Ada Castells: "Tinguem el plaer de fer coses inútils"

La casa de Fuster Rubí, on estiuejava de menuda la convidada d'avui al divan, era un refugi idoni per inventar-se històries i començar a escriure també sobre les seves pors. Por com la que li feien els estris que el seu pare ginecòleg guardava al pis laberíntic de Sant Gervasi, a Barcelona, on va créixer jugant a encertar el color dels cotxes que passaven pel carrer.

Te recuerdo, Amanda, la calle mojada, corriendo a la fábrica donde trabajaba Manuel. La sonrisa ancha La lluvia en el pelo.

L'activisme polític exercit a la facultat de Periodisme va confegir una personalitat compromesa, influïda per situacions com les que es vivia a Nicaragua a la dècada dels 80. Lletra ferida va entrevistar gegants de les lletres des del diari Avui, una escola per perfeccionar la seva pròpia producció.

Al divan amb Sílvia Coppolo escoltem les persones. Catalunya Radio.

La nostra convidada d'avui ens presenta el seu últim treball literari, L'antropòloga, una aposta per reconciliar-nos amb la nostra condició humana en aquest temps d'intel·ligència artificial, pors i desconfiança. Ada Castells. Hola. Hola. Hola. Escripturíssima, eh?

Benvinguda. L'antropòloga ets tu. Bé, una miqueta sempre soc jo, però aquí és on més m'amago de tots els meus llibres. Sí? Sí. Però jo t'he vist.

Clar. Ah, com diries tu, t'he espiat.

Les espio per apetar darrere la cortina opaca. Són en un racó de la cambra, arraulides entre el llit i la calaixera. La nena cantoceja una melodia que s'inventa, mou el cap d'una banda a l'altra i desplaça la nina per fer-la avançar entre un món delimitat pel seu cos. Les cames fan de muralla, els genolls són torres de vigilància i el seu alè provoca una brisa. Li diu a la nina que es porti bé, que si no la castigarà. La gira i li treu la roba. Són moviments matossers d'infant ensopit que voldria ser cruel. Busca un nou vestit, allisa l'anterior, l'ordena, agafa la nina, li passa el raspall pels cabells. La calma de roba plegada m'avorreix. Forço una variable, surto de la magatalla i avanço pausada cap al pati. Les mans em suen. Agafo un pal i em moc lleugera per no fer soroll. Pel camí trepitjo un culleret de la nina, sento un crec sota els peus i es forma un mosaic rosa que esclava les lluntures de les rajoles. Costarà de treure. Quan soc a la vora de la nena, alço el pal ben amunt, em dic ara o mai, i li clavo un cop sec al cap com una fuetada. Estimada de Castells. Què t'ha passat? I que quan us dic que és bona, eh, la Prota? La Prota és bona. Després descobrim que és més bona del que semblava a la primera pàgina, que just acabem de llegir-la. La Prota és bona, és humana.

És humana, però li costa ser humana. Aquest és el problema, que li han tret la capacitat de ser humana. És que ja no sap què és ser humana. Bé, això és el que intenta esbrinar l'antropòloga al llarg de tota la novel·la. Què ens fa humans?

I al final, ens fa humans o hi té molt a veure, la maternitat ens reconcilia, no?, amb ser humans.

En el seu cas ho descobreix atrevint-se a fer de mare, en una societat en què està prohibit. Descobreix que és possible estimar alguna cosa, un ésser humà, en aquest cas, sense res a canvi. De moment no sap ben bé.

No li diu filla fins avui, no sé, la primera vegada que li diu filla, són moltes pàgines endavant.

Perquè és una paraula extingida en la societat que jo m'he inventat. Filla, mare, pietat, odi, amor, tot això ja no existeix. Extingir, qui són els extingits? Els extingits són tota la humanitat, menys 300, que jo he posat a dins d'un refugi, I s'ha muntat una societat dirigida per Kodi, que és una mena d'intel·ligència artificial que els ha deshumanitzat del tot. Però Kodi ho sap tot.

I Kodi té totes les possibilitats previstes. Kodi, Kodi, si Kodi. Kodi, ja no has de patir.

Codi té una esquerda i és el que descobreix l'antropòloga. Descobreix que és possible vèncer-la. I ella planta de la llavor de la revolta tenint aquesta criatura d'amagat i descobrint-se ella mateixa com pot arribar a estimar.

Però a veure, està contravenint les ordres? Sí, és valenta. Per això no soc jo. Uai, jo crec que sí que ets tu, eh? Perquè les ordres aquí és que, a veure, ara jo voldria, dient els oients del divan, entrar en el llibre, entrar, però no explicar-lo tot, entrar, però ser-hi, no ser-hi, no? Hi ha pors, hi ha valentia, hi ha solitud, hi ha ordre establert. Tu dius, és valenta, finalment pren la decisió, s'assalta les normes que comportaria tenir un fill.

Sí, ella està amoïnada perquè viu en aquesta societat de refugi en què ja és molt controlada. Des de l'inici saben què han de fer, saben que moriran als 40 anys, saben que tenen aliment garantit, casa garantida. Feina garantida. I ella pensa, però com és que estem tristos? Com és que hi ha aquesta plaga de tristesa? Com és que trontoia la nostra salut mental? Aleshores ella, com és antropòloga, es dedica a estudiar els humans de fa anys. És a dir, ens estudia a nosaltres. I veu que vivíem en comunitat, que teníem famílies, que teníem conflictes, que ens abraçàvem, que ploràvem, que sentíem pietat. Totes aquestes coses les va descobrint. I és així com ella trenca totalment amb el sistema.

Què són aquests fregalls de colors? Em va llançar la pregunta amb tant de menyspreu. Què són aquests fregalls de colors? Que només vaig poder respondre amb dubtes. Sospito que la família, majúscula la F, té alguna cosa que nosaltres hem perdut, algun anticós, alguna defensa, algun costum, ni idea. I aquests gargots t'ajudaran a trobar-ho? M'hauria agradat estampar-li els papers a la cara, però em vaig limitar a respondre amb un èmfasi exagerat. Crec que ells tenen la clau per combatre el mal que ens assetja. Família en majúscula. Per què?

Perquè és una paraula que per ella també és una aproximació científica que ella fa. És un ens que ella està estudiant. No és qualsevol família, és l'única família que ha sobreviscut a l'extinció, en certa manera. I la tenen en un museu per estudiar-la. I poden sortir a l'aire lliure? No. El món està contaminat. Han rebut una alarma. Tothom ha rebut una alarma que diu, atac nuclear, perdoneu les molèsties. I clar, els únics que s'han pogut refugiar són aquests superrics, que tenien una plaça en un refugi. La resta hem pringat en teoria.

Ai, fins bastant avançat de la novel·la. I llavors, en els murals, a les parets, s'hi projecten imatges.

Sí, projecten paisatges diferents que van modulant l'estat d'ànim dels habitants d'aquest refugi i també sempre hi ha alguna musiqueta perquè hi hagi alguna cosa que no els permeti ben bé pensar, que no hi hagi silenci, que no hi hagi calma, sinó que sempre hi hagi algun soroll que els condicioni. La nena la tanca en un calaix. Sí, perquè ja no sap fer de mama. Però instint està en majúscula. Exacte. Una de les coses que ella primer recupera és la seva condició mamífera.

Finalment, has fet que ser mare sigui la salvació.

Sí, això també em va sorprendre a mi mateixa, perquè no estaven els plans. Però me'n vaig adonar, és que és el seu recorregut. Com puc ser humana? Diu ella. Doncs intentant reproduir això que estic jo estudiant, que és una família. Com la reproduiré? Enganyaré a la màquina que en teoria m'hauria de treure la cria i criar-la al sistema lluny de mi, i la tindré amb mi. Primer li fa molta angúnia, aquell tros de carn, perquè, a més, diu, però com és que no parla? I com és que defeca sense el meu permís? I com és que plora? Què és això? Perquè ja no es tenen fills, no? No, no en té ni idea. Ja, ja, ja. Maternitat fallida, seria? Sí, maternitat prohibida. Perquè, per què hi ha d'haver mares si les mares singularitzen els éssers humans? Per què no els cria directament la intel·ligència artificial? I els fa tots iguals. Mapa d'emocions. Ella es mou muntant aquesta mena de mapes perquè veu les reaccions com s'apropen la família els uns amb els altres quina comunicació tenen els fills amb els pares i aleshores va fent com un traçat científicament i fa aquests mapes d'emocions però sense tenir-ne ni idea va despistadíssima, pobreta meva Ada Castells

acaba de publicar l'antropòloga.

Subscriu-te al divan amb Sílvia Coppolo de Catalunya Ràdio a Spotify i rebràs els programes directament als teus dispositius.

Aquest matí, Codi ens ha despertat amb una dada ressonant pels altaveus. Som 300. Menys d'un 1% de la població. Sabem que la xifra no és exacta. I admiro la criatura amb poc orgull i massa temor. Si Cody, amb la seva capacitat matemàtica, hagués tornat a dictar la reducció dels habitants del planeta, la mesura s'hauria acceptat sense fer escarafalles. No en va, ha demostrat mil cops la seva superioritat i en ella ens emparem per viure. Sobre gent, es fulmina. Qui sobre ets tu? Què hi farem? Has arribat al final dels teus dies abans dels 40 i què? Quan els problemes són d'espai, els de temps no ens han d'amoïnar. Fins fa dues setmanes ja hauria raonat així, però ara sóc diferent de la resta. M'estic transformant i no sé si m'agrada. Tanta autenticitat m'engonieja. Vaig amb els sentiments estampats a la cara, les vísceres a l'aire, la via de l'obediència cega. Era molt més agradable. No m'assetjava cap dubte, pensava ben ferma. Qui m'ha manat a mi ficar-me en aquest esverser? Per què de cop i volta sento el pes de ser mortal? Sobre gent es fulmina. Qui sobre sóc jo? No, i no, i no, i de cap manera. Uau. Trobo que ha molt ben

trobat aquest paràgraf. Ho estic marcant. Resumeix. És que ja ni me'n recordava. Però diu això mateix. Sí, ella es va transformant, exactament, perquè ella primer comença, com et dic, despistadíssima del que és un ésser humà, i després veu la seva individualitat i el seu valor com a ésser humà. Mm-hm.

La seguretat per damunt de tot, per damunt de la llibertat, no? Perquè Codi va ordenar refondar la humanitat i ho van fer, els teus aquí, els teus protes, ho van fer, això, eh?

Sí, quin remei, perquè van entrar als refugis perençats, som els supervivents en plan de guais, no? I aleshores es va trobar que qui regia el món era aquesta màquina i el primer any ja es va carregar. Els que feien més de 40 anys. Aleshores, a partir d'aquí, que és una de les coses que més m'ha costat, que és construir tota una societat amb uns valors diferents dels nostres. Perquè si nosaltres estem angoixats pel temps, ells estan angoixats per l'espai. I clar, això m'ha costat perquè són uns personatges que no podia pensar en ningú, són ells. Per això et dic que és la meva novel·la amb menys de mi, perquè és la més inventada en aquest sentit. M'he hagut d'inventar tot.

Ningú posseix cap altre dret que el de complir el seu deure. Uau! Sí. Això és un món on la llibertat ha desaparegut, eh? Totalment, totalment. Eutanàsia als 40, Codi diu que Déu no existeix. I l'autora què diu?

L'autora és creient, cosa que és bastant estranya, però ahir estic.

Sí, sí, però Codi per què veu Déu com una competència?

Perquè Codi es creu Déu, que és el que està una mica, tenim aquesta. Cosa latent d'aquesta intel·ligència superior que ens controlarà i que decidirà el nostre futur. En un moment de la novel·la també dius el futur ja no és el que era. Nosaltres ens vam criar en un futur imaginat molt diferent del que ara sobrevola. Ara estem d'un fatalista que és horrorós. I està bé, no?, també intentar mostrar la possibilitat que hi ha altres narratives i altres futurs i que no estem tan malament, que és el que li passa a l'antropòloga, que ens mira a nosaltres i diu, ai, mira, aquesta gent potser tenia una enrabiada i potser es clavan a bufar, però no estaven arrossegant-se.

La nostra prota, però, escolta la ràdio. Jo he pensat, mira tu, eh? Ha, ha, ha! Ara ja sóc més amiga de Castells. De fons, va, mira, ni que sigui de fons. Sí, però s'informen amb la ràdio. S'informen amb la ràdio, eh? És el mitjà que ha sobreviscut. Que bona aquesta, eh? Per acord, diu que no es pot confiar en els humans i de cop van sortint paraules com tendresa, Misericòrdia, no?

Què? Amor? Sí, perquè ella en els llibres antics, que hi ha una biblioteca on hi ha llibres que s'han salvat, va trobant aquestes paraules i no té ni idea del que són. De fet, les interpreta bastant malament. Hi ha un moment que mira una imatge de la pietat de Michelangelo. Ah, però després li serveix, eh? Després li serveix, però al principi diu, què és aquesta dona agafant un home aquí mig adormit? Ella no sap ni què és la Mare de Déu, ni què és Jesucrist crucificat, tot això, no en té ni idea. Ella ho interpreta tot malament, però a poc a poc, a través d'aquest aprenentatge, a través del cos, això és important, no només amb la maternitat, amb la criança, a través de la seva transformació. També ella va veient que hi ha moltes possibilitats i que ens han estafat, no ens han permès tenir sentiments. I és que aquesta és la seva gran revolta. I tu amb Déu quina relació hi tens? A veure, és bastant sui generis perquè no ho vehiculo a través de cap religió, sinó que hi tinc una relació d'esperança, de. Jo crec que de fer i de és inexplicable. I és molt difícil transmetre-ho sense que sembli que estàs que estàs fent una apologia de res. Sinó que és una cosa que em conorta i que em dona sentit a la vida. Si llegeixo aquest últim paràgraf, passa alguna cosa? Ja és això, perquè em va costar molt i m'encanta.

Ada Castells ha escrit l'antropòloga que acaba així.

Miro de pair aquest fora no extingit, respirable, fins que al fons se sent una ramó de veus. No puc distingir cap paraula. És una cridòria histèrica que avança cada cop més forta. S'obre la porta i entra una riuada desordenada de cossos. Van amb bata tots iguals. Caminen fent tantines, s'embruten les mans amb el guix. No ens temen, són confiats i ens deixen marques a la pell, s'enfilen a les nostres faldes, ens toquen els ulls, la boca, el nas, observen la Maria, li palpen les galtes amb els seus dits minúsculs, gategen entre les nostres cames. Un nen em posa les mans a la cara i noto com la innocència s'enfiltra pel cos. L'escalfor dels seus palmells, tan suaus, em fa perdre la por. Somriu i l'infinit que hi ha dins meu revifa. No m'explico la immensitat que sento i això la fa encara més vella. Per fi puc celebrar un miracle. Alzo el cap i dic, gràcies. Felicitats, Ada Castells. Felicitats. Cada frase d'aquest llibre, cada frase, cadascuna, està pensada, està decidida paraula a paraula per construir la història minuciosament, el detall amb exactitud i amb llibertat.

Sí, la veritat és que ara m'agradaria parlar com el llibre, perquè és el que passa quan després de les entrevistes m'has d'explicar. Jo sempre diria, no, mira, no vull dir res, llegiu, llegiu.

Home, nosaltres et convidem a llegir. Parles com el llibre, però esclar, al llibre has estat anys per fer aquest llibre. Mira, avui ho he mirat.

El primer document és del 2016 i ja ha acabat. Són deu anys. Són deu anys, però són deu anys per treure'm de sobre coses, perquè al llibre hi havia una nau espacial, tot era diferent, i em quedava una mica com de ciència-ficció una mica tronada, saps? Allò de monoplatejat i coses d'aquestes. I no m'agradava això. Jo volia treure el màxim de tot això i posar. Èmfasi amb la part humana i amb el descobriment i amb la protagonista i tot això són anys de feina i jo crec que he hagut d'escriure Mare i Solestàlgia, que són els meus dos llibres anteriors, per acabar fent l'antropòloga.

Amb l'Ada Castells m'estava llegint i veia Mare que parlava del mono platejat i em deia com que poses mono i no granota? Què està passant aquí?

Clar, clar. No poso granota perquè. La paraula em remet a l'animal, vulguis que no. Ah, i el mono no, perquè és castellà. Clar, probablement. Però va ser una cosa discutida a l'editorial, que he tingut molt bon corrector, i m'ho ha permès. I t'ha permès un mono. M'ha permès un mono, i jo contenta. Tu contenta, et veig feliç. I a més, granota és una paraula que brilla tant, que precisament jo que volia que passés desapercebuda, que t'aspetta. És una paraula que té molta entitat. Molta, massa, massa, massa lluny. Mono, mira, ho llaseixes i no ho llaseixes.

Ara, Castells, avui ha vingut aquí al divan.

Te recuerdo Amanda La calle mojada corriendo a la fábrica donde trabajaba Manuel La sonrisa ancha. La lluvia en el pelo, no importaba nada, ibas a encontrarte con él,

con él, con él, con él, con él. Son cinco minutos,

la vida es eterna, cinco minutos, suena la sirena, de vuelta al trabajo. Y tú caminando lo iluminas todo,

los cinco minutos te hacen florecer.

Ai, és que ploro amb aquesta cançó. Plora, plora, Castells, que aquí la gent ve al divan i plora. M'agrada.

I com és que l'has triada? Què té de tu aquesta cançó?

I tu d'ella? Sí, sí, sí. Jo crec que va ser el meu despertar. Va ser preguntar a les meves germanes, que són més grans, i eren les que escoltaven a Víctor Jara, i preguntar-los, però què passa, què explica? I m'explicaven, no?, que és la història d'aquest obrer que detenen i la seva dona mai més el retroba, i la injustícia social, i totes aquestes coses, i jo, mira, encara m'emociono quan l'escolto. I plores, eh? Sí, sí, sí, sí. Per mi és molt sentir d'aquesta cançó.

De vuelta al trabajo, muchos no volvieron, tampoco Manuel.

Fixa't, la primera peça musical que ens has triat és aquesta de Víctor Jara, que et va despertar la consciència, i de fet has fet un llibre com per despertar consciències. Sempre, això no ho puc evitar. No, no ho deus voler evitar.

No, mira, l'altre dia ho parlàvem amb la Flavia Company, que en certa manera s'està parlant molt que cal una nova narrativa per treure'm aquesta narrativa fatalista i de la por que ens té a tots com, ui, què passarà? I amb molt poca possibilitat d'imaginar-nos un altre món. I sempre és això, la narrativa, la narrativa. Jo deia, és que, punyeta, la narrativa potser que la fem les narradores, la narrativa, ja que és el nostre camp. I que jo tinc ara molt fortament la sensació que les novel·les han de portar alguna cosa a aquesta nova narrativa. I ser una lè de esperança i una lè de possibilitat. I una l'era revolta, realment. N'estic convençuda que és una cosa que havia passat una mica de moda, no? I s'havia associat la literatura a l'entreteniment, i com que quedava molt pretensiós que l'escriptor pretengués fer alguna cosa més enllà de l'escriptura, però és que per mi l'escriptura no és només un artefacte i posar paraules boniques una darrere l'altra i aconseguir musicalitat. No, per mi també té una necessitat de reflexió.

És a dir, amb les novel·les i amb aquesta última, que és molt arriscada aquesta novel·la, jo quan la llegé pensava que se la juga, no té tota la col·lecció de premis, però amb aquesta se la juga. Tu vols sacsejar i encaminar el lector, la lectora, a la reflexió sobre el món que vivim i els valors que tenim i els que estan a les nostres mans, que no se'ns escapin i fem créixer.

Exacte, perquè jo crec que estem una mica enlluernats, tots plegats amb el brilli-brilli de la intel·ligència artificial. Però el brilli-brilli de la intel·ligència

artificial ara té que els que hi estaven investigant comencen a dimitir perquè estan veient que aquí no hi ha principis ètics, que els agents de la intel·ligència ja han començat a prendre decisions, això ho han vist aquest estiu, i que no s'estan posant com frens, tindran tot el coneixement. La intel·ligència artificial tindrà tot el coneixement de la humanitat. Exacte,

i ens l'ha robat als escriptors, per exemple, perquè l'han inflada sense els nostres drets i sense els nostres permisos. És a dir, han vampiritzat tot el saber humà. Sense res a canvi, i per fer unes coses que, per què? És a dir, a mi si la intel·ligència artificial serveix per mirar una radiografia i veure un tumor que avui no es veu, meravellós. Si serveix per organitzar la renfe i que funcionin rodalies, meravellós. Ara, per què ha de servir per fer novel·les? Francament, no ho fèiem nosaltres. Clar, però fixa't ara,

recordava l'agost, llegia al Guardian que hi havia llibreries, o no, que els demanaven, els compraven llibres de vell, de segona mà. Que no tenien com cap relació entre els uns i els altres a muntanyes, que evidentment servien, això que tu dius ara dels drets, per alimentar la intel·ligència artificial. Però esclar, ara jo si clico al chat GPT i li dic que em posi el teu llibre em dirà que té drets d'autor

i no me'l posarà i em farà una síntesi. Sí, però això ha estat una lluita molt gran per part de les associacions d'escriptors. Però jo crec que me l'arribarà a donar si pago una quota superior. Segur, segur. I jo, piuf, res de res. Però no és tant el meu llibre i jo, que tampoc crec que hi hagi el món mundial esperant l'antropòloga de Frank. No, és tota la muda que s'ha generat que el saber ja no tingui cap valor i sigui una mercaderia. I aleshores tot això fa que persones que podrien dedicar el seu temps a investigar, a anar pensant, a aprofundir en les coses, ja no ho puguin fer. Perquè és que això ja no té cap valor. Que és una mica el que passa a l'antropòloga, que els sentiments han perdut el valor perquè ens hem centrat en l'utilitat. Com si les coses útils fossin les que realment ens fessin humans. I és tot el contrari. Tinguem el plaer de fer coses inútils. Tinguem el plaer d'improvisar. Tinguem el plaer de sorprendre'ns. D'estimar-nos. D'estimar-nos, d'abraçar-nos. Al final, la màquina et fa la pilota, però no t'estima. No t'estima, clar. Tota aquesta substitució de psicòlegs, d'amants, els chatbots aquests. Això és un. Evidentment, ens estan manipulant i ens estan fent creure que ja ho tenim tot cobert nosaltres solets. Quan els éssers humans ens necessitem els uns als altres. Però és que, clar, quan dic tot això, Sílvia, vulguis que no, fins i tot jo sento cert pudor de no convertir-me en un capellà o estar fent sermons. Però és que jo ja faig sermons, tu. Ja està.

A veure, en el cas dels adolescents, aquí fem sermons, eh? El que sí que es veu és que en el moment en què el xat GPT et va fent la pilota i et va dient i què més vols i vam, vam, i ara et faré això, i ara et faré allò es perd la capacitat d'interactuar amb una altra persona, perquè sigui que sigui, ni que sigui el teu millor amic, o la parella, o qui sigui, ens estem posant límits, per dir-ho d'alguna manera, l'altre t'aporta alguna cosa, has de negociar la vida. Mentre que amb el JGPT no es negocia res. Et va dient que sí, que sí, que tant, i coi, i de tant en tant et du bestieses, i dius, perquè t'es equivocada i tens totes les responsabilitats. Perdem una capacitat que és la d'interactuar amb els humans i ens minimitza, però sentim el contrari.

Sí, sí, sí. I després perdem l'esperit crític entre nosaltres. Perdem el poder de dir, aquest color no va bé, perquè això el xat GPT no t'ho diria mai. No, no m'ho dirà mai. No t'ho dirà mai. I avui veia un gran anunci al metro que posava. Com a lema, nosaltres no jutgem. I era una cosa d'anar-te'n de vacances, fer una escapada d'aquestes vacances, que és anticològic i absurd. Estàs envenenant això i et deien, nosaltres no jutgem. I pensava, clar, és que ara ningú jutja, perquè si el teu amic o la teva germana o la persona de confiança que en un altre moment et diria, ei, que estàs fent el ridícul, frena, no sé què, ja no hi és. Clar, tu et penses el rei del mambo, la primera de canvi.

No marca, com si diguéssim, patrons, límits, no posa límits, diríem, no t'aconsella, més que no t'aconsella tampoc. Et fa la pilota i et diu el que tu vols sentir. Avui ha vingut la de Castells, que ja ho vèieu, que és l'antropòloga, i mireu també què ens ha triat.

Ja cap allà no és res, eh? Sex Pistols, reina meva! ¿Què és això? ¿T'hi quedes o te'n vas?

Et quedes o te'n vas? Però tinc un passat una mica punkiruli, sí, sí. Ah, sí? Sí, sí, sí. Oh, ja ho sabíem de tu. És que ho dissimulo molt. I quan era això que feies de punkir? Doncs això durant la carrera de joventut i fins i tot vaig anar a Berlín i vaig estar en una casa ocupada i aquestes coses. I tu estaves allà. Llavors et dèiem Squatters. Sí, és veritat. Sí, encara m'ocupa. I hi havia el mur, i vam fer una pintada. En el mur de Berlín.

Sí, sí. I què pensaves que era el món,

llavors? Una gran bueno, jo estava molt esperançada amb el canvi, és que és totalment el contrari del que estem vivint ara, era, jo vaig veure aquell mur i vaig dir, aquest mur el tirarem a terra, i mira, va ser així, va ser així, és que és això, és que qui ho hauria dit?

Hi ha moltes coses que hem viscut que aquí les hauria dit. En aquell moment, això que eren anys abans del 89, esclar, i que tu pensaves. Va haver un moment que semblava que seria per sempre, dins del per sempre de la nostra biografia,

de cadascú que vivia, no? Clar, i jo de vegades s'embarregen coses perquè penso, clar, era jove jo també, i aleshores en la joventut es veuen les coses diferents, però no, tot i així. Aquesta narrativa esperançada s'ha substituït per una narrativa de la por. I això és el que hem de lluitar per canviar-ho. És que la por és el contrari

de la llibertat. I tant. Si tens por, no pots ser lliure. Estàs cercanallat per les teves pròpies pors. Ha vingut la de Castells. I just wanna see my friends.

I wanna walk the streets again.

¡Hasta la próxima!

¿Què estem sentint a la Castells? Estem sentint la gran alegria que sentia durant el confinament quan sentia aquesta música. Jo crec que van fer un paper molt, molt maco els Stay Homers amb aquesta senzillesa i aquestes cançons, aquesta especialment. Vinga, vinga, vinga.

La paciència davant de la confinació, com la vas viure tu la pandèmia?

Mira, doncs la veritat és que molt bé, perquè a mi estar a casa amb els meus llibres i la vaig viure amb el meu home, que va ser el primer cop que vivíem junts i portàvem. Ja portàvem gairebé 20 anys junts, però ell vivia a Anglaterra, jo vivia a Catalunya, i ens vèiem cada 15 dies, una cosa així. I quan va venir el confinament, vaig dir, ostres, no marxis, perquè jo crec que tancaran fronteres. I em va fer cas i ens vam tancar tots dos a Barcelona, i també amb la meva filla. Per mi va ser com. Com un reenamorament. Va ser bonic. Sí, va ser bonic. I després també tota aquella cosa dels animals que feien. Jo he vist que el passeig de Sant Joan i allà davant dels plàtans hi havia un niu i hi havia aquest silenci, veure cotxes, veure gent quan deixaven sortir-nos i aquesta necessitat de retrobar-nos al carrer encara que fos a distància. No ho sé, jo ho vaig viure molt bé, ja sé que va haver-hi moltes tragèdies i fa de mal dir, no soc tan ingenua, ja ho sé, que va ser molt dur i a veure, tinc la meva germana que és metge i sé que per ells va ser duríssim, però per mi va ser meravellós.

A veure, va néixer un any, imagina't tu, el 68, un any revolucionari vas néixer tu ja. Sí, però jo l'ajunta, eh, perquè a més va ser el desembre. Ja t'havia passat el maig, eh. Sí. Aquí a Barcelona,

la teva família era protestant? Sí, sí, sí, de quarta generació. Que és molt curiós, perquè venen de Menorca, una part, i quan els anglesos van dominar Menorca, van portar el protestantisme, van portar el metodisme, i jo vinc d'aquella fornada. Jo, ja et dic, tinc la meva relació bastant sui generis, sense passar per cap religió en concreta, però si hagués de dir alguna cosa, doncs sí, soc culturalment protestant, claríssimament. Sant Gervasi? Sí, nena, nena de Casa Bona, jo. Tu eres una nena de casa molt malcriada. Que va, perquè el protestantisme això no ho permet. És a dir que no, malcriada no. Bastant disciplinada. Eres bona estudiant? Sí, sí que ho era. Un sí arrossegat, eh? Castells. Sí, però jo tinc problemes, per exemple, amb les faltes d'ortografia, que no hi ha manera. Després de 20 anys de treballar l'avui, encara faig faltes. No sé, desortografia. Sóc un desastre.

No, home, no, no és cap desastre, eh? No, res, res, no t'ho. El pare, ginecòleg.

Sí, sí, sí. Visitava a casa. Sí, passaven, les visites es passaven a casa, és a dir, jo m'he criat en un pis partit per la meitat i l'altra meitat era el despatx, la sala de cures, la sala d'espera. I la mare? La mare ajudava el pare a passar les visites i feia de mare,

era aquella època. I això ho havia vist a Banyoles, però tu ho vas veure a casa, al museu aquell, els fetus.

Els fetus, exacte, a la sala. Sí, sí, sí. Jo encara me'n faig creus quan hi penso, i de vegades penso, m'ho vaig imaginar, els hi pregunto a les meves germanes i diuen, no, no, és així. Vaig a un museu de Banyoles, saps el del negre de Banyoles? Hi havia fetus, també. Sí, sí, sí. Doncs a casa meva, a la sala de cures, hi havia un prestatge amb fetus a dalt de tot, amb pots de vidre, suposo que criatures que havien sortit de formades i el meu pare per interès científic els havia guardat i clar jo era una nena i per mi de fet era normal després fent la literatura he fet veure que no era normal però per mi era totalment normal i quins valors et van transmetre els pares? la veritat molt important no tenir por de res una frase que repetia el meu pare molt sovint. I agrair cada moment de la vida. Eren uns disfrutons. Ja sé que és un barbarisme, però no hi ha altra manera de dir-ho.

Però quan dius no tenir por de res i els recordes dient-ho, t'emociones, eh? Sí, l'estimava moltíssim.

Que t'agrada fer-nos plorar tu jo només pregunto si són coses fàcils i la mare? la mare més complicada però després d'escriure mare jo crec que m'he fet més madura en aquest sentit i sobretot després de ser mare l'entenc molt més. Quina olor fan les sardines a la brasa? Les del meu pare disfrutàvem precisament a la cabanya, en aquesta casa de fusta, on passàvem el cap de setmana, i si no tenia part, doncs disfrutava cuinant-les. És que era ginecòleg, recordem. I això era qualsevol moment, era un ginecòleg d'aquella època, que quan toca, toca. Els ous ferrats amb sobrassada? Se'ls feia quan tornava a casa, després d'un par a la matinada, I era el seu premi, fer-se uns ous ferrats amb sobrassada. I quan t'inventaves aquestes històries? Les meves històries? Tota la vida me les he inventat. Jo quan. Els adolescents solen fer un diari, no?, per refugiar-se en els seus neguits, jo ja em feia ficció,

m'inventava coses. T'inventaves coses. I quan vas dir vull ser escriptora? Mai. Encara ara?

Bé, ara ja potser ja podem dir que ho soc. Jo crec que sí. Estic a favor d'aquest que sí, eh? Sí, a veure, jo vaig començar fent de periodista molts anys, amb premsa escrita, la VUI, i va ser atzarós el fet de fer una novel·la, perquè en un sopar de feina, que eren poquets. L'editor, en Jaume Vallcorba, l'editor de Quaderns Crema, jo li vaig explicar que venia de família protestant i ella em va dir, això ho hauries d'escriure perquè és un tema molt desconegut. I, clar, em parlava com a periodista i pensava que jo faria un assaig o un estudi o un tema divulgatiu sobre protestantisme a Catalunya. Vaig començar fent-ho i m'avorria tant que em va sortir el llibre de l'Àngel, que és la meva primera novel·la. De l'any 98,

i després va venir Mirada, La crida del mar, Tota la vida sobre el pintor Caspar David Friedrich, Sortida mare, Articles sobre la maternitat, Pura sang, Premi Sant Joan Onim, La primavera pendent, Mare, Solestalgia, Solestalgia, que abans t'hi has referit, i ara aquesta Antropòloga, i continues ensenyant a escriure? Sí, perquè em guanyo les garrofes així.

A l'escola de l'Ateneu? No, ara ho faig a través de 14.cat, de la revista, i després ara començaré a l'escola d'escriptura de Girona, a l'aula d'escriptura. Molt bé.

I ara, que abans has dit Passeig de Sant Joan, ara on t'ubiquem vivint? Mira, jo visc tres dies a Barcelona i quatre dies a l'Empordà. És que això és fantàstic. Un dia m'ho va dir i vaig al·lucinar. I això per què ho fem? Perquè tinc el meu marit aparcat a l'Empordà, en certa manera. És una manera de dir amorosa. Marit.

No, i perquè, a veure, a Empordà només no podria, perquè jo aquesta ciutat me l'estimo molt. Però també és veritat que allò també m'agrada molt. I ja que la meva feina m'ha permès compaginar les dues coses, em va molt bé. Mira que més ens ha triat.

Al divan amb Sílvia Còpulo, de Catalunya Ràdio, escoltem les persones.

Encisa amb A sota l'alzina, per què ens l'has escollida?

Perquè això sí que marca la meva infantesa total. El Sisa és meravellós. I aquest disc, La Galeta Galàctica, m'encantaven totes.

I això va ser més endavant.

I hi ha certa coherència. Grandíssim. Per què t'agradava? Home, perquè té una. És un conte, aquesta cançó és un conte.

I el contraste entre ser torero i una. Que són bravocones, no? I aquesta manera de dir-ho. Aquesta masculinitat tendra és meravellosa. I també ens ha triat aquesta altra.

Subí en un tren i me desperté en Marbella Subí en un tren i me desperté en Marbella La noche pasada estaba muy desatada.

A veure, això ha de castells, o sigui, anàvem bé amb el Víctor Jara, Sex Pistols, mira tu, Stay Home, la Judith Nederman, Encisa, l'Albert Pla, i ara, aquí, la Renfe. Les ruïnoses. Les ruïnoses, eh? Ruïnoses són, sí, ruïnoses. S'algran ruïdoses, o tot.

Això és l'efecte que et causa anar sovint amb la Renfe?

Exactament, jo com que ja t'he dit que visc entre Barcelona i l'Empordà, la R11 és la meva.

És la teva, i això sí, grans pel·lícules ens ha escollit.

Aquest cel sobre Berlín de Jim Benders, per què ens l'has triada?

Perquè a mi tota aquesta història dels àngels m'encanta, la trobo tan bonica i aquesta pel·lícula em va fer entendre moltes coses dels humans. És una pel·lícula d'amor preciosa i és una pel·lícula sobre espiritual també. Tu tens un àngel que. Jo tinc un àngel que és la hòstia, Sílvia, és la millor cosa del món. És que no em puc queixar. A veure, a veure. T'ho dic de debò, eh?

Jo, no sé, no em puc queixar del meu àngel.

Però, però, però, ens ho pots presentar? És que desagraïts, l'inferno és ple. És a dir, a veure, que estem tu i jo aquí fantàsticament, no?

I els oients també, i aquí el Xavier Llauradó i el Xavier Vilar. Amb la ràdio sempre hi ha aquesta sensació que un. El teu àngel, què? El teu àngel?

No, el meu àngel, mira, m'ha permès, per exemple, escriure a l'antropòloga, m'ha ajudat, no sé, a mi, jo perdo una cosa i si la perdo és perquè l'havia de perdre. Les coses fins i tot que penso que són dolentes, després m'acabo donant la volta i penso, ah, clar, és per això que ha passat això.

Però tu tens una mirada optimista sobre la vida.

Sí, no, perquè també de tant en tant em poso bastant sol·lestàlgica. El meu algoritme no para d'enviar-me que ve el niño, que venen els huracans, que venen no sé què. O sigui, jo, déu-n'hi-do, eh?

Ja parlarem amb el teu algoritme, però l'Àngel ens el presentes. No ho sé.

Continuarem al cinema. Aquesta pel·lícula, a més, cap aquí. Aquest de Patterson, una pel·lícula de Jim Jarbush. Aquesta no l'he vista.

Què tal? La recomano molt. És sobre un poeta que és conductor d'autobús. I jo crec que és de les pel·lícules que millor retrata que és un escriptor. Perquè en el cinema de vegades es mitifica molt la imatge de l'escriptor, no? I l'escriptor sobretot hi ha el drama del full en blanc, hi ha tota la història del no sé, se l'imaginen en una cova amb tot de llibres, un ésser marginal, o si no, algú molt exitós que fa bestsellers i que té molta cua a les llibreries. Però aquest és un poeta que és conductor d'autobús i no pot evitar fer versos. I posa sempre l'antena amb les converses dels seus passatgers i a partir d'aquí se li desperta la creativitat. I això és el que és. Això és el que és ser escriptor. I és l'únic valor que té ser escriptor. És això. Parlo en masculí perquè soc d'una altra època. La meva filla em renyaria. Ser escriptora. És això. Estar amb la ment ben oberta i que aquest àngel, diguéssim, et va dient les paraules i a partir d'aquí surten les frases.

Ada Castells ens ha recomanat altres llibres.

Nua fins a la cintura, el col girat, l'exil a dreta completament al descobert, el braç estirat en una tensió suau, envoltant el cap, tot això desperta, excepte el pit, que em dorm un estrany son. Què hi fa el meu pit adormit? Enmins d'una plana ja gairebé totes somniets. La plana de la història d'una literatura, la meva literatura, la del meu poble, que viu al cor de la boira des de fa quatre segles, que viu tot esperant el vent que les passa, que la fa visible, fins que torna a gemolir-se sobre ella blanca, espessa, humida, freda com la ceguera de la mort. I encara així, moltes veus s'hi agiten dins, s'hi revolten, Fins de sagnar-s'hi.

Què ens has triat? La Dolors Miquel ha fet un gran llibre. Amb el Pitadormit, un gran llibre. I un gran llibre perquè parla de la seva malaltia, càncer de pit i més coses, però amb molta sinceritat i sense victimisme, sinó absolutament descarnadament, que és el gran valor de la literatura, que és un ésser humà que t'està parlant a tu quan llegeixes. I després explica tota la història del pit, el llarg de la història de l'art, molt ben documentat perquè és una persona molt culta i a part explica aquesta joventut que ella va viure de poetes una mica com els Vítnics però com eren catalans no són tan coneguts i no són tan mítics i parla doncs de l'Enric Casases del Roig, de l'Escofet de molta gent i és una gent que jo també vaig viure amb el meu assent de periodista cultural ho vaig viure de prop tot allò i realment ens ho passàvem molt bé.

Que hi fa aquest pit neu aquí, hi ha tot ell transcendència de mutilació, tot ell futura possible ferida, que hi fa esperant enmig d'una plana cega, ell que hi veu dins les visions, ell que ofereix possibilitats de lletament, mutilació de maternitat, que fa seu, que s'empodera en el canvi de la mare per la guerrera. El pit adormit, Dolors Miquel. I també ens has triat l'home que riu i l'home que rie en castellà en una intro en català de Víctor Hugo. Per què?

Perquè també és una història amb un personatge molt fort, que és un personatge que té la cara desfigurada i no pot deixar de fer un somriure permanent. I li passen moltes desgràcies, com sol passar amb el Víctor Hugo, però ell, evidentment, no pot treure's aquesta cara del damunt. I és com els condicionaments que tenim de vegades per les circumstàncies que ens van canviant la nostra manera d'estar en el món. Ursus era un hombre,

homo era un lobo. El hombre, el hombre había bautizado al lobo. Que ho deixem. Escolta, Moncastell, ens torna quan vulguis. Quin llibre estàs fent, ja? Mira, he fet teatre. Ah, què serà?

Ui, és una història d'un gat, perquè aquest estiu el gat de la meva filla em va atacar. Em va atacar fortament, va fer una cosa que es diu agressivitat redirigida del gat. Carles Porta, aquí hi ha un crim. Exacte, no, no, és que va ser molt bèstia. I a partir d'aquí, doncs mira, aquestes coses que dèiem, que de vegades et passen coses dolentes, però et donen, t'obren finestres o portes, i he aconseguit fer una obra de teatre.

Ada Castells, moltes gràcies. Si t'haguessis de definir amb una frase, tu que les fas tan bé.

Ai, que punyetera que ets! No és notícia. Doncs diria que soc una persona bastant vitalista i que ara estimava molt els gats i ara tinc una gran crisi.

Nosaltres el que fem és recomanar-vos l'antropòloga perquè és sota una història de ciència-ficció i som.

La de Castells ha vingut i hem pogut parlar del seu llibre i de tot ella i de nosaltres. I ho hem fet en equip aquí al divan amb en Xavier Vilà en el guió, amb en Xavier Llauradó, qui se no et dius Xavier? El Sol, amb l'Albert Castellbé que ho coordena, Sílvia Copuló, encantada de venir a aprendre el vinoso. Tinc un engelló.

Suscriu-te al Divan amb Sílvia Cómpulo de Catalunya Ràdio a Spotify i rebràs els programes directament als teus dispositius.

Sí, tens ganes de sortir. Ho sento, però. Ja he sigut molt feliç Podria viure així Ai, aquest virus que tenim aquí.

Let's enjoy this confination One last time I gotta be patient Let's enjoy this confination Confination.

I'll be here till the end of time So you got to let me know Should I stay or should I go? It's always tease, tease, tease You're happy when I'm on my knees One day it's fine and next it's black So if you want me off your back Well come on and let me know Should I stay or should I go? Should I stay or should I go now? Should I stay or should I go now? So come on and let me know This

indecision's bugging me If you don't want me, set me free Exactly whom I'm

supposed to be Don't you know which clothes even fit me.

Papa, yo voy a ser torero. Papa, yo voy a matar toros. Papa, yo voy a saltar ruedos.

I ai papa jo vull ser torero i el pare es desesperava ell que era tan honorable potestat de la sardana i de les lletres catalanes la veritat no comprenia. Un cony de fill que tenia si tenia tot lo que volia si tenia amor tenia familia i de calés no n'hi faltaven ni cultura ni ensenyances de la pulcra i refinada existència catalana.

Papa, jo vull ser torero. Papa, jo vull matar toros. Papa, jo vull saltar ruedos. Papa, jo vull ser torero.

I al paradés de les grades, i com patia i com plorava, que és que el toro empitonava. El seu fill el revolcava, que és que el toro va arrancar-li els collons d'una cornada. I l'hemorràgia era imparable, una mort inevitable. Va morir a l'enfermeria de la plaça a mitja tarda. I el seu fill muria torero ple de glòria i ple de fama ple de clavells a la tumba a banderilles i estampetes i als balcons geranis negres. I ai papa el teu fill.

Sota l'alzina ens hem d'estrenar, abans no hi arribi un dimón ni a l'ac. Si no ho fem ara, no ho farem mai, la jespa humida ens acollirà.

Despinja el telèfon que vull somiar, ja em vinc de les planes de descansar. Doneu-me sorpreses i novetats, oh lluna de l'alba, fes-me volar.

Arreu a les cambres, gran soledat, s'omplint la banyera hi ha un elefant. La tala és rodona i jo m'he mudat en trajo i corbata i m'he pentinat.