40 anys de la nominació de BCN 92: revivim intimitats amb Cristina Maragall i Josep Miquel Abad

Ara farem un viatge en el temps enrere. Comencem el dia 9 d'agost de 1992. Barcelona clausura uns Jocs Olímpics que fins aleshores es consideraven els millors de la història moderna.

Avui, 9 d'agost de 1992, a Barcelona, la meva ciutat, declaro clausurados los Juegos de la XXV Olimpiada de la Era Moderna.

9.300 atletes de 169 delegacions, molts en aquell moment dalt l'escenari, van enlluernar Barcelona, Catalunya i el món. Els mateixos que 16 dies abans, el 25 de juliol, omplien el mateix estadi en una inauguració que també ha quedat per la història amb aquella fletxa de foc que va llançar Rebollo.

Senyores i senyors, donem la benvinguda a la torxa olímpica de Barcelona 92.

Però arribar fins aquí, evidentment, no va ser fàcil. Al darrere hi va haver un repte de país i molts anys de feina transformant la ciutat de Barcelona, aconseguint la pau olímpica entre els governs català i espanyol i, abans de tot, el més imprescindible, aconseguir que el Comité Olímpic Internacional nominés Barcelona la seu dels 25 anys Jocs Olímpics.

L'organització de Jocs de la 25a Olimpíada, 1992, a la vila de.

A la vila de Barcelona.

17 d'octubre de 1986 passaven dos minuts de dos quarts de dues de la tarda. I Joan Antoni Samarang, català, president del COI, feia aquest anunci des de l'Ausana que canviava la història. Fa 40 anys, l'organisme que va organitzar aquests Jocs i la candidatura estava presidit per Pasqual Maragall i tenia Josep Miquel Abad com a conseller delegat. Senyor Abad, bona tarda. Bona tarda. I avui també volem tornar a aquells dies, recordant també aquells moments amb la Cristina Maragall. Bona tarda. Bona tarda. Que és presidenta de la Fundació Pasqual Maragall per la investigació de l'Alzheimer i també filla, clar, de l'alcalde d'aquella nominació olímpica. Al moment d'obrir aquell sobre, senyor Abad, i allò que diuen de moment el senyor Samarang, es devia fer llarg allò.

Jo crec que li va donar més suspens, una mica més, no?

Després va dir que ho tenia pensat fer-ho i tal i qual. No va ser improvisat. El Samarang quasi, quasi no feia res improvisat.

I el fet de dir, no dir Barcelona, sinó dir Barcelona.

Ho tenia molt pensat. En el supòsit que sortís, ell no. Ell sabia el que hi havia perquè l'escrutini final l'havia vist. Per tant, ja sabia. Havia tingut uns quants minuts per preparar-se.

I no els va fer cap picada d'ull, allò de dir, va, va, que sí, que va per vosaltres. No, eh?

I no serà perquè tots els que estàvem allà no miréssim el samarang i a tots els membres. Tots els moviments, no? Tots els amics, els més benvinguts i tal i qual. A veure si algú. Tots una cara de pals.

O sigui, 40 anys després, que ja es pot explicar tot, ningú sabia de la delegació de Barcelona que els havien donat els jocs. Se'n van assabentar al

moment que diu Barcelona. Jo diria que sí. O sigui, jo no conec a ningú dels companys i companyes del.

De la delegació que. Una cosa que revelleu estar en aquest moment és que el pare no es va aixecar de seguida. No, no, no. Sempre diu que li va caure damunt com un pes en aquell moment.

Sí, no, no, que no sabíem res. Va trigar un moment a aixecar-se per la infracció. I Cristina Maragallo entera en aquell moment.

Doncs jo estava a l'autobús, jo sortia de classe, tenia 19 anys, i estava a l'autobús, llavors tothom estava escoltant la ràdio en aquell moment. O sigui, estava amb una ràdio, amb un autobús. Jo no portava ràdio, jo veia la gent amb la ràdio, no? Amb el transistor.

Amb el transistor, exactament. I per tant l'autobús es va fer una festa.

Sí, sí, va ser impressionant. Jo em vaig quedar de pedra, també.

Sí. I és una època en la que Barcelona no sé si era tan fàcil de vendre com ara. És a dir, que per aconseguir els jocs es va haver de vendre una ciutat, senyor Abad, que no era tan vendible com la Barcelona de 2026.

Com venien Barcelona llavors? Doncs la veníem com podíem. És a dir, clar, perquè estàvem venent projectes, estàvem venent la idea que teníem de transformació, estàvem venent que no totes les transformacions es podien explicar des del primer moment. I per tant hi havia una feina, sobretot de convicció, i com he dit moltes vegades, de seducció, des del punt de vista de la ciutat als ciutadans i algunes persones, començant pel Pasqual, la capacitat de seducció del qual ara no descobrirem. Però molta més gent, però jo recordo anècdotes com per exemple el president del comitè d'enquesta, Gunnar Erikson, que tu Cristina coneixes, suec, que jo el portava, doncs perquè venien sovint a la zona a veure com anaven les coses, el vaig portar al castell de Montsuiclí, li vaig ensenyar l'àrea de Poblenou, però que en aquell moment hi havia trens que passaven, xumeneies de fàbriques. En la zona industrial. Bueno, era un abocador, bueno, al camp de la botella hi havia barraques, o sigui, era un desastre. I li vaig dir, bona, aquí farem la Vila Olímpica. I no era molt difícil d'imaginar, allò? I va dir, José Miguel, no m'expliquis històries. Bueno, doncs, tres dies abans de la inauguració, quan ja tots estaven aquí, i ja estava, els llocs no estaven fets, però la feina sí. La transformació sí. El vaig portar al Montjuïc. I li va ensenyar allò. I què li va dir el senyor Suek? Tant recordes, va plorar. Bueno, el Gunnar tenia 80 i bastants anys. No, però es va emocionar.

Sí. Com es va convèncer, però, els membres? Perquè, a més a més, en els anys posteriors hi ha hagut molta polèmica al voltant de les nominacions d'algunes candidatures. Corrupció, no sé si allà també vostès van patir a veure si ara, no ho sé, les rivals Belgrat, Amsterdam, Birmingham, Brisbane París, a veure si aquí algú fa servir eines que nosaltres no estem fent servir. Tenien por que els robessin la bona feina?

A veure, la por del que puguin fer els contraris sempre la tens. O sigui, tu l'únic que saps és el que tu estàs disposat a fer. I vostès no van. Nosaltres vam decidir

molt des del principi que jugaríem net. No va haver-hi ni una mica de dir, mira, avui ja el puc explicar.

Una coseta una mica així mig il·legal. Un que venia i que va comprar uns paraigües, no, uns bastons, si no sé què, li vas dir, home, ara no diré el nom perquè és igual. Home, què? Per la teva col·lecció de bastons? Diu, no, la començo ara. Bueno, i cada cop que venia li regalàvem un bastó. Home, si hem de guanyar els jocs a base de bastons. Això és admissible. Sí, jo crec que no anirem a la presó, no. Però ara, parlant seriosament, París, l'alcalde de París. Jacques Chirac. Era primer ministre. O sigui, no només era alcalde de París.

Sí, això ho he descobert amb el gener que ha fet el guió. Pot ser que fos alcalde i primer ministre.

Sí, sí, a França és possible. Sí, sí, però imagina. Era alcalde de Barcelona i molt benvingut amb el president del govern, amb el mateix partit, etc. Però no era el president del govern, per tant, no tenia a les seves mans la immediatesa de l'aparell de l'Estat per. París sí, i a més no ens enganyem, París és París. Aleshores era molt més a distància que no ara.

Per l'alcalde, pel president Maragall, però llavors, alcalde, quan torna de París, com ho recordeu, aquells dies? Ell com estava? Perquè dius, li va caure el món a sobre, però se'l va treure de sobre o el va arrossegar molt temps?

No, molt ràpid, perquè quan va arribar no acabem fer aquella festa a Sant Montjuïc, que estaves donant bons

i saltant d'alegria. La imatge del teu pare, Cristina, icònica, amb els braços amunt, saltant i amb la gabardina a l'aire i fent la senyal

de la victòria. Sí, sí. No, bé, el que passa que de seguida va arribar el moment de la responsabilitat, no? Vull dir, ara s'ha de començar

a fer això de debò. I amb els anys, era un record que tenia molt present i era una cosa que, perquè clar, va fer moltes coses, com alcalde a 13 anys i després president de la Generalitat, però als Jocs Olímpics i aconseguir aquella nominació va ser una cosa que li va també marcar a ell personalment, o li ha marcat a ell molt personalment la vida?

Bueno, jo crec que sí, perquè ja no només el joc, sinó la transformació que va suposar per la ciutat va ser tan important, que jo crec que això és una cosa que no s'oblida, quan al final és el que vols com a alcalde, no? Des que era funcionari, que havia començat a conèixer els problemes de la ciutat i volia transformar-la, doncs arribar realment a poder-la transformar d'aquesta manera, a través dels Jocs Olímpics, amb la complicitat de tota la ciutadania, jo crec que això és una cosa que no s'oblida, realment.

Hi ha una cosa que m'agradaria destacar aquí i és la il·lusió que va sentir tot el senyor Abad, el senyor Maragall, tota la comitiva. Recordem els voluntaris. Hi ha hagut algun altre moviment,

algun altre projecte de ciutat que hagi unit tant la ciutat com els Jocs? Aquí a Barcelona? A Barcelona. O al país, perquè a Catalunya també crec que s'ho va sentir bastant propi. Vaja, jo era molt petit, no? I a Espanya, la gent a Madrid va sortir al carrer. O sigui, això, les coses com siguin. Això crec que avui no passaria. No ho sé. No, ja li dic jo que no tant. Ni sé si al revés passaria. Si li donaven els Jocs de Madrid, aquí no sortiria gaire

gent a celebrar-lo. Doncs allà van sortir. Què vol dir això? Que el moment era un altre. Sí, i tant. Jo també ho anava a dir. Era un moment diferent. La cohesió, no, però el pacte institucional al voltant dels Jocs va ser absolut.

I això Maragall va tenir molt a veure, i també en aquest pacte institucional, era un pont entre el PSOE i Catalunya.

No, no. El Maragall tenia les seves diferències amb en Pujol, com és notori. I també les tenia amb el Felipe, com també és notori. I sobretot perquè, entre altres coses, les discussions brutals entre Ajuntament i Govern de l'Estat era al voltant de la hiscenda municipal, que era. Bueno, la hiscenda municipal sempre ha estat penosa, però en aquell moment era absolutament catastròfica. Jo recordo unes discussions brutals. Jo venia de la tenència d'alcaldia, o sigui. Però, bueno, al final, l'important és, com ha dit la Cristina, és la transformació. Cosa que el Samarang ens renyava quan nosaltres, el CIO, en les reunions prèvies, dèiem que nosaltres necessitàvem els llocs. I Samarang els renyava. Clar, perquè deia no, perquè se sentiran utilitzats perquè anem de pobres no, o sigui, nosaltres demanem els Jocs perquè hi ha una història de voluntat olímpica que és la quarta vegada que es demanen al llarg de la història per tant, no és un calentón que ara ens dona per demanar no, és la quarta vegada. Però és que, a més a més, necessitem les palanques grans, com l'exposició del 88 o la del 29. És a dir, Barcelona s'ha mogut a cop de grans.

Ara vostè deia que hi havia divergències polítiques entre l'alcalde i el govern central a Madrid i el govern de la Generalitat. Però no sé si també hi havia una mica de tensió política. Vostè ho ha dit, vostè va estar a l'Ajuntament prèviament pel PSUC. I Samaranka venia de l'aparell franquista no sé si aquí també hi havia una mica de barreja de malfiança perquè a Samaranka se l'ha alluat molt però entenc que aquí també hi havia d'haver una mica de. Samaranka sobretot era un pragmàtic.

O sigui, Samarang no era, diríem, un franquista ideològic, era un pragmàtic, com va demostrar al llarg de tota la seva vida. Això després que es valori com es vulgui, però aquesta és la realitat. Jo no diria que aquest fos el tema principal de tensions perquè les relacions van ser molt dures durant els primers anys amb en Samarang per moltes raons, però sobretot per la seva ultrapressió que existia.

Va demanar que el s'assessin a vostè, entre altres coses, no?

Dos cops. Ah, dos cops? I dos cops. I el Pasqual dos cops li va dir que pel preu d'un cap tindria dos. Oh, oh, oh. Això està escrit i publicat en el seu dia. Bueno, clar, el Pasqual els va plantar el que s'havia de plantar. Nosaltres ens plantàvem el que ens tocava plantar-nos i estàvem així i era el que tocava, però vaja, va sortir bé. I la feina de convèncer

els diferents països, això es feia país per país o com es feia? Perquè hi havia com la sensació que el bloc sud-americà segurament donarà suport a Barcelona, però després també el bloc soviètic també va acabar donant suport

a Barcelona i no sé d'on va sortir això però com ho van gestionar això geopolíticament? Hi havia unes presuncions de partida que aquí el Samarang ens va ajudar la llista de membres del comitè olímpic i perfils, fer perfils a veure per on s'ha manifestat públicament en quina via, en quin sentit culturalment com és, com pensa i vas construint un perfil. Clar, els sudamericans, no per ser sudamericans, la presumpció era. Com que parlen castellà, ens votaran, no? No, hi van haver-hi alguns, com el representant, és igual també, però de països sudamericans que públicament van dir que no, que votarien per París. Perquè creien honradament que era la seva opció més convenient pel Comitè Olímpic Internacional que seva obligació com a membre del COI era, i tenien raó des del seu punt de vista, i agrair que fossin tan transparents.

No sé si tenien raó, però era una opinió respectable, esclar que sí.

Tenien raó des del seu punt de vista. Si ell ho veia així. Pues, escolta, chapó, i gràcies per dir-ho, i d'altres coses perquè ja no em cansaré gaire. Amb aquest ja no cal que el truquem més, no? No, se'l cuidava igual. No, amb això sí que no, tampoc he de dir, pues, ara. No va dir una cosa que no. Ara no acusa el cul, adéu. I els soviètics es movien molt més, aquests sí, a toc de pito. Aquests sí que es movien molt més clar. El Semarang havia sigut ambaixador de Moscú. Sí, això me'n recordo. En una jugada mestra que només ell sabrà, o sap, ara ja malament m'ho pot explicar, si estava preplanificada o no, pensant en. Bueno, ell sempre ha dit que ell sabia que a Moscú s'havia d'elegir el nou president del Comitè Olímpic Internacional. Si va anar a Moscú d'ambaixador perquè ho va demanar el Suárez o no i tot això, bueno, ja no queda alguna cosa que pugui explicar-ho. Però, en tot cas, el bloc soviètic ens

va recolzar pràcticament en bloc. La feina de Samarang, de Josep Miquel Abat i de Pasqual Maragall. Uns jocs que evidentment han passat a la història i que no sé si teniu també la sensació a casa que l'Ausana també va canviar la percepció pública de Pasqual Maragall. El va convertir en una figura que ja no era només l'alcalde de Barcelona, a més amb aquella celebració tan simpàtica, saltant amb el signe de la victòria, va canviar la projecció i percepció del públic? Però a nivell ciutadà o a nivell internacional? Jo crec que sí. Ciutadà i també internacional el va fer, no sé si dir famós, però més conegut, clar.

Sí, evidentment, jo crec que aquesta il·lusió que ell encomanava de creure tant en aquest projecte, doncs d'alguna manera el va fer, el va apropar molt a totes les persones que estaven entusiasmades amb el projecte i a nivell internacional. Jo crec que a partir d'aquell moment se'l devia començar a conèixer més.

La seva capacitat de vendre transformació ciutadana va ser després, d'alguna manera. No dic copiada, perquè això no, però era molt mirada. La transformació de Barcelona va ser molt, molt, molt observada arreu, sobretot com a ús d'un aconteixement singular.

¿Es pot considerar que la transformació que va tenir Barcelona era també una maragallada, aquest concepte que s'ha fet tan cèlebre, i que a vegades era per coses imprevistes o per coses una mica que costaven d'entendre, o a vegades coses que ningú s'atrevia fins i tot a pensar?

Era una maragallada, això? Bueno, jo crec que això serveix per explicar una mica com era el pare, perquè aquest tòpic de la maragallada.

Això a ell i a vosaltres us molesta que es parli de la maragallada?

No, no, no, no vol estar-me gens, perquè jo crec que es diu amb carinyo també segons com, però vull dir-te que jo crec que darrere del pare sempre hi havia molt més pensament del que semblava, no? O sigui que no era allò que bufava el vent i mira, avui hem decidit això. O sigui, ell era amb les relacions humanes molt espontani però intel·lectualment jo crec que molt conseqüent vull dir que no era improvisat moltes vegades el que

semblava improvisat Com era treballar amb Pasqual Maragall?

No era còmoda. Una persona intel·ligent, potent i amb idees, i a més amb la capacitat de decisió que té un alcalde, còmoda no és precisament. Però era entusiasmador. Per tant, jo primer vaig ser cutinent d'alcalde amb ell, perquè ell era I després, bueno. Un company de viatge privilegiat en el tema de l'organització. No era gens còmode perquè era molt contundent. Sí, i inquiet, no?, també. Sí, i exigent, i tal i qual. L'altre cantó és que jo no era molt diferent.

Però els agafava desprevinguts a vegades, amb alguna idea, amb alguna proposta, i dius, hòstia, ara per on em surt aquest senyor? Déu-n'hi-do, sí.

Escolta, perquè ensenya una mica, et podia trucar, jo què sé. Escolta, ensenya una mica. Pensa, dona-li una volta. Per què no? Hòstia, Pasqual. O sigui, ara no estem en aquest capítol, estem en un altre. Hòstia, però.

Però aquest entusiasme l'encomanava quan estava parlant de la força dels voluntaris que van ser centenars de milers. Mira què tens davant. Un voluntari. Enric va ser voluntari?

Clar. A quina instal·lació vas ser voluntari, tu, Enric? A l'estadi olímpic.

Ah, mira. No, no, no, és que si tu dius això, ara molta gent estarà emocionada recordant que també van ser voluntaris. Una abraçada a tots aquells

que ens escolten que van ser voluntaris. Amb tota la il·lusió del món. D'aquests Jocs Olímpics. Estem recordant també la figura de Pasqual Maragall. És un bon dia per fer-ho. Maragall que va deixar la vida pública l'octubre del 2007. Per tant, ara fa just 19 anys.

Vull ajudar a derrotar aquesta malaltia. I ho faré personalment i acompanyat de tots aquells que vulguin i em puguin.

L'abril del 2008 es va posar en marxa la Fundació Pasqual Maragall per un futur sense Alzheimer. Deia, vull ajudar a derrotar. És una feina complicada, aquesta, de derrotar l'Alzheimer. S'està avançant en aquesta derrota d'aquesta malaltia tan dura?

Sí, sí, afortunadament s'està avançant molt i, bueno, al pare li anaven els reptes. Vull dir que en aquest sentit. Aquest potser era el més difícil de tots, eh? Potser era el més difícil de tots, però bueno, jo crec que ell només pel fet de manifestar-lo ja va ajudar molt a la causa, però ell va tenir molt clar que havia d'apostar per la ciència en aquell moment perquè canviés alguna cosa, no?, perquè podria haver fet una fundació més assistencial, això era més fàcil, però tenir aquest repte de vèncer no era tan fàcil. I en quin punt ens trobem ara en aquesta lluita? Ens trobem en un moment molt interessant, molt interessant a nivell global, perquè realment, en general, l'estudi del cervell. Ha avançat moltíssim gràcies a la tecnologia. Està clar que el cervell és l'últim òrgan que hem pogut estudiar científicament perquè és difícil accedir al cervell. No pots començar a remenar un cervell i provar a veure què passa. Per tant, avui dia la tecnologia permet que avancem molt. I també hem avançat molt pel fet que fa 20 anys, precisament quan va començar el projecte de la Fundació Pasqual Maragall, es va començar a entendre que la malaltia començava 20 anys abans que es manifestés la seva simptomatologia. I això va obrir una finestra enorme per la investigació. Per realment treballar en aquesta etapa de la malaltia, que és la prevenció de la malaltia. I és per això que avui dia estem començant a tenir resultats.

I el diagnòstic precoç i tot el que es pot fer. És que és molt important això que ha fet la Fundació Pasqual Maragall amb una malaltia que moltíssima gent pateix i que de moment no té cura.

I la pateix la família, no només la pateix el malalt per descomptat, però també l'entorn familiar que s'ha de condicionar i adaptar, evidentment, Imagino que la pregunta que respons més habitualment

és com està el pare, no? Mira, el pare té 85 anys i porta gairebé 20 anys diagnosticat. Per tant, és un miracle que estigui com està, perquè està prou bé. Però és veritat que ara se li comença a notar l'edat, a nivell de salut comença a tenir algun problema i no està tan bé com estava fa un parell d'anys, no? Malgrat tot, doncs mira, sort en tenim de lo bé que està i la vida tan tranquil·la que pot seguir fent, no?

La temporada passada, per aquest programa vas parlar amb el Christian Garcia i vau tenir una conversa molt interessant i molt emotiva i ens va impactar molt que explicaves que, potser no últimament, però en els anys anteriors hi havia hagut gent que s'havia volgut aprofitar

fins i tot de la malaltia del pare. Ui, sí. A ver si el podien enganyar d'alguna manera. Perdona? Sí, no és l'únic que li ha passat. La malaltia sempre s'entén com la pèrdua de la memòria, però la pèrdua de la memòria afecta moltes altres capacitats. Es perd molt el filtre, es perd la capacitat de comprensió d'algunes coses, la capacitat de fer les tasques domèstiques més quotidianes, d'anar al banc a treure diners, per exemple, i tot això fa que una persona amb Alzheimer, encara que estigui en les primeres etapes, pot ser una persona molt vulnerable en aquest sentit, no?

I gent que va acostar-se-li amb males intencions.

Sí. Jo diria que són pocs, eh? Comparat amb tota la gent que encara el para pel carrer i l'estima moltíssim.

Però veu allò bé d'actuar en algun cas, de dir, epa, aquí. Sí, sí. És molt trist aprofitar-se de qualsevol persona, però encara en aquestes circumstàncies. Sí, ho explico simplement pel que fa. No, perquè algú s'hi pot trobar també a alguna altra família, que algun familiar, algun amic, algun desconegut vulgui aprofitar-se d'aquesta situació. Et diré alguna cosa,

la maldat també existeix, si no el Carles Porta no faria crims. No, no, clar, per descomptat. És veritat, existeix la bondat, afortunadament crec que en som més, però.

No seríem en aquest món si no hi fos. No, no, exacte. Un seria un altre.

Sí, sí, efectivament. Però a mi m'agradaria que n'hi haguessin menys, encara menys.

Ja que entrem en aquestes qüestions, i ho tanco, però Esquerra Republicana va anunciar fa uns dies que es posaria en contacte amb la família per demanar disculpes per aquells cartells que també van fer servir la malaltia i, vaja, per atacar l'Ernest Maragall. S'han posat en contacte amb vosaltres?

Mira, et seré molt sincera, no vull parlar d'aquest tema, perquè penso que Esquerra Republicana no ha actuat com havia d'actuar, que s'està traient aquest tema totalment del context en el que s'hauria d'haver quedat, i jo realment el que vaig manifestar en el seu moment és que creia que en dos anys i mig haurien d'haver demanat disculpes a la comunitat de persones afectades. Simplement això, jo crec que ja tot el que havíem de dir ja ho hem dit i ja està.

Doncs passem pàgina d'aquesta qüestió perquè a més avui el que volem recordar és un moment bonic, un moment de celebració un moment d'autobús celebrant-ho pels carrers i un moment de no sé si senyor Abad pensar estem molt contents però el que ens ve a sobre ara ho vam pensar una mica ens hem complicat la vida és el primer

que vam pensar allà dins quan ens vam abraçar amb el Pasqual al cap d'una estona em va dir bueno xaval comença a pensar i clar. Això ara va en sèrio, ara va en sèrio això. Comença a pensar clar per tant.

I l'Estat va estar a l'alçada de les circumstàncies? Vull dir, tot aquell pressupost. Ai, quina cara. Tot aquell pressupost que necessitaven, és a dir, va remar a favor de l'Ajuntament de Barcelona? A veure.

El govern de l'Estat inicialment en els moments de candidatura, en els moments d'OCDE, no era partidari de la candidatura de Barcelona. La posició de l'Estat es va moure en funció de qui estava governant. Tot i que el Samarán feia molt abans de tot el procés obert, perquè això es va anunciar l'any 81, si recordem, el Narcís Serra i el Samarán a la festa del Mundo Deportivo de l'any 81 van anunciar la. La possibilitat que Barcelona presentés la seva candidatura. Allà van llançar la idea i es va fer pública en aquell moment. O sigui, fa molts i molts anys. Després tot això va anar evolucionant. En aquell moment la recepció per part del govern de l'Estat va ser pèssima. Pèssima. Hi ha escrits del Pasqual i del propi Narcís en el seu moment recordant aquestes batalles que eren batalles perdudes en aquell moment. Tot això va anar evolucionant. Amb els governs posteriors, quan hi ha la nominació i es produeix molt abans la incorporació del Romà Cuyàs, que ja no ens pot acompanyar, malauradament. Un altre que tampoc ens pot acompanyar. Com a secretari d'Estat de l'Esport és el que va decantar al final la posició del govern de l'Estat a favor de la candidatura. I després va ser el comportament absolutament leal com va ser el comportament de la Generalitat. Això no vol dir. Que estiguessin d'acord amb tot el que fèiem, que normalment no estaven.

Això ja ens ho podem imaginar, però que va acabar bé, i que va sortir bé, i que 40 anys després, en comptes de ser una cosa que passa, ens en volem recordar, i que ens porta un somriure als llavis, doncs jo crec que ha estat bé avui poder parlar amb dues persones que ho van viure en plans diferents, però també des de molt a prop.

Una cosa que nosaltres donem molt. Quan dic nosaltres, l'equip, neta, Ni una línia s'ha escrit, perquè no s'ha pogut escriure, que un duro se n'anés on no s'havia d'anar. És tan fàcil de dir això, eh?

Això sí que té mèrit. Això sí que té mèrit.

A mi m'agradaria dir una altra coseta, si em permets, ja que parlem del llegat polític del pare. Que fa 20 anys també, abans del seu diagnòstic, el 2007, abans de la Fundació Pasqual Maragall, també va posar en peu la Fundació Catalunya Europa, que presideix amb la germana i que treballa per mantenir actiu, fer divulgació, fer anàlisi i estudiar. Tot aquest llegat polític i té un arxiu obert que es pot consultar a la web per qui li pugui interessar. Vull dir que molta d'aquesta informació que jo no sé. Això ho podem consultar, diguem. Ho podeu consultar en aquesta web. Doncs mira, interessant perquè segur que. Bueno, ho dic perquè hi ha molta gent que no ho sap.

I segur que molta gent que ens ha escoltat diu, ara m'agradaria saber més detalls d'aquesta època. A mi, jo que no vaig viure res perquè no m'havien escoltat.

Ara t'has enganxat a la història. Us prometo que estava, bueno, ja em veieu, amb els lluites batanats escoltant.

Els farem venir un dia i farem un podcast i anirem convidant gent per. Mira, doncs perdona. Perfecto, vale.

És un honor tenir aquí tant la Cristina com a Josep Miquel Abad. Senyor Abad,

gràcies per acompanyar-nos i per venir a l'estudio de Catalunya Ràdio. Cristina Margall, també. Moltes gràcies per acompanyar-nos avui a l'estudio de Catalunya Ràdio. Farem una pausa i canviem una mica el xip. Vindrà la gala Castell Tort a la tarda de Catalunya Ràdio.