltiple, hi ha hagut l'ensorrament d'una de les dues torres bessones del World Trade Center. És una imatge que es veu clarament. No sé fins a quin punt s'ha pogut ensorrar aquest edifici.

Això passava ara. Exactament fa 25 anys. A aquesta hora, en plena Diada de Catalunya, el món mirava els Estats Units. I a la Ràdio Nacional ho explicàvem a mi de què passava. Kilian Sabrià, Gaspar Hernández, bona tarda. Molt bona tarda. Hola, bona tarda, què tal? Vau ser els conductors una mica improvisats d'aquest programa especial a Catalunya Ràdio. Són dues veus històriques d'aquesta casa. Gaspar, no sé quantes vegades has sentit aquest inici d'especial i quins records et porta això?

La veritat és que encara em posa la pell de gallina i la veritat és que encara em costa de creure que això passés. Recordo que una de les frases que s'anava repetint més durant tot aquest especial era que la realitat superava la ficció. Això ho deia sobretot la corresponsal Ariadna Negra, la corresponsal a Washington, i efectivament va ser així. La veritat és que va ser corprenedor. És el dia radiofònic meu en tots els anys que fa que soc a Catalunya Ràdio més impactant i el que sempre més recordaré.

I tu, Kilian, explicant també, no sé si costava fins i tot de creure, veure com se'n sorrava un edifici i haver-ho d'explicar, no?

Clar, perquè en realitat a mi em tocava un paper que encara era una mica més, entre cometes, desagradable. Perquè el Gaspar anava donant pas a la gent i jo anava, el que feia era anar rebent les informacions. Algunes eren certes, altres t'arribaven gairebé sense sedars i no eren, i després va confirmar que no eren certes, però a mi m'anaven fent forat igualment, m'anaven fent efecte a mi. Jo no les transmetia les que no n'estava segur, però a mi m'anaven fent efecte i cada vegada sumava més, i cada vegada sumava més. I, com diu el Gaspar, per mi és el dia més emocionant i transcendent de la meva carrera com a ràdio, diguem-ne, com a locutor de ràdio, però al mateix temps l'únic dia de la meva vida que he estat davant d'un micròfon en què no sabia que estava passant. No sabia que estava passant. I en més d'un moment, i això encara em fa emocionar, ara vaig pensar que era la fi del món. De veritat, no ho estic dient ara per fer una pel·lícula, pensava això, pensava que s'estava acabant el món, perquè no sabia. ¿qué hi podia haver al darrere? No m'imaginava que allò ho estaven fent persones humanes. Vaja, no gaire persones, però humans, vaja.

Kilian Sabrià, Gaspar Hernández, a Barcelona, als Estudis de Catalunya Ràdio i als Estats Units, una corresponsal. Diu Washington i la Negra, bona tarda. Sí, molt bona tarda.

Estàs veient aquestes imatges? Efectivament, les Torres Bessones, una de les dues torres s'ha col·lapsat, però la situació sembla una d'aquestes pel·lícules de fantasia, de terror. Estan evacuant també el Capitoli, és a dir, l'edifici del Congrés, i estan evacuant el Departament d'Estat. Què ha passat al Pentàgon? El Pentágons sembla que han estaballat també un avionet i que això és el que ha provocat el foc. Però en aquest moment estan evacuant el Capitoli,

el departament del Tresor. És una de les veus històriques també de Catalunya Ràdio i ens fa molta il·lusió. Diana Negra, bona tarda. Hola, bona tarda. Recordant mon temps. Un temps que va tocar explicar aquest fenomen. Com es vivia això fent la feina de corresponsal de Washington? Perquè entenc que també havia de ser entre emocionant, preocupant i no sé si allindada la por.

Increíble. La veritat, jo encara no m'havia assegut a mirar la televisió i em van trucar dient el que estava passant. I primer, els mateixos comentaris que feies no t'ho podies creure. Però evidentment ja amb el segon avió era claríssim que no només que estava passant, sinó que no era un accident.

Clar, aquí a la redacció, Gaspar, recordeu com es viu, això eren les 4 de la tarda, a les 3 ja s'havia explicat, però quan això passa que és quarts de 3, recordeu la redacció si era un dia que hi hagués molta gent, era un festiu, les diades no eren el que van ser després, per tant no sé què era l'ambient.

Clar, perquè l'11 de setembre per nosaltres és festiu, però aquí no, naturalment.

Clar, clar, efectivament, poca gent a la redacció, comptàvem que seria un 11 de setembre normal, faríem un balanç dels actes del matí i de la manifestació de la tarda. Jo vaig arribar a la redacció cap a tres quarts de tres, la meva guàrdia començava a les tres i el primer que ens cridava l'atenció a la redacció eren les imatges de la CNN que suposadament deia que suposadament una avioneta s'havia estavellat contra les Torres Bessones. El cap d'una estona ja vam saber que havia sigut el vol 11 d'American Airlines que viatjava de Boston a Los Angeles, el que es va estavellar, i després quan ja es va estavellar el segon avió, a les 3 i 3 minuts, és quan vam decidir aturar l'emissió de Catalunya Radio, Catalunya Informació i començar el programa especial. I com deia en Kilian, la sensació de fi del món sí que la teníem tots els que érem allà. A fins i tot en Vicent Partal, el comentarista de política internacional que érem nosaltres, que sempre és un home ponderat, deia que probablement estàvem a l'inici de la Tercera Guerra Mundial. Clar, el que deia en Kilian també em recorda que no teníem, com si diguéssim, background periodístic, és a dir, allò no havia passat abans, no ens podíem agafar res, i la veritat és que estàvem tots molt i molt sobtats, nerviosos, intentant fer bé la nostra feina.

Diu el Gaspar, el corresponsal o el comentarista de Política Internacional, Vicent Partal, sonava així.

En aquests moments, Vicent Partal ens escolta i està veient les imatges, comentarista de Política Internacional. Bona tarda, Vicent. Hola, bona tarda. Tu t'ho creus, això que està passant? És absolutament increïble.

No, com tu dius, n'hi ha voltes que la realitat supera la ficció, no? Això en una pel·lícula ens haguera semblat que el guionista era excessivament espectacular.

Vicent Partal, bona tarda. Bona tarda. ¿Els recordes molt aquesta trucada? Sí, i tant. Et truquen de Catalunya ara, diuen, posa la tele que s'està acabant el món.

No, tenia la tele posada, em truquen, diguem, vine cap als estudis. Bueno, jo crec que, com diu el Gaspar, que jo no he passat més por en la meua vida, és a dir, és el dia que he passat més por de la meua vida, perquè era molt conscient. Del que era això. En un primer moment, jo crec que vam ser extraordinàriament prudents tots, vam intentar tots no excitar més la situació, però clar, hi havia un dubte que no teníem, que era qui havia fet això. En un primer moment semblava, l'única hipòtesi probable, semblava que era un altre estat, perquè no podia ser que una organització, diguem, no estatal, tinguera l'audàcia i la capacitat de fer un atac d'aquestes característiques. I això ara així ens portava a la Tercera Guerra Mundial, evidentment. Quan després va començar a dir-se que era Bin Laden, etc. Clar, en aquell moment ignoràvem moltes coses. Ignoràvem, per exemple, que el govern americà tenia un advertiment en aquest sentit de que podia passar això, no? Bé, jo crec que tot va ser aquesta sensació de porno, de molta pànic. Jo recorde quan es tancaven els micros en algun moment amb el Gaspar, amb el Kilian. La gent que estàvem a l'estudi era aquella sensació de dir, no pot ser, no pot ser. Jo recordo que vaig dir un taco, fins i tot, em va escapar un taco quan vaig saber-lo del Pentàgon. Però qui mana, no? Qui està al mando aquí? Com pot passar això?

Diana, tu eres a Washington. Sí. No sé en quina zona de la ciutat vivies, però. ¿Al carrer se sentia que estava passant alguna cosa estranya o va trigar?

No, no, no, aquí estava molt tranquil perquè on va passar va ser més tard el Pentàgon, però el Pentàgon està, no sé, com 8 o 10 quilòmetres de casa meva. El que passa que sí, que hi havia uns tràfics impressionants. Pensa que encara no teníem mòbils com ara té tothom per comunicar. I tot va ser molt difícil. Me'n recordo una cosa personal, que el meu home havia de sortir, i li vaig dir, mira el que està passant, això ha de ser un atemptat terrorista. La primera reacció va ser, tu sempre agafes conclusions sense tenir-ho en compte.

Doncs mira, aquesta conclusió va ser encertada. Deixa'm recordar un moment més, perquè clar, el món no s'aturava i els mandataris d'aquí i d'allà eren fora.

És emergència nacional i l'alarma a l'opinió pública és immensa. Abans escoltàvem el testimoni de la portaveu de l'ambaixada espanyola a Washington, reclosa l'ambaixada. Sense saber què passa amb el seu fill, que havia anat a la guarderia, i amb el seu marit, que són a Washington. I això és un testimoni directe de la situació en què es deuen trobar molts catalans, espanyols, evidentment nord-americans, en aquell terreny. A veure, José María Aznar ha reaccionat. Sigfrid Gras, bona tarda. Bona tarda.

Efectivament, ho està fent en aquests moments i contemplant aquest atemptat. Escoltem les seves paraules en directe.

El director de TV3 és el Siegfried Gras. Bona tarda. Hola, molt bona tarda. On et va enganxar l'atemptat a tu?

Sí, això era Estònia, un viatge que en principi era el típic viatge del president del govern un pèl tonto i que al final no va ser tan tonto. No va ser tant, no.

¿Recordes el moment en ser conscients d'això i que allà es revolucionés tot o anàvem a una altra evolució?

No, o sigui, ens va passar una mica el que us va passar a tots, aquí i allà i a tot el món, no?, del moment que, per cert, corria tant amb la crònica perquè estava parlant l'escenari i no volia treure-li temps, no? Aleshores, el que passava és que ens va entrar per la televisió, i Estònia era la mateixa hora que és aquí, no?, I clar, aleshores hem pensat, potser li hem de preguntar a l'Aznar sobre això, molt tontament, perquè clar. Igual ens afecta una mica, no? Vam començar amb això de l'avioneta i aquestes coses, no? En la compareixença, l'Aznar, que va fer la compareixença i se'n va anar, i evidentment ens hem quedat allà penjats, va tenir una certa gràcia, no?, perquè va utilitzar la frase molt famosa que ha fet sempre ahir de tots els terrorismes són iguals i s'han de combatre per igual a tot arreu, siguin qui siguin, Que li va durar el que li va durar, perquè es va arribar un moment que continuaven sent iguals, però ja no depenia d'on venia, ja tenia una importància també que de política depèn de qui fos. Va ser una jornada molt interessant, pensant que s'ha acabat el món, no sabíem ni com sortir d'Estònia. El govern espanyol estava absolutament despistat, però clar, si ho estava l'americà, ells també ho estarien. I vam tardar com un mes i pico amb. Amb anar allà a la zona zero amb l'alcalde de Nova York a visitar-la. Deixa'm acomiadar el Gaspar Hernández.

Gaspar, moltes gràcies per recordar aquest moment i t'escoltem, com sempre, a Catalunya Ràdio.

Sí, moltes gràcies a vosaltres. Només un petit incís més per recordar la tasca, com sempre, velozíssima de proximitat de Catalunya Ràdio. Tenim present que ens trucaven. Molts i moltes oients interessats per saber com estaven els catalans de Nova York, perquè n'hi havia molts, o bé de turisme o bé hi vivien, i com ens deia abans la Diana Negra, en aquell moment no existien ni WhatsApp ni xarxes socials, i la ràdio, com sempre, era el lloc on trucaven per saber com estaven, i això crec que ho vam poder no informar cas per cas ni molt menys, però sí fer una radiografia de la situació en general. Moltes gràcies, una abraçada a tots i a totes.

Una abraçada, Gaspar. I Diana, ens ha fet molta il·lusió saludar-te després de tants anys. Encara vius als Estats Units? Encara he vist que als

Estats Units, sí, sí, ara sóc al meu pis a Washington, que està pràcticament igual on estava abans, està al costat mateix.

Molt bé. Doncs, escolta, ens ha fet il·lusió també saludar-te, perquè ets una veu històrica que tothom vincula a aquesta ràdio i que també hem perdut una mica la pista. Avui ha estat un bon motiu per tornar a parlar amb tu.

Per mi és un gust també recordar aquests temps, tot i que el dia no és un dia com per recordar-lo, amb cap gust.

No, no, però vaja, va bé fer memòria perquè això també no quedi en l'oblit. Diana, una abraçada, gràcies. Igualment. L'11 de setembre del 2001, a aquesta hora, un tertulià que primer entrava per telèfon, venia a l'estudi i demostrava que la cosa no s'acabava d'entendre. Per xifres de cinc dígits I això d'aquest avió,

d'aquest altre avió de Washington, Vicent, no us sorprèn?

És que no em sorprèn tot. Jo no entenc res, com abans ho dèiem quan hem parlat abans, no? En primer lloc, s'agastar un avió és molt difícil. No, però jo deia s'agastar-ne tres i que ningú I que

l'FBI no I que l'FBI no. Clar, a aquella hora, Vicent, es feia molt difícil d'imaginar el que hem conegut després, no? Era, no difícil, impossible d'imaginar.

Bueno, ens passava una cosa que a voltes ens passa als periodistes, no? Que és que la part substancial de la informació no la podíem comprendre. És a dir, després hem sabut que la Casa Blanca des de dies abans tenia avisos sobre Bin Laden, etcètera, etcètera. En aquell moment nosaltres no teníem ningú, ni la menor idea d'això. Fins i tot Bin Laden era una persona més aviat desconeguda. És a dir, no estava entre els noms que la gent normal del carrer sabia, no? El que passa és que l'audàcia del que va passar, a mi em sap greu perquè a vegades has de cuidar molt les paraules. És a dir, l'atemptat va ser increïble i extraordinari en la seva realització, criminal, tot el que vulguis, però. N'hi ha que reconèixer que ningú havia pensat mai que es podia fer una cosa com aquesta, no? I l'audàcia, la força, la manera de. La coordinació mateixa era tan gran que no havíem vist res semblant a això, no? Clar, tu, Siegfried,

a Madrid, t'havia tocat, imagino, algun atemptat terrorista, haver-lo d'explicar, no? O, com a mínim, conviure-hi. No sé si tenies la sensació d'estar vivint el mateix a gran escala o no arribàveu encara a col·locar el

mateix nivell en aquell moment. No, no situàvem el mateix nivell. Nosaltres, està clar, a Madrid estàvem acostumats a que hi anessin a 20 atemptats. En vaig cobrir molts, com tots els companys de Madrid, però no vam comparar en aquest cas, perquè en aquest cas ens va passar el que ens va passar a tots, que no en teníem res. El que sí que és veritat és que el que ens vam adonar, a part que també ens pensàvem que no sabíem si s'acabaria el món, el que passaria és que hi havia un abans i un després, i això sí que ho vèiem, i és que a partir d'aquí. El món clarament a nivell de ciutadà ha anat a pitjor. Vull dir, clar, després del 2001 i que el terrorisme. Va venir el 2004. I aleshores aquest terrorisme d'Eta, que evidentment era un terrorisme tan condemnable com qualsevol altre, va trobar un fenomen global on, per exemple, va afectar Espanya, que Espanya mai havia estat, diguem, en aquesta guerra. Aleshores, quan dic que va canviar el món, va canviar des d'anar als aeroports, que podies anar amb molta més tranquil·litat. Tu recordes, clar,

jo no ho recordo gaire, però tu potser que ja viatjaves molt abans del 2001. El canvi és dràstic i immediat, diries?

El canvi és dràstic i no immediat, però encara l'arrosseguem. Per exemple, el tema que ara estan començant a treure de les ampolletes. Els líquids, ve d'allà. Ve d'allà i encara van anar incrementant.

És a dir, tu abans del 2001 podies anar amb una ampolla de colònia. De litro i no passava res.

No passava res i ara tampoc, bueno, ara a la maleta sí que t'ho fan, t'ho miren, no? Però no passava res, perquè a més a més podies anar fins i tot amb un bitllet d'avió d'una altra persona i tampoc es posaven tan fantàstics com ara, no? Vull dir, ara està tot molt més. No feia falta fer el canvi de nom, diguem-ne, amb Ryanair.

Se sap cada mesura d'on ve, és a dir, les sabates, el que t'has de descalçar si la sabata té una determinada altura, és per l'intent d'atentar del vol de París-Rio. Els líquids són per l'intent d'atentar del vol Londres-Seattle. Els escàners són per un altre intent que ara no recordo exactament. El tancament de la cabina, Deixar la cabina tancada és la primera reacció a l'11S, perquè clar, que no puguen entrar, que després es va girar en contra, per exemple, en l'atemptat de Germán Wings. Perdó, en l'atemptat. L'accident o. Sí, de Germán Wings, no? És a dir, l'11S té una incidència en les nostres vides constant. I quan arribes a un aeroport, en l'aeroport és on se viu l'11S avui. Perquè cada pas que et fan donar d'aquells que t'emprenyen tant té una explicació relacionada amb un atemptat concret.

I el Kilian Sabri abans ens deia, jo tenia la sensació que s'acabava el món, i a més, a nivell personal, tu Kilian, no sé si ho vols explicar gaire, però era un moment vital per tu, molt important.

Molt important, per això ho recordo, i encara ara, si continuo parlant m'emocionaré, ja ho notareu, perquè era un moment familiar molt important, havia acabat de tenir la meva primera filla, la Judit, tenia 5 mesos, era molt menudeta i molt petitona, I curiosament, jo aquell dia tenia guàrdia a la ràdio i la meva dona tenia guàrdia a la televisió. I en el moment que va passar això, jo anava rebent tota aquesta informació que em superava i que jo pensava realment, honestament, que s'estava acabant el món, i veia la meva dona a la tele. I deia, ostres, jo aquí i ella allà. I la nena? La nena estava amb les àvies, que se l'anaven passant, com era habitual en casos en què el periodisme passa per davant dels horaris familiars. Però sabeu què em passava a mi? I això, jo crec que hi ha petites històries, dintre de les grans històries, que expliquen la transcendència i l'emotivitat de la gran història. És evident que hi ha molta gent que va morir, hi ha històries familiars, moltes, que poden explicar això, però una de petitona, com la meva, també ho explica. Jo estava allà davant del micro rebent tants inputs i tantes informacions, algunes certeres, altres falses, i superat per la situació, jo pensava, oh, la meva pobra Judit, no podrà viure més que cinc mesos. Pensava que moriria igual que tots i que el món s'acabava. I això, mentre jo anava informant, m'anava pressionant el cor per dins. I és d'aquells moments molt difícils de posar la pràctica a la professió perquè un no deixa de ser una personeta humana i això et fa et dol i et fa emocionar. I de veritat pensava que la pobra Judit. Ara farà ha fet 25 anys ja. La pobreta pensava que poc que visc la pobreta Judit.

El Kilian el sentíem a Catalunya Ràdio amb el Gasper Hernández, i com deia ell, la seva companya, la Montse Gené, la teníem a TV3 a l'especial informatiu.

Gràcies, Salvador Sala. Portem ara mateix dues hores i un quart d'informació interrompuda en aquest Telenotícies, que ha començat d'una manera habitual, però que tràgicament, a partir de les 3 de la tarda, ha derivat en el que estem fent una informació continuada sobre un fet brutal sense precedents a la història dels Estats Units. Tres avions han impactat contra edificis claus d'aquell país. Contra el World Trade Center.

La Montse Geneca la tenim ara de corresponsal al Penedès, Garrafi, la noia d'aquesta casa, que era i és la teva dona. ¿Recordes el moment de retrobar-vos, no sé si aquella nit, de matinada, no sé quan vau arribar a casa, com va ser allò?

Vam arribar tots dos molt tard, jo especialment encara més, perquè el nostre programa encara es va allargar més, i pràcticament només ens vam abraçar i vam pensar d'anar a recollir la Judit, que encara la tenia. Crec que era la meva mare, que se l'havia passat primer a la sogra, després a la mare, la mare a la sogra, la sogra a la mare. Pobreta va ser una baldofeta aquell dia, pobreta.

Ah. Com creieu que seria un atemptat així avui? El món estaria preparat per reaccionar com va reaccionar llavors?

Reaccionaria molt diferent, Siegfried? Jo crec que políticament el món reaccionaria d'una manera similar, perquè en aquell moment, no sabent res. Un atemptat així amb Donald Trump, per exemple, a la Casa Blanca, te l'imagines? Sí, jo me l'imagino. Imaginar-me, me l'imagino. Ara, la reacció de Donald Trump, jo crec que, veient una mica la diferència de tren als diferents presidents, suposo que seria molt pitjor de la que va tenir. Bush en aquell moment, tot i que aquella mateixa nit, o al cap d'unes hores, van atacar diferents bases d'Afganistan, indicant una mica quina era la procedència, però clar, Trump doncs igual atacava 5 peixos sencers. Crec que això s'ha millorat molt perquè passi, però també és una cosa que mai es pot tirar enrere, penseu que. Estem vivint unes èpoques en què tot el que pensàvem que no era possible, començant per això que deies, que una guerra mundial o que el món mai tornés a ser igual, ens hem vist superats, que l'únic que ens falta ja per veure és que ens caigui un meteorit i se'n vagi mig el planeta en orris. Aleshores, jo penso que en els temps que vivim, per molta seguretat que hi hagi, Això és perfectament repetible a Nova York, a Moscou o a qualsevol lloc del món.

Però sí que és veritat que va haver-hi aquesta onada que va afectar a Nova York, Madrid, a Londres també va haver-hi atemptats, que semblava que això començava a ser, no ens sentirem mai segurs enlloc, i els últims anys sembla que la cosa, per sort, no està passant. S'ha frenat, clarament. I això és a mesura que anem retallant drets o comoditats que aconseguim això?

Jo crec que han passat dues coses. Primera, aquests atemptats són d'inspiració jihadista, és a dir, d'inspiració d'un sector de la població de religió musulmana que adopta una lectura absolutament estricta i literal del Corà. I que en aquell moment bona part de la població musulmana del món no trobava, diguem, condemnable que això passara. Avui en dia, la major part del món musulmà condemna aquestes coses perquè les han viscut ells mateixos, la Síria, És a dir, cal recordar que la immensa majoria d'atemptats i de morts provocats pel jihadisme són en països musulmans. I per tant, ja ara, la gran majoria de les poblacions musulmanes, i molt clarament les d'Europa, no toleren aquest tipus de pensaments i, per exemple, és una cosa que la policia t'explica si els preguntes, La major part de les denúncies que arriben en els casos encara que detenen algú provenen de la pròpia comunitat musulmana que evita que aquesta gent apareixi per un costat. Per l'altre és obvi que n'hi ha una sofisticació en la resposta i prevenció enorme. I que això ha costat una quantitat de diners espectacular i ens ha costat llibertats públiques, llibertats civils, sens dubte. Per exemple, una cosa. Que ara no, parlàvem abans dels aeroports, ara no pots pujar a un aeroport sense que la policia del país on vas sàpiga que vas. Això abans era una cosa impensable.

I hi ha una cosa que deia el Vicent que tenia tota la raó, que també demostra una mica el món en què vivim. La complexitat, evidentment, de segrestar un avió és molt difícil. Vam fer 2.005 morts, 2.010 morts, no me'n recordo ara, però més de 2.000 morts, i és una operació que parlàvem abans d'entrar, a veure qui la pensa. Qui pensa que això és possible perquè ho va fer possible. Idear aquest atemptat té molt mèrit executar

una operació tan bèstia en un edifici tan emblemàtic d'una ciutat tan emblemàtica i que a més a més et surti entre cometes bé.

Sí, exacte. Això és molt difícil, però també mireu la fragilitat que tenim per altra banda. Que uns nanos que volien volar a la cera de família, els hi surten malament, els explota tot, agafen una furgoneta i es maten a Rambla i maten a tothom. Vull dir que, per una banda, els últims anys, això que dèiem que ha baixat, o sigui, el que ha baixat és la complexitat i fer coses importants i que requereixi molta preparació. Però si us fixeu, els últims 10 anys, molts atemptats han sigut allò, un home amb un ganivet que mata no sé què, l'altre que entra en un cotxe. L'escala és més petita, més gran. Això fa de molt més difícil prevenir, evidentment.

Però així tot ha baixat. És a dir, primer és molt important això, no és el mateix pilotar un avió contra les Torres Bessones que clavar-li una nivell a una persona. Però fins i tot això ha baixat. Crec que aquest any només portem un mort. En un tipus d'atemptat així en tot Europa, que és la xifra més baixa des de l'any 2000. Jo crec que sí que n'hi ha hagut, les policies, la capacitat tècnica, diguem, de controlar això, no es pot controlar mai tot, això òbviament hem de saber-ho, que no es pot controlar mai tot, però la capacitat tècnica ha pujat d'una manera molt important al preu de les llibertats i al preu després. D'una cosa que en parlem poc, però és el resultat final de tot això. A veure, clar, 25 anys després, els talibans estan al poder a Kabul, home, et fa pensar què caram hem fet, no?, com és possible. I jo crec que el pitjor que va passar va ser aquella nit i els dies posteriors, els Estats Units van rebre un allau d'amor. Real, autèntic, dient que podíem no estar d'acord en la política americana, però l'impacte emocional va ser tan gran que tot el món es va volcar amb els Estats Units.

I fixa't quina manera de no capitalitzar-ho, la gestió que en va fer després el país, que tres anys després el món els gira l'esquena per tota la reacció, no?

Clar, perquè si inventen l'atac a l'Iraq, que no tenia cap culpa en aquest cas, s'inventen unes armes de destrucció massiva que no existien, i aleshores això el que fa és fer créixer encara més el problema, perquè clar, els Estats Units tenien una oportunitat a les mans, hi havia tota classe de països que estaven disposats a fer el que fos perquè això no es repetís, però van fer una gestió terrible del post-11-S. Dels Estats Units va ser terrible perquè no volien acceptar la realitat, que era que l'origen d'això era l'Aràbia Saudita. I que, a més a més, era una família que feia negocis des de feia molts anys. Es Bin Laden feia negocis amb els Bush. Jo recordo aquell dia. Que el cap me martillejava tot el rato pensant, però si fan negocis junts, o sigui, això era conegut, en negocis de petroli, la família Bush feia negocis amb la família Bin Laden. Quan es va començar a dir, quan per primera vegada algú va dir, sembla que hi ha un senyor que es diu Bin Laden, jo no parava de pensar, però si és Bin Laden, fan negocis amb els Bush.

Com pot ser? Fa 25 anys era difícil d'entendre i 25 anys després, el lloc més emblemàtic de tots, es llegeixen els noms de les víctimes en una llarguíssima llista de més de 2.000 persones.

Chris Robert Hughes Paul Rexford Hughes Robert T. Hughes Jr. Thomas F. Hughes Jr. Timothy Robert Hughes Susan Huey.

Això passa ara, 25 anys després, al lloc on hi havia aquestes dues imponents torres que el Kilian Sabrià en directe ens va explicar per Catalunya Ràdio que s'enfonsaven i ens deia que és el moment més emocionant que vas viure tu davant d'un micròfon, Kilian.

Insisteixo que el concepte més clar és que és l'únic moment de la meva vida davant d'un micròfon en què no he dominat la situació en el sentit que sabia què podia estar passant i què podia explicar i cap a on anaven o podien anar les coses o què podia interpretar. En aquell moment jo no era capaç de processar-ho això, no era capaç de processar-ho. I penso que el que té valor és que 25 anys després, encara que se sàpiga en tots els detalls, encara generin emocions aquestes coses, aquests fets, aquests programes de ràdio que també feu i que feu molt bé aquí a Catalunya. Fem, vaja, molt bé aquí a Catalunya Ràdio. Sí, sí, sí. Perquè una ràdio pública ha de servir per això, per no oblidar el que ha passat i tampoc el que ha passat després, com han analitzat molt bé el Siegfried i el Vicent. Aquell dia, jo recordo de tota manera que tot va començar, és que vull ser molt honest, perquè el primer que va veure que això estava passant, i el coneixereu molt, és el Quim Balaguer, un company d'informatius, que és un savi per milions de coses, i té, no sé, un sisè sentit per adonar-se'n d'imatges que, clar, si haguéssim estat pendents ho haguéssim vist, però en aquell moment ningú estava mirant. Unes pantalles petitones de televisió que teníem aleshores posades a les cantonades a dalt del sostre i va ser ella el que va dir, ei, ei, ei, fixeu-vos. I sempre recordaré que va ser ella el que ens va introduir en aquella tarda-nit, aquella tarda-vespre-nit tan fosca, però va ser ella el que ho va veure primer i volia també ser honest en que va ser la primera veu de Catalunya Ràdio que va advertir tots els companys.

Doncs això és el que vam explicar fa 25 anys amb el Siegfried dels Països Bàltics. 25 anys després el tenim de director de TV3. Siegfried, moltes gràcies per acompanyar-nos avui a la tarda. Encantat d'estar amb vosaltres sempre que vulgueu, ja ho saps. Doncs vinga, anirem trucant-te de tant en tant i que ens expliquis exclusives de TV3. Quan vulgueu. Vicent Bartal, 25 anys després tornant a aquests micròfons, vaja, ja has tornat després encara més, però vull dir que avui que es marca aquest 25 aniversari també ens ha fet il·lusió tenir-te aquí. Moltes gràcies. I Kilian, et tenim al Sense Fronteres aquesta temporada també, que ni m'ho se l'oblidis, això, eh? Sí, sí, sí. Aquest diumenge tots pendents, vaja, com sempre, de la ràdio i del Sense Fronteres amb el Kilian Sabrià voltant pel nostre país. Sí, senyor. Els països, vaja, però tots els països catalans. Els països catalans. Una abraçada molt forta, Kilian.