5 Hermanos, el restaurant en què s'equilibra tradició i modernitat

El Matí de Catalunya Ràdio.

Ricard Tostrell. Condis, els supermercats més propers et porten l'espai de cuina del Matí de Catalunya Ràdio.

Passa un minut de dos quarts de dotze, us saludem ara mateix en directe des del Cinco Hermanos a Barcelona. Som a Nou Barris, al districte de Nou Barris, a Canyelles. Paura nos, bon dia. Molt bon dia. Marques Anaves, bon dia. Molt bon dia. Dit i fet. Has complert. Bueno, l'última vegada que vam sortir no vam menjar res. Perquè anem al bar del costat de la ràdio i vam trigar molt i no ens vam portar res. Però avui no estem malament. Se'ns han promès coses. Pinta molt bé, això. Som en una casa de menjar. La casa de menjar és un lloc molt emblemàtic, ara en parlarem, i de moment a la taula tenim uns gots d'aigua. Tres ampolles de vi, unes copes de vi, això per després quan acabem. Sí, som quatre, n'hi ha tres ampolles de vi, algú no beurà res. Algú no beurà res, o potser no cal obrir-les totes. I ens acompanya també el Jordi. Jordi, què tal? Bon dia. Bon dia. Que és un dels cinc germans. El petit. El petit. Sí. Com és, com neix aquesta història

dels cinc germans? Molt de lluny. Els cinc germans, el 77, aquí obre la mare, Canyelles, això va de la iaia, la Janeta, la guinaueta vella, ja estava als 50. La mare es queda a la casa de menjar de la iaia, El barri va tot a baix i fan canyelles, com a la mare li foten el restaurant a baix i la casa, li donen el pis al restaurant i obre aquí el 77. Quatre hermanos. Perquè jo no assistia. Jo el 84, quan vaig néixer, hi va 5 hermanos. I era una casa de menjar. Bueno, a baix, la Janet sí, la mare quan puja, viuda, 4 fills, una lluitadora nata, fa un bar, restaurant, li dóna menjar a les escoles, ens dóna vida a nosaltres. Lluita per treure'ns endavant i fem bar-restaurant. Potser el 2006, 2007, ve la crisi i això ens sobra una mica els ulls i li posem més interès a la part del restaurant i mica en mica el restaurant es menja al bar, es menja al bar. El 24 ve Pere Cortacants, ens fa aquesta renovació, revolució una mica xula i ja diem casa de menjars. I això és un restaurant amb totes les lletres.

Per més, el Pere Cortacants és l'arquitecte de llocs com el Coixunca. O Granjelena. O Granjelena, que és com un salt estètic molt important d'un restaurant amb estrella com és el Coixunca.

I raro, eh? Jo i el Pere, el dolor de cap més gros era com fiquem un projecte del Pere a Canyelles. En un lloc com Cinco Hermanos, que fa 50 anys, l'any vinent. Aquí hi ha una història de barri, molt de barri, i com això. Ho posem tot dintre d'una olla, la barregem i surt alguna cosa que estigui bé.

Ha costat un món. És construir una cosa moderna sense ser excessiva perquè la clientela habitual del barri, del que els va veure néixer, no se senti expulsada.

Ha estat un exercici de desconstruir per construir i que no quedi fora de lloc.

Però qualitat, aquí hi ha qualitat, és a dir, estem parlant d'un restaurant que està molt vinculat al barri, que també jo crec que té una peça importantíssima d'estructuració del barri, del lloc on ens trobem, que és un lloc per cert molt aïllat,

perquè has de venir. Ho parlava amb el Marc abans, que sortim una mica de la zona de confort, li demanem a la gent que surti de l'Eixample, de Ciutat Vella, i que vingui aquí a menjar.

És que hi ha un fenomen claríssim a Barcelona que s'està donant. Hi ha molta gent exhausta i cansada de la massificació del centre de la ciutat i busca, o sigui, busca expressament el que passa que alguns cops no coneix aquests llocs, busca llocs que surtin del que seria la voràgine del centre habitual de la ciutat i llocs com aquests, ara mateix, de veritat, que van buscats perquè es busca qualitat i es busca sortir d'aquesta

massificació del centre. I anar cap al centre, no? Al final tothom va cap allà.

I després orgull de barri, és a dir, que la gent que viu aquí digui, és que nosaltres tenim una bona oferta, una oferta interessant. I després la resistència d'ells, perquè l'ambició de poder fer-ho molt bé, passar de l'àvia de la casa de menjar, la mare, una altra clau de volta, i els germans que acaben donant aquest punt extra, un punt més, un punt més, un punt més. Cada generació va pujant, va millorant, va arriscant-se, va arriscant-se. És una casa, i són una família que sempre s'han arriscat, no?, Tota la vida.

La mare, eh? La mare és la que ens ha ensenyat i ens ha dit, eh, ser valents, ser valents, ser valents, lluiteu i arrisqueu i arrisqueu. I una mica nosaltres hem begut de l'essència de la iaia, de la mare, i ho posem a terme. Som una família forta, som germans molt units i molt bons socis, amb una molt bona estructura. Perquè sempre hem format la mateixa estructura. El meu germà Manel, el gran, que ho heu conegut a baix, ha sigut el líder pràcticament tota la vida. Fins que fa 10, 12, 13 anys em va dir, eh Jordi, ho agafes, ho agafes. I sempre treballem en l'estructura del líder. De un marca el camí i els altres segueixen. Una tribu, una tribu. Però hem solucionat. I com el petit? Ens tirem per la I com és que el petit acaba sent el líder? No ho sé. A mi, des de molt petit, m'ha agradat, he tingut la curiositat una mica del meu germà sobre la gestió. Els meus germans mitjans sempre han tingut més la curiositat de. La cuina, d'obrar, i de el Manel gestiona, el Manel ho fa bé, nosaltres ho respetem i ho seguim. Jo, potser, Manel, t'ajudo, Manel, t'ajudo, i Manel ja arriba un moment que em diu, Jordi, Te toca, espavila. La mare li va fer així a Manel, eh? Manel, et toca, t'espaviles. I ja n'hi ha una nova generació també treballant aquí. El seu fill, l'Aitor, la meva madreta, els meus ulls i les meves cames. O sigui, la quarta generació. És la meva extensió.

La quarta generació, ja. Aitor, sí, sí. Escolta'm, i la gent del barri, amb aquesta evolució de la carta, de la pròpia. Com s'ho ha après? Espero i desitjo que segueixin venint. Com ha sigut la reacció?

Sí, segueixen venint, però aquí n'hi ha un treball. Molt dur, molt dur, perquè tu deies una cosa de l'evolució, de créixer en el restaurant, però a la vegada no oblidar-se. Però ni hi ha gent que ho entén, ni hi ha gent que no ho entén, ni hi ha gent que tota la vida feia el tallat i una de les coses de l'evolució suposa tancar el bar. Perquè no podíem atendre el restaurant amb el bar, per exemple, eh? Però encontrar un equilibri costa molt. Que la gent vingui de fora, a un puesto que era del barri. Continua sent del barri. Sí, continua sent del barri, però. És inevitable, tu, que eres a la terrassa, assegut, i la taula del costat, de l'altre costat, de l'altre costat, coneixies tothom, i ara cares desconegudes, i cada vez més cares desconegudes. De repente, la gent. Ei!

¿Què està passant aquí? Segurment tenint una carta de platillos, no? Havíem parlat.

Una carta de plantillos intersegmental, sí, amb uns preus una mica més reduïts per la gent que para de treballar per fer, jo què sé, unes croquetes, una ensaladilla russa, una capipota més petita, una birra i arranco, i els serveia la carta que. Tot sol, igual que al restaurant, en tota la història de Cinco Hermanos s'ha menjat la barra, s'ha menjat el bar, la carta s'ha menjat el menú i s'ha menjat la carta de platillos. I no ho sabia explicar, però cada cop ve més gent de fora i demana carta. I nosaltres no podem donar l'esquena.

Això és un debat que fa temps que tenim sobre com hem d'explicar allò que fem en un restaurant. I aquí ho tenen molt clar i no van a fer invents. Es pot ser un restaurant de qualitat fent allò de tota la vida. Hi ha restaurants que s'expliquen molt bé amb això.

A mi m'interessa molt la herència, és a dir, què queda de la cuina de l'àvia i de la mare? Quins plats conserveu?

No només l'esperit, sinó coses concretes. Queda l'esperit, quedan plats i queda la tècnica, perquè a Cinco Hermanos no n'hi ha un sol títol, ni de sala ni de cuina. La iaia, la Janet, va. No teniu títol? No n'hi ha cap títol, n'hi ha vida, i n'hi ha. Ho ha après cuinant, treballant. I a les cuines també, eh? I als restaurants també s'apel·lem molt, molt, molt. Això la mare sempre ens ha explicat. Però la Janet li va ensenyar la Tere a cuinar, i la Tere li ha ensenyat al Julio, al Javi, i nosaltres, neguitosos, hem anat provant, prova-error, prova-error, prova-error, però tot, el sofregit, el xup-xup, Els arrossos són la base de tot. Ho deia el Ricard perquè el Ricard tinc la sort que sovint de cop en cop ve aquí a menjar. Aquí ve molta gent. Sent a casa seva. Hi ha gent aquí I som sincers. Nosaltres fem cuina sincera. La iaia feia una bona capipota i uns boscallos. I els peus de porc, ho fem. Els canelons, ho fem. L'arròs, ho fem. Potser a l'arròs li hem fotut una volta, però per què no? No hem de fer l'esquena.

Però és una proposta, Jordi, i ho trasllado al Pau i al Marc, que crec que ara mateix està més viva que mai. És un moment en què ens hem passat de creativitat. Sembla que hi ha certs restaurants que han resistit molt tot això i molt bé, amb aquesta tradició i amb aquest compromís i aquest tenir clar el camí, que ara, afegint-hi la qualitat i volguem progressar també dins el seu àmbit, doncs té més cabuda que mai.

Bueno, des de l'alta cuina fins a qualsevol casa de menjar de barri, es parla molt d'aquesta cuina honesta, que aquí no. Qui no compleixi aquesta cuina honesta i de qualitat no tindrà vigència a 2026 i la gent ho busca, la gent busca aquesta autenticitat i no tant relat.

Però no és que s'hagi passat l'excés de creativitat, l'excés de mala creativitat de copiadors. El pitjor que li pot passar quan algú jove obre, o no jove, és igual, però normalment són gent jove, obre un restaurant, el primer que s'ha de preguntar a si mateix és què volem explicar, quina és la nostra cuina, per què fem això, què volem fer. No qualsevol cosa, no una mirada a aquestes cuiners internacionals, que és una mica de tot com. Tu vas a qualsevol. Abans ho parlava amb la Meri, amb la Meritxell i Falgueras. Tu vas a qualsevol capital del món i totes són les mateixes botigues. Tu vas a qualsevol capital del món i les cartes són exactament les mateixes, són tot franquícies. Franquicias de sí mateixes, no? Quina és l'ànima? Quina és l'ànima d'un restaurant? La seva ànima és l'àvia i és la mare. Aquesta és la seva ànima. I aquesta és l'ànima a la que ells són lleials, afegint aquestes coses noves, aquestes noves idees, aquestes històries.

Jo li vaig dir a un col·lega vostro del país, en una entrevista que em va fer, em sembla que l'any passat o fa un any i mig, i ho va posar de contraportada. Uns callos perfectes, molt ben fets. És alta cuina.

Clar, és que l'alta cuina. És que és alta cuina. No, és que, com fos, cuina cara amb alta cuina, que són coses diferents. Molt diferents. És que són coses diferents. L'alta cuina, al final, el que acaba és parlant d'excepcionalitat, però no de quina excepcionalitat.

Sí, perquè pot estar la cuina creativa i la cuina tradicional, però estan al mateix nivell. Alta cuina és excepcionalitat.

Abans del Borja, de Casalena, diu alta cuina de barri.

Granjalena. Alta cuina de barri. Una mica més, eh? Una mica més. Bueno, és el que diu. I tenen una tècnica molt bona.

Allà n'hi ha tècnica, eh? El tindríeu una mica com a referent de la feta imant que està provocant el barri, tant el bar Iberia com Gran Jalena, estan aconseguint que molta gent que no és del barri.

El bar Iberia són molt col·legues nostres. És com una família de tipus de restaurant.

El bar Iberia són molt col·legues nostres. Nosaltres, quan los hermanos nos damos un festival, nos vamos al Iberia siempre. Un saludo a Longi, desde aquí. Ho veieu, no?, com a referent. Us agradaria que. Bueno, i ells a nosaltres, al cop, i ells a nosaltres. És qüestió de germans. Potser la zona, la zona, a nosaltres, és molt més difícil. Perquè l'Iberia, la zona franca, el port, saps?,

Granja Helena, les llujats. Granja Helena una mica més, però Iberia tampoc és el barri més alegre del món. No, però ve molta gent del port a menjar allà, eh? Al final, que aneu a restaurants de germans. Els germans van a restaurants de germans. Bueno, no ho sé, potser. Mira, aquí ve alguna cosa. A veure, a veure. Aquí ve alguna cosa.

Bueno, bueno, bueno. Això què és? Això és pop. Vosaltres, per part de pare, per part de pare, són de Galícia, són de Costa de Morte. Sí. Un poble que es diu Zas, al costat de Muxia. I una mica hem begut l'essència gastronòmica gallega. I sempre fem un bon pop. Eh? I unes croquetes també. Explica'ns una mica com. El que estem veient és un pop a la gallega tradicional. A veure la cocció i la mossegada, què us sembla? Nosaltres sempre tenim pop d'hivern.

Ara ens hem de tornar qui parla i qui menja. Ricard, tu parles. Jo parlo, jo parlo sense problema. Podem agafar també. Estem a la ràdio, estem a la ràdio. Si tothom menja hem de provar això. Podeu provar que després us queixeu.

Que Ricard us porta puestos que no os donàvem mai.

No, és que no l'havíem portat mai, és la primera vegada que sortim amb la secció perquè se m'havien queixat molt de que no sortíem mai.

El punt del pop és fantàstic i el punt de la patata. A vegades és una cosa que no s'aprecia suficient. En un plat, la part amb menys valor econòmic és la que s'aprecia menys. Jo dic que aquí el pop és fantàstic però la patata és un 10.

Està fantàstic. Sí, sí.

Però és productes, i aquí el producte també el cuideu molt, no, Jordi? És producte, sense esmascarar. Tu saps. És producte i productes, el protagonista. Perquè nosaltres som molt sincers. I si no sabem fer una esferificació. No la podem provar. Ens agrada fer plats que controlem.

Escolta, he vist també que hi ha cartells dins del restaurant que us heu liat i esteu una mica de motor d'una mena d'acta gastronòmica en el barri. Això és així?

Sí, i això ha sigut molt culpa, t'ho he de dir la veritat. Jo diria, no, jo i el de l'Esquinica i el 23 hem lluitat per fer una associació gastronòmica. No, com l'any passat vam fer un menjar amb l'alcalde. El coiboni porta l'Ajuntament per districtes. I quan va vindre a l'oficina Nou Barris va dir eh, fes una quedada amb els restauradors a l'escola d'hostaleria que va servir l'Ajuntament aquí a Can Dragó i els invitem a menjar i que. Que ens proponguin projectes, si tenen queixes que ho diguin i tal. I vam menjar amb l'alcalde i d'aquest moment ja va sortir el que hem dit. El meu tast, no? No, més que res li vam dir, per què no posem nou barris gastronòmicament al centre, saps? O sigui, nosaltres l'única queixa que tenim és que l'esforç és el triple que un restaurant de l'Eixample, perquè vingui la gent, saps? I no us ho heu plantejat mai, Jordi, marxar d'aquí? No. No, de hecho habéis visto, perdón, que yo soy mitxarnego, ya lo he dicho, para gallego, para catalana, y el idioma a casa es castellano, y por eso salto al castellano, lo siento. Cuando se hizo esta reforma, lo he visto, aquí hemos puesto cales, hemos hecho una inversión, la família ha fet olín i ha posat el que tenia perquè volem progressar i volem que jo tingui un futur, que la Hitor que ve, la quarta generació, tingui un futur i hem cregut i hem apostat perquè el futur és això, fer una casa de menjars i donar-li a la gent, al client, una mica més. De millor acústica, millor il·luminació, que sentim més a gust. Aquesta inversió és gorda i el primer que em va dir el meu assessor va dir, per què no ho fem al centre? Per què no busquem puestos. Va proposar el canvi d'audicació. Sí, per què no canviem ubicació? Aquesta és molt dolenta. La resposta? Que no té gràcia. Però clar, és que no tindria sentit. Estem a casa, no té sentit. És que no tindria sentit.

És a dir, aquesta aquí és una oferta molt singular. I el centre, que seria ser una gran oferta, seria una oferta més invisibilitzada.

Sí, però la temptació, que han tingut molts cuiners i molts restaurants que hem explicat també que han obert i que no han funcionat, precisament per aquesta temptació de dir anem a fer una cosa que arribi més gent o més moderna o més.

Però saps què em passaria a mi? Jo que soc el cap visible de la família, el responsable ara del negoci i represento els meus germans, que jo no tindria no tindria arguments per defensar. El 90% dels arguments. No, no, sí, solament, però la casa, la casa de menjar, la casa de la mare, estem a casa. Jo aquí me siento fuerte. Jo aquí defenso la casa. Fora no ho sentiria com la casa meva. Aquí estàs segur. I vindria el Ricard i també no sentiria com a casa seva.

Perquè la gràcia és venir a Canyelles. La gràcia és venir a Nou Barris. Jo penso que sí. Tenim una oferta sensacional en un dels barris, a més, barris lluitadors i emblemàtics de la ciutat. Barris de la gent que s'ho va currar molt per arribar-hi, per ser-hi aquí. Aquí van lluitar, eh, pel barri? Clar, gent que venia de llocs, com el Sucas, que van tirar a baix, que van haver de recomençar una vida. Totalment, hi havia barraquisme, a més.

És un reset contínu. Si tireu de memòria històrica, aquí les dones i els nens es fotien sota l'excavadora per parar les obres. O sigui, aquí va fer un moviment per part d'una dona que es diu Maria Ángeles Ribas, ja és morta, en part de càncer, que va dir, no, no, no, la gent d'aquí es que és d'aquí. Això és superimportant, eh? És un barri molt lluitador, el moviment del PSUC, els sindicats. És un barri amb molta història. N'hi ha gent dels sindicats de UGT, de comissions, molt lligada I que a

la mare no li volien donar aquest espai, no? Que us feien anar més enllà, no? A Sant Adrià. El manaven a la mina.

Tu, per tant, tota la vida has estat vinculat aquí, a aquest barri, Jordi? Tota la vida, jo vaig néixer aquí, vaig estudiar, la meva mare volia que estudiés, estudia, estudia, que tu eres el quinto, nadie estudia, tu estudia, i que va. Jo deixava la cartera i m'agradava molt ajudar els meus germans, i posar-me aquí a la barra del bar, córrer cap a dalt, córrer cap a baix.

Sí, també hi ha una cosa que és bonica, també, de la cuina, que a vegades oblidem, perquè ho hem professionalitzat molt, però que al final és un ofici, i que s'aprèn treballant.

Jo penso que sí. Bueno, en el cas de la universitat, l'escola de cuina era aquí. Ja tenia. No, molt respectable.

I tant, molt necessari. Ja tenia professora particular. Tenia una professora a casa. Però que no oblidar que és un espai com el periodisme que ho aprens fent-ho i la cuina és claríssima

si la meva filla em diu amb 14, 15 o 16 eh pare, que jo vull ser cuinera jo li diria, doncs vés a estudiar jo li diria, vés a estudiar no li diria, no, vine amb mi o amb els teus tiets i aprens com no, jo li diria, vés a estudiar i potser, vés a estudiar la meitat del dia i l'altra meitat vine a currar però, estudia què ens ha portat? bueno, la capipota, només important, eh. És el plat més important? Bueno, jo penso que sí. Els peus amb els camerlans, però penso que aquí no tenien caguda amb els micros, però la capipota de la iaia. Jo vull que la trasteu, vale? No té explicació.

I no fa falta presentació a la capipota. Segons famílies, algun hi ha gent, per exemple, que li posa un punt més dolç, altres no, una punta de tomàquet, un chorizo picant de no sé quin lloc. Què feu vosaltres?

El chorizo y el jamón, un sofrito con un poquito de tomate, muy poca cayena. Y un toque muy, muy sutil, que es muy difícil encontrar ese, que a veces cuando a Julio se le pasa, me cago en la madre que lo parió, que es la mía también, de comino. ¿Y veus? Ah, bueno, jo volía.

Tiene un punt diferent de comino.

No volía explicar-vos. Tiene mucho éxito. Y no volía explicar-vos. Sí, però el comil final no mata. No. Però es nota, el comí hi és.

I si no et diuen que és comí, la gent que menja dirà, té una coseta, un puntet, una història, el comí. Aquesta és el fet diferencial que marca el camí. I aquest ja era de l'àvia?

Sí, la iaia Jané feia així la capipota i la meva mare. Aquí es feien molts plats que mica en mica ho anirem rescatant. Saps què es feia molt aquí? La sadura. La sadura?

Sí. Què és això? El cor i el pulmó. Del chai. O sigui, voleu introduir més plats històrics o de menuts? De menuts, no vols pa? Això està molt bé també, no només tenir la història sinó reincorporar plats de.

El comir és el que marca la diferència. Però t'agrada? M'agrada, m'agrada perquè és molt dominant, són espècies molt dominants i l'has de saber utilitzant el puny, el puny és fantàstic, clar, molt, sí. Les croquetes?

Bueno, n'hi ha una de boletos i una miqueta més així, perquè és el que parlem. També ens agrada fer un guiño i posar-nos una mica a l'avantguarda, fem alguna cosa més atrevida, alguna cosa més moderna. Tampoc és ninguna passada, però un formatge de cabra amb seva caramelitzada i un tot de mel.

Ara enteneu per què no fem l'espai de la taverna cada setmana fora, no? Perquè, clar. No m'ho entenc. Tampoc no es temptarien mai tan bé com aquí.

Potser sí que a algun lloc. No ha costat res, ha sigut un plaer. He de dir que el Ricard m'ho va dir ja fa una mica de temps i jo m'ho vaig prendre a broma.

I el tio, mira, és un tio de paraula. Bueno, tardo, però. No, perquè hi ha una història molt interessant aquí, que és diferencial, que és aquesta història que explicàvem del vincle amb el barri i de com el barri també es vincula amb aquest restaurant, perquè això era un espai. No n'hi ha en cap puesto, estan jugant quasi 50 anys. I que la temptació del capital, diguéssim, és una altra, hi va en una altra línia. En canvi, vosaltres resistiu i això us fa diferents i us fa excel·lir també en el que feu.

Jo m'alegro que us agradi. Teren la història i, a més, els fenòmens que s'estan donant a la ciutat els van a favor. És a dir, la descentralització gastronòmica és un fet i això l'únic que farà és locals com aquests, amb ànima, estar plens. És inevitable que estiguin plens perquè la cuina és boníssima, la història i el relat familiar el tenen, per tant, és això el que la gent busca.

És això el que la gent busca. A Barcelona hi ha aquest bar La Plata, que ara el Roger, el fill, l'hereu, ha fet un llibre molt interessant, i ells sols tenen quatre productes. No en fan més, quatre. Però en els anys 70, algunes persones, clients o amics, o gent que hi passa, diria, per què no feu foie? Per què feu no sé què? I la decisió més intel·ligent que els ha fet durar 70 anys és. Farem quatre coses. Farem quatre coses, i no dir, ara toca això, i ara toca l'altre, és confusió. Però aquest model que la família, l'avi, decidissin dir, ens plantem aquí, ens plantem, el nostre principi és el nostre final. D'aquí no es trobar ni en grua.

Yo tiro otra lanza, que todo el rato estoy con lo mismo, pero es cierto, pero el sitio, ¿sabes? O sea, nosotras som aquí al quinto coño, ¿cómo es diu? Nosotras som al quinto coño, pero més encara, ¿saps? Que el carrera d'Alesco i Xerola, ja. Torre Baró i Cerdanyola, que la situació nosaltres és fumuda.

I que és un discurs que lliga molt també amb altra gent que fa molts anys que hi són, com els falgueres que ara escoltàvem també, que hi van fer el pregó, i que reivindicaven que el comerç de proximitat al final és un valor molt singular, que l'hem de cuidar entre tots, perquè és un patrimoni que si no es va desdibuixant, perquè si no tot el dia esqueixem que hi ha molts Starbucks i molts supermercats 24 hores, però això vol dir que també com a ciutadans hem de participar d'una vida més compromesa. I més activa amb el comerç

de proximitat. Sí, però sobretot això, que la gent ha d'anar-hi, és el que us parlàveu abans, la ment una vegada i el mort no serveixen per res. I aquesta és ser proactiu amb aquesta gent que fa barri, amb aquesta gent que fa ciutat, amb aquesta gent que segueixen aquí, i sobretot això, que tenen una idea clara de qui són. Saber qui són, que és important. Sembla una tonteria, però és que n'hi ha molts restaurants, molts, molts, molts, molts, que no saben qui són, que tu els dius qui sou vosaltres i comencen a explicar-te unes coses raríssimes, òbvies, i que ja. No, no, el que nosaltres volem és ser feliç a la gent, home. No aniràs a que et fote un hòstia el cap de sala, no?

Ja partim d'això. Lo pitjor és que tu seus i això ho percebeixes a la primera. Sí, sí, és que ho veus a l'entrar.

Escolta'm, i cinc anys vista, els cinc hermanos, com es veu? La situació ideal per vosaltres quina seria? La mateixa. La mateixa, o sigui que no canviï res.

Que no canviï res. Continuar, això és molt difícil, eh? Ara hem fet. Aquest exercici titànic de mutar cap a una casa de menjars una altra vegada, o sigui, tirar 50 anys enrere, i ara consolidar això, la casa de menjars, el que tu dius, que pugin a menjar 60, 70, 80, 100 persones el dissabte, el diumenge, què més vols? 100 començants ticaven, eh? 5 de casa i 6 de fora, és un orgull.

Jordi, gràcies per obrir-nos els 5 hermanos. Supergràcies, de veritat. Des d'aquí, des de Nou Barris.