"A les ciutats amagades" de Natàlia Cerezo

Comptes per anar a dormir, amb Anna Maria Ricard.

Doncs va, que ja comencem la primera setmana sencera del mes d'octubre. Ja ha passat un mes, Anna Maria Ricard, bona nit. Bona nit, ha passat molt ràpid. Com és possible? Sí, ja està, un mes fora i d'aquí dos dies Nadal. Anem saltant de compte en compte i arribarem a Nadal, exacte. Però encara no, encara no. Per tant. A veure, el mes d'octubre, ja sé que la setmana passada vam tenir dos dies, sí, però el mes d'octubre, a qui dedicarem aquesta setmana els nostres contes? A una escriptora que es diu Natalia Cerezo.

Portem la seva primera obra, que és un recull de contes, que es diu A les ciutats amagades. El va publicar el 2018 l'editorial barceloní Narrata i després es va traduir al castellà. Què coneixem de l'autora? Doncs que és de Castella del Vallès, que treballa com a correctora i traductora i que l'institut va tenir com a professor l'escriptor Josep Lluís Badal. Ell li deixava llibres i l'animava a continuar escrivint, una activitat que feia des de sempre, diu ella, tot i que no deixava llegir gairebé ningú el que escrivia, només a Badal i a la seva parella. Sobre el fet de llegir. La Natalia Cerezo té una anècdota molt bonica que ha explicat en alguna entrevista. Diu que de petita la seva mare volia que llegís i ella això de llegir no li feia gaire el pes. Es veu que li deia, jo el que vull és anar en avió, viatjar. I la mare li va dir, si llegeixes podràs viatjar tant com vulguis. I aquí va començar la seva vida de lectora. Tenia tota la raó. Va, va, tornem als contes. La Natalia Cerezo no creu que el conte sigui un gènere menor i diu que li agraden molt els contes americans. Llavors, entre els seus autors preferits n'hi ha molts. Cita l'Alice Munro, Dorothy Parker, Sylvia Plath, Virginia Woolf, Ray Bradbury o Claire Keegan. En una entrevista que li va fer Lluís Llort al Punt Avui, L'autora diu que és molt lenta escrivint, que pot trigar mesos per acabar un conte i que, per escriure, parteix d'un sentiment. Es planteja què vol transmetre, ella posa d'exemple, per exemple, la pèrdua, diu. I es pregunta com pot transmetre aquest sentiment, què pot escriure per transmetre la pèrdua, i busca la manera que cada petita cosa porti fins a aquell sentiment.

Ostres, doncs sí que triga, sí, eh? A partir d'aquí, crear a partir d'un sentiment, déu-n'hi-do. Tela, tela, sí, sí.

Aquests són contes íntims, intimistes plens de detalls. Ella explica que va escriure aquests relats, els del recull que farem aquesta setmana, pensant en el moment en què et fas gran i no només parla de nens, també els adults ens passen coses a vegades que ens fan créixer. És autora també d'un altre recull de relats, Ara soc un llac, i d'una novel·la titulada I vam passar tants anys sobre les tràgiques riuades dels 62 al Vallès Occidental.

Sí, mira, fa quatre dies ens ho deien els oients i recordaven molta gent que ho havia viscut en primera persona. Déu-n'hi-do. Escolta, per començar la setmana, quin conte has escollit? A veure, la Ciutats Amagades consta de 15 relats.

Doncs he escollit l'últim, el que tanca el volum, perquè és un conte que a mi m'ha agradat molt i que va enamorar el Sergi Pàmies, que la seva columna a l'avantguarda li va dedicar a aquest conte. A aquest conte, sí. A més té un títol molt bonic que es diu Com pot ser que aquest home sigui el meu pare? Ai, que xulo! Escolteu-lo perquè tracta del viatge que fa una noia de 15 anys amb el seu pare camioner cap al nord, han de deixar una càrrega, i fixeu-vos en els detalls com va construint aquest viatge. Tot el relat, molt bé.

Doncs vinga, Les ciutats amagades de Natalia Cerezo, publicat per l'editorial Rata. Avui la primera part del conte, perquè veig que és una mica llarg. Sí, una miqueta. Com pot ser que aquest home sigui el meu pare?

Era hivern, un dia serè. Portàvem una càrrega, devés de saber què, molt lluny, cap al nord. El pare havia guardat les meves coses a la cabina i abans de marxar va comprovar que tot estigués bé. Des del seient del copilot el vaig veure forgar el motor i tacar-se la camisa de greix. Després va agafar una mànega i va ruixar el camió. Li havia posat nom, com si fos un vaixell, uns adhesius de lletres blaves ara molt gastats a la part de dins de la seva porta. El pare va conduir tot el dia i només ens vam aturar per menjar un parell d'entrepans a l'hora de dinar, en un àrea de descans. El terra estava desfet i hi havia clapes de gespa despentinada i marró. Vam menjar de pressa, en una taula de pedra freda, i vam llançar el paper de plata i les peles de taronja en una paperera buida. El camió vibrava i roncava i el pare no deia res. Conduïa amb els ulls clavats a l'autopista i agafava fort el volant. El sol es ponia i els camps i els turons es van tornar de color lila. Els fars del camió il·luminaven el camí i els cotxes que ens avançaven. Un portava el llum interior encès, una dona mirava un mapa. El tenia estès i ocupava gairebé tot el parabrisa. Resseguia el camí amb el dit i li assenyalava alguna cosa al conductor. Només els vaig veure un moment, després el cotxe va apagar el llum i va accelerar. Ens vam aturar en un àrea de servei per passar-hi la nit. Vam travessar l'aparcament, els camions i la gent que cridava cap als llums de colors del restaurant. El pare caminava davant meu, amb el cap cot i passes llargues i apressades. Vam seure a la barra i el pare va donar la mà al cambrer, un home gros que ens va preparar un sopar bo i calent i que ens va convidar un tros de pastís. Vam xerrar una bona estona i jo vaig emplenar els mots encreuats d'un diari que algú s'havia descuidat. De tornada, els altres camioners ens van veure i van saludar el pare. Li donaven copets a l'esquena. Em van preguntar si era la seva filla i els vaig dir que sí i els vaig encaixar la mà. El pare m'agafava per les espatlles i em feia una mica de mal. Vam preparar el camió per anar a dormir. Vam cobrir els matalassos de la llitera amb llençols florejats i mantes de llana. El pare va encendre el llum del sostre i va deixar les finestres una mica obertes i em va dir que anava a fer un cafè i que no trigaria a tornar. Va marxar amb un cop de porta i vaig sentir com s'allunyava. Em vaig posar el pijama darrere de la cortina que dividia la cabina en dos i vaig apagar el llum. Em vaig enfilar a la llitera de dalt i em vaig tapar amb la manta. Sentia veus rogalloses, rugits, xerrics, botzines. L'olor forta de la gasolina. No podia parar de moure'm. Em girava, em posava penja amunt, m'agafava als genolls. La manta picava. La vaig fer caure del llit amb un cop de peu.

Pensava en aquell estiu en què el pare em va portar de viatge amb el camió. Feia molta calor. Vaig anar tot el dia amb el braç tret per la finestreta, fent onades amb el vent calent i furiós de l'autopista i em vaig cremar. El pare va treure un pot de crema de sota el seu seient i me la va escampar amb delicadesa. Em va dir que amb el braç cremat sí que era una camionera de debò i ens vam posar a riure. Vam passar la nit en un àrea de serveis sense fanals, perduda en la fosca. El pare va apagar els llums del camió i va treure dues cadires plegables de la cabina. Vam sopar lleuger entre pans i fruita i vam mirar les estrelles i el pare em va explicar contes i aventures. Com quan va trobar una guineu al nord de França o quan va ploure tant que la carretera es va convertir en un riu i es va posar a navegar sense gastar ni un cèntim de gasolina. Feia una mica de fred, vaig agafar la manta de terra i vaig veure que hi havia un insecte al sostre. Pengeva cap per avall i movia les ales. Es va posar a volar i a bronzir molta estona. Vaig pensar que potser s'havia amagat el camió a l'estiu i que si sortia fora, amb el fred que feia es moriria. Vaig tancar les finestres. Quan estava a punt de dormir-me, topava amb els vidres o em passava pel costat de l'orella i em desvetllava, fins que ja no el vaig sentir més. El pare va tornar, que ja era de dia. Em va despertar l'olor de cafè calent i el motor que s'engegava. Vaig obrir un ull i el vaig veure pel forat de la cortina que bevia d'un termos que fumejava i que va embafar el parabrisa com un alè. Em vaig incorporar i vaig enretirar la cortina. Érem a l'autopista, grisa per la llum de la matinada. Vaig seure al seient del copilota en pijama i el pare em va allargar un croissant en una bossa de paper i un got de llet calent amb cacau. Vam travessar els camps immensos i després vam arribar als boscos freds del nord. Vam baixar l'autopista i vam agafar una carretera estreta i ondulada. L'asfalt era humit i els arbres, alts i atapaïts. Tot el dia va fer una llum opaca, com si sempre fos la tarda, fins que el cel es va enfosquir de cop.

Vam travessar la frontera, que plovia. Hi havia una cua molt llarga i milers de llums vermells de cotxes aturats com nosaltres. I el pare em va dir que me n'anés a dormir. La pluja repicava contra el sostre i el vent gelat entrava per la finestra oberta i movia la cortina. Em vaig tapar bé amb la manta i quan em vaig despertar ja tornava a ser una altra vegada a la carretera. Ens vam aturar en una gasolinera i vam esmorzar. El pare havia estat tota la nit despert, com havia fet moltes altres vegades, però aquesta vegada va dir que necessitava fer una becaina. Va badallar, es va estirar a la llitera de baix i es va dormir. Vaig acabar d'esmorzar i em vaig quedar asseguda sense saber què fer. A fora encara plovia. El pare roncava i es regirava en somnis. Sota el seient del conductor no vaig trobar cap paraigua, però hi havia un impermeable que m'anava gran. Vaig saltar del camió i em vaig mullar les sabates i la vora dels pantalons en un vessal. L'aigua era freda i bruta, enfangada, i la pluja relliscava per la caputxa i em mullava el nas i el serrell. Devíem ser prop de la frontera, perquè hi havia molts camions de molts països diferents. Em van semblar bèsties adormides. I m'hi vaig passejar de puntetes. Vaig mirar les matrícules i les cabines. La majoria eren buides, però en algunes el conductor dormia, o llegia papers o fumava. Més enllà hi havia una caseta blanca amb uns quants assortidors de gasolina i una botiga. Vaig passar-hi pel darrere i vaig trobar un prat amb gespa que arribava fins a un penya assegat on es podia veure tota la vall coberta per la boira. Jo vaig passejar una bona estona. Em vaig estirar de bocata rosa la gespa i vaig treure el cap per la vora. La blancor de la boira ensagava. Era tan espessa que podria haver-la arrencat com un tros de cotó. Pujava a poc a poc i cobria els arbres retorçats del penya assegat. Em va tocar la cara i vaig tancar els ulls una estona. M'acaronava com una mà fresca al front un vespre de febre. Quan vaig obrir els ulls, tot era de color blanc i plovia encara, i vaig tornar guiada pel soroll dels camions del pàrquing. Vaig passar a prop de la caseta, on hi havia un corriol de camioners que es protegien de la pluja sota el sostre de Xapa. "Ei, tu!", va cridar un d'ells, un home gros i pelut com un lleó que sorgia de la boira. "Tu no ets la filla del Marc?". Vaig aturar-me on era i li vaig dir que sí. Ja m'ho imaginava. "Soc la Itor. Coincidim molt amb el teu pare a les rutes. Tu no et deus recordar de mi, però ens vam veure fa uns quants estius. Eres una nena molt espavilada. Quants anys tens ara?". 14. Com passa el temps. Els meus trens si fan o fan la mateixa edat que tu. L'home va encendre un cigar i li va donar voltes amb el polsa i l'índex. Em mirava allà sota la pluja, com ens havia mirat tothom a finals d'estiu quan la mare va marxar. He sentit que li faràs companyia uns dies, oi? Què, t'agrada de viatjar amb ell? Vaig a sentir i em vaig lligar més fort al nus de la caputxa. Sentia trons a la llunyania. Haig de marxar, el pare m'espera. Si fem la mateixa ruta, potser ens veiem més endavant. Dóna-li records.

I s'acaba així, aquesta primera part? Aquesta primera part s'acaba així. Però hem dit moltes coses aquí en aquest final, eh? S'han dit moltes coses aquí, molt de paisatge, però ara s'ha dit una cosa essencial.

Ha sigut molt paisatge i ara apareix aquest

actor i es diuen cosetes. I la mare que ha marxat. Ara m'ho deixes a mi, això. Molt bé, doncs demà continuem. Vinga, fins la setmana que ve. Fins la setmana que ve.