Així serà la cinquena edició del BARQ, Festival Internacional de Cinema d'Arquitectura de Barcelona

Habitar d'una altra manera. Aquest és el títol que encapsala la cinquena edició del BARC, Festival Internacional de Cinema d'Arquitectura de Barcelona, l'únic d'aquestes característiques a tot l'Estat i amb una línia temàtica molt ben definida. Només selecciona films de caire documental que mostren la projecció social de l'arquitectura i el punt de vista de les persones que habiten els espais, com és habitual amb dues categories de concurs, curts i llargmetratges, a banda de les projeccions fora de concurs i tots els deveniments col·laterals que sempre l'acompanyen.

Aquest any se celebrarà del 3 al 8 de novembre al Cinemes Girona de Barcelona, llevat de la sessió de Clowenda i lliurament de premis, que serà al Design Hub diumenge 8 de novembre. A concurs, 7 llargmetratges i 9 curtmetratges seleccionats. L'últim esdeveniment d'aquesta cinquena edició serà una sessió espacial a Madrid el 2 de desembre, amb la projecció de la pel·lícula guanyadora.

I al Perspectiva, que avui us donem tots els detalls d'aquests documentals acompanyats d'un dels fundadors i impulsors del festival, Pep Martín, de Ni Hao Films. Salutacions, Pep. Hola, què tal? Molt bé, aquí encantats de tenir-te de nou al Perspectiva, tot repassant els continguts i els documentals en projecció i concurs d'aquesta cinquena edició del festival. Aquest any, però, i a diferència de les quatre edicions anteriors, sense les activitats, paral·leles, debats i esdeveniments diversos que normalment acompanyen les projeccions durant els dies que dura el festival,

no?, Sí, són les trobades entre arquitectura i cinema, per on han passat directors de cinema com la Carla Simón, l'Albert Serra, la Neus Ballús o arquitectes com el Juan Herreros, l'Anna Pujaner, etc. Han tingut molt bona acollida, s'han fet a diferents espais de Barcelona i hem omplert, quasi sempre.

Totes aquestes activitats de debats, de tertúlia, venien sempre concentrades a les quatre anteriors edicions a dins dels dies del festival. Però en canvi aquest any el festival és exclusivament les projeccions.

Exacte, els dies del festival presentarem 8 llargmetratges i no curtmetratges i tindrem les seccions de sempre, és a dir, la secció de llargmetratges, les sessions especials que són pel·lícules fora de competició i les sessions de curtmetratges a competició.

Esclar, cal dir que vosaltres els passeu tot l'any. Visualitzant produccions i garballant el que s'hi fa.

S'obre a través de la plataforma Film Freeway, s'obre una convocatòria perquè les pel·lícules puguin presentar-se al festival i a banda l'equip de programació el que fa és anar buscant pel·lícules pel món. No és tan fàcil trobar pel·lícules bones d'urbanisme, arquitectura, espai públic, etc. De manera que la majoria de llargometratges en competició són pel·lícules que han trobat les programadores, més que no s'han presentat. En canvi, els que són els curtmetratges sí que acostumen a ser pel·lícules que es presenten més al festival per competir.

Sempre hi ha mexicans, brasilers, de Centra Europa. Seria una mica aquesta la tònica d'aquest any, també?

Sí, seria la tònica, tot i que hi ha algunes pel·lícules que parlen de llocs més llunyans del que estàvem acostumats. Ah, sí? Per exemple, The Lions by the River Tigris explica la lluita de tres homes per preservar la memòria de Mosul després de la devastació provocada per la guerra.

Aquesta és d'una coproducció entre Noruega i Països Baixos, no? Sí, els protagonistes són. Són iraquians. Bé, si et sembla, per començar cronològicament, la primera projecció fora de concurs és la sessió inaugural, que aquesta, de fet, ens porta aquí mateix, a la Ricarda. La Ricarda, melodia d'una casa, que és la darrera producció d'un clàssic del documentalisme català, com és Moro Escobil a Sant Juan. Espero que no s'emprenyi per dir-li clàssic, perquè encara és molt jove.

Sí, sí, i un bon amic també del festival. Sempre ha vingut i ha estat allà. I aquest any la sessió inaugural és la seva pel·lícula, la Ricarda Melodia Una Casa, de Casagomis, que parla d'aquest patrimoni arquitectònic català, però sobretot explicat des dels records familiars i des de la seva història íntima.

Aquesta serà la projecció que veurem a la inauguració, que és el 3 de novembre, a dos quarts de set, sempre al Cinema Girona, oi?

Sí, tot es farà al Cinema Girona excepte la Cluenda, que serà al The Hub.

Bé, seguint però amb les projeccions fora de competició, tenim aquest Madrid X de Joan Cabestany.

Sí, és un realitzador amb una mirada cinematogràfica molt personal, i retrata la ciutat, retrata Madrid a través de la nostàlgia, de l'humor i mirant la transformació urbanística, urbana que ha anat patint la ciutat. És una proposta força maca per tancar el festival, evidentment, fora de competició.

Última sessió, la proclamació dels premis, a més a més, i tindrem el Joan Cabastany també, no? Exacte. Molt bé, doncs anem als llargometratges a competició. El que utilitzeu com a filtre és que la temàtica, sigui quina sigui, sempre tingui la narració sota aquest punt de vista

social del ciutadà, no? Exacte, la identitat del barc, del festival, sempre des del primer cop va ser aquesta mirada social que li donàvem a l'arquitectura. Quan es fa la selecció hi ha sempre aquesta mirada de poder explicar històries que tinguin a veure amb problemàtiques concretes, actuals i que a més a més no cal que sàpigues res d'arquitectura per venir al barc i gaudir-lo. Són històries humanes que tenen a veure amb arquitectura però que tenen a veure amb els problemes que ens podem trobar en el nostre món avui en dia.

Sí, que evidentment l'arquitectura en té la solució. Tindríem el cas del primer llargometratge que podem esmentar, que aquest ens porta a Mèxic. Más que una casa, demà hi ha el damís a Chiverría.

Sí, Más que una casa ens porta a les enormes urbanitzacions d'habitatge social de Mèxic, edificis que es van fer i de la promesa a una població de que tindrien casa pròpia, però que es transforma en una realitat de precarietat i de contradiccions urbanístiques d'una sèrie d'edificis que acaben estant aïllats i sense serveis.

Bé, una situació que ens remetria a episodis històrics que no són tan lluny, ni en el temps ni en l'espai, perquè ens remeten a com s'ha format Barcelona, per exemple. Sí, les ciutats d'Ormitori. Teniu un museu de Brígid Simonstad de Noruega.

Sí, és el procés de construcció d'un gran museu que revela tensions polítiques, econòmiques, artístiques, ciutadanes. És una manera també de trencar la imatge idealitzada dels grans arquitectes i les grans obres.

El debat sobre com estem pensant aquests espais museístics en el present, sota aquest perill que esdevinguin com natures mortes i que esdevinguin espais ja més dinàmics per la ciutadania, El tercer llargometratge que tenim a concurs és com una fortalesa, com un Château Fogt, una producció belga-francesa de Luc Colpierre.

Sí, la proposta més intimista del festival tracta de com una dona, enfronta la mort de la seva parella, en tornar a viure a la casa que compartia. És com l'acompanyament del dol dels espais que han format part de la teva vida. És una casa que no només són quatre parets, és també la nostra memòria,

les absències i els records. Molt bé. Bé, parlat a l'inici de les nacionalitats que solen confluir en aquest festival, i sempre hi ha un raconet, ni que sigui pels brasilers, i aquí tenim una història copant que ens transporta a Sao Paulo, a un bloc d'apartaments, ocupat ni més ni menys que per 5.000 persones.

Sí, i a través del microcosmos que crea els seus habitants, la pel·lícula va parlant del Brasil contemporani, de les tensions socials que viu i de la situació política. És un exemple de com un sol edifici pot explicar-nos moltes coses sobre el país i sobre la societat on es troba.

Des de Suïssa ens arriba un apropament molt interessant als orígens de tot això que avui dia en diem Sustaining Bill i bla, bla, bla. I ens parla d'una pionera, de la Bárbara Busser, també de nacionalitat suïssa, l'autora Gabriela Scharer, no? És la història de l'arquitecte.

La pel·lícula presenta l'arquitecte que salva els edificis de la demolició, que treballa sempre amb materials recuperats. Intenta arribar a l'arquitectura més sostenible, que no és la que consueix nous edificis, sinó la que evita enderrocar els que ja tenim.

Molt bé, i per si algú es pensava que això de l'arquitectura només són plànols i línies i autocats i intel·ligències artificials, aquí també tenim una història de mort. Stardust, de Jimmy Venturi i Anita Norton, Estats Units, Reino Unit, Itàlia i França.

És una història que ens permet parlar de Denise Scott Brown i Robert Venturi i també del reconeixement professional desigual que van tenir. Ens permet també parlar una miqueta de les dones a l'ombra de grans arquitectes i que se les ha silenciat més pel fet de ser dones.

Jim Venturi és el fill del matrimoni, no? I ens parla dels detalls d'aquesta relació que bé tots hem conegut dels articles, crítiques, assajos que s'han escrit sobre aquesta controvertida parella, però esclar, tenir-ho de primera mà narrat pel fill que estava allà presidint tots aquests esdeveniments no deixa de ser molt interessant, no? Sí, sí, que a més a més passa molt bé. No anem dient els dies i hores de les projeccions, Aquesta, bé, és el dia 7 de novembre, a tres quarts de vuit del vespre, tot plegat, com deia més, als cinemes Girona, i a més a més trobareu el programa complet, amb tots els detalls, perfectament desplegats, a la web del festival Barc, amb Q, d'arquitectura, evidentment, barcfestival.com. Continuant amb aquestes projeccions de llargometratges, tindríem una altra producció també de Noruega i Països Baixos, The Lions by the River Tigris. És l'altre que ens comentaves en què ens parla d'aquestes reconstruccions de les ciutats després de la guerra.

Exacte, es tracta de lluitar de tres homes de Mossul per preservar la memòria després de la devastació que ha provocat la guerra. És a dir, quan destruïm una ciutat no destruïm només edificis, també estem. Destruint la identitat d'una comunitat. Molt bé.

Aquests serien tots els llargmetratges que tenim a competició. Podríem entrar ara als curtmetratges.

Tenim dues sessions de curtmetratges. La primera és Habitar, deshabitar. I és una sessió amb diferents curtmetratges que ens exploren des de perspectives i propostes molt diferents. La memòria emocional dels espais, la nostra petjada a les ciutats, als barris i a les cases. I després, la segona és a les ciutats. Aquí hi ha algunes propostes que són molt artístiques, molt d'exploració, del cinema, i és una sessió que tracta els sons, els edificis, la materialitat, el disseny urbà, fets històrics, les lluites col·lectives que defineixen espais comuns i marquen profundament simbologia de les ciutats.

Doncs amb la Maria Rovira repassem ara els títols d'aquestes dues sessions, que són totes primícies a l'estat. La primera, com dèiem, Habitar barra Deshabitar, programada per dimecres 4 de novembre a les 6 de la tarda amb 4 títols. Our Homes Do Not Exist, un viatge en super buit per l'Atenes actual i les seves cases deshabitades, que alguns podrien anomenar encantades.

A mesura que la càmera recorre barris de la ciutat, es multipliquen les cases fantasma, aquelles que romanen abandonades i les que encara no s'han imaginat. Entre espais habitats i altres completament solitaris, Our Homes Do Not Exist és la història d'unes cases que han deixat d'existir i del seu impacte en la fisonomia de la ciutat. La directora i productora és Anna Lamour.

Under the Glass, que succeeix a la Villa Sant Lluís, un conjunt d'habitatges socials construïts a Santiago de Xila durant el govern de Salvador Allende entre els anys 1971 i 1972.

El complex estava dissenyat per descongestionar el centre de la ciutat i combatre la segregació social. Amb la participació dels futurs pobladors, tots de classe treballadora, es van construir els edificis, es van dissenyar els apartaments i les zones comunitàries. Però el cop d'estat de Pinochet va troncar el somni. Moltes famílies van ser desallotjades i van veure com les seves llars passaven a mans de militars. Avui dia no en queda res de Villars-Sant Lluís, tret d'un bonic però fugaz record pels seus primers habitants. L'especulació immobiliària ha convertit aquest projecte pioner de desenvolupament social en una vasta àrea impersonal que acull un conjunt de gratacels. La directora és Sara Bardet de Nieves.

Villa 187, que comença quan el pare de la cineasta sudanesa Eiman Mirgani li anuncia que es jubila i la família ha de marxar de la casa de Doha, on havien viscut durant dècades.

L'impacte de la notícia obre un allau de records i un procés d'abandonament forçat de l'allar familiar. Villa 187 és un homenatge a una casa que conté la vida de tota una família i la meditació d'una incertesa. Els seus murs mantindran la seva memòria un cop hagin marxat. El dirigeix la mateixa Eiman Mirgani.

Alba Saten, ens situa l'any 2015 al barri de Basaten al-Razi de Damasc, quan els seus horts van ser arrestats com a càstig per l'aixecament de la població contra el règim de Bassar al-Assad.

Està previst que aquesta zona sigui substituïda per Marota City, un districte ultramodern amb 80 gratacels. Després d'haver-ho perdut tot, dos antics residents d'Alba Saten reflexionen sobre el seu barri i recorden les seves cases i els horts més antics de Damasc. A través dels seus testimonis i la reutilització d'animacions 3D produïdes pel règim, la memòria i la resistència d'un barri, es desperten per lluitar contra aquesta deliberada supressió del mapa. Dirigeix Antoine Chapon.

La segona sessió de curs, com us dèiem, envol títol A les ciutats. En aquest cas són cinc films i es projecten el 5 de novembre, també a les 6 de la tarda. El primer, Tin City, a un bosc remot d'Alemanya, en una ubicació secreta. Una ciutat falsa que en realitat amaga unes instal·lacions de combat construïdes expressament per l'exèrcit britànic per entrenar soldats durant els tròbals d'Irlanda del Nord. A través de fragments

de pel·lícules d'arxiu dels anys 70, descobrim una ciutat irreal creada per un fi pervers. Imatges perturbadores d'uns maniquins que simulen habitants reals ens recorden l'estat permanent de violència i amenaça constant en què es vivia a moltes ciutats d'Irlanda del nord. Però lluny d'estar abandonada i obsoleta, Tin City és encara una instal·lació de l'OTAN i serveix d'entrenament per a altres conflictes d'arreu del món. El director és Fergal Ward.

Recovered Memory, la història d'un grup d'activistes que lluiten per preservar un edifici històric situat al centre de Kiev davant l'amenaça d'una promotora immobiliària que el volen derrocar.

En la seva lluita actual ressonen esdeveniments passats, quan el règim soviètic va intentar esborrar la identitat ucraïnesa. Aquest llegat del passat esdevé la base per explorar la memòria col·lectiva i la importància de la protecció del patrimoni arquitectònic i cultural com a elements identitaris. La directora és Ole Kassandra Pletenetska.

Com us dèiem, totes les projeccions són primícia estatal, però aquesta és una estrena mundial. Vega Orión, el barri parisenc de Bojrenel, entre grans blocs d'edificis construïts als anys 70 batejats amb noms de l'era espacial i de constel·lacions.

Una dona busca captar el so dels arbres sacsejats pel vent. Vega Orión interroga el so com a aspecte determinant per la nostra comprensió dels paisatges urbans i els imaginaris que sorgeixen de la seva absència. Una reflexió sobre el so com a element que estructura perceptivament les ciutats i els edificis que ens envolten. La directora és Clara Becking. Un altre rodatge en Super 8,

tot i que després ha estat digitalitzat. Verdi Gris, un passeig a la deriva pels carrers de París, mentre explorem com l'arquitectura condiciona el moviment i com el de volar per una ciutat pot esdevenir una forma subtil de resistència.

A través d'imatges erràtiques i de la superposició d'històries encreuades, Verdi Gris reflexiona sobre la quotidianitat, les textures urbanes, l'estandardització, el temps i el control, suggerint que el desplaçament per la ciutat mai no és del tot neutral o natural. El dirigeix. I per tancar la sessió,

In Retrospect, que comença amb la història d'uns treballadors migrants que van construir un centre comercial pels Jocs Olímpics de Munic l'any 1972.

L'any 2016 aquest mateix lloc es va convertir en l'escenari d'un atac racista on 9 persones migrants van ser assassinades. I encara hi ha una tercera data significativa en el desenvolupament del curtmetratge. L'any 1983, quan es va estrenar Adressa Desconeguda, una pel·lícula del cineasta iraní Sourabh Shahid Saleh a l'Alemanya Occidental. En un moment del film, una dona es pregunta per què tant odi. Entrellaçant aquests tres moments històrics en un mateix lloc d'Alemanya, In Retrospect, revela les forces de l'odi i el racisme al llarg del temps. Els directors són Mila Sluktenko i Daniela Sadifaesi.

Pep Martín, ens queda encara una projecció fora de competició que és també un curt, Construir Espacio Público, on es donen cita dues grans arquitectes catalanes com són Anna Bufill i Imma Jansana. Sí, és un curt, 17 minuts, de la

Carme Puig, on trobarem Anna Bufill i Imma Jansana, que es troben a la cuina del Val d'Enset, parlant de la seva feina i del seu llegat professional, de les seves vides. Al final és un retrat serè i feminista de dues dones que es van haver d'obrir pas en un món d'arquitectura que estava dominat per homes. Després d'aquest curtmetratge el que tindrem serà un col·loqui amb la Carme Puig i l'Anna Bufill i que el modelarà l'Helena Martín Nieva.

Molt bé, això és el dia 4, també al Cinema Girona, com sempre, a dos quarts de cinc de la tarda. Comença aviat, ens hem de fer una mica d'espai a l'agenda.

Especialment és el que comença més d'hora. De fet, és més important, diguem, el col·loqui en si, el que podrem sentir, parlar amb la Nebufill i la directora. Que no la pelicula en si. La pelicula en si ens donarà peu a poder parlar després d'aquest col·loqui.

Doncs, Pep Martín, l'enhorabona per aquesta cinquena edició del festival. Arribar a cinc edicions ja és un indicatiu de bona salut. Conservar intactes aquesta empenta i aquestes ganes que des de Mikhao Films heu anat sempre aplicant en desenvolupar aquest festival del qual, bé, aquí al Perspectiva ens n'alegrem especialment per una ciutat com Barcelona, Catalunya en general, doncs és un orgull poder disposar d'aquest festival d'arquitectura, de cinema d'arquitectura, que de fet tampoc n'hi ha tants, no? No, no.

Nosaltres seguim sent l'únic festival. Estem arquitectura de l'Estat. El tirem endavant cada any amb moltíssima il·lusió, amb molta força. Aquest any especialment ha sigut intens per totes les activitats realitzades durant l'any. I cada cop més estem arribant una mica més lluny. Aquest any hem anat amb alguna de les activitats que hem fet a Valladolid, Després anàvem a Madrid, se'ns van demanant, es van interessant a tot arreu. És una iqueta a vegades per casualitat, però per exemple a Valladolid vam anar amb CEMINCI, que és el festival de cinema a Valladolid, que es va interessar per l'activitat 5 espais, 5 mirades que vam fer, que vam encarregar a 5 directors de cinema catalans uns cursos sobre espais diferents a Barcelona. De fet, d'això el que va aportar és que l'arquitectura i la capitalitat arribés a un festival de cinema fora de Barcelona.

Que no té a veure ni tan sols amb l'arquitectura. Que no té a veure ni amb l'arquitectura. Molt bé. Després, Martín, com dèiem, ens n'alegrem moltíssim. Ens veiem pels cinemes Girona i amb tota probabilitat també a la sessió de Cluenda al Design Hub de Barcelona, que serà diumenge 8 de novembre, on a més coneixerem els guanyadors d'aquesta edició. Que vagi molt bé. Gràcies.

Moltes gràcies i us esperem al cinema. Una abraçada.

Trobareu tots els reportatges d'aquest programa a la nostra web catradio.cat barra perspectiva, dins la finestra dels millors moments.