30 anys del festival de la vaca

El festival va transformar durant uns dies la vida quotidiana de pobles com Esterri de Neu o Escalarre. Josep Montaner va llogar els seus prats a l'organització.

Quan vam veure l'esdeveniment, el que es va muntar aquí en aquest poble, vam quedar tots amb la boca oberta, la veritat és aquesta. Perquè imaginem-nos aquí que estem. A l'estiu, potser sí, 1.500, 2.000 habitants que venen de fora i així, i que de cop i volta en vinguin 30 o 35.000, va ser que tothom no s'ho creia. Aquí a les botigues hi havia unes cues de gent, per exemple, de 150 metres per entrar a cada botiga. Estaves acostumat, que diria jo, per exemple, en aquells moments, a fer 15-20.000 peçetes de caixa, fent 450.000.

L'impacte també es va notar als comerços, tant per les vendes com per la dimensió internacional del festival. Josep Paluard i Marta Zorín, carnissers d'Esterri.

Venien en helicóptero, Bob Dylan, sí, i venien en helicóptero i després sospedaven a la Vall d'Aran, que dèieu, esclar, perquè aquí no teníem instal·lacions per la categoria d'aquesta gent.

I, entre tants concerts i artistes, també hi va haver anècdotes que encara avui se'n recorden. Això potser va ser un error meu.

A mi m'han dit porta xocolata pel boc Dylan. Jo vaig portar unes 50 tauletes de xocolata i els vaig dir que tornàvem a portar perquè no em va tocar ni una.

Un dia Josep arriba i em diu una tia guarra m'ha vomitado en los pies. I era la Pati Smith.

Per als milers de joves que hi van assistir, el Doctor Music va ser una experiència difícil d'oblidar. Carme Badillo ara viu al Pirineu, però hi va anar amb 15 anys, des de la Garriga.

És que va ser brutal. Recordo molt haver-nos d'escapar de la zona, del lloc on dormíem, per poder fer migdiades tranquils i a l'ombra, perquè era música non-stop.

Qui també ho va viure de ben a prop va ser Manel Arjó.

A casa meva estava al mig del meu lloc, tenia a l'esquerra del balquestell, a l'esquerra darrere, La zona de la campada em quedava a la dreta i davant de casa tenia el primer i el segon escenari. I el que més recordo de tot, sobretot, és que no hi va haver un follón ni una batalla, no hi va haver res. Que la gent tenia por, ui, que venia tot de peluts i venia amb crestes, ni un incident, ni un, ni un.

El Doctor Music es va celebrar tres vegades al Pallars. Anys després es va intentar recuperar el projecte, però el retorn anunciat no es va acabar materialitzant.

Es va alegar que els prats són inundables. A veure, inundables no ho són. El que passa és que es va alegar això per suprimir-ho.

30 anys després, el Doctor Music continua sent una de les grans fites contemporànies del Pallars, música, convivència i territori al cor del Pirineu.