Albert Om: "Abans que Barcelona s'obrís al mar, el turista jove no anava a Barcelona"

Alberto, bon dia. Què tal, Ricard? Com estàs? Molt bé. No t'he fet sortir avui a passejar,

perquè com que diuen que ha de ploure, com que en qualsevol moment pot ploure. Home, no, però si fa un dia fantàstic, avui ja plourà quan hagi de ploure, però. Sí, sí, no, en principi encara no. Ha de ploure d'aquí més. La setmana volies fer una mica d'interiors, eh? Ja vas fer masses exteriors la setmana passada, que no vas parar.

Vull seguir també després, Rufián, perquè està compareixent-se ara, bueno, Estàs seguint amb interès tot això? Sí, sí, sí. Què t'he de dir?

A una certa distància, diguem, però vaja.

Doncs posem-hi distància. Anem a parlar del passat, que potser és més.

No, bueno, passat perquè és que. Mira, tal dia com avui fa 40 anys O sigui, avui he volgut plantejar tres preguntes, diguem, no? A partir d'una efemèride, que és que demà farà 40 anys exactes, que a dos quarts de dues del migdia en Samarang va dir allò de la Vila de Barcelona, no? I per tant va adjudicar els Jocs Olímpics del 92 a Barcelona. Un dia abans, és a dir, avui fa 40 anys, el que passava era que en aquesta hora estaven venent la candidatura. De Barcelona, diguem, davant del tribunal d'aquests membres del COI, que són els que havien de votar, que eren 89 persones. El pitching, el pitching, feien un pitching. Feien un pitching. Per cert, dels 89 membres del COI, l'any 1986, és a dir, fa 40 anys, quants diries que eren dones de 89? Una? Quatre. Mira, tampoc m'he allunyat tant, eh? 85 a 4. Bé, a partir d'aquí, diguem, que Barcelona li van adjudicar els Jocs Olímpics, tres preguntes. Primera pregunta. Avui seria possible una unanimitat institucional com hi va haver? És a dir, Espanya remaria. Bueno, deixa'm fer la pregunta. Espanya remaria. Ha sigut unanimitat,

per mi ja l'he entès la pregunta.

Espanya remaria a favor que Barcelona tingués un Jocs Olímpics sense que abans els hagués tingut Madrid? Primera pregunta, ara hi anirem. Segona pregunta, quina relació hem de tenir amb Joan Antoni Samaranc? Un dels franquistes més destacats que hi va haver a Catalunya, president de la Diputació de Barcelona. De fet, durant el franquisme, quan ell era president de la Diputació, ocupava el Palau, el que és ara el Palau de la Generalitat, a la plaça Sant Jaume, i en canvi després, reconegut en aquell moment i més ara. Semarang, sense Semarang no hi hauria hagut Jocs Olímpics a Barcelona, diguem. Llavors, quina relació s'ha de tenir amb un personatge com Joan Antonio Semarang? I tercera pregunta, com seria aquesta ciutat, allò que en diuen una ucronia, com seria Barcelona si no s'haguessin fet uns Jocs Olímpics? Hi ha la temptació, després en podem parlar si vols, hi ha la temptació de pensar que potser alguns dels problemes, alguns dels principals problemes que té Barcelona no els tindria si no hagués hagut aquesta explosió dels Jocs Olímpics. Prenem per passos. El primer, la unanimitat institucional, fortíssim. És a dir, avui fa 40 anys també, el Congrés dels Diputats va aprovar per unanimitat una moció. Que donava suport a la candidatura de la Barcelona Olímpica. Tots els diputats es van aixecar, tots els diputats del Congrés, tots, i van aplaudir i van votar a favor d'aquesta moció. Tots! Tots! Això és increïble, o sigui. L'any 92. L'any 86, sis anys abans, que és quan els adjudiquen.

Encara és més recent, perquè feia. Bueno, fa 40 anys. Una dècada que estaven acabant el franquisme.

Exacte. Bueno, o sigui, és una d'aquelles coses. També unanimitat a dins de Catalunya. Ara és més fàcil perquè tot arreu governa el PSC, però en aquell moment, clar, hi havia Pasqual Maragall, d'alcalde de Barcelona, i Jordi Pujol, de president de la Generalitat. Jordi Pujol tenia una mica de fred de peus dels Jocs Olímpics, no? Perquè, clar, és que si això va bé. El capital polític d'això. El capital polític se l'emportarà, com va acabar sent Pasqual Maragall, que Pasqual Maragall ja en aquell moment hi havia aquella cosa de dir potser algun dia disputarà la presidència de la Generalitat. Sí, sí, allà va començar,

diguéssim, aquella. Aquella imatge que hi havia dos poders a Catalunya, el poder de l'Ajuntament de Barcelona, Pasqual Maragall, i el poder de Jordi Pujol a la Generalitat.

Tot i així, diguem, Pujol s'hi va posar de cara, era l'Ausana, també, que és on es feia, diguem, la convenció per decidir no havien d'anar als Jocs Olímpics. O sigui, s'hi va posar una mica tothom de cara. I fins i tot els empresaris, els empresaris catalans, allò que agrada tant, la col·laboració público-privada, van posar calés, van posar 10 milions de peles cada un per la promoció de la Barcelona Olímpica i unes quantes persones, entre elles Leopoldo Rodés, segurament el més important, van anar a visitar tots aquests membres que havien de votar. Bé, aquesta unanimitat ja m'has dit que la veus impossible dir-la avui. Molt bé. Punt número dos, pregunta número dos. Quina relació hem de tenir amb Samarán? Perquè, clar, La persona que va portar els Jocs Olímpics a Barcelona, que això és així, hauria de tenir carrers, estàtues. Hauria de tenir de tot en aquesta ciutat. Però la persona que va ser un dels franquistes més destacats, que un any després de la mort de Franco encara anava a misses d'homenatge a Franco, hauria d'estar, allò que en diuen ara, cancelat, diguem, no? El seu nom hauria d'estar una mica esborrat. Clar són les dues coses juntes, és a dir. Pujol i Maragall, jo crec que el defensaven públicament, no? Sí, sí, clar, és que va ser importantíssim, i de fet, d'alguna manera, clar, fixa't, ell, quan deixa la presidència de la Diputació de Barcelona, se'n va d'ambaixador a Moscou. Allà, diguem, fa totes les. Ell ja era membre del COI, eh? Fa totes les connexions amb els països de l'Europa de l'Est, amb els països comunistes. Entra el 80 de president del Comitè Olímpic Internacional, nomena 25 nous membres, i llavors entre els nous membres que els havia anomenat ell, més tots els països comunistes que ja se'ls tenia. Guanyats, diguem, clar, els vots, diguem, va recollir molts vots, era molt difícil, de fet, les altres candidatures, París, Amsterdam, que eren les més fortes, es queixaven molt, diguem, no competim amb igualtat, perquè, clar, Barcelona té Samarang, diguem, no? Llavors, clar, és aquesta contradicció. Qui avalava Samarang, la candidatura que avalava Samarang, tenia totes les opcions de guanyar. Tenia totes les opcions. França, que, diguem, París no va aconseguir els Jocs, perquè els va aconseguir Barcelona, llavors va tenir els Jocs Olímpics d'hivern, Albert Vila, en aquell moment però s'amaranga més de les figures que més em fascina i que més explica una mica el canvi o la transformació que hi ha hagut en aquest país.

I com va morir fa 15 o 16 anys, se li va fer una missa que no era un funeral d'estat, però com si ho fos, perquè va ser a la catedral de Barcelona, recordo, i van anar els reis, ho va fer l'arcabisbe, crec que va oficiar la missa a l'arcabisbe de Barcelona, també.

Pot ser, el Martí Sistach, sí, sí. Però hi era tothom. Fa poc hi va haver un homenatge, però un homenatge. Deixem-ho dir així, potser mig clandestí, o sigui, molt institucional, em sembla que hi havia el rei d'Espanya, hi havia les principals autoritats, és a dir, a nivell d'autoritat sí que el té aquest reconeixement, però clar, no té un reconeixement popular perquè té un passat que no es pot esborrar tampoc aquest passat, saps? O sigui, són les dues coses, no? Però al mateix temps, amb els Jocs Olímpics va semblar com si s'esborrés o que es legitimés una mica la transició democràtica. Ha estat bé que no ens féssiu fora els franquistes, que no ens castiguéssiu, perquè mira que som els mateixos franquistes. Les morts provocades es compensen amb els Jocs Olímpics. Exacte. Estan fent un documental, crec, sobre Samarán, que serà molt interessant veure què passa. I la tercera i última pregunta, aquesta jo no tinc la resposta, no sé si tu la tens, però jo crec que és un tema que m'agradaria sentir un debat amb experts, que és com seria Barcelona si no hagués tingut els Jocs del 92.

Això Maragall explicava que havien aconseguit obrir Barcelona al mar, que era una de les coses que havia provocat també els Jocs Olímpics, tota la Vila Olímpica, etc. Si Barcelona hagués sigut, ja no a nivell mundial, sinó a nivell de configuració, de com és la ciutat ara, batega gràcies a uns Jocs Olímpics que sí que van transformar la ciutat, i en positiu.

Aquesta és una part. L'altra part. La massificació turística, que és un dels grans problemes, la tindríem igualment? O sigui, hauríem arribat igualment a aquest punt sense els Jocs Olímpics? És possible, és possible. Vull dir, París ja era París abans dels Jocs Olímpics. París sí, Barcelona no, però és que París fa molts anys que és París, i Barcelona no era comparable, això, diguem.

Si Milà ara fes un Jocs Olímpics, canviaria molt. Milà ja és molt turístic, no? Sí, però no a nivells de Barcelona.

Jo crec que Milà i Barcelona en aquest sentit. El preu de l'habitatge seria el mateix. Hi hauria tants experts a Barcelona com hi ha ara si no es haguessin fet els Jocs Olímpics. A més a més que hi ha lliçons com Atenes que han caigut en la desgràcia després d'uns Jocs Olímpics. Sí, sí. No, el que deies tu de la transformació del mar, per mi sí que és una cosa molt radical, perquè jo recordo abans, als anys 80, abans que s'obrís Barcelona al mar, que cap turista anava a Barcelona, o sigui, cap turista jove anava a Salou, anava a Lloret, anava a Platja d'Aro, anava a no sé on, i si un dia plovia. A Platja d'Aro o si un dia plovia a Salou, potser aquell dia baixaven a Barcelona. Ara no cal que facin això, no els cal anar a Lloret o a Salou o a Platja d'Aro, poden anar a Barcelona i tenen les dues coses, tenen tot a la festa de nit, ho tenen tot, llavors això sí que va ser bastant radical. Però vaja, que si algun dia alguns experts fan el debat aquest de com seria aquesta ciutat si no hi hagués hagut els Jocs, m'interessaria sentir-ho.

Avui a la tarda, per cert, parlarem també dels 40 anys de la designació dels Jocs Olímpics de Barcelona amb Josep Miquel Abad, que va ser conseller delegat del comitè organitzador, i amb Cristina Maragall, que és la filla del president Maragall. Per tant, avui a la tarda podreu sentir més. Això també ho faràs tu? No, ho faran, vull dir, perquè em poso la samarreta de

Catalunya Ràdio. Molt bé, molt bé, així m'agrada. Sí, home, no, no, escoltarem el Garriga i l'Abad i la Cristina.

Una abraçada, Albert, gràcies. A tu, bon cap de setmana.