Abraham Orriols: "La pastora Marina Vilalta em va ensenyar el que és realment important"

5 minuts per dos quarts de 5 de la tarda. Avui hem conegut una notícia que ens ha frapat. Ha mort als 99 anys la pastora en actiu més gran de Catalunya, Marina Vilalta.

Jo he de sortir cada dia, perquè si un dia no puc sortir, llavors estic molt nerviosa i em poso més malament. Jo he de sortir cada dia, cada dia.

Això ens ho deia ara fa gairebé un any, aquí en aquest programa, a la tarda de Catalunya Ràdio, la pròpia Marina Vilalta, una dona que va dedicar la seva vida a les muntanyes.

Des de ben petita, a més a més. La Marina vivia a Pruguera, al Ripollès, i va començar a pasturar quan només tenia 5 anys, acompanyava llavors el seu pare, però és que encara ara, que estava a punt de fer els 100 anys, treia el seu ramat d'ovelles i cabres a pasturar pels peus del Tagà cada tarda, cada tarda. Marina Vilalta va rebre la Creu de Sant Jordi l'any 2022 per tota una vida dedicada al camp, per la seva devoció per la ramaderia i per haver contribuït a la difusió de les tradicions del país.

Amb 99 anys ha mort, fa 3 anys la història de la Marina Vilalta es va convertir en un llibre, Una vida a les muntanyes, que va escriure el nostre company i amic, l'Abram Urriols. Abram, bona tarda. Bona tarda, Garriga, Judit, què tal, com esteu? Nosaltres bé, contents de saludar-te. Tu com estàs? Com t'has quedat avui?

Doncs, home, no és un bon dia. Ahir el Josep, el Ned, ja em va advertir que la Marina estava a l'hospital, que estava molt malament, que s'estaven esperant que s'apagués. També amb la bona notícia que fins dimarts havia seguit pasturant les seves ovelles cada dia, com ha fet sempre, això des que era una nena ha anat pasturant el seu ramat, les seves ovelles, les seves cabres, i així ho ha seguit fent. Fins aquest mateix dimarts, però que un refredat l'havia portat a l'hospital i que la situació era complicada. I aquest matí a primera hora la família m'ha fet saber la notícia que, evidentment, és una mala notícia, però també té aquesta part positiva que és una dona que ha fet 99 anys i que fins al final ha fet allò que l'omplia, allò que li agradava, que era, per tant, anar a pasturar les ovelles.

Ja ho firmaríem tots, això, arribar als 99 anys fent allò que ens agrada. És una relació que vas establint amb ella molt curiosa, perquè us portàveu 70 anys de diferència pràcticament, però vau establir una amistat molt peculiar, no?

Sí, és a dir, nosaltres ens vam conèixer per escriure el llibre i em pensava que la nostra relació quedaria aquí, en un aspecte més professional, més laboral, però no, ens vam convertir en amics. Jo mai em pensava que. Mai m'hagués pensat que tindria una amiga de 99 anys. El Manel Alías, company d'aquesta casa, un dia ho va descriure molt bé, deia, clar, ella va néixer abans de la Guerra Civil i tu després dels Jocs Olímpics. Doncs aquestes dues generacions tan allunyades, que semblava que podíem tenir moltes coses diferents, també ens unien molts altres aspectes. I sí, vam establir una relació que va anar molt més enllà d'aquest llibre. Després, això es va publicar fa tres anys, i durant aquests tres anys ens hem seguit veient. L'última vegada, de fet, fa dues setmanes. Fa cosa de dues setmanes vaig pujar a Bruguera, vam estar amb ells un parell de dies i res feia pensar que això podia passar, però, com deia, era un gust veure-la encara tan activa, tan alegre, era una dona que somreia amb la mirada, que vivia la vida amb humor, amb energia, que es deixava estar de tonteries, que no volia estar enfadada, els renecs els deixava per les ovelles i tot just després els donava uns glans de roure. Per tant, era un enfadament molt. Molt temporal.

Avui parlem, avui, aquests dies, molt d'intel·ligència artificial i de coses com molt, molt modernes, molt avançades. Ella, que és una dona de 100 anys, què creus que n'hem d'agafar d'aquesta gent, d'aquestes generacions, tu que la vas conèixer tan bé i que hi vas poder conviure? Aquestes persones que van néixer, doncs això, com deies tu, abans de la Guerra Civil i que han vist tot el món evolucionar, què ens hem de quedar d'aquestes generacions?

Mira, jo per ella una de les coses que m'ha ensenyat i me n'ha ensenyat moltes, començant per les cançons populars, perquè ella no sabia ni llegir ni escriure, i eren les cançons populars el que li servia com a biblioteca i també com a mecanisme per explicar la realitat que l'envoltava, també m'ha ensenyat a donar importància allò important, que a vegades ens estem per moltes tonteries, i d'importants de coses n'hi ha molt poques. I ella és això del llibre. Una vegada es va publicar. No en vam parlar pràcticament més. Em preguntava pels meus pares, em preguntava per la meva àvia. Vaig estar durant un bon temps fent de missatger entre la meva àvia i ella, que es feien regals i jo els portava cap a Bruguera, després cap a Berga. I justament quan va fer 97 anys, ja li vaig preguntar, diu, algú quan fa 97 anys què pensa? És a dir, quin consell pot donar? I ell em deia, poc que pogués donar un consell, jo diria que a la gent que s'avinguessin, que no tinguessin enveja l'un de l'altre, que no es vulguin menjar, que estiguin units, i em deia, i tranquils amb ells i amb la natura, perquè aquest tall que posàveu al principi, que ella estava molt nerviosa amb les ovelles, sempre deia, quan no estic amb les ovelles, estic nerviosa. Però quan estic amb elles encara n'estic més. I jo crec que és aquest nervi, aquesta passió, que ella em deia afició, per les ovelles i pel bestiar, el que ella l'ha mantingut en vida i activa fins a l'últim dia. Ella deia que el més important és tenir salut i estimar el del costat. Ja sé que ara això sona com una frase mastegada, però també, amb el món que tenim i que ens envolta, potser faríem bé tots plegats de recordar-nos-ho.

Sí, el llibre aquest l'hi podríem enviar a la Min, també, trobo, no? Això d'estar tranquil amb un mateix. Una dona que ha mort als 99 anys en l'ambient natural que ella estimava ha tingut una vida molt plena. Ara, s'ha de dir que algú nascut l'any 27 ha tingut una infància, segur, molt trista, molt plena de privacions, és a dir, possiblement va conèixer, no sé si la misèria, però la gana o gairebé amb tota seguretat, la repressió d'una dictadura, és a dir, són vides gairebé inimaginables per nosaltres, perquè es van forjar a la força amb valors com els de l'austeritat, perquè és que materialment no hi havia res més. I, esclar, veure com aquestes persones se'n van d'aquest món amb un somriure i encomanant-nos tan bones vibracions, doncs té un punt emocionant, francament.

Sí, perquè anava afegint només una última cosa, que ella tots aquests reconeixements dels darrers anys, la creu de Sant Jordi, li van dedicar una plaça a Bruguera o al Llibre, ella no ho entenia justament pel que deia l'Antònica, deia, però si jo he tingut una vida de misèries, jo he fet el que feia tothom, Jo he tirat endavant això amb molta austeritat. Eren dotze germans de cant grata. Ella fins i tot va haver de viure una temporada amb els seus tiets, perquè a casa no hi havia menjar per tothom. I és cert que jo li deia, no és una vida de misèries, és una vida de resistència, de treball, d'esforç, però també d'amor, perquè a ella ningú la va obligar a ser pastora, fins i tot en els moments i en va tenir tant ara quan era gran com també quan era més jove, que podia haver deixat de ser pastora, ella no ho volia deixar de ser. Les ovelles eren la seva vida. I per tant, jo que parlava d'aquest nervi, aquest nervi també contrasta amb la calma interior que ella tenia. Tenia una vida que no se'n va anar pràcticament mai de Catalunya, només va sortir de Catalunya una vegada, poques vegades també va sortir del Ripollès, però amb això en tenia prou. Era contenta amb la natura, amb les seves bèsties, i amb una vida que a ella l'omplia. I per tant, doncs, això també és una altra lliçó.

Doncs amb aquesta lliçó ens quedarem. Abraham, una abraçada molt forta, fins aviat.

Una abraçada, que vagi molt bé.