50 anys de la Diada del 1976 a Sant Boi: un repte per a l'oposició democràtica

Som intransigents en la nostra moderadíssima posició, perquè no volem que la prudència ens faci traïdors.

Tot Catalunya present a Sant Boi, titulava el diari Avui, el primer català des de la República, l'endemà de la diada del 1976. Franco ja era mort i Suárez era president del govern per designació reial.

Després just de la mort de Franco, el que té claríssim el franquisme és que la situació no es pot mantenir exactament igual com estava. I per tant ha de cedir davant de les forces de l'oposició. Cedir fins a un cert punt.

Un cert punt, com diu Enric Calpena, periodista i director de l'Anguardia, que va topar amb la Diada. Ja s'havien repartit els cartells, convocant tothom a celebrar-la al Parc de la Ciutadella de Barcelona, però el ministre Martín Villa i el governador civil Salvador Sánchez Terán es van fer enrere a l'últim moment, com recordava aquest últim ara fa 25 anys.

Porque iba a ser una explosión del nacionalismo catalán que difícilmente iba a comprender el resto de España.

L'assemblea no donava el braç a torsa i finalment es va arribar a una solució de consens. Es faria a Sant Boi de Llobregat. El règim confiava que sent un lloc més difícil d'arribar-hi, el catalanisme punxaria, però no va ser així. Lluís Amoret, alcaldessa de Sant Boi.

Sant Boi es va convertir l'11 de setembre del 76 en una punta de llança d'aquesta lluita de país. Per recuperar la commemoració de la nostra dieta nacional.

Miquel Cellerès de l'Assemblea, home de Convergència Democràtica, va carregar-se a l'esquena bona part de l'organització d'aquell acte. La por era que l'extrema dreta no el rebentés.

Per primera vegada es va organitzar la trobada entre els serveis de seguretat o de mobilització, com li haguessis dir, de l'Assemblea, la Guàrdia Civil i el cos general de policia. Vull dir, amb una col·laboració. Que va anar bé. Moret tenia 11 anys als

76 i recorda veure des de casa, acompanyada de l'àvia, les riuades de gent amb senyeres, també molts nouvinguts.

Recordo ben bé com a l'universitat també hi havia una senyera, com els estaments del costat de casa. Van anar molts d'aquests estaments que també buscaven el mateix, buscaven la democràcia, els drets, les llibertats.

Tot i el pes del suc, els oradors d'aquell acte van ser un independentista de pedra picada, com Jordi Carbonell, Octavi Saltó, un home de la democràcia cristiana, i Miquel Roca. El missatge d'aquella tarda era clar.

Llibertat, amnistia, estatut d'autonomia i autodeterminació dels pobles, aquesta sempre s'oblida, però aquesta és clau, eren uns punts mínims, però eren prou importants com perquè tots els que estaven dins de l'Assemblea estiguessin d'acord.

I què en queda d'aquella experiència mig segle després? Sallarès ho té clar.

Sumar, sumar, sumar es guanyar.