A qui ha beneficiat la visita de Milei?

El Matí de Catalunya Ràdio. Ricard Tostrén.

Un minut i tres quarts de nou del matí comença a l'Agora el matí de Catalunya Ràdio. Avui amb la consultora i expert en polítiques urbanes Alicia Puig, amb el periodista Jofre Llombart, el subdirector del Nació Oriol Marc i el periodista i soci de la revista Alternatives Econòmiques Pere Rosinyol. De què hem parlat fins ara abans d'entrar a l'Agora? Sense ànims de prejudicar ningú, el Pere i el Jofre, discussions sobre criteris editorials dels programes i l'Oriol i l'Alicia Puig de l'Isla de les Tampaciones. Som uns intel·lectuals. Però que ho mires. I tant. Els dos ho mirem,

ho convertim en aquesta afició. I aquesta temporada està bastant bé, la veritat. Per què? Bueno, perquè ja sóc. És que és un mestre en antropologia, veure-ho. Però tampoc els he publicitat ara des d'aquí, però la veritat és que sí, està bé. Fora d'antena us diré

després una cosa. No, fora no. A veure, por fora. Home, Xofre, hi ha confiança? No, no, és una qüestió íntima, familiar, fins i tot diria. Llavors ja ens ho diràs després a la publicitat. És un familiar concursant, Xofre? Com, com? Un familiar concursant. Quasi. Ufa! Bueno, qui podria ser un bon concursant és Javier Milei, no sé si estaríeu. Com a què? Com a temptador o com a temptat? O com a presentador, eh, també, jo crec que també. Bueno, avui pràcticament totes les portades, i trobareu la fotografia de la versada entre Milei i Ayuso, una versada entre factuosa i també exagerada, que va ser un dels punts clau també d'aquesta visita del president argentí a Espanya. D'una banda, amb insults a Pedro Sánchez y que ustedes padecen regularmente con el impresentable dictador de Pedro Sánchez.

No voy a ir a ver a un delincuente ladrón como Pedro Sánchez, porque no estoy dispuesto a tener que coserme los bolsillos para no salir espoliado. Pero también insulta a periodistas. No sé, eso me parece una visión muy propia de gente corta

intelectualmente y miserables políticos. Quizás, digamos, vale para tu caso.

Digo claramente, soy amigo de Santiago Abascal y soy amigo de Isabel Díaz Ayuso y creo que tienen ideas sanas y positivas para sacar a España de la decadencia.

Amb Ayuso, que dèiem que va haver-hi una reunió, una abraçada també, i amb Feijo no, no va poder, perquè estava a Sevilla. Però amb Abascal, per exemple, que tampoc era en aquest cas a Madrid, van poder fer una videotrucada i la van penjar a les xarxes.

Javier, ¿cómo estás? ¿Cómo andas? Pues vivo. Por eso estás en mi despacho.

Oye, yo ahora vivo en una furgoneta. Estoy en el norte de España, viajando por todos lados, y lo que querían es que no viaje. Lo que quieren es tenerme encerrado en Madrid.

Doncs aquesta és la precampanya, també, de Javier Milei a Espanya. Què us ha semblat, Alicia?

No, a veure, jo crec que que és evident que ja no cotitza l'alça, Milei. Per tant, se n'ha aprofitat molt més d'aquesta visita al Partit Socialista amb aquesta megacampanya de tots els ministres canviant-se la foto de perfil, zurdos i orgullosos. I per tant, una reivindicació del que representa Milley. Milley és una absoluta barbaritat. I aquest allunyament de Pascal i Feijó, que evidentment veuen que acostar-se a aquesta radicalitat neoliberal autoritària és una absoluta bogeria i és una cagada en campanya que els pot fer. Mobilitzar el vot socialista. Per tant, molt evident que aquestes figures com Trump, com Milley, ja no cotitzen a l'alça com fa tres anys. I per tant, això, honestament, em sembla una bona notícia.

Jofre? A mi dues lectures, la primera la que ha fet l'Alicia és a dir, hi ha alguna cosa que fa que abans sumés i ara no sumi però després també un cop fet aquesta anàlisi política no oblidem ni passem per alt ni normalitzem. Que la falta de respecte i l'insult i tot s'ha convertit en una cosa que s'ha establert com a cosa vàlida, no dic que sigui vàlida, però que s'ha assimilat com a cosa vàlida en el llenguatge públic. Ja no dic el debat polític, la conversa pública. I a més a més un president d'un govern, no? Aquesta pèrdua, no dic ja d'institucionalitat, perquè fa temps que l'ha perdut, sinó pèrdua de respecte cap a l'ésser humà directament. És a dir, tu pots estar en contra de la pregunta d'una periodista. Les preguntes als periodistes no les fem perquè estiguis a favor o en contra, sinó perquè les contestis. Però et pot agradar més o menys. Doncs no la contestes, dius que no t'agrada, però directament insultar a la periodista perquè li ha fet aquella pregunta és d'una falta, i no és corporativisme, també em puc posar en què un president d'un govern insulti a un altre president d'un govern dient-li tot el que li diu. I jo no vull normalitzar, no m'agrada que es normalitzi, és una pèrdua de qualitat democràtica i humana. Sí, però és on som, eh, Jofre? Bueno, és igual, doncs ho denunciarem cada cop que passi.

I la fruta també és això. Sí, sí, sí, ho denunciarem cada. És que fins i tot, com serà que m'agrada la fruta queda dissimulat i queda atemperat davant d'això. Queda suau, no? Queda suau. Abascal queda com un gentleman lundinenc al costat de Milei quan parla amb ell per telèfon. Imagina't. I jo, francament, no vull normalitzar. Oriol. Vosaltres recordeu segur un debat d'investidura al Congrés dels Diputats en què Albert Rivera va pronunciar aquella frase de la banda de Sánchez i a tothom li va semblar molt malament en aquell moment. No m'estranya perquè era una frase que era desafortunada, però és que ara hem passat unes 50 pantalles després d'això. També m'agradaria preguntar-li al senyor Milei si considera, si Sánchez és tan dictador, com és que la justícia s'ha dedicat a emporar la seva dona i bona part del seu entorn, com és que han condemnat el seu germà, un dictador segurament tindria més controlada la justícia com és que el Tribunal Suprem, per exemple, li ha tret el dret a vot a 160.000 persones, això segurament, si Sánchez fos un dictador, seria un molt mal dictador, perquè no té tan controlada la situació com normalment tenen els dictadors. I comparteixo amb el Jofre la preocupació per les formes, perquè al final, en política, jo crec que moltes vegades el fons i la forma estan estretament vinculats. Com millor són les formes, tendeix a ser millor el debat públic i, per tant,

també la democràcia, com més s'insulta, pitjor és la democràcia i això és una mala notícia perquè quan s'enfanga el terreny de joc només hi tenen a guanyar els jugadors que són més bruts i en aquest cas sabem perfectament que el que Déu Milei ho compra, bona part de l'electorat que ja ha decidit perquè així ho ha decidit. Votar extrema dreta i també crec que comença a arribar el dia en què es pugui dir que tota la gent que vota extrema dreta no tenen per què ser franquistes d'origen, no tenen per què ser persones que tinguin un concepte autoritari de la vida, però sí que estan avalant expressions com aquestes i estan abonant que el debat públic podríem dir que vagi per la cadena del vàter. Sí, estan totalment d'acord, òbviament, amb el que s'ha comentat fins ara i amb sobrellar aquest especial histrionisme d'un personatge que, a més a més, les coses no li van bé a Argentina. Ha hagut de dimitir gent molt important del seu govern per corrupció, la seva pròpia germana està en el foco, l'economia en contra de la propaganda no va bé, fins i tot des de la perspectiva de la inflació, que que al principi anava bé continua en xifres i ha passat ja bastant temps des que hi és molt altes i alhora la gent literalment no arriba a final de mes perquè la vida és més cara que Espanya i per tant hi ha un balanç econòmic

que ja no és aquell miler del començament que com a mínim podia enredar sinó que ara ja hi ha una realitat molt més complicada a part d'això. Penso que Pedro Sánchez té una flor, té un regal increïble, no se li pot fer millor regal en aquest context perquè, a més a més, recordem que en la seqüència, ara hi ha Milei, molt aviat hi ha unes eleccions a Israel en què Netanyahu, diguem, una altra de les figures, d'aquestes admirades per aquesta ultradreta, doncs possiblement perdrà, o en tot cas serà una gran oportunitat, diguem, per Pedro Sánchez d'antagonitzar-lo. I després ve les eleccions dels Estats Units en què a Trump li passarà el mateix. Per tant, és evidentíssim, a part meu com a mínim, que és un regal pel relat i per la precampanya dels socialistes, un regal que és tan evident que fins i tot, com heu subratllat, el Feijó i el Labascal han mirat d'escaquejar-se i aquesta abraçada amb la Isabel Díaz Ayuso tan significativa amplifica encara més aquest regal inesperat per en Pedro Sánchez. Però quina diferència hi ha entre aquests insults que ara estem sentint i un tuit de Gabriel Rufián posant una rata, per exemple, a un diputat de Junts? Òbviament, posar una rata al diputat de Junts és una equivocació. I des d'un punt de vista tècnic no hi ha una diferència en aquesta acció concreta. O si voleu una cosa més contundent, per exemple, dir psicòpata a l'expresident Mazón.

Això ho va dir Rufián, no? A comissió. Estem d'acord, diguem, que s'estan anant a la política amb unes claus que són noves, i que són molt desagradables i molt contraproduents i molt negatives i que hauríem de procurar no continuar per aquesta línia però penso que hi ha una diferència abismal encara amb l'actuació de Milei que permanentment utilitza l'insult, l'agressivitat fins i tot quan visita un país estranger i davant d'un cap d'estat o davant d'un president del govern estranger i que fa permanentment la política al voltant d'això i després hi ha. Que Espanya, en un moment en què aquest clima també està empitjorant, que cada vegada hi ha més sortides de to. Però penso que encara estem en una diferència abismal amb el que és l'actitud d'Emilei respecte a totes les altres. Amb la comparativa que has fet de Rufián, Ricard, veig una semblança i una que no es pot comparar. El que no es pot comparar és que. Miley representa un país i Rufián representa un partit. Ja sé que són proporcions diferents, però. Tots els ciutadans de Catalunya que n'hi han fet confiança votant-lo, eh? Sí, sí, sí. No et dic que la responsabilitat de Rufián sigui zero. Dic que no és comparable quan tu estàs representant un país. I, a més a més, quan representes un país, teòricament, teòricament, representes els que t'han votat i els que no t'han votat. Representes tot. Per tant, quan li dius dictador al president d'un altre país,

jo crec que és bastant més greu des del punt de vista de representativitat, això. Ara bé, en el tema de les semblances, Rufián va descobrir un dia, o va descobrir, no, o va imaginar un dia que a l'ultradreta se la guanyava amb els mateixos. Amb les mateixes armes que l'altra dreta. És allò que diu, per exemple, que se'ls ha de plantar cara digitalment. I aleshores ell està fent una estratègia digital, d'aparició digital, molt semblant. De TikTok, d'Instagram, etc., etc., a la que fan els líders de l'extrema dreta. Però també amb el to, també amb la xularia i també amb la falta de respecte. El que passa és que jo crec que prové d'un partit i d'una manera de fer, que és la cultura política catalana, que això grinyola moltíssim, moltíssim. I després hi ha una altra cosa. És a dir, a mi em sembla molt més significatiu. Que l'altre dia Gabriel Rufián no estigués a l'acte de celebració de l'aixecament de les penes i de l'arribada de l'amnistia a la seu d'Esquerra Republicana amb Raúl Romeva i Oriol Junqueras, em sembla molt més significatiu que qualsevol exabrupte que pugui tenir el Congrés dels Diputats.

Jo en això per Mateu m'estan molt desacord de poder comparar les formes d'Emile i de Rufián, honestament. Una cosa és, o sigui, jo entenc el que dieu, i això és cert, eh? Hi ha una voluntat de certs partits polítics i figures polítiques d'en aquesta voluntat de parlar com el poble, fer servir aquestes expressions, a vegades pujades de to, campechanes, això ho hem vist molt a Trump, per exemple, aquesta voluntat de parlar com el poble per ser entès com algú de classe treballadora, malgrat ser un megamagnat, ara. Que Rufián pugui dir-li psicòpat Amazon no és comparable als exabruptes que ha fet Mileika. Aquí no seguim regularment contra persones de la societat civil constantment des de cantants, actors, escriptors i cap agent de partits polítics d'allà. Jo no ho trobo comparable en cap cas. El que sí que veig és això, que hi ha una voluntat de parlar més com el poble, que això a vegades implica una baixada de nivell.

La psicopatia té un diagnòstic clínic. Vull dir que hi ha molta gent que potser té un diagnòstic clínic de psicopatia. Llavors dir psicòpata forma part de és un insult, és molt evident. L'altra cosa és que vulgui denunciar, i ja entenc què vol dir quan diu això, perquè ha sigut una irresponsable, si voleu. Hi ha moltes maneres de dir-ho. Però crec que psicòpata sí que té un element més d'insult, per això ho poso sobre la taula. És a dir, si la política ja ha arribat en aquest punt del fang absolut, i que per tant tot s'hi val, o no. I si ho acceptem d'un, ho hem d'acceptar d'un altre, perquè estem acceptant que la política ha d'anar cap aquí. És bàsicament el debat que poso sobre la taula, eh?

Jo crec que, o sigui, crec que tot això forma part del que ja hem parlat aquí moltes vegades, que és un moment, primer de tot, on el set gates, com si diguéssim, el sentit general, és certament antipolític, i per tant hi ha aquesta cosa de no voler semblar polític si no voler semblar una altra cosa, i l'altra, aquesta polarització que vivim en què el centre polític està mort, i per tant, has de dir coses grosses per un costat o per altre. És veritat que estem en aquesta situació. No crec que tornem en els propers temps a una situació de polítics que semblaven tecnòcrates, que parlaven d'una manera que no se'ls entenia. I honestament, sense voler patologitzar la psicopatia, crec que connecta molt més dir el que molts pensàvem en el seu moment, que és que mazon. I és una persona problemàtica, psicòpata, no sé com dir-ho, que no dir va ser un error el que va passar.

Pots dir que és manipulador, pots dir que és cruel, pots dir que és agressiu, pots dir que té conductes abusives. I treurà un bitllet de 50 euros.

Sí, això jo ho trobo una cosa bastant lògica. Els estàs dient corruptes, eh? No, no, els estàs dient. No, no, et mous per la pela, no els estàs dient corruptes, els estàs dient. Tu et mous per un moviment que es diu Diners, que després s'ha demostrat que així ha estat, també us diré. Però. Bueno, vull dir que jo entenc el que vull dir. Ara, en seriu, Milei diàriament tuiteja zurdos de mierda, ha posat el centre de mira a cantants com la Lali Caixa i el Rui Pedro Sánchez. O sigui, atacant a membres de la societat civil de manera molt radical i molt persistent. I per tant, això a dir-li a un responsable polític que davant d'una cagada històrica ha fet una cosa molt greu, em sembla molt diferent que l'atac de Milei cap

a la societat civil. Oriol, jo crec que això té premi. És a dir, Javier Milei arriba a la presidència de l'Argentina perquè ell, com a comunicador i economista, es dedica a dir-les de l'alçada d'un campanar a televisions, a canals de YouTube, on sigui. Es construeix una popularitat envejable. S'arriba a aquell punt de construcció de personatge que la ciutadania entén aquest sí que diu les coses com són, aquest sí que no estalla, aquest sí que no sembla polític i, per tant. Guanya unes eleccions amb aquest caràcter. Crec que en el cas, per exemple, de Sílvia Oriol, d'Aliança Catalana, un dels principals elogis que se li fa en moltes sobretaules d'aquest país és aquesta senyora sí que diu el que nosaltres pensem. Moltes vegades, quan es parla del personatge polític Gabriel Rufián, el llenguatge que fa servir s'analogia al fet que no sembli un polític convencional. Marcial Aveda no hauria ensenyat mai un bitllet de 50 euros des del faristol del Parlament, això és un fet, això no crec que és incontrovertible, però això et construeix una popularitat. Gabriel Rufián, amb una comunicació política tradicional, amb un llenguatge polític tradicional, hauria estat el líder més ben valorat català a tot l'estat en les enquestes que fa la Vanguardia, per exemple? Segurament no. És una qüestió de construir-te el personatge amb unes formes que també, per mi, en els algoritmes és més fàcil que trobis. Aquesta és la pregunta. Llavors, què valorem de la política o del líder polític? És que no cal anar. No cal anar. Jo prefereixo valorar, no sé com dir-ho, el gruix i el forper. Jo soc molt antic, malgrat l'edat que tinc, soc molt antic i. No, però potser el que valorem és més l'honestedat i, al final, és que estàs sent honest, Gabriel Rufo. Jo crec que l'error està en anar-nos-en a maciar la vedra. És a dir. Mai és un error anar a maciar la vedra. No, no, no, no. Sí, sí. No, error temporal. Vull dir, que quedi que Gabriel Rufián és modern i Marcial Avedra és boomer, no? Boomer premium. Oriol Junqueras. És a dir, Oriol Junqueras no ensenyaria un bitllet de 50 al faristol del Parlament. Estic convençudíssim. I és coetani a Gabriel Rufián i company de partit. Només dic. És que fins i tot ni jutjo. Simplement dic que hi ha dues maneres i que una s'ha establert, la va impulsar l'ultradreta i hi ha qui li ha comprat el marc mental i les eines pensant-se que així podrà fer-hi front. El PSOE hi ha Òscar Puente també, vull dir que, i és ministre, que no es pot comparar, etcètera, etcètera, però que el que destila és això, i tant. Abans hi havia l'Alfonso Guerra, tampoc és tan diferent, o sigui, sempre hi ha hagut un cafet de dolent. Sempre hi ha hagut dolent. La qüestió és que totes aquestes tècniques, diguem, modernes, relacionades amb les noves tecnologies, amb els nous llenguatges, òbviament porten a un èxit polític, però penso que no hi ha cap necessitat i que pot portar a l'èxit polític igual si algunes línies no es traspassen. Però sí que la sensació, Pere, és que tothom ara necessita tenir com aquests dos tipus de polítics, no? Sí. Per exemple, el Partit Popular acaba d'anunciar segons i tercers a les llistes. Tania Tàpia, a veure.

Sí, doncs mira, es confirma el que ja era un rumor, de número 2 acompanyarà Feijó Cayetana Álvarez de Toledo, de número 3 serà Borja Semper, que ha vingut a ser en portaveu del partit. La més dura i la més moderat. Exacte, i a més en fan bandera, perquè en les fonts que envia el Partit Popular per anunciar aquests nomenaments, diuen que són dues persones molt diferents, recordem-ho, ella és, el que dius, un tarannà molt més moderat, ella de l'ala dura del partit, però diuen que el PP és un projecte ampli, on hi queden totes les sensibilitats, diuen que les diferències en el PP no es combaten, sinó que es respecten, diuen que ells no són el partit socialista, i defensen amb orgull, per tant, que dos perfils molt diferents, i que han fet trajectòries també marcadament diferents, acompanyin a Feijó en els llocs de sortida de Madrid. Recordem-ho, Cayetana Álvarez de Toledo va encapçalar la llista del PP per Barcelona el 2019, les eleccions de l'abril, aconseguint el pitjor resultat per al PP a Catalunya, 200.000 vots, només va treure un escó al seu, el de Cayo Netán Álvarez de Toledo, i ara, doncs, ja fa temps va fer el pas a la política espanyola, i ara, doncs, amb el millor reconeixement que ha tingut fins ara, que és de ser número dos pel PP a tot l'Estat.

Doncs ara ho comentarem això, i també el paper d'Òscar Puente, que per cert, ahir va anar amb el Marc Giró, després d'uns dies també de crítica per la promoció que han fet. En el qual feia broma que el tren no anava i s'apagaven els llums i era una aventura, això de Rodalies. Ara ho expliquem. Però abans, com tenim les carreteres? Clàudia Serra. Doncs mira, a l'àrea de Barcelona

a aquesta hora encara queda congestió, amb algunes aturades a les dues rondes i els accessos a la ciutat per la B23, esplugues cap a la Diagonal, la C58 a Montcada i la B20 a Santa Coloma, cap al nus de la Trinitat i fora de Barcelona. Retencions a la P7, sobretot en el tram del Papiol a Sant Cugat, sentit nord, i a la C17 a Centelles, en sentit vic, aquí per un vehicle avariat que talla un carril.

I pel que fa a la mobilitat, Maria Fernández Noguera? A Ferrocarrils de la

Generalitat hi ha diverses incidències. D'una banda, a la línia Barcelona-Vallès, els trens de la línia S1 passen menys sovint del que és habitual. Tenen una freqüència de 10 minuts entre les estacions de Sant Cugat, Centre i Terrassa, Nacions Unides, a causa d'una avaria a les instal·lacions a Rubí. De l'altra, a la línia Llobregat-Anoia, des del dimarts, que hi ha menys trens a les línies R5, R6, S8 i S3, a causa del despreniment en un túnel prop de l'estació de Gurnal. I per ara, no hi ha una previsió de quan podrà tornar la normalitat en aquesta línia. I a Rodalies destaquem el retard de gairebé una hora del primer tren de l'R11 que ha sortit de Barcelona cap a Portbou i les demores de mitja hora en alguns trens de l'R1, la línia del Maresme. Avui a l'agora de seguida

parlarem amb la ministra d'Habitatge, Isabel Rodríguez, però de què més estarem pendents? Redacció, Sílvia Solanes.

Doncs una informació que acabem de saber, hem trobat un volatail de mort al Ripollès. Anem a Girona, Fèlix Martín, bon dia. Hola, bon dia.

Si era un veí dolot de 72 anys acostumat a anar a buscar bolets, va sortir de casa i al matí va anar cap a Sant Joan de les Abadesses. La família va alertar que no en sabia res a la tarda. Es va iniciar la recerca amb un ampli desplegament, entre d'altres, amb una vintena de dotacions dels bombers. Al final, el van trobar mort a Sant Joan, als afores, a quarts de 12 de la nit, en una zona molt espessa de vegetació. Seria el primer boletai de desaparegut que han trobat mort aquesta tardor a Catalunya.

I fa una estona parlaves d'Òscar Puente, doncs bé, avui el ministre de Transport és al Palau de la Generalitat. D'aquí menys d'una hora té reunió amb Salvador Illa per accelerar el traspàs de Rodalies i abordar la situació de la xarxa. Redacció d'Informatiu, Joan Garcia, bon dia.

Bon dia. Una reunió que arriba al cap de 15 dies de l'aturada de maquinistes que el CEMAF va atribuir a falta de seguretat. Se n'espera una concreció de les pròximes inversions de l'entrada en servei dels nous trens de Rodalies, que estava previst que ho fessin aquest any i que últimament el Ministeri ja situa a la primavera de l'any que ve. I com queda el traspàs de l'ERU a la Generalitat arran de la convocatòria electoral. El govern havia dit abans de l'anunci d'eleccions que havia de ser aquest octubre.

I pendents també que Toni Comín recull aquest migdia la seva acta com a eurodiputat a Madrid. També dels detalls que es van coneixent sobre la vaga general de l'11N d'aquí tres setmanes. Avui s'explica el sindicat de llogateres. I també de l'Assemblea Educativa que denuncia atacs, insults i amenaces contra centres per la decisió de no fer colònies. Redacció Marjorado.

Sí. I en un missatge a X concreten que hi ha hagut pintades amenaçadores, llançament d'ous, pedres i altres actes contra centres i docents. Defensen que la discrepància no pot justificar la violència ni normalitzar les intimidacions. Diuen que no es pot deixar desprotegit el professorat i que la veu docent s'ha de respectar. L'Assemblea de Manresa també ha fet una carta adreçada als alumnes explicant els seus motius. Just ahir, 400 alumnes es van manifestar en contra a la capital del Bages. La lletra petita.

I cada dia a aquesta hora també analitzem la lletra petita de l'actualitat amb l'analista i divulgador Marc Vidal. Bon dia, Marc. Bon dia, Ricard. Dos anys després, el 84% de l'informe Draghi continua sense aplicar-se. Doncs sí, fa dos anys la Comissió Europea va encarregar a Mario Draghi, l'expresident del Banc Central Europeu, un pla per fer Europa competitiva davant els Estats Units i la Xina. El diagnòstic era clar, creixent poc, la productivitat fa dècades està estancada i les normes ens ofeguen. La recepta? Doncs 383 recomanacions i fins 800.000 milions d'inversió a l'any. Tothom el va aplaudir, però avui només un 16% s'ha aplicat del tot. Però la lletra petita ens diu on avança i on no. Avança en allò que Brussel·les pot fer sola, com el finançament, els tràmits. S'encalla en tot el que exigeix que 27 governs cedeixin poder. Tant és així que el mateix Draghi ha muntat un grup d'experts per desencallar el seu propi informe. Europa té el diagnòstic. El que no té és qui signa la recepta.

Pernil cuit, pernil dolç, pernil de llorc, en dient de diferents maneres. Però si està fet sense presses i amb matèria primera de la millor qualitat, es diu La Selva. La Selva, la marca del bon pernil.

L'Enigmarius, amb Màrius Serra.

Ahir, instalació industrial del regne vegetal era planta. Avui, dijous, un Animarius molt poètic. D'un vers tan tempestuós que em fa perdre peu.

De set lletres. D'un vers tan tempestuós que em fa perdre peu. Set lletres.

Per participar, registreu-vos al web catradio.cat barra Animarius abans de les 10 ben tocades.

El matí de Catalunya Radio.

Estrès per la feina, nervis per un examen, tristesa per una pèrdua. Són emocions normals de la vida que ens poden fer patir, però no són trastorns de salut mental. Identificar el que sentim és el primer pas per poder-ho gestionar. I si no te'n surts, demana ajuda. Perquè comprendre el malestar emocional també és cuidar la salut mental. Pacte Nacional de Salut Mental. Generalitat de Catalunya. Catalunya Radio.

Em passes les ulleres de prop amb aquesta pantalla tan petita, no hi veig de cap ull. Si et traguessis el cupó de l'11 de l'11 de l'11 dels ulls. No, que si em toca el premi d'11 milions d'euros o un dels 11 premis d'un milió, no vull que em reconeguin. Nena, però si a casa només hi som tu i jo. Però hi ha finestres.

Si no vols que et reconeguin perquè t'has fet milionari, ves en compte que arriba un premi d'11 milions

i 11 premis d'un milió. Sorteig 11 de l'11 de l'11. El sorteig de l'11 que més premis milionaris dona. Ja a la venda.

11. Ben jugat. Juga responsablement i només si ets major d'edat.

Amb el gran sorteig d'aniversari del Club Capravo, guanya un dels tres viatges valorats en 3.000 euros cada un. El destí el tries tu. Participa i amb compres a partir de 30 euros escaneja en el QR de la botiga. Molta sort! Vols estalviar amb mi? Capravo.

Sota el sol del Mediterrani neix el cava Jaume Serra, elaborat mitjançant el mètode tradicional, el mateix amb què s'elabora el xampany. Cava Jaume Serra, qualitat amb caràcter mediterrani. Jaume Serra. Quan arriba el moment de pensar en regals d'empresa, la resposta és tan clara que gairebé es canta sola.

Per agrair el meu aquí, lotsdenedal.cat. Per sorprendre els meus clients, lotsdenedal.cat. Aquest Nadal la solució és lotsdenedal.cat. Entra al nostre web i descobreix l'ampli catàleg d'Arco Gourmet, farcit de productes de proximitat que us hem preparat.

Lotsdenedal.cat. Octubre, 50.000. Noviembre, 50.000. Diciembre, 50.000. Intero.

Ara, Premi Extraordinari d'EuroDreams. 50.000 euros al mes durant 30 anys.

Loterías et recorda que juguis amb responsabilitat i només si ets major d'edat.

La nova novela d'Esther Invernón, Després de tu, ja és a les llibreries. Hi ha vincles que sobreviuen a la mort, però no als secrets. La Laura i la Raquel són bessones, idèntiques per fora, radicalment diferents per dins. Però un secret del passat ho capgirarà tot. Esther Invernón, l'autora de L'èxit, ningú ens va dir que seria fàcil publicar Després de tu.

Al matí de Catalunya Ràdio, Ricard Tostrell.

A l'àgora, València Puig, amb Jofre Llumbar, Oriol Marc i Pere Rossinyol. Avui volem parlar també d'un tema que està afectant a molta gent, concretament a 163.000 persones nacionalitzades a l'anomenada Llei de Nets. Parlem ara amb un afectat d'aquesta llei, que és l'Ariel Mulqui. Ariel, què tal? Bon dia, buenos días. Sí,

bueno, realmente en este momento es un momento de total indignación con lo que está sucediendo con. Con el voto de nosotros, ciudadanos españoles que estamos en el exterior, como habrán oído los autos del Supremo, que realmente son sorprendentes en este momento, cuando exigen documentación, demostraciones, para quienes realmente ya somos ciudadanos, ¿no es cierto, Ficar? Sí.

O sea, usted es argentino, es ciudadano también español, ¿por qué es nieto de un exiliado?

Claro, tienes que recordar que en el 2007 se aprueba la Ley de Memoria Histórica. Donde se acogen una serie de hijos, nietos y descendientes. Y en el 22, nuevamente, las Cortes Generales, el Senado de España aprueban la Ley de Memoria Democrática. Esto es importante aclararlo también porque. Se trata de políticas públicas, ¿no es cierto? Se trata de políticas de la memoria. Se trata de también que todos los representantes del pueblo español han votado esta ley. Eso tiene que quedar claro. Han votado esta ley, la han aprobado. Y se ha publicado en el Boletín Oficial del Estado y como una pequeña parte de esa ley había una disposición adicional que nos otorgaba la ciudadanía. Esto lo explico para que se entienda que es un programa mucho más amplio que un simplemente otorgamiento de ciudadanía. Es decir, es un programa de memoria, de justicia, de verdad, de reparación, de garantía, de no repetición, que entre eso, como una disposición adicional, octava, se buscaba la ciudadanía de hijos, de nietos y descendientes.

Por eso es realmente confuso cuando se habla de ley de nietos. Es ciudadano español, le va a llegar la información electoral, entiendo, pero no podrá votar.

Esa es la incertidumbre en este momento, porque ¿qué es lo que dice el Tribunal Supremo ahora? Que luego de la sanción de la ley en 2022, se emite casi inmediatamente una instrucción para que el Poder Ejecutivo justamente tenga las indicaciones a través de las cuales seguir esta ley, seguir. Poniendo en práctica la legislación de esta ley de memoria democrática, ¿no es cierto? Y en esa instrucción se habla de una presunción de exilio para quienes salieron de España entre el 36 y el 55. Claramente, una instrucción claramente muy acertada por parte del Ejecutivo, porque entre el 36 estamos hablando de plena guerra civil y entre el 55 estamos hablando del primer franquismo, la parte más oscura de la versión, la parte más oscura de la historia de España, ¿no es cierto? Entonces, ese periodo de las personas que salieron del país se presumían exiliados, ¿no es cierto? Entonces, No necesitábamos nosotros como nietos presentar ningún tipo de documentación extra, porque con la salida, por ejemplo, en el caso de mi abuelo en 1951, el exilio ya estaba acreditado por el simple hecho de la fecha, así que está fechada en su pasaporte. Ahora, qué es lo que pasa? Qué es lo que pide el Tribunal Supremo? Pone el ojo justamente en ese grupo. El grupo que es justamente el más probable del exilio, ¿no es cierto? ¿Qué pensaban que venían a hacer nuestros abuelos entre el 36 y el 55 a visitar Argentina?

Salvarse, salvarse, salvar su vida. Y claro, exactamente, venían huyendo, en el caso específico de mi abuelo, que también lo dice muy claramente la ley por razones de creencia. Mi abuelo era protestante, era evangélico y la persecución era total. Tanto durante la guerra civil como en el franquismo. ¿Y usted, Ariel, quería votar? ¿Por qué? Claro, a ver. Tanto mi derecho a la ciudadanía como mi derecho al voto siempre han sido una suerte de lucha a seguir desde que he nacido, desde hace 35 años. Imagínate que la ciudadanía española es algo que lo tengo en mi sangre desde el momento de. De nacer y de compartir con mi abuelo. Y justamente el voto, justamente el voto es también ese momento tan simbólico de recuperar un valor como los valores de la democracia, ¿no es cierto? Pensando que mi abuelo huyó con 24 años sin siquiera haber votado nunca en España. Entonces, ¿te imaginas la emoción para nosotros, los nietos del exilio, poder ejercer ese derecho?

O sea, sería volver un poco la dignidad a su abuelo, ¿no? La historia de su abuelo.

Pero claro, seguramente han sido momentos muy duros. Ellos han encontrado refugio aquí y nosotros después hemos sido los encargados de avanzar con esta lucha.

Ariel Molquí, gràcies per acompanyar-nos i sobretot per llevar-se d'hora, per llevar-te d'hora, per alimentar-te temprano per nosaltres. Gràcies.

Bueno, gràcies, Ricard, un gusto hablar con vos.

Com dèiem, és una de les notícies del dia, el Constitucional que va donar ahir un cop de porta pràcticament definitiu perquè descendants d'exiliats puguin votar en aquestes eleccions del 29 de novembre. De seguida ho comentem també a l'Agora, amb Alicia Puig, amb Jofre Llumbar, amb Oriol Marc i Pere Rosinyol, i també amb la ministra d'Habitatge que ja ens acompanya, Isabel Rodríguez. Bon dia, buenos días. ¿Qué tal? Bon dia. ¿Qué le parece lo que escuchábamos y lo que ha pasado en estas últimas horas?

Bueno, creo que con este testimonio se sintetiza bien todo lo que está ocurriendo, que es un partido popular y una extrema derecha determinada a generar ciudadanía de primera y de segunda en el avance de los derechos sociales, pero también en el ejercicio básico democrático, que es el derecho al voto, distinguiendo entre unos nacionalizados y otros. Nosotros, la posición del gobierno es clara, esta ley protege la ley de memoria histórica nacional, a estas personas como Ariel, a su derecho al voto, y es el planteamiento que está sosteniendo el gobierno.

¿Diría usted que van de esto, las elecciones del 29 de noviembre? ¿Van de democracia o no democracia? ¿Van también de inmigración? ¿Van de vivienda? ¿Van de pensiones? ¿Qué hay en juego? Sin duda, el modelo de sociedad

para nuestro país, para Cataluña, para el futuro, para nuestras vidas, va de esto. Es quizás una de las citas electorales más importantes de los últimos años. Nos jugamos la democracia cuando hay partidos políticos que cuestionan algo tan básico como el derecho al voto o que cuestionan el propio sistema electoral, que fue una de las primeras acciones al convocarse las elecciones por parte del señor Feijóo, cuestionar el derecho a voto a través del correo, que es una manera de facilitar el voto a las personas que se encuentren trabajando, se encuentran fuera de su lugar de residencia para poder ejercer ese derecho y sin ninguna duda se cuestiona el estado del bienestar. Ayer tenían aquí a su aliado al otro lado del océano también, en este caso. A mi ley defendiendo su motosierra, que no es ni más ni menos que recorte de nuestros derechos. Es un presidente que allí ha recortado el salario mínimo un 40%, cuando aquí nosotros lo que estamos haciendo es una apuesta por el incremento del salario mínimo interprofesional ya en más de un 66%. Es una política de recortes que afecta a la población mayor de nuestro país, como es la apuesta por el recorte en las pensiones, que es lo que están planteando.

¿Va también de esto, estas elecciones, de responder a este estilo de hacer política?

Va de convivencia y de respeto. Yo no voy a entrar a valorar esas palabras porque creo que se califican por sí solas, pero se da la paradoja de que cuando el Partido Popular está en la oposición insulta y solo confía en la ausencia de insultos y ellos serán el próximo gobierno. Así que yo espero que puedan seguir insultando los próximos cuatro años.

A todo esto, ministra, estamos viendo protestas de jóvenes en todo el mundo. ¿A qué cree usted que responden estas protestas?

Bueno, el cambio y el desafío al que nos enfrentamos los españoles el 29 de noviembre es un desafío global. En estos momentos lo que se está planteando en todo el mundo son bases democráticas que tienen que ver con el crecimiento y el desarrollo, sin duda, pero que también tiene que ver, como decíamos al principio, con la democracia. Que sean los tecnoligarcas los que marcan elecciones o los que controlan con el poder del dato y el dinero nuestras vidas, Es sin duda un cambio trascendental y hay democracias consolidadas que están haciendo esa apuesta de control desde los tecnoligarcas o que estemos ante un desafío como el cambio climático. Recientemente ustedes lo vivían. Con dureza en las últimas inundaciones o los vecinos valencianos o este verano con los incendios y que haya dirigentes públicos responsables políticos que nieguen esa evidencia y poco menos que nos traigan tesis terraplanistas pues forma parte de ese desafío y yo que hay una generación de jóvenes que se cuestionen estas posiciones y que apuesten por un mundo en paz ante las guerras sucesivas que hemos visto en los últimos años, que apuesten por la consolidación de sus derechos o por el combate al cambio climático, creo que es positivo.

Pero hay mucha frustración entre los jóvenes también, ¿no? Ven como la institución, por ejemplo, no protege del todo sus vidas o sus proyectos, ¿no? ¿Qué le dice a usted a estos jóvenes? ¿Por qué tiene que seguir confiando en el proyecto que gobernaba España hasta ahora?

Porque sin duda la respuesta está en la política. Es la política la herramienta que tienen los que no tienen otros poderes, los que no tienen grandes empresas tecnológicas, los que no tienen el poder del capital en la banca, los que no tienen otros poderes, lo que tienen es el poder de su voto. Y yo creo que es muy importante que la generación de jóvenes en nuestro país se comprometa con el estado democrático y con la política y comprometerse con la política es cuestionarla sin ninguna duda pero es también saber valorar a través de los hechos constatables en qué lado está cada uno y yo lo que le puedo decir a esos jóvenes es que nosotros representamos a un gobierno que ha trabajado y que ha sentado las bases en la constitución de ese derecho a la vivienda que quedaba reflejado en el marco constitucional en nuestro país y abandonado durante muchos años que ha hecho un esfuerzo sin precedentes en recursos, que está regulando el mercado del alquiler, que está dando ayudas a aquellos que lo necesitan, frente a una derecha y una ultraderecha que en el caso más sangrante de esta crisis, como fue un desahucio de una persona octogenaria, pues optaron por mantener esa vergüenza para el conjunto del país en lugar de dar una respuesta y un apoyo a lo que se estaba proponiendo en el Parlamento.

Bueno, pero llevan ocho años gobernando y en ocho años de mandato la crisis de la vivienda se ha agravado, se ha complicado más la situación, ¿no? ¿Por qué ahora sí que van a arreglarlo?

Bueno, hemos estado trabajando durante estos ocho años. Por ejemplo, la primera decisión que adoptó el gobierno de Pedro Sánchez fue pasar de contratos de tres años a contratos de cinco y siete años para dar estabilidad. En el alquiler. Hoy yo como ministra puedo trabajar con nuevas herramientas porque en el año 23 se aprobó una ley, la ley de vivienda, que nos ha permitido, por ejemplo, aquí en Cataluña, tener congelados los precios y dar estabilidad y tranquilidad a los inquilinos al tiempo que también favorecemos a aquellos propietarios que deciden bajar el precio a través de bonificaciones fiscales. Donde desembolsar esos grandes capitales y, por tanto, donde no podíamos competir con nuestros salarios. Y lo que ha sucedido también en estos ocho años es que no hemos contado con administraciones, como es el caso en Cataluña, que sí que están de la mano del gobierno de España para poder actuar más rápido, mejor y más coordinados. Por otro lado, hemos tenido administraciones públicas, como pueda ser la Comunidad de Madrid, donde en lugar de poner coto a los pisos turísticos ilegales que están dañando el derecho a la vivienda, lo que hacen es propiciar que sigan en esa ilegalidad. Y después hemos tenido una dificultad que quedó a los ojos de toda la sociedad española y es lo que hemos estado intentando remontar estos tres años y es que para hacer algunos cambios, para hacer algunas regulaciones, necesitamos una mayoría parlamentaria que no hemos conseguido hacer porque hay posicionamientos de derechas en el Congreso, que en ocasiones también nos apoyaron a nosotros, como es el caso de Junts, y que no han querido estar de este lado, del lado del derecho a la vivienda, y por tanto necesitamos una mayoría más amplia para poder hacer esos cambios en el futuro.

¿Este gobierno en estos cuatro años se ha vuelto más de izquierdas en materia de vivienda?

No sabría responderle a esa pregunta. Creo que la política de vivienda, sin duda, tiene una parte ideológica. Y es la de contemplar o no la vivienda como derecho o como activo financiero. Y ahí yo lo que lamento es que la derecha en nuestro país sea quizás la excepción en Europa. Yo he escuchado a la presidenta de la Comisión Europea, la señora von der Leyen, hablar del derecho a la vivienda y de que hay que luchar contra la especulación y lamentablemente el señor Feijó nos habla de las pizzas. Ahí sí puede haber una diferencia ideológica, pero fundamentalmente lo que hace falta para solventar el problema de la vivienda es ponernos manos a la obra, nunca mejor dicho, destinar más recursos para la construcción de la vivienda pública protegida para siempre y regular el mercado al tiempo que ayudamos a las personas. Y eso lo hemos hecho con mucha más determinación estos años, sin ninguna duda, porque, como usted bien indicaba, la crisis se ha ido acentuando en los últimos años, especialmente después de la crisis del COVID.

Ayer, Alberto Linfeijo, líder del Partido Popular, dijo que para ocupar solo es necesario el ticket de una pizza.

Hay propietarios con miedo, porque si un ocupa entra en tu casa con un papel de haber pedido una pizza, ya nadie le puede sacar hasta dentro de varios años. ¿Qué le parece? Que a mí lo que me da

miedo es que el principal partido de la oposición y quien lo dirige, ante el principal problema de los españoles, no tenga más propuesta que un bulo. Lo primero que tengo que decirle a los oyentes es que esto es mentira. Que ningún juzgado atiende a un ticket de pizza para impedir un procedimiento que tenga que ver con un allanamiento o una usurpación. En ningún caso. Es un bulo. Y lo que denota es que este señor no sabe explicar a los españoles, a las españolas, a los catalanes y a las catalanas por qué se niegan, por ejemplo, a la bajada del 4% del IVA para la VPO que estaba en el Real Decreto Ley que se votó en el Congreso de los Diputados. O por qué no está de acuerdo con las deducciones fiscales a inquilinos que les ahorraría hasta un mes al año de sus mensualidades de la renta del alquiler, o por qué no quiere que le bajemos o bonifiquemos a los propietarios que bajan el precio del alquiler, o por qué no quiere regular el fraude de los alojamientos turísticos o de temporada. Todo esto es lo que no quiere explicar. Y entonces se va al chascarrillo, que es lo de menos, cuando no al bulo, que yo creo que ya empieza a ser más peligroso cuando se trata de dirigirse a los españoles en un tema tan importante como este. Ayer el Partido Popular

le pidió a usted, por escrito creo, en el PSOE, un cara a cara sobrevivienda entre usted y Juan Bravo. ¿Aceptará este cara a cara?

A mí me encanta debatir. Además, lo he hecho muy poco con el señor Bravo porque no se ha prestado a ello. Yo lo que celebro es que empiecen a tener un portavoz de vivienda. Cada semana me preparan un plan de vivienda distinto que yo estudio con atención. Que tengan un portavoz definido es una buena noticia. Tenemos en las próximas semanas un debate estupendo en el Congreso de los Diputados y, por supuesto, el Partido Socialista está a disposición de los medios de comunicación como prevé la norma electoral para acudir a cuantos debates sean necesarios. Pero un cara a cara con Juan Bravo, ¿usted lo aceptaría? Yo acepto debatir con el PP. Vamos a proponerlo nosotros.

Vamos a proponerlo ahora en el Partido Popular. La ministra dice que está dispuesta.

Decía que es un debate ganador. Porque cuando me he referido a las comunidades autónomas, hoy las comunidades autónomas, en la mayoría de los casos en nuestro país, están gobernadas por el Partido Popular. Y por tanto, no es tanto un debate del gobierno a la oposición, sino un gobierno de la acción a la inacción. Porque el Partido Popular es la inacción en materia de vivienda. Yo he intentado alumbrar los pisos turísticos ilegales en toda España. Y el señor Moreno Morilla, que es del Partido Popular, lo que ha hecho es recurrirlo al Tribunal Supremo para decir que era su competencia. ¿Y ahora qué? La ciudad de Sevilla tiene la mitad de su barrio antiguo en alquiler turístico. Aquí en Cataluña se están ejerciendo esas competencias tanto por parte del president Illa como por parte del alcalde. En la Comunidad de Madrid yo he limitado la llegada de capital extranjero. Que venía a obtener una casa de medio millón de euros a cambio del permiso de residencia. Ese permiso no le preocupaba al Partido Popular, pero la señora Ayuso se ha ido a llamar a los inversores de Miami que vengan a comprarse Madrid por manzanas. Aquí el Parlament catalán está intentando regularizar y parar esa compra especulativa. Esta semana hemos aprobado una importante inversión, especialmente para Cataluña, en el caso de Cataluña 120 millones de euros mensuales, para poder construir más vivienda, para poder comprar vivienda vacía y ponerla en alquiler asequible. Y ayer Ayuso ya se despachó diciendo que lo va a llevar a los tribunales, siempre en contra de lo que es bueno para la gente, y hoy en este caso para los catalanes. Pues será un debate maravilloso.

Pero mientras tanto, ¿qué, ministra? Porque me está hablando de cosas que son lentas, que requieren su tiempo. Hace tres años, por ejemplo, Sánchez prometió disponer de 184.000 viviendas de alquiler asequible. No sé cuántas están disponibles ahora mismo.

Pues ahora mismo están movilizadas en construcción o pendientes de entrega, algunas de ellas entregadas, yo misma he entregado esas llaves, muchas de ellas aquí en Cataluña, en torno a 120.000. Pero lo más relevante en este debate es no engañar a la gente, la construcción es un problema de tiempos. Que desde luego hay que mejorar, y ahí está nuestro plan también para construir más rápido a través de la industrialización, un plan que requiere del reforzamiento del sector de la construcción, y yo doy cuenta de cómo nos encontramos un país en el año 2018 que apenas construía vivienda protegida, estaban en los límites históricos, en lo que nos dejó el señor Rajoy en materia de financiación y de licitación pública de vivienda protegida, y cómo hemos conseguido reactivar ese sector y estamos ya en los mejores datos desde el año 2014. O cómo teníamos un sector completamente abandonado, el de los trabajadores de la construcción, y ahora es un sector que aporta crecimiento a España, se han generado en torno a 400 empleos y hemos logrado construir en total más de 900.000 viviendas en estos últimos años activando el sector de la construcción. Queda mucho por hacer, sin duda. Cataluña y España es un país en crecimiento y eso requiere también de una política pública de vivienda que vaya a mejor ritmo. Para eso necesitamos acompañar al sector de la construcción. Por ejemplo, usted se ha referido antes a ello y no he hecho mención, con la regularización de las personas migrantes. Hoy escuchaba entre las propuestas después de la pizza del señor Feijo que él quería que hubiera 500.000 trabajadores más en la construcción. El sector de la construcción llevaba años reclamando al Partido Popular la regularización de los trabajadores migrantes para que pudieran estar en el sector de la construcción y se ha negado a ello. Hemos sido nosotros los que hemos propiciado esa regularización y tenemos hoy a trabajadores con más derechos también levantando nuestras casas.

Déjame ponerle un ejemplo práctico, un caso práctico, para entender también dónde se sitúa el gobierno español y la propuesta del PSOE. Hace unos días contábamos en este programa que Blackstone prioriza vender los 400 pisos de alquiler social que tiene en Cataluña en vez de renovar esos alquileres sociales. En un caso así, ¿cómo debe actuar la administración?

Bueno, estamos actuando. Primero, el drama fue que eso fuera posible y que estos grandes fondos se quedasen y descapitalizaran el parque social. Eso es algo a lo que ya hemos puesto coto. Entre las cosas que se aprobaban en ese Real Decreto que hoy están en vigor es evitar que se puedan producir esas compras en estos momentos. Es garantizar que el parque público es protegido para siempre. Son grandes consensos sociales, como decía antes, a los que solo falta apuntarse al Partido Popular. Y nosotros, con las herramientas que estamos poniendo en marcha, ayer sucedió. Ahí sucedió en País Vasco, también lo ha propiciado aquí el gobierno de Illa. Lo que hemos hecho es coger esos recursos que están en el ámbito de los fondos para traerlos a las administraciones públicas con la compra de esas viviendas para garantizar la estabilidad de esas personas inquilinas.

¿Hay alguna forma de mantener a raya los fondos buitres sin la solución que sea pagarles dinero público?

Cualquier expropiación requiere de un justo precio. Aquí lo relevante es que, de momento, les hemos impedido continuar con el negocio. De hecho, ya se está viendo una reducción de este tipo de inversiones en nuestro país y eso es una muy buena noticia. Yo hago un llamamiento siempre a las inversiones buenas. ¿Cuáles son las inversiones buenas? Aquellas que saben que pueden estar aportando a la sociedad un beneficio social al tiempo que reciben un lucro limitado o actúan sin ánimo de lucro. Cataluña es un buen ejemplo. Que ha estado recogido también en las normas que hemos llevado al Congreso de los Diputados. Aquí existe un ecosistema empresarial que tiene que ver con esos proveedores sociales de vivienda, que tienen viviendas a precios asequibles o viviendas sociales que coordinan con las administraciones públicas de manera colaborativa estos parques públicos y que han sido contemplados en la norma que llevamos al Congreso de los Diputados. No solo en el reconocimiento de sus derechos o de sus ventajas a través de ayudas, como hemos puesto también en el Plan Estatal de Vivienda, sino incluso con recursos adicionales, con un fondo de hasta 400 millones de euros que hemos implementado ahora para acompañar a esos proveedores con esos fondos para que puedan seguir construyendo vivienda social.

Estamos hablando de medidas temporales. ¿Qué medidas estructurales se están planteando?

La de la consolidación del parque público, la de protegerlo para siempre, la de la regulación del mercado en términos de protección de las personas. No es la primera vez que se regula el mercado. En la anterior crisis económica, cuando se reguló la situación de esa crisis de vivienda, lo que se optó fue por salvar las estructuras financieras, por salvar a la banca, al tiempo que se desahuciaban a las familias. Hoy la respuesta que está dando este gobierno es exactamente la contraria. Ha sido recuperar ese patrimonio del Banco Malo, la antigua Sare, para ponerlo a disposición de la gente a través de una nueva entidad, Casa 47, y en el caso de Cataluña hacerlo de forma colaborativa también con su gobierno.

¿Y hay que regular más los mercados? Por ejemplo, pienso ahora en la energía, que también es algo básico para la vida de las personas.

Sin ninguna duda, si algo se ha demostrado en esta crisis es que el mercado por sí solo no funciona y que cuando hablamos de derechos solo lo público lo garantiza. No hemos dejado la sanidad. Al albur del mercado. No hemos dejado la educación de nuestros hijos a la libertad del mercado. ¿Por qué dejamos nuestro techo a la libertad del mercado? Por eso hemos repetido distintas crisis de vivienda, cada una con sus matices, sin haber consolidado el derecho. Usted me preguntaba qué es lo sustancial, qué está cambiando. Primero que tenemos una ley que reconoce ese derecho y que da respuesta al marco constitucional que no se había hecho en 45 años. Y que para garantizar ese derecho sabemos que se necesitan de muchos recursos públicos y de una infraestructura que será el parque público de vivienda que aloje ese derecho. Esto es lo estructural y lo que ha cambiado en los últimos años.

Déjame que le pregunte por los decretos Mari Carmen. ¿Cómo fue la negociación con Junts durante la semana previa a la no aprobación y después la convocatoria de elecciones? Pues fue bastante mejor la negociación que la votación. ¿Iba bien la negociación?

Sí, yo creo que perdieron una gran oportunidad, lo dije en la tribuna del Congreso de los Diputados, creo que perdieron la oportunidad de decirle a los catalanes que son útiles, que ellos están aquí para pensar en su gente, para resolver sus problemas y sin duda Cataluña, como el conjunto de España, sufre el problema de acceso a la vivienda. Es verdad que Cataluña tiene una parte que ya está regulada y que se beneficia de esa norma que llevamos al Congreso, por ejemplo, esa persecución del fraude en alojamientos de temporada o de habitación o esa limitación y congelación de precios ya está en vigor en Cataluña, pero había otras reformas como esa rebaja del 4% para construir vivienda protegida muy demandada por el sector económico de la construcción en nuestro país y que yo no entiendo por qué Junts no aceptó. ¿Pero qué pasó? Bueno, pues esa explicación creo que tienen que darla ellos. Trataron de darla en tribuna, a mí no me convencieron, no sé si han convencido a los catalanes.

¿Pero ustedes estaban de acuerdo en lo básico de ese decreto, de esos dos decretos? Y algo pasó de un día para otro y votaron que no.

Así es. La explicación pública que dieron tenía que ver con temporada de habitación que, como digo, no afecta a Cataluña y no recuerdo ahora cuál era el otro matiz que sacaron en tribuna, pero yo creo que lo que queda en evidencia es que han perdido la oportunidad relacionada con los desahucios, donde además ellos nos propusieron también alguna fórmula como la enervación que fue asumida. Yo creo que lo que, o la protección del pequeño propietario en el impago de rentas, que fue algo que fue protegido también en este Real Decreto y que habíamos trabajado con ellos, yo lo lamento mucho. Y bueno, ahora quien tienen que hablar son los catalanes y las catalanas y espero que lo hagan con fuerza en las urnas. Usted dijo que no eran

Vox ni Partido Popular, Junts. Insistió en esto.

Yo creo que es así. Y creo que han hecho una contribución a lo largo de esta legislatura de sostenibilidad de un gobierno que ha permitido avanzar a Cataluña en su conjunto. Hemos hablado de derechos sociales, pero qué decir de la economía, de las nuevas oportunidades para el desarrollo económico de Cataluña con este gobierno. Le ha ido muy bien con Pedro Sánchez y Junts, ha estado colaborando hasta antes de ayer, por resumirlo, en este gobierno. Bien que lo lamento, por eso digo que ahora los catalanes tendrán que manifestarse y si yo le tengo que pedir algo a los catalanes en estos momentos es que apoyen con fuerza a los socialistas catalanes, al PSC, para las próximas elecciones, para obtener más diputados en el Congreso y que no tengamos que depender de otros siete diputados.

Pero tendrán que depender, supongo, de. De otras formaciones para hacer la mayoría. Y en esas formaciones, usted, a nivel más personal y político también, ¿cree que sería importante retomar relaciones conjunts para no romper esa mayoría?

Yo creo que todas las relaciones de quienes creemos en la democracia y quienes no queremos un retroceso para Cataluña y para España son importantes. Y sin duda el abrazo que escenificó Ayuso con Milei en el día de ayer y el estrechar la mano que hace cada día Feijóo con Abascal merecen la reprobación de todos los que no queremos el retroceso para nuestro país y para nuestras vidas. Y por supuesto que cuando pase la cita electoral habrá que hablar, pero de momento. Yo lo que les pido a los ciudadanos es que voten con fuerza por el progreso, por el Partido Socialista, para, aunque sigamos hablando con todos, no depender tanto de esas mayorías.

El reto será cómo acordar algo con Podemos y con Junts, que parece que son dos visiones de la realidad, dentro de ese pluralismo que usted defiende. Por eso necesitamos algunos votos más. Ya lo entiendo. Isabel Rodríguez, ministra de Vivienda, muchas gracias por acompañarnos. Buen día, muchísimas gracias.

El matí de Catalunya Radio. Tot seguit sentim les

novetats que ens porten els amics del Corte Inglés. Bon dia. Hola, bon dia.

Benvinguts als 8 dies d'or del Corte Inglés. Només fins al 8 de novembre tens una selecció d'articles de les teves marques preferides per la llar, amb fins a un 30% de descompte. Arriba la tardor i ve de gust estar-se a casa hores i hores. Ara tens una selecció de mobles al 30% de primeres marques, com el corte anglès, Roca, Cosmic, Natuzzi, Bow Concept i una selecció d'aparament amb el 30% de marques com Vista Alegre, Shot, Bra, Conricon, BMF i altres. Per al descans, el 40% de descompte en una selecció de models de matalassos de les principals marques com Flex, Picolin i altres. Si compres el canapé o base elèctrica de la mateixa marca, un 20% adicional de descompte en matalàs i base. I per acabar, tens un 30% de descompte en articles seleccionats de tèxtil de marques com Bassols, Flex, Picolin, Yves Delorme, Hugo Boss i Graziosa. Tan sols fins al 8 de novembre. Vinar als 8 dies d'or del Corte Inglés a la botiga Web i App. I recorda que totes les llibreries del Corte Inglés estan adherides a la campanya Fas 6 anys, tria un llibre, impulsada pel Gremi de Llibreters de Catalunya per fomentar la lectura entre els infants. Doncs res més per avui. Així que adéu-siau i fins demà.

Estrés per la feina, nervis per un examen, tristesa per una pèrdua. Són emocions normals de la vida que ens poden fer patir, però no són trastorns de salut mental. Identificar el que sentim és el primer pas per poder-ho gestionar. I si no te'n surts, demana ajuda. Perquè comprendre el malestar emocional també és cuidar la salut mental.

Bonpreu i Esclat. Soc l'Aida, de Carglass.

Ho sabies que demanar la teva cita online és molt senzill? Entra a carglass.es, introdueixes la matrícula, escols el taller més a prop teu, dia i hora i llestos, reserva feta.

Sabies que, per reduir el colesterol alt, és important triar bé? I aquí hi ha una cosa clau, l'eficàcia dels esterols vegetals, uns dels responsables de la baixada dels nivells de colesterol. Per això, Danacol conté una combinació única d'esterols vegetals amb la màxima eficàcia demostrada. Així que, si has de triar, tria eficàcia. Tria Danacol. Al Pirineu i les Terres de Lleida

vivim la tardor d'una manera diferent. Ens agrada córrer, pedalar o volar, però també aturar-nos a connectar amb el paisatge i el patrimoni. Tot i saber d'on venim, cada any els sabors i els colors de la terra ens tornen a sorprendre. Una terra cuidada és una terra que et cuida. Ara Lleida. Patronat de Turisme. Diputació de Lleida.

El Matí de Catalunya Ràdio. Ricard Tostrell.

Avui a l'àgora del Matí de Catalunya Ràdio, el periodista Jofre Llombart, l'experta en polítiques urbanes Alicia Puig, el subdirector del Nació Oriol Marc i el periodista i soci de la revista Alternatives Econòmiques, Pere Rosinyol. I amb ells comentarem també aquesta entrevista amb la ministra d'Habitatge. Després tindrem avui a parlar de la Llei de Nets, perquè també sentíem un cas molt concret, que fins ara per cert no havíem sentit gaires històries, per tant també és interessant posar-ho sobre la taula. Alicia, què t'ha semblat la conversa i l'entrevista amb la ministra?

M'ha semblat interessant, tinc algunes reflexions. La primera, aquest cofollisme per part del Partit Socialista d'explicar que s'ha avançat moltíssim, que s'ha fet coses estructurals, els juga clarament a la contra. I s'equivoquen si pensen que, ella menciona les protestes a França que estan passant, en aquest cas aquí la vaga general de l'11 de novembre, les acampades que hi ha a les principals ciutats espanyoles, no van tan bé contra ells. Llavors, crec que hi ha una cosa evident i és que el problema de l'habitatge és el principal problema que tenim actualment en aquest país i que el Partit Socialista, després de vuit anys, els canvis que ha fet són molt tímids. Jo sé que ells es poden explicar que és per les majories parlamentàries, tal, no sé què, i hi ha un punt de veritat. Ara, hi ha un punt que no és així. Hi ha un punt en què el Partit Socialista ha vist en aquests anys. I veu de cara al futur que es necessita una radicalització major a l'hora d'intervenir al mercat. Perquè quan parlem d'intervenir al mercat és un concepte tan abstracte. Què vol dir intervenir al mercat? Suposo que vol dir que passi el que ha passat aquí a Catalunya, que és que es regulin els preus dels lloguers. Per exemple, això és posar un tope al mercat. Però què tenim, i això el Partit Socialista no ho explica mai, una llei que no s'està complint.

Des de fa 3 anys que està en vigor, només s'han posat 12 multes, em sembla, o 10, a gent que s'assalta aquesta llei. Per tant, les lleis que no tenen multes no s'apliquen. Per tant, la principal intervenció del mercat que tenim ara actualment a Catalunya és feble. Segona cosa, ella mencionava la Casa 47, que és aquesta plataforma de pisos públics de pisos de la Sareb. És una plataforma que no té pisos públics a les grans ciutats. Per tant, neix coixa. Neix coixa i amb una mala col·laboració amb la Sareb i amb un mal desplegament d'aquesta potència. Ella mencionava avui que dels 180.000 pisos promesos ja estan en marxa 120.000. Clar, tu li preguntaves a Entregats, en marxa. En marxa. A mi m'agradaria veure'ls on estan i on són perquè de moment no s'està traslladant. I, finalment, hi ha un tema que no hem parlat, que és que ara mateix un dels canvis profuns, entre cometes, que es podria donar al mercat de l'habitatge és que s'aprovés el segon decret Mari Carmen. Us en recordeu aquell decret que el que establia era la renovació automàtica dels contractes de lloguers i les indemnitzacions en casos que no hi hagués una justificació per la qual no renovaran el contracte. Això la ministra no ho ha explicat, però. Ens arriba que hi ha gent del seu govern que no vol que s'aprovi aquest segon decret i, per tant,

no està clar quines són les negociacions que estan fent actualment amb el PNB per dur a terme. Per tant, perdó que m'estic allargant. La meva reflexió és si el Partit Socialista no veu que en el futur hi ha d'haver-hi una radicalització de les seves mesures per donar solució al problema de l'habitatge i això vol dir. Una facilitació de la llei d'expropiació. Com ara mencionava la ministra, ara és pràcticament, a la gent d'esquerres li agrada omplir-se la boca d'expropiació. Expropiar és pràcticament impossible. Has de pagar preu de mercat i has de justificar de manera molt clara per què necessites expropiar aquell bloc i no un altre. Per tant, si no comencem a tenir mecanismes en el qual es pugui donar una redistribució, però cap a l'Estat i cap a la classe treballadora d'aquests habitatges, les revoltes i aquest descrèdit de la socialdemocràcia s'accentuaran.

Aquí hi ha una qüestió, crec que ho deies tu ara, Alicia, i sobre habitatge crec que tens tota la raó, sobretot en un moment en què, quan la problemàtica és tan gran, un president que és moderat i prudent com Salvador Illa en el debat de política general no fa servir la paraula regular al mercat. Fa servir directament el verb intervenir, perquè Salvador Illa es posi dir el verb intervenir al mercat en un debat de política general, sabent que implica intervenir, que va molt més enllà que regular, vol dir que el Partit Socialista ha entès una sèrie de coses i que ha entès que necessita anar molt més enllà, sigui per convicció, sigui perquè el contexte els porta cap aquí, sigui perquè, tampoc siguem ingenus, en poden treure un redit electoral, doncs el cas Mari Carmen ja ha anat bé perquè el PSOE, en aquest sentit, radicalitzés, en el sentit més pur de la paraula, la seva posició sobre habitatge després d'haver estat governant durant vuit anys, i són uns decrets que és evident que necessitaven una majoria parlamentària, però el govern espanyol crec que tenia més marge en tot aquest temps per haver-los o aprovat abans, o redactat abans, o haver-los negociat una mica abans. I és molt interessant, Ricard, que li hagis preguntat sobre el paper de Junts, però no que ho estigui molt senzilla, perquè al final, si Pedro Sánchez opta el miracle. Els vots de Junts els necessitarà.

Pedro Sánchez no serà investit en cap cas a president del govern espanyol. Els vots de Podem, si les coses van cap on van. Per tant, a contentar aquestes dues formacions polítiques és una quadratura del cercle des del meu punt de vista. Que és el que ha fet rebentar la legislatura. Evidentment, Podem surt del grup parlamentari de sumar. I té unes receptes, per exemple, contra la guerra d'Ucraïna, que no són les que té Pedro Sánchez, i per descomptat Podem i Junts amb Habitatge no s'entendran mai. Podem va tombar la delegació de competències a Catalunya per fer front a les competències en immigració i tampoc va anar bé. Per tant, crec que, per més que Junts digui que no investiran mai més de la vida a Pedro Sánchez i per més que el PSOE ara en campanya tingui molt d'interès perquè així toca també que ho facin, han carregat contra Junts, pel fet d'haver-se carregat al seu torn els decrets d'habitatge, és evidentíssim que si hi ha el miracle que Pedro Sánchez li donen les cartes per tornar a ser president, que s'haurà d'entendre no només en Junts sinó també en Podem, i això pot portar a un bloqueig ja abans de començar la legislatura, en cas, insisteixo, que s'obri el miracle que Sánchez estigui en disposició de poder governar.

Xofra. Sí, abans que res. Quan es posa Junts al mateix sac que PP i Vox, hi ha una distinció nuclear central en aquesta distinció, que és que el 2023 Junts va investir Pedro Sánchez i PP i Vox no van investir Pedro Sánchez. Crec que això és una diferenciació nuclear per l'esdevenida del que després ha estat la legislatura. Sobre habitatge. L'Alicia parlava d'una radicalització de les mesures. Hi ha un primer pas de radicalització que és simplement aplicar la llei actual. És a dir, el topall de lloguers es va aprovar i un cop aprovada va dir i ara comunitats autònomes apliqueu-lo vosaltres. Qui ha sigut els primers de la classe i únics a aprovar-ho i fer-ho? Al Parlament de Catalunya. Vull recordar que la legislatura fa dos o tres legislatures, el 2015, el Parlament de Catalunya va aprovar un decret contra la pobresa energètica i que deia que durant els mesos d'hivern a totes aquelles persones que no poguessin fer front a la factura de la llum, el gas i l'aigua, en els mesos d'hivern no se'ls podia tallar la llum, el gas i l'aigua. No se'ls podia tallar. I després, a la primavera o a l'estiu, potser sí. En cas d'impagament, perquè no pots fer front a aquestes factures, el decret de pobresa energètica t'impedia que et tallessin el subministrament. Això es va aprovar, per cert, amb els vots a favor de quasi tothom al Parlament de Catalunya.

Doncs la justícia espanyola va dir, no, és discriminatori. Com que això no està per tot l'estat espanyol, aquesta llei és discriminatòria. I va tombar el decret de pobresa energètica. I no es va poder aplicar el decret de pobresa energètica a Catalunya perquè, com que no s'estava aplicant a Sòria i a Badajoz, tampoc es podia aplicar a Parets del Vallès. Per què no ho fan a la inversa? Si hi ha una llei que diu que s'han de topar els lloguers, ¿per què no obliguen a totes les comunitats autònomes a topar-les? Per molt menys s'ha aplicat un. Ara anava a dir un 155, no? Però per molt menys s'ha harmonitzat una llei a nivell estatal. Per què no poden agafar de l'orella a Ayuso i dir-li vostè té una llei aquí que s'ha d'aplicar? De la mateixa manera que no es pot fumar als hospitals i als hospitals de Madrid no es pot fumar perquè hi ha una llei estatal que diu que no es pot fumar a cap hospital, estiguin a Madrid o estiguin a Santiago de Compostela, vostè ara ha de topar els preus de lloguer. I ja està. I després, a més a més, altres mesures de correcció del mercat. Però aquesta llei existeix. Per què no l'apliquen? La correlació de forces importa, també. El govern d'esquerres està. La correlació de forces vol dir que el govern

d'esquerres és molt dèbil, no té tan sols una majoria, té tots els tribunals de manera hostil i la gran majoria de comunitats autònomes en contra. Per tant, estàs en una situació de debilitat objectiva a l'hora de plantejar coses ambicioses i legítimes com la que estàs plantejant. Però dit això, i estan d'acord abans amb el que deia l'Alicia, diguem que els socialistes han reaccionat molt tard, és veritat que porten vuit anys de govern, també amb Podemos al govern i amb sumar al govern des del principi, però d'alguna manera han arribat tard en aquesta crisi, però dit això, ara hi ha un programa, hi ha un programa bastant consensuat per totes les esquerres, i malgrat la dificultat que hi hagi també Junts, com deia, com sobrellava l'Oriol, Al final, quasi s'hi arriba un acord. Tot i que és difícil que Podem i Junts estiguin en un mateix paquet en tema de vivenda, va venir de poc que no hi fos. Per tant, jo crec que hi ha algunes possibilitats que això pugui reviure si es dona aquesta majoria que és l'actual després de les eleccions. Doncs, com a mínim, ja crec que és una situació molt diferent de la que hi havia. Els socialistes ja no estan en la posició clàssica de respectar el mercat, etcètera, sinó que s'han mogut. Hi ha un programa comú de mínims amb el conjunt de l'esquerra que està

aprovat o entre ells i que falta, diguem, junts, però que com a mínim és un horitzó programàtic que suposa una acceleració important i que alhora moltes de les mesures que necessitaven temps s'han començat i això és el més difícil de tot, començar-les. Tant per construir pisos com per crear un fons que inverteixi en habitatge, com per una pila de mesures que es necessita molt temps i que han començat i que estan encara. Casa 47, com deia molt bé l'Alicia, encara no és una resposta realista, sobretot a les ciutats, però ja està creada. I, per tant, no és el mateix que abans de crear-se. I, en resum, crec que estem en una situació diferent en què hi ha clarament, en aquestes eleccions, un pols entre un programa. Bastant pactat de mínims en el conjunt de les querres que suposa aquesta acceleració i un programa de dretes que no inclou Junts, perquè Junts està entre mig, en què bàsicament significa seguir veient l'habitatge com una qüestió de mercat i de negoci. I per tant, jo crec que aquesta dicotomia en aquestes eleccions, malgrat que portaven vuit anys de govern, és bastant evident i no és simplement una qüestió electoral, sinó que hi ha molta feina feta que a partir d'ara es podrà veure. Però fins quan aguantarà la ciutadania? Ara deixeu-me que vagi cap a París, per exemple. Aquestes manifestacions que veiem com si fos aquella pressió que rebenta

perquè és una societat o una generació que ja no pot més, que veu com el seu futur és molt incert, com veu com el lloguer és un problema gravíssim, però també el tema de l'educació. Es barregen moltes coses en el cas de França. I altres llocs, perquè recordem que a Igreja més de 10.000 persones van sortir al carrer per reclamar un habitatge digne, a Portugal els manifestants també desallotjats de les acampades amenacen en tornar-hi, a Itàlia es convoquen també protestes per aquest cap de setmana, per tant, la situació i el caldo de cultiu és d'una tensió brutal. I la pregunta és, d'acord, fem confiança a les institucions, però fins quan? Quan respondran, quan resoldran els problemes reals del dia a dia de la ciutadania, quan tenim una inflació que està cada vegada collant més a la ciutadania? Jo no li veig una solució immediata ni molt menys, tampoc soc sociòleg, però sí que tinc la sensació que a cada país hi ha una espurna diferent i a Espanya ha sortit, com no podia ser d'una altra manera, la carpeta de l'habitatge. Ja fa temps que el sindicat de llogateres va convocar una mobilització que va ser prou massiva al centre de Barcelona, amb els llogaters ensenyant les claus i plantejant una vaga general pels lloguers. Aquesta vaga general. No és només pels lloguers, però sí que té un component

molt important d'habitacional i serà just l'11 de novembre a les portes de la campanya electoral. I és evident que un dels marcs d'aquesta campanya electoral serà l'habitatge. A França tot ha petat pels estudiants, però els estudiants també saben que quan acabin d'estudiar, si es volen construir un futur per ells mateixos, saben que els serà molt complicat arribar-hi. I el projecte personal de cadascú, sigui sol, sigui en família, sigui de la manera que tu vulguis construir-te'l, si no tens un sostre, no te'l pots muntar. I tenir la certesa, perquè ara ja és una certesa absoluta, ja no és un tòpic, que hi ha generacions que viuen objectivament pitjor que els seus pares en termes d'esperances en el futur, no materials, perquè crec que materialment, Déu-n'hi-do com ha evolucionat el món, crec que ningú es pot queixar a Occident que objectivament la situació és molt millor que fa 50-60 anys, però el problema és una qüestió d'expectatives i d'esperances. Tu saps que a la teva vida, fins i tot fent les coses bé, estudiant, treballant, fent el màster que toca, tenint una bona actitud. Sent millor que els teus pares? No te'n surts. No te'n surts. No te'n surts. I això ennegreix molt el teu futur. I això és un problema molt gran. I això és el que alimenta, de retruc, el fet que les condicions materials de vida de la gent no estiguin garantides

amb els estàndards que hi hauria d'haver. Això és el que alimenta els extrems, que en lloc de reformar el sistema, directament se'l volien carregar, que és una mica la pulsió que alimenta bona part dels manifestants francesos.

Europa és un polvorí. Hi ha vagues generals convocades a Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya durant el mes de novembre. Feia molts anys que no ens vèiem en una situació igual. I la pregunta és, com no havia passat abans? Tenim una inflació en els aliments d'un 40%. Aquí al segle XVIII teníem rebomboris del PAC cada cop que pujava el preu dels aliments. És que és lògic que la gent digui un augment del 60% de l'habitatge, un 40% l'augment del menjar, bueno, s'ha acabat. I això per què passa? Perquè estem en una època històrica d'una acumulació de riquesa per part del 10% més ric brutal. Avui veieu unes dades que m'han posat de pedra, que és entre el 2008 i el 2025 els tenidors amb més de 10 immobles han passat de 138.000 a 626.000 habitatges. Se'ns està trencant la petita societat de propietaris que teníem i estem tenint una acumulació cap amunt. Hi ha un economista anglès que es diu Gary Stevenson que sempre diu una cosa que és fins que els governs no se n'adonin que la principal lacra que tenim és la desigualtat i trenquin amb aquests mecanismes d'acumulació seguiran perdent eleccions. La socialdemocràcia està abocada al desastre si això no ho canvia. I per mi quin és el plantejament? Ara mateix tenim unes lleis molt garantistes de la llibertat de mercat però això ha d'anar canviant. Per exemple, fa uns anys era impensable que des d'Europa no es plantegés que en la contractació pública hi havia d'haver-hi llibertat de mercat. Ara estem veient un canvi brutal en això. Ara es vol començar a potenciar que en tota la contractació pública, per exemple, tu puguis prioritzar els productors nacionals. Aquesta idea de dir, no pot ser que llavors se'ns rebentin els concursos públics perquè tot ho guanyin productors xinesos o productors d'altres llocs del món. Això és un canvi de mentalitat brutal. I hem d'anar cap aquí. Com pot ser, per exemple, que deixem que la gent compri pisos actualment a les nostres ciutats si no és per viure-hi? Com pot ser que no puguem fer canvis en el mercat en el que diguem, mira, tu podràs comprar un pis si et compromets a residir-hi quatre anys, com això ja ha començat a fer Holanda, per exemple. I aquests canvis, per això quan jo ara criticava entre cometes el que deia la ministra, perquè el que ella diu que són intervencions estructurals no són estructurals. Estructurals vol dir entendre que la llibertat de mercat ens porta a situacions de desigualtat

estructurals. I preguntava si s'ha de regular tots els mercats. I em deia, sí, parlava de l'energia, no?, per exemple. Totalment. Perquè l'energia també, al final, això s'acabarà. És un. Totalment. És finit, no? Per tant, si va pujant la preu de l'energia, què acabarem tenint? Cotxes només pels rics? Totalment.

I com pot ser que ara mateix no hi hagi cap proposta sobre la taula seriosa de regulació de preus dels aliments? Han augmentat els aliments un 40% en 5 anys. És una barbaritat. O sigui, que no hi hagi revoltes socials extensives és un sense sentit. I quina proposta tenim? De regulació personal. Jo no la conec. Hi ha gent que parla de fer supermercats públics. O sigui, hi ha idees que es van vislumbrant, però necessitem una, com quan es van regular els peus de les mascaretes. És un canvi de model, com per dir, la classe treballadora no està podent viure i, en canvi, tenim una acumulació de riquesa als dalt. Ho trenquem o tindrem revoltes a tot arreu.

Sí, molt d'acord. Per seguir una mica aquest fil, jo el portaria, òbviament, a la crisi financera brutal que hi va haver el 2008, i que es va extendre al llarg de 2010, i que allà es va dir que s'ha de reformar el capitalisme, ens han portat, en aquesta crisi brutal global, als mercats desregularitzats, s'ha recosit, la gent de dret es va dir que s'ha de reformar el capitalisme, i, en canvi, es va donar la solució de sempre, que va ser l'austeritat, això va crear un caldo de cultiu en què ara encara estem pagant les conseqüències ja de manera molt accentuada. Jo crec que aquí el més important, perquè sí que penso que és bastant igual, a diferència del que deia abans l'Oriol, el conjunt d'Occident, en un lloc salta per una cosa, l'altre per l'altra, però el problema de fons és aquest, de la crisi mal resolta, de la crisi financera, i. Una certa miopia, per dir-ho d'alguna manera, de l'establishment de pensar que podrà anar fent com si no passés res. Com deia també l'Alicia, la desigualtat és més alta que mai, no és ja el 10% més ric, sinó l'1% més ric, que és una acumulació mai vista, mai vista en l'època contemporània, I malgrat que els sectors més il·lustrats i més raonables de la dreta fa temps que avisen que o hi ha canvis estructurals o això acabarà amb un pet com una gla, doncs aquests han preferit guanyar una mica més.

Només cal repassar els beneficis de les empreses de l'IBEX, de la banca, de les energètiques, etc. Estan en records històrics trimestre rere trimestre. Això a Espanya. Però tot el món passa el mateix. I per tant, com deia sobretot el Financial Times i mitjans seriosos de l'establishment liberal, o hi ha un nou contracte social, un nou contracte social que substitueixi i que actualitzi pel segle XXI el que es va arribar amb l'Europa en runes després de la Segona Guerra Mundial, que va permetre crear l'estat del benestar, etcètera, etcètera, o es renova i es fa un nou contracte social. O, lamentablement, anem per un camí que no dic que sigui com el de la Segona Guerra Mundial, per suposat, però sí que és un camí ple d'ombres i de dificultats enormes que val la pena, si els rics intel·ligents i la dreta intel·ligent vol evitar mals majors, entrar en aquest camí que demana el Ferenç Altans i altres entitats liberals raonables de fer reconstruir el contracte social. Sí, aquest contracte social, a més a més, ha de ser profund i adaptat al segle XXI. És a dir, les pensions es van parir. Amb un càlcul que la persona pensionista entre que començava a cobrar la pensió i que es moria, passaven X anys. Ara en passen molt més. La solució, evidentment, no passa per carregar-se les pensions,

però com a mínim de parlar-ne. És a dir, si hi ha una font de despesa pública que augmenta per les pensions, perquè crec que ha de ser així, i s'ha de garantir a tothom una pensió digna des del moment que es jubila fins que es mor, en algunes coses del sistema s'han de replantejar de com s'aconsegueixen els ingressos necessaris per garantir aquestes pensions. I crec que aquest debat, per exemple, és nuclear, perquè ara mateix hi ha dos extrems i molt poca gent o molt poca pensant en el camí del mig. És a dir, els dos extrems són el milellisme. Moris als 83 anys, que així anirà millor, per entendre'ns, o li retallo la pensió i desaparició les pensions, o l'altre extrem, aquí no passa res, la casa és gran i aquí anem tirant. Jo crec que s'ha de reconsiderar. I certament d'alguna manera s'ha de trencar aquesta bola de neu en què els més poderosos cada cop són més poderosos i fa que puguin abastir. Ara deies, Alicia, aquesta proposta, que hi puc estar d'acord, en contractació pública, Productors locals, perfecte. Això m'ha generat dues reflexions. La primera, tenen tanta pasta que poden venir a comprar empreses locals i presentar-se a la contractació pública com a empresa local, punt. Dos, i ara no vull provocar, però. En el fons, el que estàs plantejant, insisteixo que puc estar d'acord,

planteja un altre debat, que ja tindrem un altre dia, sobre la identitat local. Perquè, en el fons, has plantejat un primer els de casa. Primer Catalunya? Jordi Pujol? No, no, primer els de casa. Primer els de casa no? Sí, sí, és a dir, que estic d'acord. Primer compra el veí, diguéssim. Però estic d'acord, és, però en una contractació pública tenen prioritat. Tenen prioritat les empreses locals. Perfecte. Jo només ho plantejava en aquesta línia. Però compte que es considera local. Sí, sí. És on entra la identitat. Perquè algú, per exemple, de l'Ajuntament de Sant Fos de Campsantelles, el criteri és, primer, empreses. Per començar, el criteri nacional, hi hauria una empresa de Burgos que et diria, jo soc igual de nacional que una empresa de les franqueses. Clar, clar, clar, sí, sí.

No, que jo el que mencionava en aquest sentit és en el trencament de la lògica neoliberal de que la contractació pública ara mateix es regeix per qui ofereix el millor preu, o sigui, bàsicament això, qui ofereix el millor preu, i que això trenca certes dinàmiques de quins costos ambientals, o sigui, quines externalitats negatives té. I ho poso com a exemple en el sentit que ara Europa s'ha adonat que ha permès la seva desindustrialització. Sí, sí. I que això li portarà pobresa, i que per tant, que ja no pot ser tot lliure mercat, que hi ha d'haver-hi protecció de la indústria pròpia, igual que hi ha d'haver-hi protecció de l'agricultura pròpia. I en aquest sentit, jo entenc el que dius d'això de prioritat dels de casa, per mi el tema és que ara mateix, o sigui, el món, és que nosaltres ens hem cregut aquest lliure mercat, que es regulava, no, hi ha d'haver-hi una producció.

Portem el centre de Barcelona. Que el comerç local està desapareixent a marxes forçades, entre altres, no n'hi ha, però com dèiem, hi ha molts altres factors. Què fem? No anem a l'Starbucks? Li pugem més impostos? És una qüestió molt senzilla. És una qüestió molt senzilla. Allà on operes, tributes. I calcula les externalitats. Allà on operis, tribut allà on operes. Google, quants diners està fent amb nosaltres? Cada anava a dir cada dia, no. Cada segon. On tributa? A Irlanda un 1%. Vale, doncs ja està. Sí, sí.

Jo el que plantejava és que estem en un moment en què el dogma neoliberal que ha estat l'acord a Occident des de la caiguda de la Unió Soviètica als anys 90 s'està trencant. I per tant, jo crec que és molt evident que als anys 90, per exemple, als Estats Units no veiem moltes diferències entre republicans i demòcrates, tots compraven aquest neoliberalisme, aquesta llibertat de mercat, i ara mateix tenim un món que ja no va aquí, i ara mateix tenim el republicà i demòcrata més important, és Donald Trump i Mamdani. Dues visions radicalment diferents sobre l'economia. I el que jo plantejo és que aquesta socialdemocràcia que acceptava les lleis de mercat liberalitzat ja no funciona, perquè el que porta és a societats capitalistes de molta acumulació cap a aquest 1%, i en canvi una despossessió major de la resta de la societat. I per tant, hem de tenir respostes sobre això. I per tant, les respostes estructurals no pot ser hem passat els contractes de lloguer de 3 a 5 anys. No, això no és estructural. Estructural és que puguis, com el que ha promès el Dielink a Madrid, a Berlín, perdó, a Madrid, dic. Que puguis expropiar a Madrid. A Madrid no acaba de guanyar. 200.000 habitatges de fons voltor que passi a lo públic. Ara mateix, a Espanya, a Catalunya, no tens mecanismes per fer això. I per tant ens hem de dotar d'aquests mecanismes perquè si no estarem posant petites enganxines i el que seguiran passant seran revoltes. I un segon, puc dir una minicosa més? Les revoltes que està venint actualment em semblen una gran notícia, perquè ara per ara el poder polític només tenia costos polítics per la dreta. Feies un petit avenç, una petita regulació de preus, vinga notícies a l'avantguàrdia, a tot arreu, la destrucció del mercat de l'immobiliari, la destrucció del mercat laboral, i en canvi no tenies costos per l'esquerra, de la població dient, mira, perdona, és que això m'està afectant. I per tant, que el carrer s'aixequi i digui, fins aquí hem arribat, jo crec que com a democràcia ens fa millors. Parlem de model,

anem a posar un exemple concret. Els efectes dels temporals, per exemple, no? Tenim un país, per exemple, que dues terceres parts de la població catalana viu a prop de la costa i en gran part és inundable. Eloi Cordomí, bon dia. Hola, bon dia. I a tot això, com dèiem, hi ha 700 científics i personalitats de diversos àmbits que han signat una carta demanant ja al govern de la Generalitat, i també, per cert, al govern de la Generalitat valenciana, que prenguin mesures per fer front a aquest fenomen. Diu que no estem preparats i que el gener podria ser complicat. El fenomen del niño, concretament, no?

Sí, sí, és a dir, el fenomen del niño és un fenomen interconnectat, no?, que provoca alteracions al clima a tot el planeta. Llavors, una de les alteracions que preveiem és també aquí a Catalunya. El problema és que no sabem de quina manera ens afectarà. Clarament, amb unes temperatures més altes de les habituals, això ho hem vist els últims anys, i ho hem vist també les últimes vegades que ha succeït el fenomen del niño, però. Nino o supernino? El niño y el superniño. Ja estem en una fase extrema d'un niño que no. Vaja, amb uns paràmetres que no s'havien registrat mai. I llavors aquí els efectes sembla que van cap als extrems. És a dir, els fenòmens del niño van associats aquí al Mediterrani o a Catalunya a o més sequeres. O precipitacions més intenses de l'habitual. I llavors això de moment sembla que és el que indiquen els patrons, diguéssim, de les associacions del fenomen del niño amb

el que està passant aquí a Catalunya. Clar, la pregunta és si anem cap aquí, sense saber si serà molt greu o no molt greu, perquè això ho anirem veient, per què no es fa alguna cosa? D'aquí a tres minuts amb nosaltres, un dels signants d'aquesta carta a la Generalitat.

Just quan obres la porta de casa i t'han preparat una festa sorpresa, just en aquell moment, ve a presentar-se el veí nou, que és un cantant famós. Què fas? Entres a la festa i li dius al famós que ja parlareu un altre dia? Et poses a parlar amb el famós i li dius als amics que repetiu l'entrada d'aquí una estona? Dues emocions són difícils de gestionar alhora. Per això, el nou doble de l'11 les separem. Primer tries un número de l'1 al 15 i descobreixes el premi. I després, si t'ha tocat, doble. Dos moments d'emoció per alegrar-te més al dia.

Olfe, ben jugat. Juga responsablement i només si ets major d'edat.

Benvinguts als 8 dies d'or del Corte Inglés. Només fins al 25 d'octubre tens més de 600 marques amb fins a un 30% de descompte. Totes les teves marques preferides de moda, llanceries, sabates, accessoris, esports, bellesa, llar. Aprofita la nova temporada. Vine ara als 8 dies d'or del Corte Inglés a la botiga web i app.

Soc francesa i fa sis anys que visc a Catalunya. Tinc un fill petit, però quan el renyo en francès no em fa ni cas. Un dia li dic en català, prou, no toquis això. I es va quedar parat, com dient, això ha de ser important. Aleshores ho vaig entendre. El català és un poder. I em vaig apuntar a un curs per adults. Ahir em van posar una multa i crido al policia, prou, no faci això. I em diu, el català molt bé. La zona hablava, no tant.

Si vols aprendre català o certificar el teu nivell, t'informem sobre les opcions disponibles. Truca al 012. Davant del dubte, la millor resposta. Generalitat de Catalunya.

Si vius per cantar i tens més de 18 anys, participa en el càsting de la cinquena temporada d'Euphoria. Entra a trescat.cat barra Euphoria i t'ho expliquem tot. Atreveix-te a somiar. Apunta't al càsting d'Euphoria. Ser agent rural és molt més que una feina.

És conèixer el territori, protegir el medi natural i estar al servei de les persones. Si tens vocació de servei públic i vols formar part d'un cos operatiu especialitzat, proper i arrelat al país, festa agent rural.

Nova convocatòria de 100 places. Tota la informació a agent.cat barra festa agent rural. Generalitat de Catalunya.

El matí de Catalunya Ràdio. Ricard Tostrell. Tot plegat mentre la comunitat científica ja ha demanat per carta a la Generalitat que prengui mesures per afrontar-ne els efectes. I un dels signants és el doctor en física aplicada i investigador del CSIC, que és el Jordi Soler. Jordi, què tal? Bon dia. Hola, bon dia. I gràcies també per acompanyar-nos. Gràcies a vosaltres. Ens hem de preocupar. Jordi, quin grau de preocupació hem de tenir davant d'aquest temporal? A veure, hem de tenir, primer, el fenomen del Niño és un fenomen, diguem-ne, a nivell que té una pasta global, i el que a nosaltres ens preocupa és que aquest fenomen del Niño, que a més és molt més intens dels que s'han registrat, o més intens dels que s'han registrat en registres històrics, doncs es pot superposar en un sistema climàtic que ja està tensionat, perquè sabem que, diguem-ne, el clima està canviant i està intensificant-se tots els elements extrems. Llavors, el que ens preocupa és això, aquesta, diguem-ne, afegir un fenomen com el Niño, que provoca, accentua els extrems climàtics i meteorològics, amb un clima que ja està accentuant, amb aquesta tendència de cada cop accentuar més aquests extrems climàtics, com són inundacions, com són tempestes, sequeres, onades de calor, etc. Per tant, temps que no hem vist mai al Mediterrani. Sí, de fet, a veure, per exemple, com una data curiosa, el Mediterrani actualment ara està més calent, ha anat malament calent respecte a tots els registres històrics.

Llavors, per tant, això és el que està fent que s'intensifiquin totes aquestes tempestes, etcètera, etcètera. Això estem en un any que no és ninho. Si ara tenim en compte que aquest any està entrant el ninho, arribarà al seu màxim segurament al desembre al Pacífic, i això té escala, afecta a impactes globals, doncs llavors això ens preocupa. De fet, l'Agència Estatal de Meteorologia ja va informar que per primera vegada a Catalunya s'ha registrat l'equivalent a una tempesta tropical. Sí, seria l'equivalent, tornem a anar al mateix, estem en un terreny desconegut, perquè normalment el que es fa quan fem, diguem-ne, prediccions meteorològiques o es fan projeccions dels models, se tenen en compte les dades històriques. Llavors, clar, ara ens estem separant del registre històric. I no podem agafar com a model. Dades històriques d'altres zones més tropicals que ens poden servir d'exemple? El problema és que torna a ser el mateix. Aquestes zones tropicals també tenen un registre històric que és estable. I això també s'està desestabilitzant, perquè la desestabilització és global. Dos espàtrons de circulació a nivell global s'estan desestabilitzant. Per tant, està canviant el clima a nivell global. No serveix mirar enrere? Serveix mirar enrere, perquè això en tenim una referència, però mirar enrere el que ens dona és una informació de com haurien de ser les coses i quant lluny estem del que hauríem de ser. A partir d'aquí hem de començar a treballar,

a posar més esforços, a nivell científic, a nivell tècnic, per poder tenir més fiabilitat en les nostres projeccions. Parles del Pacífic, que és la zona on més pot afectar aquest niño, però és un efecte global, per tant també ens afectaria aquí. I una de les coses que dieu en aquesta carta, que firmeu 700 científics i personalitats de diversos àmbits al govern de la Generalitat catalana i valenciana, dieu que no estem preparats i que cal que prenguin mesures. Quines mesures? De què estem parlant? En principi, també cal distingir dues coses. No estem dient que no tinguem mesures per fer front a les emergències. Això s'ha vist, les tenim, i són mesures. Tota Europa té mesures de gestió de situacions crítiques, aquestes hi són. El que passa és que aquestes mesures també estan pensades en un marc que ja ha passat. És un marc històric de fenòmens que tenia una recurrència i una intensitat que era menor que la que tenim ara. I per tant, això què vol dir? Vol dir que hem de dissenyar o adaptar o reforçar aquests sistemes per un costat i per l'altre costat el que necessitem és. Enfatitzar les mesures de prevenció. I això és el que també estem demanant. És a dir, hem de començar a repensar tot el que és la prevenció, reforçar la reacció i, sobretot, preveure que ens podem trobar en situacions molt més complexes de

les que hem tingut històricament. Per exemple, plantegeu la necessitat de generar també reserves estratègiques d'aliments a Barcelona i l'àrea metropolitana. Sí, això és una qüestió, per exemple, ningú es planteja, actualment ningú dubta, per exemple, que l'estat espanyol té reserves de petroli. Per evitar contingències. Llavors, si nosaltres ens posem en escenaris que poden ser, a hores d'ara, amb una probabilitat baixa, però que es poden donar, en els quals hi hagi poblacions que es quedin aïllades per un fenomen meteorològic extrem, Llavors, cap plantejar-se la possibilitat de què fem per subministrar recursos, aliments i energia en aquesta zona. Llavors, tenint en compte això i posant un escenari crític, doncs cal preveure aquestes qüestions. Més que les mesures aquestes puntuals, el que demanem nosaltres és que es facin estudis de vulnerabilitat i de situacions crítiques, tenint en compte els nous escenaris en els quals estem anant. Per posar un exemple, Jordi, ho estàs explicant perfectament, però. Imaginem que hi ha un temporal que destrossa Barcelona i la metropolitana, durant una setmana no es pot entrar ni sortir de la ciutat. Estem parlant d'això, no? Estem parlant de situacions. Llavors, què fem durant una setmana sense llum a la ciutat? Com habilitem refugis climàtics? Com revisem també el sistema d'alertes? Quines alertes hem d'enviar quan passi, segons què? I com ens alimentem? Exacte. Aquesta seria una mica anar a buscar maneres de gestionar situacions crítiques d'aquest tipus.

I l'altra qüestió també és, perquè no s'arribi a aquestes situacions crítiques, què hem de fer? És a dir, quines vies d'accés són més vulnerables a la ciutat? Quines infraestructures són més vulnerables a events climàtics extrems? Per què no s'arribi a aquesta situació d'aïllament total? Per exemple, una situació molt crítica. O, per exemple, Collserola. Al final Barcelona és una ciutat que està envoltada per arbres. Si comença a cremar, què passa amb el centre de Barcelona si això es descontrola? Què passa a diferents nivells? Què passa amb vies de comunicació? Què passa amb tot el fum que arribaria a la ciutat? Això, per exemple, els incendis del Canadà ja va passar. Vam veure nuclis urbans que estaven afectats per la gran massa forestal que s'havia cremat. Llavors, tot això són situacions que hem de començar a pensar-hi perquè ara el risc comença a incrementar, és a dir, ja no és un risc negligible com el que hi havia abans, sinó que amb aquesta nova situació climàtica aquest risc comença a tenir una possibilitat seriosa de donar-se. I això és el que demanem, senzillament. Eloi.

Una de les coses que també plantejaria és de quina manera podem tornar a la normalitat. És a dir, quan hi ha un fenomen del niño, com el que vam tenir el 2003, o el 2023, perdona, o el que preveiem que hi hagi ara, que serà molt més extrem, espereu un augment de la temperatura. Però el que ha passat aquests últims anys és que després d'aquest augment, la temperatura pràcticament no ha baixat. És a dir, la temperatura del planeta va pujant a escala com si fes esglaons, com fent salts i després pràcticament no baixa. I quan traduïm aquestes variacions aquí a Catalunya, també veiem el mateix. El 2022, el 2023, vam pujar de cop la temperatura i pràcticament no hem tornat a la normalitat. Ha baixat una mica, però molt poquet. Llavors, ¿és possible que estiguem davant d'un nou esglaó que tornem a una certa normalitat o aquest esglaó ja el superarem i ens quedarem aquí dalt?

Bé, aquí això jo em remeto, per exemple, al que se sap i al que l'IPCC, el parell de Nacions Unides Està dient sobre el canvi climàtic. El Mediterrani és el que es diu en anglès un hotspot, és a dir, és una àrea especialment sensible que els efectes, els impactes del canvi climàtic són un 20% més grans i més accelerats que la resta del planeta. I, per tant, si tenim en compte això, doncs té sentit el que està passant, és a dir, aquesta tendència, increment de temperatures a nivell global, al Mediterrani es multiplica. I per tant, quan tenim un fenomen, per exemple, com el Niño, que intensifica, el Mediterrani tarda molt més, o tardarà molt més en relaxar i fins i tot no tornarà, hi ha la possibilitat que no torni als registres anteriors. Oriol, tenen calculat el cost públic que s'hauria d'assumir a nivell pressupostari per no només mitigar sinó adaptar-se a les conseqüències del canvi climàtic específicament a Catalunya? És a dir, els pressupostos de la Generalitat haurien d'incloure una partida elevada per començar a pensar en aquestes coses seriosament i no com ara que el debat públic és elevat i tot el que vulgui, però això costarà diners, adaptar-se costarà diners, potser la ciutadania no hauria de començar a ser conscient. Això, evidentment, és una necessitat, perquè s'ha de reflexionar a nivell de recursos, però també cal dir una cosa. De fet, a la Unió Europea ja s'han fet aquestes avaluacions i s'ha estimat quins són els costos d'adaptació i mitigació, i són costos grans. Però també cal donar una altra dada en aquest sentit. També el que diuen els anàlisis és que, si no fem res, el cost és molt més elevat. I més o menys, això depèn una mica de la bibliografia, però diuen que per cada euro invertit en prevenció i adaptació, o sigui, en adaptació i mitigació, ens en estalviem 11. Per tant, no és que sigui car, és que al final ens estalviem diners.

Agafant també la pregunta que feia l'Oriol, jo et pregunto, si vostè fos ara president de la Generalitat o alguna responsabilitat important, quines creu que són les dues o tres mesures estrella que ha de fer Catalunya per protegir-se del canvi climàtic? De l'estil concret, de moure la R1 d'on està o prohibir la construcció de zones inundables, què hem de fer per blindar-nos una mica davant del que ens ve?

Bé, en primer lloc, diria, evidentment, clar, això és una pregunta molt directa i és complicada i no sóc polític, però el primer que diria és que es posi com a prioritat a l'agenda. I això vol dir prioritat de l'agenda, però també que hi hagi un pacte de govern i un pacte parlamentari. És a dir, que això vagi més enllà d'una legislatura. Perquè els efectes del canvi climàtic són d'aquí a desenes o centenars d'anys. Per tant, això què vol dir? Que hi ha d'haver un pacte de totes les forces polítiques i s'ha de buscar aquest consens per posar mesures que tinguin una projecció en el temps. I que no siguin una cosa que ara faig això, ara ve una crisi econòmica i ara resto pressupost, etc. Jo crec que hauria d'anar per aquí la qüestió. Jo li volia preguntar pel marc normatiu general. És a dir, de la mateixa manera que la llei, per exemple, en determinades matèries ja s'ha posat les piles, per exemple, en paritat de gènere, en contractació s'ha de tenir en compte la paritat, en altres àmbits s'està tenint en compte, la normativa. D'edificació, de contractació, etc. Està tenint en compte tota aquesta casuística que vostè està apuntant o anem una mica lents? A veure, hi ha una normativa europea que ja va, i sobretot amb el Pacte Verde Europeu, que ja va en aquesta direcció, i és una normativa que ve de dalt i per tant

s'ha d'anar aplicant. El problema també hi ha aquí és que la política, i això també ve en part per una qüestió, no és que hi hagi deixades en aquest sentit, des de la meva visió, sinó que és que. El que ens estem trobant a nivell científic és que els canvis que s'havien projectat fa 10 anys, com que arribarien cap als anys 50 d'aquest segle o més tard, resulta que ens els estem trobant molt més aviat. I per tant hem d'accelerar les coses. Llavors, això vol dir que també la política en aquest sentit s'ha d'adaptar i totes les mesures s'han d'adaptar i s'ha d'implementar molt més ràpid i de manera molt més eficient. Per tant, anem tard o no? Sí, anem tard, tenint en compte que ja són coses que s'han fet lentament, però anem tard tampoc no és una qüestió, diguem-ne, d'ineficiència política, sinó és una qüestió també que a nivell científic s'estan accelerant les coses, i ho estem veient ara. Hola, bon dia. En aquest marc d'escenaris crítics, quin percentatge de la població viu en llocs que en aquest nou marc és perillós? Ens donava la dada, no? Més de dues terceres parts de la població catalana viu a prop de la costa i en gran part és la zona inundable. Per tant, llavors, quin marge hi ha per elements de mitigació de tot això? O si s'hauria de començar a parlar i a pensar seriosament,

encara que sembli extremat, de començar a desplaçar població. Això és el tema, no? L'ACA té detectada quines són les zones més perilloses, més inundables, no? I no veiem un pla o un model. Penso ara en el delta de l'Ebre. Què hem de fer amb el delta de l'Ebre? I en totes les famílies que hi treballen, i el model econòmic que genera. És un debat que s'ha d'obrir ja, perquè és que si no, si no ho fem amb transició, doncs acabaran ofegats.

I perdó, no només això, sinó que avui en dia, com pot ser que no hi hagi una prohibició de construcció en aquestes zones inundables detectades per l'ACA? Bé,

això se surt més enllà del meu àmbit. Tens raó. Però també se sorprèn, entenc. Sí. Hi ha una qüestió bàsica aquí que tampoc no se'n parla molt, però jo crec que aquí, per exemple, els periodistes, això és una cosa que hi podeu fer molt, que és, per exemple, tota la qüestió d'informació i alerta de la població. És a dir, la qüestió és començar a que la població sigui conscient que el clima tal com el coneixíem ja ha passat. I per tant estem anant a un clima que serà amb events molt més extrems, però també molt més incert. I per tant, el que no podem fer ara és començar a dir, no, és que han donat una alerta i és que els meteoròlegs s'equivoquen. No, no, perdoni, és que la situació és molt més complexa. És molt més difícil fer unes prediccions molt més acurades, perquè estem en un entorn de canvi a nivell climàtic i per tant és molt més complexa fer totes aquestes projeccions. Ja veus Eloi, ja t'estàs salvant. Jo que sempre et critico per la previsió quan falles.

No, és que és així. Mira, a veure, perquè ens entenguem. Jo aquest mes d'octubre diria que una part important de la meva jornada laboral he passat no fent el pronòstic, sinó entenent el que estava passant. És a dir, anar més enllà, intentar entendre el fenomen que preveia i la seqüència de fets

que se surt de la cosa habitual. Podríem comparar-ho amb una Covid pels científics, pels metges, que de cop i volta et desborda i que no saps com ataca aquell virus? Seria una qüestió similar, perquè estem afrontant situacions a nivell científic que tenim uns patrons i una manera de fer que ja anaven bé, però és que això fins i tot serà a nivell socioeconòmic. I llavors aquests patrons ja no ens serveixen. Llavors, ara hem de començar a entendre què és el que està passant i per poder adaptar-nos-hi. Eloi, gràcies. Bona feina. Fins ara. Adéu. I Jordi Soler, doctor també en Física Aplicada i investigador del CSIC, que és un dels signants d'aquesta carta a la Generalitat. Gràcies també per acompanyar-nos. Gràcies a vosaltres. Seguirem parlant. Anem a tancar l'àgora avui a Valícia Puig, Jofre Llombart, Oriol Marqui i Pere Rosinyol, però abans, Gerard Jubany, bon dia. Bon dia. Què han dit els altres? Mira, començo amb una cosa que s'ha dit aquí de vegades els agoristes del matí de Catalunya Ràdio deixen reflexions que val la pena recuperar per tenir-les presents, com aquesta que va fer ahir el David Madí sobre la capacitat de resistència dels catalans. Guanyar? Guanyar ens costa, no en sabem. Home, perquè som un país petit. I això, perdó, en el fons, aquests últims 10 anys, ens ha tornat a la nostra zona de confort, que és resistir. Perquè això passa. Hi ha una característica a Catalunya que forma part de la nostra identitat política, que és que som especialistes en resistir. Sabem resistir. Tiraran una bomba atòmica i quedaran els escarbats i els catalans a sobre la terra. Menjarem escarbats. Bueno, i les rates. Els escarbats, les rates. A veure, les emissores de Madrid estan per altres qüestions. A la COPE, per exemple, Carlos Herrera feia una crida avui per anar a treballar el proper dia 11 de novembre,

que és quan hi ha la vaga general. Se está calentando la calle. ¿De qué manera? La ultraizquierda está calentando la calle. Está entrando en campaña. Y lo está haciendo a lo bestia, para desembocar con toda violencia el 11 de noviembre. Y el 11 de noviembre, en las primeras horas del día, calentar todo posible las situaciones. Más que nunca hay que ir a trabajar el día 11 de noviembre. Más que nunca a todos estos hay que darles con la realidad en la boca.

Federico Jiménez Losantos ha obert programa pensant que aquesta nit el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, concedeix una entrevista a la revuelta al programa de David Broncano.

Lo tenemos diciendo que hay que dignificar los sueldos de Televisión Española. Esta noche va a dignificar el sueldo de Broncano Pedro Sánchez. Le ha puesto un sueldo de 24 millones, es el sueldo de Mbappé en dos años. Con obligación a Marx de estar en prime time, y entonces, bueno, es la prostitución. O sea, es que todo lo que toca Sánchez lo prostituye. Bueno, es que viene de ahí. Vale, vale, vale.

I a la cera, Imar Bretos ha obert amb la visita express de Jorge Milei a Madrid, una visita que per Bretos. Javier, Javier Milei. Ahí, Javier Milei, sí. Beneficia l'esquerra espanyola. Después de su visita expresa a España en la que se ha dedicado a insultar al presidente del gobierno, a la izquierda española en general, a atacar a la prensa, primero llamó impresentable y dictador a Pedro Sánchez. Con el impresentable dictador de Pedro Sánchez. Y siguió y siguió.

Cuando vengo a España no voy a ir a ver.

Y terminó la jornada fundiéndose en un entusiasta abrazo con Ayuso, que es la única dirigente española que le recibió. Milei está ahora mismo en el avión boleando a Buenos Aires. Es un momento perfecto para reflexionar acerca de lo bien que le ha venido que venga a la izquierda. On també hi ha tensió és el programa de Juanma Castaño, El Partidazo. La tensió no és entre dretes i esquerres, és entre els seus propis col·laboradors, i el millor és que, per més que escoltis l'àudio, no saps ben bé de què estan parlant. 12 i 33. Lleva razón, que todos los españoles van con español. Pero te estoy diciendo que no había árbitros de VAR. Que eres muy cabezón. Vamos a dejarlo porque. Que estás diciendo una cosa que es mentira, coño. Córtalo, córtalo. Calma, calma.

Estás mintiendo como un mellaco. Y encima te toca aguantar y me va a fumar un cigarro. Pero es que. Pero es que dice una cosa. Dice una cosa. Es mentira y encima la está rebotando. Que no tienes razón, Pedro. Que no tienes razón.

Que había un solo hábito inglés.

Y que los hábitos ingleses no le ponen el cariño inglés. Oye, una cosa, Pedro. Que no tienes razón, Pedro. Ya está, hombre. No seas cabezón. El gran Dios no falta, siempre dice la verdad.

Que no, que no tienes razón, Pedro. Por favor, por favor. Hombre, que eres muy pesado, tío, de verdad. Que eres muy pesado, coño.

Joder, que no tienes razón. Que he dicho que no hay árbitros suficientes españoles porque hay

cuatro árbitros pitando. De verdad, tío. Es una falta de respeto, yo no le he dicho nada. De verdad, no he dicho nada. Oye, chico. Yo no te he dicho nada, tío.