Albert Om: "De jove deia molt més 't'estimo'; ara sé estimar més"

El temps era tens que van sortir de l'or. Amb l'hora mos cou la pau al coll, la flota al moll, la llinga al cul. Amb els símbols reconats.

Alberto, bon dia. Què tal, Ricard, bon dia. Això et sona com a sintonia o no? Home, això era la sintonia del meu primer programa de ràdio amb 16 anys, que es deia La Nova Cançó. Sí, fa 15 anys, no? Sí, fa 15 anys d'això, Ràdio Taradell, i sí, sí, vaig triar aquesta sintonia, que era una cançó que sonava molt a casa i que, com tot en aquella època, tots aquests elements del franquisme, de la dictadura que descriu el Serrat, els havies d'anar descobrint tu perquè ningú t'explicava res. Molt Serrat, eh?, ja, en aquest llibre, no? Sí, hi ha Serrat, hi ha llac, també, hi ha la trinca. Eren la música que sonava a casa els caps de setmana, només es posava música dissabte o diumenge al dematí, durant la setmana es treballava, no. No hi havia espai per la música. I, home, hi ha un disc molt important del Llach, també, que és Barcelona, gener de 1976, que ara va fer 50 anys els concerts, els van reproduir al Palau de la Música, que, hòstia, allà, sentint aquell disc, jo tenia 9 o 10 anys, i veient l'ambient, els crits d'amnistia i llibertat de Visca Catalunya, la veu emocionada del Llach, jo crec que és la primera vegada que em passa pel cap de dir, hòstia, aquí deu estar passant alguna cosa. Què és això? Sí, què és això, no?

Aquest país passa alguna cosa i no sé ben bé què és. És un llibre preciós, surt a la venda aquest nou llibre ja d'Albert Tom. Què dirà la gent una família, una llengua, un país publicat per Univers? És un assaig, unes memòries, un homenatge també, no? No sé com ho definiries, Albert.

Sí, sí, és una memòria familiar, diguem, és un viatge de 100 anys, pràcticament, diguem, desordenat, de la mateixa manera que et ve la memòria, no?, perquè la memòria. Tu pots treballar, jo he treballat durant 14 o 15 anys investigant la memòria familiar, anant a arxius, parlant amb gent, però la memòria és molt capriciosa i la memòria ve quan vol, a l'hora que vol i de forma desordenada, diguem-ne. I per tant et venen moments molt diferents i llavors són com retrats de moments familiars fets tots a partir de la llengua que jo vaig mamar, diguem-ne. Perquè hi ha aquella cosa que, hòstia, una imatge val més que mil paraules. Parlem-ne, perquè jo hi ha imatges que he perdut totalment i, en canvi, he fet perdurar la memòria gràcies a les paraules, gràcies a frases que et van dir un dia i que ja no he oblidat mai més, diguem-ne.

Ara hi entrarem, però tu dius que aquest llibre fa molt temps que el tenies dins, que hi havia com una manera de xup-xup, que potser no acabaves de trobar ben bé el què, però que tenies necessitat d'escriure el que havia estat la llengua de la teva família. Sí, sí, sí.

Tinc aquesta cosa de memòria familiar, jo una mica la vaig. Ja surt en un llibre que vaig publicar fa cinc anys, que es deia El dia que vaig marxar, que explicava una temporada que vaig estar a França, i a partir d'aquí també. Diguem, ja anava a alguns episodis familiars, però aquí és on entro a fondo, diguem, amb això, i sobretot amb aquesta llengua. Jo reivindico molt també la llengua aquesta que a mi em van ensenyar, que és una de les grans herències que et deixen els pares, que la llengua llavors en aquell moment. Home, no hi havia un estàndard com hi ha ara, però, hòstia, era una llengua viva, genuïna. Era una llengua, no sé, que se la feien venir molt bé i que estava molt plena d'expressions que jo crec que val la pena no perdre-ho, això, no? Que tots dius, hòstia, ara, per sort, tenim un estàndard, és evident, han nascut tots els mitjans públics, però, clar, la podem parlar molt bé, però la podem parlar d'una manera molt pensida, diguem, no? Llavors era com una llengua molt,

molt, molt viva. Jo tinc molta enveja quan vaig a Ciutadella, a Menorca, que és un lloc on encara es conserven molt paraules molt genuïnes, no?, i que a vegades les sents i penses, ostres, quina paraula més estranya, i la busques i és una paraula. Jo parlo amb el Mario Serra i em diu, aquí a Catalunya aquesta paraula era molt comuna, i en canvi l'hem perdut, l'hem perdut pel camí. Hi ha un moment que cites una frase de la teva àvia que dius, si fas festes i no en saps fer, és que m'has de fotre o m'has de menester. És una frase que sempre em recorda Santi Carreras, quan algú truca i fa festes i que no en sol fer, és que t'ha de fotre o t'ha de menester.

Una de dues, una de dues, diguem. No, no, aquesta frase, veus, és això, que és una frase que. És saviesa, és. Clar, és saviesa, total, és desconfiança, però és prevenció, jo. O sigui, jo crec que va bé aquesta frase, em fas festes i no me'n sols fer més de fotre o més de menester, per tenir una mica de prevenció amb la gent que se t'acosta, perquè no t'agradi la comèdia, diguem, escolta. No anem a fer comèdia, no em vinguis aquí. Tu ara què vols? Exacte. Parlem clar, diguem, no? Si hem de fer comèdia, a mi no m'hi busquis. Sí, només que si un truca i et comença a dir. Hola, Albert, ostres, estaves al diari, estàs molt guapo, fa molt que no parlàvem, què vols? A tu en aquell moment ja et passa bé, aquest és fotre'm o m'ha de menester per alguna cosa, diguem. I n'hi ha un altre de la meva mare que també m'agrada molt, que també jo crec que reflexa molt una manera de ser i de fer, que és anar bé malament. Sí, aquesta m'encanta, perquè ella la feia servir per tot, quan va començar a estar malalta, molt bé, sorties del metge i deies, ens han donat bones notícies. Anant bé, malament. Sí, sí, Albert, el que vulguis, però anant bé, malament. I trobo que està bé, aquesta manera de fer-ho. Fins i tot val per tota la vida, per més bé que et vagi, al final ja el sabem. I em feia riure molt. Hi ha molta ironia, també, per aquí.

A què dirà la gent el llibre d'Albert Tom i llegim també una declaració d'amor als pares i també a la llengua com aquesta.

A vegades veus venir la mort dels pares com si s'acostés un temporal que ja passarà. Després t'adones que no, que els pares se'n van, però la mort es queda. I comences a desenterrar les seves paraules perquè la llengua els mantingui vius. El lèxic que vas mamar ara et torna com un rotet extemporani. Morts continuen enraonant i t'ho sembla que encara els sentis. És així com perviuen uns pares i una llengua.

Amb aquesta cançó, Cendres, del Petit de Galeril, que tu expliques que la vas escoltar un dia amb la teva mare, parlant sobre la mort i sobre l'oblit, precisament.

És que deia, hòstia, la mare tenia una lucidesa, que també és aquesta cosa, aquesta generació de dones de l'edat de la meva mare, que tenien un talent, moltes d'elles, espectacular, però clar, van néixer 30 o 40 anys abans de poder-lo desplegar, diguem, no? I jo crec que m'agradava la manera de veure-ho. I un dia, me'n recordo que em diu, ja estava en els últims mesos, i diu, hòstia, això, la vida, diu. Arribes i no saps ni per què. T'estàs una estona per aquí i llavors un dia et morts, et converteixes en una foto a casa dels teus fills i ja ningú se'n recorda de tu. I jo li vaig dir, home, mare, però a mi què se'n recordem de tu? I els teus nets se'n recordaran de tu? Sí, bueno, vale, sí, molt bé. Diu, però quantes mares s'han mort que ja ningú no se'n recorda? Sí, sí, perfecte. Baixes el cap i dius, és així? Quantes mares, quants pares han mort, quanta gent s'ha mort al món i ja ningú no se'n recorda. És una manera d'enterrar també els teus pares, aquest llibre? Doncs mira, no ho havia vist així i crec que està ben vist. És una manera d'enterrar tota una època meva que comença fa 15 o 20 anys amb el patiment per la primera decadència dels pares, que primer se'n mor un, després es mor l'altre. I tota la reconstrucció de la memòria familiar. Jo crec que a partir d'ara, havent escrit això, aniré més lleuger. Tinc la sensació que jo mateix. Ja ho tens, no? Ara ja ho he aclarit. Mira, hi ha un llibre que ha publicat el Francesc Parcerises fa poc, que es diu Fer-ne 80, en el seu cas, i ell fa com una foto de cada any de la seva vida i llavors comenta una mica aquella foto. I pràcticament una de les últimes fotos és ell a la pica netejant plats i endreçant, diguem. I diu. Això és el que intento fer amb aquest llibre. He pensat, mira, vint anys abans he intentat fer una mica això també, endreçar una mica i fer brillar alguns moments, alguns records familiars i alguns personatges de la família que ja no hi són i que d'alguna manera amb això els enterres per una banda, però per l'altra també els hi dones una nova vida.

I també parles de tu, al final, o de la teva mort, no? Perquè al final tu dius. De la meva mort tampoc, no? Bueno, dius mai que em mori quan algú et digui, sisplau, que allí descansa el renoc de la Godaia, no? Que és com et diuen, no? De la Godaïada. De la Godaïada, això. Periodista, escriptor i el renoc de la Godaïada.

De la Godaïada. Això és molt bo, perquè això és una conversa. No, no, és que, clar. Guda? O sigui, de godall. El renoc de la godallada és el més petit. Quan apareix la truja, que apareix als godalls. Hi ha el renoc de la Godellada. Però això m'ho van dir a mi. O sigui, jo no en tenia ni idea d'això. És el porquet petit. Exacte. Jo no vinc d'una família del sector porcí. I llavors un dia un amic del meu germà, jo li explicava que jugava a futbol amb el Taradell, que era a la Vi, però jo era el més petit de l'equip, que els altres em traien tots un any, un any i mig, i que clar, això es notava molt quan tenies 9 o 10 anys. I en Toni calla i diu, així digues que tu ets el renoc de la Godellada. I clar, això, no ho he oblidat mai més. El renoc de la godeiada. Ara m'ho quedaré per insultar algú quan no sàpiga.

Exacte, sí, sí. I demanes això, que quan moris no et posin això a la. Això és una cosa. Jo dic que algú se'n recordi que s'ha mort el renoc de la godeiada. Costa de reconèixer-te en el que deia de tu la teva mare, per això, en aquest llibre. Diu que eres la pesta que estaves per civilitzar i que faries venir nervis a un mort.

Això. Clar, jo crec que també ho escric, que en una civilització millor d'aquí uns anys no ens haurien de treure els records dels tres o quatre primers anys de la vida que no recordem res. És allò que et diuen que has sigut. Sí, és quan ens cuiden més però no te'n recordes de res. I llavors jo, aquells anys, es veu que era un element molt perillós, però molt perillós, i llavors jo l'únic que em queda són les advertències de la meva mare, sobretot aquesta, faria venir nervis a un mort. I llavors hi ha una distància entre el faria venir nervis un mort, que em deia la meva mare, i el Toni Soler, el dia de l'estrena de Malalts de Tele, que em diu, Albert, tu no estàs nerviós o què? Diu, hòstia, ets un iceberg humà, em va dir. I llavors jo crec que. El que passa que me'ls he guardat per dins, de tanta advertència a la mare, sembla que aparentment no passi res, però la bèstia hi és. Vas mossegar un gos, també ho expliques, eh? Sí, sí, expliquem de tot, expliquem de tot. No, el llibre combina moments, o sigui, té coses que a la mateixa pàgina pots riure i pots plorar, no? Diguem, és aquella cosa, diguem, l'emoció que hi és i que està tot travessat per l'humor, però I que hi ha un homenatge als pares, perquè hi és, perquè jo crec que. Una de les coses que m'he donat escrivint aquest llibre, que és com una sorpresa i un impacte, que és dir, a veure, com pot ser que jo hagi tingut una existència tan plàcida. Quan vinc d'un passat, com tantes altres famílies republicanes, diguem, quan vinc d'un passat tan tètric, amb tantes morts a la família, i llavors hi ha una generació, que és la generació dels pares, que és la que fa de tallafocs, que és la que impedeix. Aguanta el pes del passat tota la merda que ens hem menjat nosaltres. Perquè tu puguis ser feliç. Exacte, ens la menjarem nosaltres i intentarem progressar i que els nostres fills puguin anar a la universitat i puguin tenir una altra vida sense tot aquest pes i aquesta repressió i aquesta castració que hem hagut de patir nosaltres. Hi ha aquest homenatge, evidentment, a aquesta generació, però també ha passat prou temps, pares són morts, com perquè es puguin començar a desclassificar alguns secrets familiars, de com eren ells, de com soc jo, de les relacions i tot això, com perquè ja es pugui escriure coses una mica incòmodes, també.

I el títol m'encanta, perquè què dirà la gent, al final és el que ha estat mai en un poble o ha viscut, en els pobles petits hi ha aquesta cosa, de què dirà la gent, sempre de vigilar, d'amagar, i tu en parles, això, una mica, d'aquesta idea que la gent va frustrar moltes maneres d'expressar-se, de desitjos, per la por del que dirà la gent. Totalment. I això explica també un país,

una família, una llengua. Sí, sí, totalment, és així. És un tribunal invisible, aquest dels altres, però clar, això era una cosa que passava moltes vegades. Hòstia, mare, vull fer això, pare, vull fer allò, no sé què. I la gran excusa era què dirà la gent. Què dirà la gent, aquest tribunal? Vull ser artista, ui, no. Què dirà la gent? Què dirà la gent? Però no sé què, no sé quantos. Clar, però és que la mirada dels altres, que en aquell moment de dictadura, en un entorn petit, i tot això s'expressava d'aquesta manera, ara serien les xarxes, no? O sigui, quantes coses no es deixen de fer perquè diran no sé què de mi, perquè què n'opinaran, perquè no sé què, hòstia.

Sí, però a les xarxes és molt explícit. Abans segurament hi havia un moment més aquest silenci, aquesta mirada assassina, jutjadora.

Bueno, o la hipocresia. L'assenyalament. Però és que la hipocresia també hi és ara, perquè hi ha gent que et diu coses per les

xarxes que no te les dirà a la cara. No, i fa molts anys me'n recordo un que sempre em criticava. I que un dia em vaig trobar pel carrer i em va demanar una foto i dic, però tu no ets el. Diu, sí. Dic, i per què vols una foto? Diu, bueno, perquè, home, a veure, una cosa la xarxes i l'altra. Dic, no. Bueno, doncs no.

Doncs això és exactament el mateix que a la plaça de Vic unes senyores et saludin, passi-ho bé, passi-ho bé, passi-ho bé, tingui, i just quan acabis de passar, ximpla. Has vist com anava? Ja. És exactament això. Vull dir, el comportament és el mateix.

Si m'heu de fer callar, que sigui ara, que sigui ara. Ara que puc dir no i res teniu per donar-me. Que no vull esperar que sigui ara, que sigui ara.

És la història, com deies, d'una postguerra, que venia d'una guerra, que et va matar un avi al front del Segre, això va ser l'any 38, el primer dia que va entrar en combat, i la dictadura, que també va condicionar la vida de moltes generacions, que és el que vas explicant en tot aquest retrat que fas de la teva família, d'aquesta llengua i d'aquest país.

Sí, Kapuscinski diu que els efectes d'una dictadura duren cent anys, i jo crec que el llibre reflecteix una mica això, diguem, que encara que a nosaltres sembla que ens quedi molt lluny la guerra, però la dictadura no. Esclar, després de la guerra van venir 40 anys de dictadura, no va arribar el Terradellas ja després de la guerra, saps? O sigui. No rebobinem, no rebobinem. Clar, perquè a vegades et saltes aquests anys de dictadura i són anys que totes aquestes conseqüències, generació a generació, més matisat, menys, amb més ganes de desempallegar-te'n, però hi ha unes conseqüències, evident.

Una cosa que m'agrada molt d'aquest llibre també és que tu sempre has tingut una part periodística molt històrica. Et coneix i que t'ha seguit des de fa molts anys, sempre ho has tingut. Després has fet coses més d'entreteniment, però tu sempre has tingut aquesta vena d'intentar explicar i recordar el que ha passat en aquest país que ha sigut molt feridor, no? Creus que ara per això s'ha perdut? Que no hi ha aquesta voluntat tan general, el periodisme, d'explicar d'on venim? Que ho estem diluint massa tot?

Hosti, no ho sé, generalitzant és difícil, però almenys a mi em va passar, crec que pot passar, que és que hi ha una edat que tu encara et penses, quan tens 20, 25 anys, segurament, que el món va començar amb tu, quan tu vas arribar, i si no, el canviaràs, penses que el canviaràs, i s'acabarà quan tu te'n vagis. El món és això que tu has viscut i llavors clar, t'adones al contrari que venim d'on venim i tot té un motiu, tot té una raó i periodísticament també igual quants presentadors d'un matinal de ràdio han deixat de fer-lo i han pensat que s'acabava el món i després n'heu vingut d'altres i en vindran d'altres després, per més que en aquell moment sembla que la teva feina sigui imprescindible. Llavors, d'alguna manera, tenir memòria, tenir record pels que han passat abans teu, doncs jo crec que està bé, i fer d'enllaç per si les noves generacions poden conèixer què hi va haver abans, doncs jo crec que això és una cosa que és xula, entendre que tu ets una personeta més en un engranatge de molts i molts anys.

I aquí hi ha també el paper de l'escola. Avui parlem molt d'escoles perquè avui tornem a l'escola i també hi ha vagues, etc. Tu parles de l'escola i dius que semblava més un reformatori o una caserna.

Clar, hi ha coses que explico en aquest llibre que la gent pensarà que jo he viscut a l'època medieval. No. Home, però de fa. Hi ha tants. Sí, però. Vull dir, no fa tants anys. Fa 50 anys que anava a aquesta escola, 50 anys no és res. I, clar, uns càstigs físics, però una cosa, vull dir, de fotre't hòsties al cap amb un encenedor d'aquells Dupont, de Lleutó Macís, que aquí, just aquí, que et fotia un mal tremendo, d'aixecar-te per la patilla, d'aixecar-te pels cabells per aquí darrere, de fotre't bufetades O sigui, coses que dius. Hòstia com pot ser que això faci relativament tan poc? Vaig enganxar com aquell traspàs que s'acabava el franquisme, havia de venir una cosa nova, però va tardar anys a venir una cosa nova i encara els mètodes eren molt rupestres.

Aquella casera et va regalar un amic per tota la vida, el Carles Capdevila, tenia un any més que tu. A ell li vas dir mai que l'estimaves?

Crec que no. Crec que amb el Carles no ens havíem dit mai això, tampoc ens ho havíem dit. No, no, no, crec que no, però vaja, cap dels dos en tenia cap dubte, em sembla. Què ho dius, pel meu pare?

Bueno, dius perquè. Expliques, no? Que ets perdida de carta curt, dius, abans de passar-se, d'entrada, perquè dius que la paraula d'estimar, si ho dius molt, es gasta. Sí. Això ho dius.

Jo crec que això, diguem. Jo la deia molt més, o sigui, deia molt més t'estimo de jove que llavors amb els anys. I en canvi ara sé estimar més que no pas saber estimar llavors, no? Perquè a vegades jo crec que quan ets jove dius t'estimo perquè t'ho diguin, no? Perquè et diguin jo també. I a vegades hi fixes molt, saps? O sigui, el t'estimo a vegades és com. Eh, eh, però no te'n vagis, eh? Eh, però digue-m'ho més, eh? Però estima'm tu. O sigui, dius t'estimo i el que vols dir és estima'm tu, saps? Eh. I llavors jo crec que això amb els anys tot es va posant una mica allò que això amb la parella i amb el pare explico també una escena la primera vegada que li vaig dir t'estimo ell estava sedat ja era la seva última nit en aquest món i dic sort. Sort que no em va sentir, perquè li hauria fet un problema a aquell home, perquè no hauria sabut què contestar. Ja m'ho havia ensenyat, ell, que m'estimava de mil maneres, però què collons ens havíem d'anar a dir?

És un gest que explica molt bé el trencament que hi ha de generacions. Tu dius, ara s'acaba el teu pare. I dius, faig el gest que m'allibera del tot, d'expressar el meu sentiment, el que no has sigut capaç de fer tu per tota la vida que t'han posat els altres a sobre.

Exacte, però si el meu pare hagués estat conscient, amb els ulls oberts i m'hagués estat escoltant, jo crec que no m'hauria sortit dir-li, li hauries fet un petó. No t'hauries atrevit? No. Jo crec que no, no ho sé, eh, no ho sé, això. Amb la mare sí, amb el pare no. Ara no es deien aquestes coses, ja està, ja t'ho demostraven, això és diferent, ara ho expressem, és millor, segurament, segurament, si no se n'abusa, però sí, sí, això jo dic, hòstia, és que hauria tingut

un problema seriós, el pare. I els renecs, també apareixen renecs, perquè és una de les altres riqueses de la llengua catalana, i la teva mare feia servir molts adjectius, no? Adjectius fantàstics, perquè en cites alguns que.

Era la reina dels adjectius, i. Estem aquí, al final, quan ja no sortí amb el meu pare, estem aquí tot el dia encofornats, en una cofurna, estan allà tot el dia tancats, no? El meu germà, que anava amb moto, i així li deia. Aquest teu germà és un esfutressat. Tenia una riquesa lèxica. Enllafernats. Enllafernats els vidres, això.

Esgalabrats. Esgalabrat quan tornava, sí, sí. I m'agrada molt, estic cansada, està cansada.

Aquesta m'agrada molt. Sí, sí, aquesta. I el pare, clar, el renex era una cosa masculina d'aquella època, diguem, no? Era demostrar la masculinitat, doncs una manera de fer-ho era amb el renex. Era collonant com arribava a renegar, però d'una manera forta, forta. Era com, no sé, jo crec que era com la válvula d'escapament de tota la repressió que tenien, en canvi llavors, hòstia, renegant, baixava tot. Però baixava tot, eh? Sí, sí.

Jo crec que dius que t'agrada molt la locució, que has robat, que es diu "Ara abans d'ara".

Sí, això era molt estrany perquè. No ho havies sentit mai, això. No, jo pràcticament només ho feia servir quan havia de venir un temporal, saps? O sigui, per exemple, demà.

D'aquí pocs minuts crec que hi ha algun avís que potser hi activaran. Exacte, o sigui, era el. L'és alert de casa. De Taradell les alerta era ara abans d'ara.

Era mirar cap al Montseny i dir, hòstia, ara abans d'ara caurà un tren pol d'aigua aquí. I llavors això volia dir que es desplegava tota una operació a casa. Clar, és que això era una altra època que es havia d'anar a treure els ploms, es havia de desconnectar la tele i es havia de començar ja a. Preparar-se. A preparar-se, perquè el que podia passar era fort, no? Vull dir, clar, venien d'una època, diguem, que podia passar absolutament del tot, que del cel que solien venir eren bastantes desgràcies. Sí.

I també expliques que tens, Tirri, per exemple, paraules com gaudir. O sigui, tu t'agrada dir disfrutar.

Sí, bueno, això és una obsessió personal. O sigui, al llibre hi ha records familiars i hi ha obsessions personals lingüístiques, també. I una d'elles és gaudir amb això que et deia una mica d'aquest estàndard, a vegades una mica encartronat, que jo li trobo. A mi m'agrada dir disfrutar. Trobo que té un. Saps aquesta F? Disfrutar. Ja disfruto dient, que ho diu trobo una mica més impostat. I dic que m'agradaria ser del sud de Catalunya per poder dir xalà amb la normalitat i amb la gràcia que ho diuen ells, però clar, no més propi a mi dir xalà, saps? Però sí que vull dir, bueno, aquestes obsessions com territori, que no m'agrada, com donar el tret de sortida, que dic, hòstia, donar el tret de sortida. A veure, amb tantes expressions com tenim tantes més de fer, hem d'agafar sempre la mateixa, perquè ara ja donem el tret de sortida a tot, eh? El curs escolar, la rebaixa. Tot, tot, tot, les festes de la Mercè, la temporada teatral, avui, amb Catalunya. La tardor, el tret de sortida de la tardor. Sí, els bolets, es dona el tret de sortida per tot. Et dius, hòstia, no ho sé, amb tot el sac de paraules que tenim.

Sí, també és ver que ara amb els tirotejos està més ben exacte, està més. És més d'actualitat, d'una altra sortida, però sí, sí.

A més, recordat, els primers anys que feia l'hora del pati a RAC1, hi va haver un assassinat a la Ciutadella. Al Parc de la Ciutadella. I llavors va entrar un company a explicar-ho, allò com l'última hora, i pobra dica, clar, és l'última hora, entres, no sé què, i diu, intentaré explicar-te a grans trets el que ha passat. I efectivament I efectivament hi havia hagut grans trets, sí, sí.

Despierta en las calles y yo estoy aquí. Queriendo seguir las tardes de cine ya no puedo más cafés y pastillas.

I la primera ressaca amb 11 anys,

I la primera ressaca amb 11 anys, Albert? Bueno, era un món molt salvatge, aquell, eh? Era un món que t'estimulava, diguem, a beure i a fumar de molt jove, i sí, sí, una festa de Sant Joan, a la pista poliesportiva de Taradell, que encara era descoberta en aquell moment, i anàvem tots amb. Jo anava amb uns amics, veïns, que tenien dos o tres anys més que jo, en tenien 13 o 14, però sí, sí, jo amb 11 anys havia de fer com ells, i anava amb una ampolla de xampany bevent a morro. Sí, sí, li vaig caure tres vegades rodó a la meva mare. Encara no tenia ni claus de casa, em va dir que l'alguna havia de ser casa i. Inoblidable. Inoblidable, sí, sí. Ara faràs 60 anys, no? Sí, noi, el mes que ve. El 5 d'octubre. El mes que ve, 60 anys.

I què has gaudit més o disfrutat més, tu, a la vida, en aquests 60 anys?

Ah, quina pregunta més difícil. Què he disfrutat més? He disfrutat. O sigui, és una de les coses que. Un dels bons valors que em van ensenyar a casa és saber disfrutar de menjar, del moment, de la família O sigui, a no. No menjar-te massa el coco de veure què passarà en el futur. Jo això he intentat no preocupar-me gaire perquè havia de venir i intentar disfrutar d'això, tant de vida familiar com de vida professional. He tingut la sort de poder-me dedicar al que volia des que era nen. El que tu volies, no.

Tu volies ser quiosqué de Taradell. Ah, bueno, sí, això sí. Bueno, ets quiosqué vintage, ara. Sí, ara faig el quiosque vintage. A tres quarts de vuit del matí, al matí de Catalunya Ràdio,

ets quiosqué. Sí, sí, però clar, és que jo veia el quiosqué de Taradell, m'encantava, allò, aquella imatge, perquè al matí. Hi passava molta gent per allà i era un lloc animat que hi havia tertúlies i per tant la informació del poble corria molt allà davant del quiosc i a la tarda quedava sol el quiosquer i veies que estava allà dins amb tot allò per llegir. Diguem, jo pensava, fantàstic, al matí parles i a la tarda llegeixes, al matí ja saps tot el que ha passat al poble, i a la tarda pots llegir el que vulguis. Aquesta feina és la que jo vull fer. Potser no és la que tenia més futur, però conyes a part, diguem, sí, periodistes, m'ha donat molta alegria, això. He pogut descobrir molt més món, segurament, que amb la nostra feina podem descobrir molt més món que no pas amb una altra. T'agrada molt com expliques

la no paternitat que no has tingut, no? Això ho explico, també? Bueno, que al final exerceixes, no?

Ah, sí? Amb molt d'orgull, el fet de. De tiet i de tiet avi. De ser tiet avi. Tiet avi tres vegades. Que és un càrrec. Càrrec ben estrany. És honorífic, això. És honorífic, és honorífic, és com una presidència d'honor. Sí, però falta el nom de l'estadi. I ja pots anar desfilat, després. Sí, sí, però bueno, i no sé, amb això sí que jo, la relació que hem tingut amb la família, jo per mi, els fills dels meus germans, meus nabots, me'ls sento com fills meus, els sento i els seus. I els seus fills els sento també com a nets, diguem, no? I això és bonic de veure, també com en una família es va desplaçant al centre, no? Perquè quan se'n van els pares, resulta que arriben aquests fills dels meus nebots, no? Que ara, que són aquí els hi dedico el llibre, perquè ara tant la Gina, com la Inet, com en Cai, són els renocs de la godeiada, són ells, ara, de la nostra godeiada familiar.

Si algú et ve a la presentació, per exemple, que faràs el divendres 18 al casino de Vic o el dissabte 19 a la una del migdia a la setmana de llibre, en català i et diu no està malament, el llibre?

Doncs li diré, mira, això. Carles Capdevila em va fer adonar. Que el màxim elogi que es permet un català, encara hi pots afegir una paraula, que és gens. No està gens malament. No està gens malament. Això és un elogi molt fort, eh? És de lo més fort que pots dir. I fixa't, de quatre paraules, tres són negatives. Això el dia que el Carles me ho va dir, em vaig pixar de riure. Però és que és veritat, fixa't. Han estrenat aquella pel·lícula o un documental. No està gens malament. No està gens malament, eh, Ricard? Clar, és. És un elogi, és un elogi. És un gran elogi, o sigui que si algú m'ho

diu serà un gran elogi. Felicitats, Albert, pel llibre. Què dirà la gent? Una família, una llengua, un país. Un viatge que fent-lo amb tu també molta gent farà el seu propi. Per tant, és un llibre que serveix també per no oblidar, per exercir la memòria i per reivindicar-nos. Gràcies, Albert. Gràcies a tu, Ricard. Ara tornem.