Algun dia s'acabarà això?

Cataluña Ràdio. Som podcast. Cataluña Audio. Perspectiva. L'arquitectura a Catalunya Ràdio. Amb Josep Lluís Blázquez.

Hola, ja ens teniu aquí novament amb aquest magasín mensual que publiquem el divendres més proper, el dia 15 de cada mes, des de l'any 2018. Divendres 18 de setembre de 2026. Avui comencem doncs la novena temporada d'aquest programa que dediquem a portar-vos l'actualitat de l'arquitectura a Catalunya. O almenys un bon tros, perquè aquest any 2026 aquesta actualitat dona per molt més que un magasín mensual. La gran quantitat d'esdeveniments extraordinaris i de commemoracions importants que s'estan celebrant, des de la Capital Mundial de l'Arquitectura, Barcelona, del 2026, o al Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes, fins al Centenari de la Mort d'Antoni Gaudí, o als 150 anys de la mort d'Ildefons Sardà. A banda, però, d'aquest magazine mensual, els habituals del programa ja ho sabeu, a la nostra web, catradio.cat barra perspectiva, anem publicant altres podcasts en format monogràfic i més breu sobre molts d'aquests esdeveniments a les nostres seccions de llibres d'arquitectura, premis, projectes i l'agenda cultural. A banda, de la finestra dels millors moments, que la trobareu tot fent scroll cap avall a la pàgina, i allà teniu els més de mil àudios sobre arquitectura que hem anat publicant des que vam començar aquest programa, al febrer de l'any 2018. Un camí que vam començar també amb la Maria Rovira. Hola, Maria.

Hola, doncs sí, i tant. Una temporada més. Aquí em teniu, amb el portafolis a punt i tot el material escampat per la taula de dibuix, preparats per enfilar, doncs, una tardor que es preveu intensa i extensa.

I probablement accidentada, també, perquè, segons diuen els que ja en tenen, tenim a l'horitzó una nova crisi econòmica que promet tenir-nos ben entretinguts. Ah, sí?

Una nova crisi econòmica, buf, quin avorriment, no?

Sí, la veritat, ja podrien inventar-se una altra cosa més original, no sé, una nova pandèmia, una visita d'alguna civilització extraterrestre o una insurrecció d'intel·ligències artificials, no? Ui, no ho sé,

però passi el que passi, el que és ben segur és que l'arquitectura serà molt important per superar-ho, com sempre, i aquí el perspectiva que intentem anar-ho explicant. A la recta final del programa d'avui ens hem decidit a fer la nostra petita aportació a l'any gaudir, en aquest cas, des de la poesia.

Sí, la nostra poeta de Pedra Picada, l'arquitecta Cristina Álvarez Enroig, ens porta les visions de Gaudí de dos poetes. El primer, un contemporani de Gaudí, Josep Carné. El segon, un contemporani nostre, Enric Casasses. Abans d'això, però, ens passarem pel poble espanyol de Barcelona. Doncs, més enllà de les commemoracions d'aquest any 2026, tenim a l'horitzó una altra efemerida, el centenari de l'Exposició Internacional de Barcelona de l'any 1929.

Exacte, òbviament això serà el 2029. I com que el poble espanyol va ser una de les conseqüències perdurables d'aquell esdeveniment, avui ens acompanya l'arquitecte Sandra Moliner, que va dedicar la seva tesi doctoral a investigar els viatges que van donar origen al projecte i com serà la continuïtat d'aquest espai ara, 100 anys després. Ella mateixa ens ho explicarà.

La Biblioteca de l'Arquitecte torna també al Perspectiva després del descans estiuenc. Com sempre, ens espera el nostre prescriptor literari, l'arquitecte i director de la cooperativa Jordi Capell, en Marc Longaron, amb algunes de les novetats editorials d'arquitectura que els han arribat aquests dies a les llibreries de la cooperativa.

Entre moltes altres coses, 2026 el recordarem perquè ha estat un any de renovació a les direccions i lideratges de moltes institucions capdals per l'arquitectura i la cultura en general d'aquest país. Al llarg de la tardor tindrem ocasió de parlar amb algunes d'aquestes persones, com Lluís Nasenta, nou director del Museu del Disseny i dels programes i continguts del Disseny Hub, Eulàlia Gómez, nova directora de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, o Núria Prieto i Xevi Bayona, nous directors del Festival Llum B. Sena, després dels vuit anys que s'hi va estar al capdavant Maria Güell.

Avui, de moment, tenim a la perspectiva dues d'aquestes persones. En primer lloc, la nova deganada al Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, des d'aquest passat mes de maig, Sandra Bestraten. I en segon lloc, la nova directora de l'Institut Ramon Llull, Anna Guitart.

Sí, amb Anna Guitart volem parlar sobretot perquè aquesta nova etapa, que comença al capdavant de l'Institut Ramon Llull, comportarà també algunes novetats a la Bienal d'Arquitectura de Venècia, que toca el maig del 2027. Pel que fa a Sandra Bestraten, al mes de setembre ja és costum al Perspectiva conversar amb el Degà o Degana del COAG per saber com es presenta la nova temporada, però és que, a més, la volem felicitar perquè aquesta setmana ha estat nomenada Barcelonina de l'Any juntament amb Esteve Camps, que durant els últims 15 anys ha estat el president delegat de la Junta Constructora de la Sagrada Família. Aquesta nominació dels barcelonins de l'any és una iniciativa que va promoure ara fa tres anys el diari El Periódico i, com veieu, les nominacions d'aquest any 2026 tenen un vincle molt directe amb l'arquitectura.

Doncs sí, i a nosaltres que ens sembla fantàstic i molt convenient que així sigui, de manera que, sense més pausa, esmolem els llapis, ajustem el paral·lex i comencem.

Perspectiva. L'arquitectura a Catalunya.

Salutacions, Sandra Bestraten, de Gana del Coat, i des d'aquest mes de setembre, Barcelona de l'Any, l'enhorabona.

Moltes gràcies, Pep. Evidentment, ser la Barcelona de l'Any és un premi, un reconeixement a tots els arquitectes, a qui els represento, i serà una oportunitat fantàstica per fer més altaveu a tota aquesta diversitat d'arquitectes que tenim al col·legi i tota la tasca que fem, doncs, realment la transcendència que té. Així que un orgull perquè ens ajudarà a tenir més força amb els polítics, no? Que ens vegin com una gent de canvi i com a part de la solució, no? I que no aquesta cosa de treballar tan aïllat perquè si no al final no aconseguim. Però que estan una mica posant-se com a objectiu sigui viable i efectiu. Llavors, jo crec que. Bueno, és un win-win, dic jo, contentíssima.

És clar, és evident que tu ets el cap visible de tota una acció exercida des del Colegi d'Arquitectes de Catalunya, del qual tu n'ets la de gana tot just des d'aquest passat mes de maig. També és cert que 2026 és un any particularment especial, on l'arquitectura ha entrat al debat públic amb una força i amb una capacitat d'influència mediàtica, gràcies sobretot a aquesta capitalitat mundial de l'arquitectura per la ciutat de Barcelona i per ser la seu. Del Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes, que són dos esdeveniments que ja fa anys que s'estan cuinant, oi? No és menys cert que Esteve Camps, que comparteix amb tu aquesta nominació de Barceloní de l'any, es deu a que és el president delegat de la Fundació de la Junta Constructora de la Sagrada Família, i esclar, som en ple any gaudir. Hem estrenat la Torre de Jesús, tot organitzat de manera paral·lela a la visita del Papa Leo XIV, Però és clar, Esteve Camps fa 15 anys que treballa a la Sagrada Família, i tu encara que siguis la de gana tot just des d'aquest passat mes de maig, no és menys cert també que has estat president de la demarcació de Barcelona del COAG durant els quatre anys anteriors, i escolta'm, per molts col·laboradors que tinguis al teu darrere, el lideratge també es deu a unes decisions personals, com per exemple la teva acció decisiva en el debat sobre l'emergència habitacional, particularment el cas de Barcelona, potenciant i estant al capdavant d'iniciatives com l'Associació Intercolegial de Col·legis Professionals de Catalunya que es va crear el juny d'aquest 2026 amb el propòsit d'esdevenir un agent de referència de primer ordre en aquesta emergència habitacional i particularment pel que fa al COAG des de la sectorial de l'enginyeria, l'arquitectura i la tècnica i amb un document estratègic de 10 mesures que va aportar la Junta de Govern del COAG en aquell moment, per no parlar d'altres iniciatives, com el cicle Habitació Pròpia, impulsat des del col·lectiu sènior dels arquitectes del COAG, a feines molt més feixugues i de formigueta que venen de molts anys enrere de col·laboració, també amb els aparelladors, amb les oficines tècniques de rehabilitació i la gestió dels fons Next Generation per la rehabilitació energètica.

Sí, de fet, a l'habitatge és el que ens sentim interpel·lats com a arquitectes i vam començar ja amb la intercollegeal generant la comissió d'habitatge. Però també ja amb aquest poc temps que portem ens estem reunint amb tots els agents, tant des de l'APCE, l'Associació de Promotors, l'ITEC, tot el sector potser més de producció i industrialització, però també amb el tercer sector, amb la Federació de Veïns, amb el Cíndic de Greuges, amb la Fundació Arrels, amb què començarem a fer un pilotatge de sense llarisme. Perquè, com a arquitectes, hem de donar resposta a totes les necessitats d'allotjament que necessitem per a la nostra població. I crec que aquí la Fundació OCOA, que és aquest instrument que ens hem construït també col·lectivament, serà l'essència i el pilar per ser capaços de generar recerca aplicada que ens permeti ser un motor d'activació del màxim de polítiques i d'iniciatives a donar resposta a aquest repte majuscult.

Bé, parles de polítiques, però és que les polítiques sobretot s'han de debatre amb els polítics. I en aquests pocs mesos que fa que estàs al capdavant del COAC, tampoc no has perdut el temps. Ja el mes de juliol us trobàveu amb el president del Parlament de Catalunya, Josep Rull, per posar fil a l'agulla el reglament de la llei d'arquitectura, que ja toca perquè aquesta llei és de l'any 2017, i a les properes setmanes també tens a l'agenda una trobada amb el president

Salvador Illa, no? La veritat que la trobada amb el president del Parlament va ser molt fructífera, vam poder compartir-li tots els èxits del Congrés d'Arquitectes. Però sobretot també tots els reptes que tenim a nivell professional i crec que vam poder compartir tot el repte i que ara amb el president i ella també. Doncs volem donar aquest rol que tenim com a col·legis professionals, com a entitats de dret públic que som.

Bé, i sobre la taula un objectiu molt concret que és aquest projecte de llei de simplificació de tràmits en l'àmbit urbanístic i ambiental que des d'aquest mes de setembre esteu debatent a fons, no?

Sobretot per aconseguir que totes aquestes mesures siguin efectives amb el màxim de solidesa jurídica, perquè si no al final no aconseguirem l'objectiu que tenen. I aquí estem sent molt propositius, de fet estem fent propostes, estem fent reunions ja amb tots els grups polítics, però també hem iniciat trobades amb els arquitectes municipals de totes les demarcacions i crec que estem tenint una informació molt valuosa que ens permetrà que el 30 de setembre, que és el límit de les al·legacions, puguem aportar un coneixement molt positiu perquè realment sigui realment sòlida aquesta mesura i jo crec que està anant molt bé. Estem apostant pel visat del bàsic també perquè els projectes arribin a l'administració més complerts i amb aquesta revisió tècnica. I sobretot també estem iniciant línies amb la intel·ligència artificial per tant els arquitectes projectistes com de l'administració a unes eines que ens puguin ajudar. Hem començat un pilotatge amb Calonja i Calafell, la Mercacia de Girona, la Mercacia de Tarragona també, perquè estem treballant. Amb una mirada àmplia, que és no només Barcelona, ja estem tenint, ja portem el pilotatge un mes i està tenint unes solucions bastant esperançadores i en dos mesos creiem que això ja podrem començar a escalar-ho en fer pilotatges en més municipis. Llavors, la nostra mirada és el mentrestant. Com aconseguim que mentre fem aquestes grans iniciatives molt ambicioses i a vegades amb cert risc, com gestionem amb solucions més concretes i més aplicables en un termini curt i que ens permeti començar a veure que el COAG pugui generar eines útils per agilitzar i sobretot treure aquella feina de poc valor d'aquesta burocràcia. I un dels temes que incorpora aquesta proposta de llei sobretot és la unificació de criteris d'interpretació. Que sí que creiem que el col·legi té el rol de poder ajudar a unificar els criteris, a compartir-los, a fer-los visibles amb tots els companys i aquest és una mica el missatge que estem traslladant a l'administració i que evidentment li traslladaré al president.

Creus que trigarem gaire a veure aquesta utopia de tenir les licències en un mes?

Jo crec que a vegades els titulars hem d'anar amb compte. Sí, per això ho dic. És el desig que tots tenim, no només arquitectes, sinó al final la societat que és per qui ens devem. Que no pot ser que haguem de dedicar tant temps a esperar totes aquestes tramitacions perquè al final aquest temps. Genera un cost econòmic que acaba afectant el cost propi dels habitatges. Llavors aquí la trobada ha anat molt bé, jo crec que estem tenint una resposta molt positiva dels arquitectes que estan a l'administració i sobretot aportant aquelles propostes que també siguin. Sòlides. El que nosaltres ara estem veient és que hi ha alguns punts febles que generen incertesa jurídica i que poden fer que no siguin efectives. De fet, el primer que vam fer al juriol va ser compartir a nivell de tot l'estat espanyol les diferents iniciatives perquè cada comunitat autònoma ho està regulant d'una manera. Ja comença a haver situacions exitoses, com és el cas del Col·legi de Córdova. L'administració està confiant molt en els col·legis professionals, no només en la revisió tècnica, sinó també en l'urbanística. Si l'administració vol donar una resposta eficient, ha d'entendre que la seva funció pública és generar aquesta agilitat en poder fer els processos i necessita un equilibri de proporció dels tècnics per poder donar una resposta eficient. I aquí jo crec que també posarem dades en aquesta situació perquè al final la solució segurament passarà per la suma de moltes petites accions. O sigui, no hi ha una vareta màgica. Que ho faci tot. I un dels temes que reforcem moltíssim sobretot és recuperar el diàleg, el canal tècnic, el diàleg, perquè al final de totes aquestes experiències que s'estan fent en les diferents comunitats, les que realment funcionen és quan hi ha un diàleg estable entre el col·legi professional i l'arquitecte municipal, l'arquitecte projectista i que des d'un inici, des del minut zero, puguem aclarir aquells punts d'interpretació. Que són confosos perquè hem regulat en excés i a més de manera contradictòria i això és un dels temes essencials que cal posar ordre.

Una altra línia d'acció política, si em permets definir-ho d'aquesta manera, que us traceu en aquests propers mesos o tot aquest mandat de quatre anys que tens al davant, és el desenvolupament pràctic de la Llei de l'Arquitectura del 2017.

Sí, de fet, és un tema preocupant, perquè al final el reglament de la Llei d'Arquitectura, que no se'ns tingui en compte els arquitectes, ho considerem realment sorprenent. I, evidentment, aquí un dels temes que estem treballant en el reglament és la regulació dels barems de costos o d'honoraris, que l'administració sí que pot regular, sobretot per vetllar per la qualitat del servei i la qualitat del consumidor. De fet, ara l'administració ha fet una regulació de les arts visuals, llavors tenim aquest precedent que ens és molt útil i que, de fet, amb la conversa amb el president del Parlament la vam compartir com una experiència que ens podia ser equiparable i és un dels aspectes claus que volem incorporar en el reglament.

En filant també aquesta tardor, tenim la cinquena edició de les jornades descarbonitzant l'arquitectura que ve aquest any després del Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes. Podríem dir que en aquesta cinquena edició d'aquestes jornades, que es celebraran el proper mes de novembre, podem parlar ja d'una transcendència internacional d'aquesta trobada?

Realment s'està convertint en un referent, una acollida molt interessant d'arquitectes internacionals que participen en les jornades, amb experiències exitoses que ens serà molt d'inspiració i reforçar també el fet que s'ha generat, liderat per Greta Tercer, la presidenta de l'agrupació d'AUS, tot un programa de visites que es farà el dia següent de la jornada que permet, doncs, el diàleg amb els companys arquitectes, compartint aquells detalls, aquelles dificultats de cadascun dels projectes, que jo crec que és un espai també d'aprenentatge molt fructífer i estem contentíssims amb aquesta participació. També hem fet una aliança amb Smart City perquè pugui d'alguna manera continuar tot el que es treballi en la jornada d'escarbonització. En aquest altre espai també de debat i de reflexió. I, per exemple, en aquest moment, durant les jornades de la descarbonització, tindrem una exposició al Col·legi d'Arquitectes sobre sense llarisme, que ens permetrà també que una de les visites serà com, des d'Arrels, els arquitectes Eva Serrats i Francesc Pla, que estan treballant des de fa molts anys, estan donant resposta a com activar allotjament i ajudar aquesta transició cap a una situació normalitzada, que és sortir del carrer. Llavors, aquesta zona de descarbonització es consolida com un pilar estructural del col·legi i passarà durant tot l'any, seguirà treballant a través de la Fundació COAG com una línia també per activar diferents projectes de finançament a nivell europeu que ja estem iniciant. Per fer pilotatges. De fet, amb la FAP ja ens estem plantejant fer pilotatges perquè el focus de la descarbonització s'està centrant molt en la regeneració urbana i la rehabilitació.

Quant a les relacions del COAG amb les escoles d'arquitectura catalanes, els últims anys hem vist progressar eines com l'ÍRIA, Institut de Recerca Interdisciplinari en Arquitectura, on el Centre Obert d'Arquitectura ja ha tingut un paper capdalt, una major voluntat de complementarietat de l'escola CERT amb els coneixements que imparteixen les escoles d'arquitectura catalanes. Alguna novetat per aquesta nova temporada en aquestes relacions que puguem destacar ara mateix?

En campanya ens vam reunir amb tots els equips de direcció de totes les escoles d'arquitectura a Catalunya i aquí estem generant un espai de treball. Sobretot per acompanyar més l'itinerari professional dels estudiants d'Arquitectura, quan ja fan el pas com a arquitectes. De fet, estem fent un cicle vinculat a la capitalitat, sota el títol Fem molt més que cases, en el qual estem fent visible aquesta diversitat professional i ho estem treballant perquè des d'algunes assignatures de recurs de les diferents escoles d'Arquitectura es pugui fer més visible aquest ventall tan ampli que tenim com a arquitectes. Per poder desenvolupar el nostre itinerari professional. I aquí el col·legi vol acompanyar aquest camí perquè no sortim tan al buit, que és la situació que molts joves ens diuen, que surten una mica i després d'una carrera realment intensa, no pot ser que aquest talent tan increïble que tenim perdi temps o anys encertant una mica el seu camí. Aquí volem treballar molt des de l'Escola CERT, que és l'espai de formació contínua, però sobretot d'ocupació que des del Col·legi d'Arquitectes i Concepts.

El Perspectiva comença en aquesta temporada 2026-2027 amb Sandra Bestraten, nova de gana del COAG des d'aquest passat mes de maig i posant el termòmetre a les sensacions, les energies i els projectes que ja esteu posant en marxa o que engegareu a les properes setmanes i mesos. Quan al funcionament intern del COAG veurem algun canvi significatiu en els propers mesos a les formes de governança i gestió?

Bé, primer la governança l'hem canviat molt perquè el meu lideratge és molt horitzontal. De fet, tenim un equip que ens complementem moltíssim amb diferents experteses i això ens permet que estem treballant molt en horitzontal perquè és que, si no, al final el col·legi té tanta complexitat. Si no ho fem d'aquesta manera, doncs no s'hi arriba. I això, doncs, jo crec que és un orgull poder estar amb un equip d'una implicació que estan demostrant increïble perquè el col·legiat pugui començar a veure, jo crec que, En dos o tres mesos sí que començaran a haver-hi eines que creiem que poden impactar de forma molt positiva en el dia a dia de la professió perquè el nostre focus principal és veure com agilitzem amb tota aquesta feina diària que tenim. I que moltes vegades ens acaba consumint massa temps respecte a la part més creativa o qualitativa, que és el que aporta més valor.

I també la incidència de les agrupacions, perquè totes elles porten ja una velocitat de creu adquirida, però també unes ganes de fer coses increïbles.

Són els nostres pilars també, que ens apropen a les experteses dels diferents i crec que s'està fent una feina increïble. Ara tenim no només la descarbonització de la Madaus, sinó també el concepte de patrimoni, que serà molt important amb la DIPA, per posar en valor el patrimoni modern i com s'intervé. Jo crec que això necessitem també que ens ajudeu a nivell de mitjans de comunicació entendre el valor també de l'arquitectura moderna i com la protegim perquè és part també de la nostra història i que cal també tenir criteris sobretot perquè el que volem és no mumificar el patrimoni sinó que l'hem de fer sempre habitable i adaptar-lo a totes les diferents necessitats però amb un criteri que permeti no perdre la seva identitat. I en aquest sentit, evidentment, totes les agrupacions, els senyors, també estan fent una gran tasca. L'habitació pròpia tornarà a agafar una embranzida aviat.

Bé, i pel que fa a l'organització territorial, suposo que també buscant més sinergies que mai, no?

Jo sí que voldria destacar, per exemple, que amb la demarcació de llei d'aquest estiu vam col·laborar amb un pilotatge d'aprenentatge i servei per recuperar i fer projectes estratègics en el món rural, de la mà de l'OPC i el professor Jordi Franquesa, que va ser molt interessant. També el pilotatge que estem fent de la mà de Girona i Tarragona d'intel·ligència artificial amb l'agilització de llicències. Segurament el portarem cap a Manresa i cap a altres ciutats. Després, amb l'Ebre, tenim el gran projecte, que és el concurs de la nova seu, que realment, sisplau, presenteu-vos tots perquè és un projecte difícil però apassionant. Un emplaçament privilegiat a l'abcís de la catedral de Tortosa, als peus del castell de la Suda, serà una peça que pot articular tots els diferents camins de ronda, les connexions de diferents nivells, però sobretot que pot ajudar a regenerar el centre històric de Tortosa, que està declarat bé d'interès nacional. I crec que pot ser una peça que dinamitzi no només la connexió entre aquests dos grans monuments sinó també com una gent cultural. I evidentment a Tarragona tenim tot el repte de la Siu Jujol, que és un dels projectes importantíssims que estem ja treballant per poder fer el gran salt que necessitem de fer visible aquest tresor que tenim entre les mans.

Suara, que parlaves de Lleida, també destacar, per exemple, que gràcies a l'impuls de la Universitat de Lleida, del 27 al 30 d'octubre tindrem, amb seu a Lleida convertida en Barcelona, el Congrés Mundial d'Infraestructures Verdes, o sigui, de Cobertes Verdes i Renaturalització Urbana, que és una cita sempre d'àmbit mundial i que per primera vegada recau al nostre territori aquest any, no? Sí, realment és fantàstic.

A més, Lleida està liderant alguns projectes també europeus importants de recerca i molta força amb propostes perquè necessitem també equilibrar el territori i generar. Bé, tenim aquest pacte nacional per la indústria. A nosaltres ens agradaria tenir un pacte nacional de l'habitatge, però dins d'aquest repte està com ajudem a equilibrar el territori per poder donar resposta al repte de l'habitatge.

Per acabar amb les previsions més destacables d'aquests propers mesos i pel que fa al Centre Obert d'Arquitectura, ja tancant l'any Gaudí, a principis del 2027 tindrem una, no sé si dir-ne, última gran exposició dedicada a Gaudí, no?

Sí, realment és una exposició que ens fa molta il·lusió perquè reivindica primer el gaudir arquitecte, però aquell gaudir que ens connecta amb tots els arquitectes, perquè presentarem projectes totalment inèdits, una exposició comissariada pel Galtric Santana, des de projectes d'una petita escala per pujar unes golfes, un petit porxo, un projecte de reparcel·lació, una sol·licitud de llicència que no s'havia entregat, i crec que això permet explicar-nos davant la societat que els arquitectes a vegades tenim sort de tenir. Uns clients que són els grans mecenes, que et poden encarregar un palau, com és el cas del senyor Güell amb aquesta relació tan fructífera amb Gaudí, però normalment els arquitectes fem de tot. I mentre no tens aquest client que et fa el gran projecte, també sempre donem resposta. A petits projectes en els quals defensem que precisament quan un projecte és petit i el client té pocs recursos, més que mai és necessari acudir a un arquitecte per optimitzar al màxim aquesta inversió, que amb poca inversió puguem fer un projecte de transformació. Dels nostres espais que vivim. I crec que aquesta exposició ens permetrà no només fer visible aquest Gaudí més desconegut, sinó també, en general, la feina que normalment no surt a les revistes, no surt als premis, però que és la que realment impacta de forma molt directa amb totes les persones. I aquí jo crec que serà una exposició molt interessant i que, de fet, a mitjans de febrer tancarem l'any Gaudí amb la medalla Gaudí. Al Col·legi d'Arquitectes li donarem la medalla d'or. Fòstum a Gaudí i aquí estem també treballant per quines són les arquitectes, artistes que faran la medalla i això ja us ho explicaré més endavant perquè està encara aquí a la cuina però crec que serà molt interessant perquè intentarem interpel·lar aquest relleu generacional que Gaudí d'alguna manera va confiar en Jujol amb 28 anys de diferència jo crec que aquí ens interpel·la aquest intercanvi generacional llavors de Jujol farem un salt cap a les noves generacions actuals també i voldrem connectar amb aquesta medalla Gaudí d'Or que farem des del col·legi.

Així que s'apropin les dates en donarem més detalls, però podríem deixar anar aquella frase que de fet és un tòpic, però és que en aquest cas es cau més que mai, perquè és una exposició molt inspiradora en allò de no podem saber cap on anem si no sabem d'on venim. Està clar. Doncs Sandra Bestraten, ha estat un plaer poder compartir amb tu aquests minutets al Perspectiva, amb aquest inici de temporada, la primera d'aquestes quatre temporades que teniu al davant, el nou equip de govern del COAC.

Moltíssimes gràcies Pep i a tot l'equip de Perspectiva, amb moltíssimes ganes de compartir aquest repte tan apassionant. Aquí ens trobareu,

que vagi molt bé, un abraçada. Gràcies.

Us ho dèiem als titulars, el 2027 toca una nova edició de la Bienal d'Arquitectura de Venècia, una cita on des de l'any 2012 Catalunya hi participa amb un esdeveniment col·lateral, el Catalonia in Venice, que promou i organitza l'Institut Ramon Llull.

Sí, fins ara cada edició del Catalonia in Venice ha estat comissariada per algun arquitecte o grup d'arquitectes que s'havien presentat al concurs convocat expressament amb aquesta finalitat. Però per aquesta edició, que serà del 8 de maig al 21 de novembre del 2027, no s'ha convocat concurs.

De moment han anunciat que l'espai habitual del Catalonia in Venice l'ocuparà una versió internacional de l'exposició Seny i Rauxa, que han pogut visitar fins al 6 de setembre al Design Hub de Barcelona i on els seus comissaris, les arquitectes Carme Ribes, Victòria Garriga i Joan Roig, han volgut mostrar l'ADN de l'arquitectura catalana al llarg dels últims 150 anys des d'un munt de referents que tracen aquestes constants vitals i identitàries tan característiques.

Des de l'Institut Ramon Llull ja van anunciar aquest passat mes de juliol que la decisió de triar una exposició o proposta sense la convocatòria d'un concurs previ no tindrà continuïtat en properes edicions del Catalonia in Venice, sinó que és una mesura provisional motivada, sobretot perquè es volen plantejar una reflexió pausada i amb els principals agents del sector sobre el model de participació a partir de l'edició del 2029.

I avui a Perspectiva, per parlar-ne, tenim l'actual directora de l'Institut des d'aquest any 2026, Anna Guitart, salutacions.

Moltes gràcies per convidar-me, em fa il·lusió participar en tant que directora del Llull.

Moltes són les coses que t'hi deus haver trobat sobre la taula. Tots els àmbits de la cultura, de l'àrea lingüística del català, que abasta l'Institut Ramon Llull a través de convenis, de fundacions, etcètera, etcètera, però com que aquí és un programa d'arquitectura i el que ens en curioseix especialment és aquesta edició 2027 de la Biennale, de la Biennal d'Arquitectura, que, bé, comporta algun canvi interessant, oi?

Sí, els processos per les Biennals són molt llargs i els concursos, fins ara la Biennal d'Arquitectura, Convocàvem un concurs i això es fa amb bastanta entelació. Aleshores bastant ràpid es va posar sobre la taula el tema de la participació a la Bienal de Venècia del 2027 i de seguida amb l'àrea de creació d'aquí de lluny vam començar a parlar i vam veure que teníem certes inquietuds, com unes ganes de poder-hi reflexionar més del que podem fer-ho habitualment. Les inèrcies, tots nosaltres ens havíem de posar a preparar la Bienal d'Arquitectura quan estàvem encara. En plena Bienal d'Art, aquest any també hi eren perquè hi som sempre. Per nosaltres és pràcticament un projecte de país ser a la Bienal, tant a la d'Art com a la d'Arquitectura. I ens en vam adonar que no hi havia mai el temps d'aturar-se i de pensar què estem fent i per què ho estem fent. Aleshores, els canvis en les direccions també sempre poden facilitar això perquè a vegades quan arribes amb uns ulls nous de fora pots veure les coses d'una altra manera. I de fet l'àrea és una cosa que ja tenia molt clara, jo ja veia que hi havia un neguit al voltant d'això i el que vam fer va ser començar a parlar-ho, vam tenir diverses jornades de treball per veure com ens enfocàvem, com ho estàvem fent, si ens semblava que havia de ser així o no. Llavors hi va haver un moment en què vam pensar que l'any que ve teníem una oportunitat molt bona, d'alguna manera per guanyar temps, ho dic d'aquesta manera, perquè si no costa molt de trobar el temps, i a l'hora de fer coincidir aquesta reflexió que crec que és super super necessària jo crec que les institucions no podem viure d'inèrcies sinó que el que hem de fer és tenir molt clar o el més clar possible per què fem les coses i això coincidia amb que l'Institut Ramon Llull l'any que ve farà 25 anys aleshores vam pensar no tindrem una oportunitat com aquesta per poder-nos aturar un moment, però en realitat sense aturar-nos, perquè el que teníem molt clar és que no volíem deixar de ser a la Bienal de Venècia. Aleshores, tot això va coincidir en que vam anar a visitar també l'exposició Seny i Rauxa al The Hub i ens va semblar que podia ser una opció magnífica que ens permetia, d'una banda, tenir temps per revisar el model de participació a Venècia, D'una altra banda, no deixar Venècia sense la nostra presència, aquest Catalonia in Venice que estem fent des de l'any 2012 i alhora portar una exposició que reivindica l'arquitectura catalana dels últims 150 anys. Va ser una mica com una sèrie de coincidències felices que es donaven en un moment en què ja nosaltres pensàvem fer un replantejament.

Podríem afegir encara un quart motiu, perquè, esclar, la temàtica d'aquest seny i rauxa s'adiu perfectament amb el discurs que proposen els comissaris d'aquesta edició del 2027, Wang Shu i Lu Wenyu, que reivindiquen aquesta arquitectura de retorn als orígens, als materials de quilòmetre zero, diguem-ho així, no ho diuen ells així, oi? Però aquesta és una mica la idea, oi?

Sí, sí, és una mica el que tu dius, encara una altra feliç coincidència, que tot i que nosaltres no estarem a la programació oficial, d'alguna manera aquesta revisió de l'arquitectura catalana, em sembla que en Joan Roig, un dels comissaris, en algun moment parlava de renovar el cànon, no? De l'arquitectura catalana, ells també volien una mica mostrar el millor que s'havia fet, clar, funciona molt bé també. I també jo crec que el fet d'aquesta exposició que d'alguna manera aglutina aquests 150 anys d'arquitectura catalana amb tants noms, amb tants agents, per nosaltres era important, i això es formava part de la reflexió, de dir, hem de mirar-nos el sistema d'arquitectura del país d'alguna manera, perquè. Ara la Bienal de Venècia és una cosa que estem fent molt des de Llull, però hi ha molts més agents. Són agents que d'alguna manera ja participaven, perquè molts d'ells, per exemple, formaven part del jurat. Però sí que no els havíem convidat mai a dir assaiem-nos junts i veiem què volem que sigui aquesta Bienal, no? Llavors. Una mica també va per aquí aquesta aturada, que voldria insistir molt en que és una aturada només per aquest any, per l'any 2027. Pel 29 tornarem a convocar un concurs i el que haurem de veure és en quins termes o com volem que sigui aquesta participació que deia. Estem contents amb la decisió, que no ha sigut una decisió fàcil de prendre, però estem contents perquè realment el sector. Ha rebut la nostra proposta d'aturar-nos i de pensar amb els braços molt oberts amb moltes ganes de col·laborar i també entenent que tenia tot el sentit del món que aquest any hi hagi aquesta exposició de Seny i Rauxa que a més dona també sentit i continuïtat a tot el tema de la capitalitat.

De tota manera, no deixa de ser que l'Arsenal és un espai una mica més petit que l'espai que ha ocupat aquesta exposició al Design Hub, on hi havia al voltant d'uns 540 ítems exposats, i en aquest cas haureu de fer una mica més d'economia de referents, no?

Sí, sí, la veritat és que jo crec que això serà el maldecap més gran pels comissaris, no? Pel Joan Roig, la Carme. Sí, perquè ells ja es queixaven

que havien hagut de treure moltes coses, eh?

Sí, sí, ho sabem, ho sabem, sí, sí. De fet, quan vam parlar amb ells ja els vam dir sou conscients que això és més o menys un terç de l'espai, no? Però sí, sí, en són conscients. I de fet el que ells faran és una versió de l'exposició. És a dir, que també ells es plantegen, vull dir que no és el mateix l'exposició com l'havien pensat per Barcelona, però sí que té, m'agrada utilitzar aquesta paraula, com una versió, perquè som molt conscients que es fa a Venècia, que és un lloc molt diferent, i començant també per una cosa tan bàsica com són les condicions de conservació. Vull dir que nosaltres estem en una nau que és humida, les peces no estaran igual de protegides,

entre cometes, Ui, ui, ui, els plànols aquests del poder,

que tothom se'ls estima tant. Però que ningú pateixi, que ja sabem com ho farem, vull dir, que ja ho explicarem, però que ningú pateixi, que això anirà bé, serà una versió, això sí, més reduïda, i estic convençuda que arribaran a una versió que tindrà tot el sentit del món,

també. Doncs Anna Guitart, actual directora des d'aquest any 2026 de l'Institut Ramon Llull, gràcies per aquestes pinzellades sobre els que ens trobarem a la Biennale del 2027. Sí, ens hi veiem.

Moltes gràcies per fer el seguiment, que per nosaltres és molt important. Perfecte, fins aviat. Que vagi bé. Gràcies, fins aviat. Adeu, adeu.

Trobareu tots els reportatges d'aquest programa a la nostra web catradio.cat barra perspectiva, dins la finestra dels millors moments.

Doncs ja tenim la Biblioteca de l'Arquitecte oberta una temporada més, aquesta 2026-2027, amb Marc Longaron, director de la Cooperativa d'Arquitectes Jordi Capell i el nostre prescriptor literari de Capsalera. Com estàs Marc? Molt bé, Pep Lluís. Sí? Ha anat bé l'estiu? Sí, prou. Què vol dir prou?

Prou vol dir una mica de calor pel meu gust. Els negacionistes del canvi climàtic cada cop se'ls posa més cru negar-lo. No sé què faran a partir d'ara, perquè realment, tal com anem aquesta temporada, no tindrem ni bolets. I espàrrecs tampoc. Espàrrecs com que se'n poden fer a l'octubre i triguen una setmana en sortir. Si plou una miqueta, oi? Encara, però els bolets tenen. El bolet és molt delicat, ja ho saps. I en un país com el nostre, que fa tanta calor, ara. Ara hem d'anar a aquell paradís secret que tens tu per allà, a Camp de Bànul, no? Sí, sí, però. Tampoc hi ha plogut prou,

tampoc ha refrescat i després tampoc ha refrescat. Només diuen que els bolets fan una temporada de descans. Sí, però molt no, eh?

Jo t'asseguro que de descans en tenen poc. Però intentant passar la calor amb una certa paciència i amb una certa tranquil·litat i aprofitant per fer una mica d'esport.

I tu Pep Lluís, bé també? Jo també, molt bé, molt bé, molt bé. Sí, eclipsi, totes aquestes coses, m'obliguen a prendre el sol, m'obliguen, m'obliguen allò, diverses hores al dia, tot l'ombrella, filtra però t'agafa igual, entre el que reflecteix de la sorra, el que reflecteix de l'aigua del mar, el que filtra l'ombrella, no sé què, ara t'agafa ja. El que sí que sembla que hi ha crisi també és dels bolets que van sortint a les ciutats. Ara sembla que a Poblenou han parat de construir bolets.

Sí, realment estem en un altre model. És que hi ha tants models de ciutats. Però estem anant en una altra època. Sigui com sigui, de bolets sempre n'hi ha hagut. I de premis, des de fa 125 anys podríem dir que també n'hi ha. A més d'arquitectura.

A mi em diuen molts arquitectes que és que aquí no en sabem de fer gratacels, això és cosa dels neoyorquins, d'aquesta gent,

però que aquí els fem malament. Home, ara n'hi ha un molt xulo que tapa l'Empresa State Building que està portant una polèmica bestial perquè han fet un edifici específic per tapar-ne un altre. Les fotos privilegiades que es feien de l'Empresa State.

Ara no es poden fer allà perquè és difícil d'abans. Ara es pagaran els celuloides autentics de l'època.

Imagina't, és a dir, sempre estem parlant del dret de vistes i ara comencem a tenir un tema que és el dret de fer fotos.

És igual, però això li demanes a una IA, li dius, no, mira, posa'm un pollancre al costat i ja està. Posa un pollancre gegant o una càrcia o el que sigui. Sí, sí, està clar. El cas és que, bé, sí que hi ha obra nova, però a banda de la qüestió de reutilitzar, que mai acabarem prou de reutilitzar, el que s'està fent sobretot és habitatge, per nassos.

Perquè algun lloc ha de viure tota aquesta Catalunya de 7 milions, o 7 i mig, que ha d'arribar, diuen, als 10, i que no té habitatge. Encara no som 10. No, però llavors. Extraoficialment, vols dir que no?

Això és com els arquitectes col·legiats, que diu que n'hi ha 20.000 però de col·legiats només n'hi ha 11.000, no?

Això sí, és cert. A veure, també passa una cosa que hem de ser conscients. Ens hem passat de frenada fins l'any 2006, en aquells anys es feien 130.000 habitatges cada any, i de cop i volta hem passat a fer-ne 10.000, 15.000. Al cap de 20 anys, perquè era fa 20 anys de la crisi del 2006, dius, home, és que al cap de 20 anys, després d'haver-ne fet això, 10, 15, 20.000, Cada any, ah, és que no hi ha habitatge, o clar, és que l'habitatge, si no l'has fet, no n'hi ha. Per tant, quan algunes persones parlen de 50.000 habitatges o diuen, en calen no 50.000, en calen 250.000, d'acord, només falta. Sí, però com ens hi posarem? Aquí està el tema. Estem acostumats, els darrers anys, a tenir un tipus d'habitatge amb una certa qualitat, però també durant molts anys. Hem vist actuacions molt bèsties on l'habitatge estava molt mal construït. Si t'ho recordes, les emergències habitacionals dels anys 60 a Catalunya van generar una disbauxa en habitatge brutal.

Sí, però en aquella època, doncs, esclar, s'estilaven coses, no sé, per exemple, el barraquisme, que avui dia és impensable, no? Avui dia no et deixen fer-te una barraca allà on vulguis, no? I les típiques malifetes aquestes d'anar a l'obra a les 3 de la matinada a robar totxos i vinga.

Dels barris de muntanya, diguem-ne així, que havien hagut d'anar cap a l'autoconstrucció. Això, evidentment, no es pot fer, com és evident, i ja no té sentit, però tampoc tot s'hi val.

Home, ara n'hi ha d'altres, de coses, no? Això, ocupar locals comercials i habitar-los O viure dins un cotxe. Sí, sí. Bé, i tot plegat ens reflecteix, evidentment, a les publicacions sobre arquitectura que van sortint des de fa mesos, que en parlem a la Biblioteca de l'Arquitecte, oi? I avui també en tenim una mostra, no?

Sí, sí, sí, avui jo diria un manifest, gairebé.

Sí, és aquest desplegable que treu arquitectes per l'arquitectura. Ara no sé amb quina periodicitat.

Em penso que són, que t'ho dic bé, tres a l'any. Tres a l'any. Tres a l'any. El número que t'han cadellat de vivenda assequible, inassequible. Segon capítol, perquè ja en van treure un que es deia igual. Sí, 50.000 sí, però que ve una mica a dir això, no? Sí, sí, ens calen 50.000 o més de 50.000 habitatges, però no tot s'hi val.

Està fet així en un format també breu, suposo que perquè s'ho llegeixi l'illa i els polítics, no? Perquè si no, clar, no els faràs llegir tot un llibre,

no? Jo crec que ho posen a la IA i els fan un resumen, eh? Que van molt de vol i que estan per allà, per Varsovia. Li pregunto a la paret què és, escolta, explica'ns, fes un resum, no? Jo crec que van molt de corpull, però alguna cosa els deu arribar, alguna cosa els deu arribar. En tot cas, és aquest manifest que acaba amb l'article del Lluís Cantallops, que intenta posar una mica de fil a l'agulla sobre el repte de l'habitatge i com aquesta manca d'habitatge ha tensionat totalment les administracions, però també s'ha perdut una certa regulació del

preu de l'habitatge. Sí, sí, articles, com tu deies, de Lluís Cantellops, però també de la Rosina Viñas, de Xavier Bustos i Nicola Regushi, Josep Maria Borrell, Pilar Calderón, Amadeu Iglesias, Carles Puig, Estanislao Roca, Eduard Rodríguez Villas Cusa, La Rosa Rull, Christian Vives. Per ser així un desplegable tan breu i concís, són articles amb molta substància, molta proteïna. I a la mateixa línia, però gratant una mica en això que tu deies de les crisis habitacionals dels anys 60, no? Sí. Tenim l'última creació del Moisés Puente.

És l'últim llibre de la Moisés Puente que també va una mica en format manifest, malgrat que és un llibre i és una mica més gruixudet que la revista de Parà, perquè la revista de Parà deu tenir, no l'he comptada, però potser té 20 pàgines i en canvi el llibre del Moisés passa de les 150. Intenta posar sobre la taula. Els diferents experiments que s'han fet amb imitatge social al sud d'Europa.

El 50% amb la Maria Garcia Ruiz, eh? Exacte, exacte.

És un llibre que intenta analitzar, primer de tot, què passava en aquells anys, estem parlant entre els anys 50 i 70, que és al que ens referíem, i veure com les ciutats han pogut resoldre. Aquesta misèria que va aparèixer després de la Segona Guerra Mundial. Així com aquí no vam tenir Segona Guerra Mundial però ens vam trobar amb els moviments de gent que també ens hi trobem ara, estem parlant de coses que continuen sent exactament igual de vàlides. Gent que venia de Múrcia o que venia d'Andalusia i anaven a Madrid o anaven a les zones industrials del País Basc o venien a les zones de Barcelona, doncs a Europa, i per això el llibre comença. L'any 49, a Europa ens trobem amb ciutats com Roma que estan destrossades.

Es diu la ciudad en disputa, experimentos colectivos en torno a la vivienda social en el sur d'Europa 1949-1976. O sigui, que és aquest període, situacions històriques que avui dia no venen al cas, oi com això que dèiem del barraquisme, no? Correcte, correcte. Però sí que et convida a pensar aquestes pràctiques, que te'ls fiquen en un avió allà a seute amb un paracaigudes a l'esquena cadascun i quan estan passant per aquí a la zona franca els deixen caure.

Però és cert, és a dir, molt bé, tenim un problema a Ceuta, doncs en aquell moment hi ha tota una sèrie de gent que decideix resoldre el problema. Una sèrie de solucions de polígons i a partir d'aquí va enllaçant diferents exemples de solucions habitacionals col·lectives. I solucions que no sempre

provenen de les administracions, eh? No, no té per què. Polítiques de fets consumats, no? Sí, també, no té per què. Sobretot a Itàlia, que ara està molt de moda comprar cases per un euro. Què dius? Sí, hi ha un a les xarxes socials, com aquí la caçadora de masies, doncs hi ha un per allà a Itàlia. Que té tot un catàleg de cases per un euro. Sí, el que passa és que, bueno, tu pagues un euro, ets propietari de la casa i després agafa't amb el que tindràs al darrere de problemes, eh? Però, bueno, si ho analitzes i et surt viable, per què no?

Què dius? Déu-n'hi-do. En tot cas, com deia el llibre, comença amb les operacions de Roma i acaba amb l'operació S.A.L. capitanejada pel sis de Vieira, però que hi ha moltíssima gent, evidentment, de la brigada, diguem-ne així, perquè són la brigada, que intenta resoldre també el problema habitacional a Portugal. Per tant, solucions que s'han produït al sud d'Europa i que no estan absolut connectades i que ells dos, la Maria i el Moisés, les connecten en aquest llibre.

Bona feina, bona feina. I a més, allò no és un llibre feixuc, eh? Vull dir, 160 i escaig pàgines, ben il·lustradet, en la línia habitual del Moisés. És frugal, és assequible econòmicament, perquè l'edició.

Home, estem parlant A veure, no tens 17 euros per poder-te'ls gastar.

A més, aquí el Moisés ens fa d'autor. No, no, de fet ja es prodiga d'alguna manera o altra cada edició que fa, encara que sigui la bíblia del Mies van der Rohe, però és igual. Ell està exercint allà una tasca editorial que requereix de molta aportació personal, no? I una altra cosa que tens aquí, després de 125 anys ja tocava, eh? Des de l'any 1899, tots els Premis FAD en un sol catàleg, no? Sí, sí, ja tocava. Perquè això, per exemple, la Fundació Mies Lando Roer és que pràcticament ho fa cada any, publica el catàleg dels Premis.

No s'espera 125 anys. Exactament. La veritat és que està molt bé tenir un llibre en el qual hi hagi els 125 anys de premis, no només FAT, el Quim FAT en aquest cas, perquè el que també es fa és buscar els precedents del FAT, que eren el concurso anual d'edificios y establecimientos urbanos construídos en Barcelona. Ve d'aquí perquè se'n va tan enrere, no? Clar, clar. Perquè aquest antecedent dels Premis FAT dura del 99 fins al 30, després hi ha un període, diguem-ne, de res, i apareixen després els Premis FAT, i hi ha, diguem-ne, tota l'etapa que tots els boomers més o menys coneixem, i poder els més joves no tenen tant controlat.

Sí, sí, des de l'edifici de la Caixa de Pensions de l'Enric Senyer, que aquest seria un dels primeríssims que apareixen

en el catàleg, no? Sí, sí, sí. Fins al 59 els primers premis com a l'edifici del carrer Pallars de l'Oriol Boigas i el Josep Martorell. La casa Follà, l'edifici monitor, el jardinetto, l'edifici de jutjats del Clotet i del Pericio, o a l'Hospital de Mar,

o aniríem avançant, podíem anar avançant, podíem avançar. Que bé, que bé, doncs tots hem format fitxa i després amb una petita contextualització històrica.

Correcte, correcte, està francament bé.

Llibre fonamental per tenir els prestatges de casa i anar consultant en ocasions puntuoses.

Ostres, aquell edifici i tal. Però també per poder entendre una mica la tasca de l'Arquinfart, que no només és una entitat que es dedica a donar premis, sinó que és una entitat que es dedica a fer altres coses. Entre aquestes altres coses, generar d'habit públic. Sí, és clar, i parlar de l'arquitectura que s'està construint, la que s'ha de construir. I de vegades criticar, perquè no només és la feina de dir el que està ben fet, sinó també a vegades és criticar el que no està ben fet, i per tant el FAT sovint apareix en premsa per fer la mosca del FAT, que abans ens deia. La mosca del FAT, els antipremis, no? Sí, exacte. Per tant, un llibre superrecomanable per gent normal, també per friquis estudiosos, perquè hi ha actes dels premis, hi ha coses, diguem-ne. A més, amb retalls de premsa,

del que es publicava en el seu moment,

sobre cadascuna de les edicions. Sí, sí, sí, per això et dic que està molt bé,

és una publicació extraordinària. Tot plegat, coordinat per Pau de Solà Morales i l'Ignasi Bonet, oi? Exacte. Són dos històrics de la Junta del FAT, del Quim FAT, no? Exacte, i editat per la Fundació Arkea. Molt bé, molt bé. Felicitats. Molt bé, i tant, sí, sí, calia, calia. Doncs molt bé, ja tenim aquests tres, dos i mig, dues publicacions i mitja per començar aquesta temporada. Per fer boca, per fer boca, ja tenim lectura. No, no, és que si traguéssim tot el que us arriba, mira, aquest mateix del FAT, és que us va arribar a finals de juliol.

Sí, no va entrar per poc. No el vam poder citar a l'última edició. Sí, va arribar justet, justet.

Molt bé. Doncs Marlon Garón, veig que ja t'has fet de les bermudes, ja està.

I les sabatilles hawaianas. Ja fins l'any vinent. Doncs va, que no ha estat res. Igualment, Pep Lluís.

Una arquitectura premiada, 125 anys de premis de Pau de Solà Morales i Ignasi Bonet. Edició trilingüe en castellà, català i anglès. 345 pàgines en tapa rústica i abundants il·lustracions a color. Publica Fundació Arquia. Val 50 euros. La ciudad en disputa experimentos colectivos en torno a la vivienda social en el sur de Europa. 1949-1976, de María García Ruiz y Moisés Puente. 160 pàgines en tapa rústica i il·lustracions a color. Puente Editores. Val 18 euros. Vivienda asequible-inasequible, capítol 2. El número 7 del magasín en format desplegable d'arquitectes per l'arquitectura, amb articles de diversos autors. Val 5 euros.

L'any 2029 farà 100 anys de l'exposició internacional que es va celebrar a Barcelona l'any 1929, un esdeveniment del qual conservem fets, anècdotes i ressenyes inoblidables, com la construcció del pavelló d'Alemanya, el pavelló Mies van der Rohe, però també el Teatre Grec, la Font Màgica de Montjuïc, el Palau Nacional o l'Estadi Olímpic. Oficialment hi van participar una vintena de països i pel que fa a la mostra que havia de representar Espanya, l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch va projectar la recreació d'un poble ideal que plegués les principals característiques dels diferents pobles espanyols. A tal efecte, va muntar un equip de quatre persones que viatjarien per tota la geografia espanyola per recollir el material que hauria de servir per dur a terme el projecte. Eren els arquitectes Francesc Fulguera i Ramon Reventós, amb el crític d'art Miquel Utrillo i el pintor Xavier Nogués. Aquest poble ideal s'havia de dir Iberònia.

Sí, però llavors el dictador espanyol Miguel Primo de Rivera va decidir que aquest nom era massa separatista, que catalanejava massa o que estava poc alineat amb els seus paradigmes doctrinaris i va imposar que el nou espai es diria poble espanyol, tal com Raja. Al final es van construir 117 edificis representatius de la geografia espanyola amb el propòsit que al cap de 6 mesos, un cop finalitzada l'exposició, se'n derrocarien. Però no va ser així i el recinte ha perviscut fins avui en perfecte estat de conservació, gràcies sobretot als ingressos de les entrades que es cobren a turistes, expats i visitants en general per entrar-hi o assistir als concerts i esdeveniments que s'hi organitzen. Ara que fa 100 anys de tot plegat, s'escau preguntar-nos seriosament si és això tot el que esperem d'aquest espai i quin és el seu veritable valor patrimonial. Sandra Moliner, és un plaer tenir-te al Perspectiva, salutacions. Hola, bon dia.

La Sandra Moliner actualment és professora de dibuix i representació gràfica a l'Escola d'Arquitectura del Vallès, oi? Resulta que l'any 2029 comemorem 100 anys de l'exposició de l'any 1929 i vinculat a tot això hi havia el poble espanyol, oi?

Així és. Jo fa uns anys m'interessava molt el món del dibuix, com a arquitecta que soc, m'interessava molt el món dels viatges i de tota la documentació gràfica que recollia, sobretot els arquitectes quan viatjaven en el segle XVIII, XIX. Per fer El poble espanyol de Montjuïc s'havia fet un viatge per Espanya i vaig començar a despertar el meu interès a partir d'aquest fet.

Que de fet, això està fins i tot publicat. Hi ha fotos de la Francesca de la Roca.

Les de viatge estan a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Totes les fotografies estaven recollides allà. Recentment, el 21, l'Arxiu Fotogràfic va treure una exposició també on es mostraven aquestes fotografies. Però el que sí que no s'havia publicat, perquè era un material inèdit que vaig tenir la sort de descobrir, eren els quaders de viatge que van portar en el 1928. Uau, que bo! Sí, amb totes. Quadres de viatge. Quadres de viatge, de paper de l'època, cinc llibretes de viatge que vaig descobrir. Amb els esbossos amb l'alçada. Amb els esbossos amb l'alçada dels arquitectes i artistes que anaven a.

Uau, que xulo. Sí, sí, amb mides. Sí, perquè és que això avui dia és molt estrany, no?

Bueno, avui en dia els arquitectes continuem fent la mateixa funció, podríem dir-ho, quan anem a una obra que hem de rehabilitar, fem un aixecament, cal dir. Sí, però molts ja van amb la tauleta i ho fan amb la punta del dit i no sé què. Ja tenim altres mecanismes, no? La tauleta, llavors pot venir també el dron, però bueno, arrel d'aquestes llibretes, I de tota aquesta documentació de fotografies vaig investigar i vaig treure la meva tesi doctoral, que és on comença tot aquest projecte. Tota la documentació que he tret relativa al poble espanyol l'he trobat en l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona, com hem comentat, aquestes llibretes inèdites que estaven, també una cosa molt bonica, en l'escriptori del Ramon Rabantós. Ostres! Que va viatjar en el 28 i me les va cedir el seu fill, Ramon Rabantós, també, que també és arquitecte. Llavors, tota la documentació de plànols i cartes que es van enviar amb els organitzadors de l'exposició i, a més, durant el viatge, estan recollides en l'Arxiu Administratiu de Barcelona i en l'Arxiu Històric. També tenen documentació en el propi arxiu del Col·legi d'Arquitectes, perquè ells tenen tot el fons del Francesc Fulguera, que és un arquitecte que també va anar en aquell viatge. Llavors, alguna documentació també tenen aquí.

D'acord, i ve't aquí, que tu a poc a poc vas descobrint això, en el context també de la teva tesi doctoral. Fins que l'OPC signa un acord amb el poble espanyol per poder ja treballar seriosament en tot plegat,

no? Exacte. Això vol dir que a partir d'ara tota la feina que estem desenvolupant ja té una base sòlida i la podem projectar de manera més formal cap al 2029, que és una mica el punt final de tota aquesta feina.

Molt bé, el punt final, i suposo que també una projecció una mica més enllà, perquè, esclar, també hem de parlar del per què es va crear el poble espanyol, i suposo que això també convida a pensar que en fem de tot plegat en el present, no?

Totalment, totalment. De fet, el principal objectiu de tot això és posar en valor el recinte del poble espanyol com a patrimoni, com que forma part del patrimoni de la nostra ciutat. Tenint en compte que és un recinte que havia de ser enderrocat, un cop finalitzada l'exposició del 1929 i que encara avui es manté viu, fa que sigui un exemple especial i digne d'investigació. Viu i delicadament restaurat. I delicadament restaurat, exacte. En paral·lel també a tot aquest projecte cultural i treure'l una mica de la frivolitat amb la qual s'ha assumit durant els anys, per donar com aquesta vessant més científic-tecnològica d'alguna manera, S'ha celebrat una primera jornada amb experts en la qual hem parlat de la gènesi del poble espanyol de Montjuïc i una segona taula rodona que es celebrarà dins el recinte del poble espanyol també el 22 d'octubre orientada més a parlar de temes més arquitectònics, constructius i de què hem de fer amb aquest patrimoni i de quina manera conservar-lo.

Home, fes-nos algun espòiler. Cap a on pot anar tot això que acabes de dir?

Bé, el tema de la rehabilitació del recinte al poble espanyol és un tema candent actualment perquè qualsevol rehabilitació que s'hagi de fer, que són constants, rehabilitacions de façana, rehabilitacions estructurals. Tot això s'ha de fer de la mà d'aquest Departament de Patrimoni i de l'Ajuntament de Barcelona perquè no es pot rehabilitar de qualsevol manera. I també nosaltres com a investigadors tenim aquesta doble funció en la qual el poble espanyol també. Ens ha fet partícips d'aquesta rehabilitació. És a dir, en l'actualitat, jo amb el meu equip d'investigadors estem, per una banda, remant en la direcció de l'interès cultural, però també remant en la direcció del manteniment i de la rehabilitació del recinte arquitectònicament parlant.

És a dir, abans parlaves de tot el tema de la turistificació, que bé, això suposo que és inevitable, perquè passa, per exemple, amb tot el patrimoni gaudinià, de la venda d'entrades és d'on surten els calés per fer tot això, però esclar, per fer què, no? Perquè, esclar, si hem de muntar restaurants temàtics per vendre sangria, o sales de concerts, o patis interiors per celebrar esdeveniments festius, està molt bé, però potser no cal que ens hi matem tant, i potser podríem fer-ho tot més de cartró pedra, no?

Sí, però estaríem no sent successors del que es pretenia. Exacte. Si volem ser honestos i realment mantenir l'objectiu principal del poble espanyol que l'equip de quatre persones que van viatjar i el van crear volien, que era precisament fer un poble que durés molts anys i van lluitar per això, estaríem menyspreant aquesta primera idea. I jo crec, sincerament, que el poble espanyol ha d'anar enfocat en aquest sentit, no? És a dir, ja que el volem mantenir a la ciutat, que sembla que al llarg de cent anys ha sigut així, ningú se li ha podit enderrocar-ho, que era el que hagués hagut de passar. Sí, sí, sí. Donar-li aquest valor patrimonial, però no només al recinte, sinó a tot allò que passa al recinte, jo penso que farà que tant els turistes com el turisme local, els propis ciutadans de Barcelona, nosaltres entre ells, el valorem més. I també sempre he pensat que conèixer una cosa és el primer esglaó per estimar-te-la, d'alguna manera.

Bé, sí, més enllà de poder veure, sobretot a través de les façanes, evidentment, com en l'arquitectura de la cornisa cantàbrica o andalusia o allò on sigui, també hi ha una investigació sobre tècniques constructives, no?

Efectivament, hi ha la investigació de les tècniques constructives que es van fer en aquella època que com a curiositat una de les coses importants que segurament van contribuir a la seva permanència és que primerament hi havia una estructura de fusta projectada en el projecte original. Però finalment es va fer de formigó. Aquest és un fet important i interessant de conèixer. Llavors, a banda de conèixer realment com es va fer el projecte, hi ha tota una investigació, com et deia abans, de com hem de rehabilitar, utilitzant unes tècniques que ja el propi Ajuntament i Departament de Patrimoni de Barcelona ens indica, no? I que els arquitectes que ens dediquem al món de la rehabilitació som coneixedors, no? No podem fer servir. Segons quins materials o segons quines tècniques. Després també hi ha un tema molt interessant que apareix en el poble espanyol i és que clar, era una imitació, és a dir, hi ha una reproducció que no segueix unes tècniques constructives exactament, perquè pel darrere aquest poble espanyol està buit, per dir-ho d'alguna manera. Però quan hem de rehabilitar alguna cosa, a nivell tècnic ens hem trobat que quan no has pogut recuperar, per exemple, la colorimetria d'aquella façana tal com la vam fer el 29, llavors com rehabilites allò? Suposant el que es va fer el 29 o anant al lloc d'origen per veure el que hi havia i intentar imitar-ho? Vull dir, es generen debats interessants que m'interessen molt. Parlant aquesta segona taula rodona a nivell constructiu en la qual intentarem portar persones expertes en aquest aspecte

per donar resposta, no? Bé, i una de les particularitats i un dels incentius de tota aquesta investigació és que estàs reeditant aquest viatge inicial, no?, i amb els alumnes de l'Escola del Vallès cada any aneu a veure tots aquests espais, no?, in situ, no?

Exacte, estem reproduint aquests viatges que es van fer en el 28 per anar a visitar tots aquells exemples que es van acabar reproduint per documentar-los amb tècniques actuals. És a dir, anem allà, portem drons, portem escàners, portem càmeres fotogràfiques per recollir tota aquesta informació, per documentar cadascun d'aquests edificis i treure conclusions, tant primerament del que es va fer, perquè tampoc es van fer reproduccions exactes en aquella època, Podrem veure que es va fer i que no es va fer com un altre tema molt interessant que és veure com estan aquells edificis originals avui en dia, perquè ens hem trobat amb coses sorprenents com per exemple que aquells edificis que es van captar en el 1928 avui en dia ja no existeixen o han estat alterats, amb lo qual només els pots veure. En el poble espanyol actualment, perquè ja han desaparegut en el lloc d'origen. Llavors, es generen aquestes reflexions, no?, de, ara, quin és l'original, quin és la còpia, quin és el valor patrimonial que aquesta còpia té avui en dia, perquè només la pots veure allà. Hem fet tres viatges fins ara, el primer viatge vam fer Catalunya i Aragó, El segon viatge vam fer des de l'Aragó tot a Castella, és a dir, hem anat seguint la ruta que ells van fer, que va ser des de Catalunya fins a Galícia, tornant per Extremadura i Madrid, fins a Catalunya un altre cop. I aquest any que hem viatjat per tot el nord, hem fet País Basc, Cantàbric i hem arribat fins a Astúries. Llavors ens queden, el repte és acabar de fer els dos viatges que ens faltarien per acabar aquest cicle, que seria arribar a Galícia. I l'últim que seria fer Andalusia, perquè és un viatge que ells també van fer l'últim, perquè primerament Andalusia no havia d'estar reproduïda en el poble espanyol, però finalment amb una visita que van venir a fer el rei Alfons XIII i Primo de Rivera, Es van sobtar que Andalusia no estigués representada, els viatgers del 28 van anar a veure Andalusia i nosaltres ho hem deixat també com a final de viatge per anar a veure Andalusia al final i tot això poder concloure-ho abans del 29, que és quan es pretén donar a conèixer al públic tot aquest treball.

Esclar, la gran cosa que podríem criticar d'aquell projecte de l'any 1929 és que estava molt centrat en la façana, en la pell, no? Però en canvi, al darrere d'aquestes construccions, què és això? Hi ha tècniques tradicionals d'arquitectura bioclimàtica, mil coses que en aquell moment no es devien contemplar, no? I aquí és on suposo que hi ha molta feina a gretar i a descobrir, no?

Sí, el projecte del Poble Espanyol és un projecte d'espai públic, tot l'interior no era important, és a dir, únicament es van evitar les plantes baixes per poder tenir els locals comercials i uns quants edificis que sobretot estan concentrats a la plaça on sí que es va construir un forjat per poder ser trepitjat des de la part de dalt amb l'objectiu que durant l'exposició poguessin sortir les figures importants de la ciutat. L'alcalde que pogués sortir al balcó, l'Alfons XIII, Prima de Rivera i tota la gent que va inaugurar el poble espanyol. Però, com tu ben dius, tot a l'interior. Una altra funció que tenia era, per exemple, per incloure tots els diogrames que es van fer. Llavors, clar, tot això necessitava d'espais molt grans, no dividir. Exacte, és més espais amagats de matxa, però com et deia els interessava la façana i l'urbanisme, l'espai exterior del recinte.

Doncs ens encantarà d'aquí al 29 anar parlant de més detalls perquè esclar, encara falten tres anys o dos i escaig i suposo que pel camí trobareu sorpreses que ni vosaltres mateixos podeu imaginar ara mateix. I que, evidentment, quedaran en aquesta exposició.

Segurament. A més, la part bonica d'aquest viatge, a banda del que anem a veure, és el que trobes, poder veure aquesta arquitectura original in situ i les anècdotes que et van explicant la gent que trobes als llocs. És clar, és clar. És molt interessant.

De fet, tenim un petit tastet, primer, que és una exposició comissariada per tu mateixa, que actualment es pot gaudir dins del poble espanyol fins al 29, no?

Exacte, concretament a l'edifici de l'Ajuntament que està al mig de la plaça Major hi ha una exposició a la primera planta on es pot veure un recull de fotografies del viatge del 1928 que es van portar de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona. El qual ja havia fet una exposició prèvia, la qual jo vaig ser una de les dues comissàries d'aquella exposició on es van mostrar per primera vegada. La del poble espanyol estarà oberta fins al 2029, any en què se celebrarà, com hem dit abans, el centenari de l'exposició internacional.

Fantàstic, Sandra Moliner, doncs, escolta, ens encantarà quan arribi el moment de l'exposició i suposo que també acabarà materialitzat en alguna que altra publicació, tot plegat, no? Doncs anirem parlant Molt bé,

moltes gràcies Gràcies, moltes gràcies Una abraçada Adéu Poetes de Pedra Picada.

Boetes de Pedra Picada, al Perspectiva de Catalunya Ràdio, avui amb una aportació a aquest any Gaudí en curs, aquesta commemoració dels 100 anys de la mort d'Antoni Gaudí, tot seguint una mica la veta del que pretén mostrar el Consell Gaudí durant aquest any 2026, que és un Gaudí allunyat de les percepcions que se ens han transmès al llarg de la història d'aquest gaudí tan lligat a l'Església, en certa manera, com força esculenet, d'aquella manera una mica despectiva, fins i tot. I amb la Cristina Álvarez Roig, la nostra poeta de Pedra Picada, ens venia de gust repassar aquest Gaudí al llarg de la història, al llarg de la poesia, i aquesta visió d'en Gaudí, que efectivament no té res a veure amb aquella imatge de Gaudí tan denostada que ha transcendit fins als nostres dies. Com estàs, Cristina? Hola, doncs molt bé,

i molt contenta de retrobar-nos entre vegades aquí a la ràdio.

Molt bé, doncs avui ens proposes dues mirades poètiques sobre la vida i l'obra d'Antoni Gaudí, l'una des d'un poeta contemporani seu, com és Josep Carné, i l'altra des d'un poeta contemporani nostre, com és Enric Casases. Si et sembla, començarem per Josep Carné.

Sí, en Josep Carné, primer de tot, val a dir que tot i ser noucentista, Carné admirava el Gaudí. El que passa és que amb els anys, ell comença el 1905, que li dediquen el seu primer llibre de sonets, ja li dedica un sonet que el deixa molt, molt bé, no? Però, com que aquesta faceta una mica ja és la més típica, no?, hem preferit centrar-nos en l'auca d'una resposta del senyor Gaudí, que és posterior del 1914, perquè aquí Carné. Fa un exercici molt interessant, que és que reprèn la tradició satírica i posa en el centre a gaudir, entre d'altres. I clar, aquest fet de desacralitzar el geni, clar, és un exercici molt interessant, no?

Sí, però que no és una cosa que tampoc ens vingui motivada des del present, sinó que ja en aquell moment feien una mica d'ironia sobre ell.

Sí, els seus edificis, a veure si ens anà més lluny la pedrera, se'n repartien i tot, dibuixos com. Bé, pensen que es veia com molt excessiu, molt extravagant, molt estrany. I també li va tocar en Gaudí. Jo penso que quan es posa de moda en riures d'algú, li va tocar una mica perquè altres modernistes es van lliurar bastant d'aquesta sornegaria. I era tan admirat com d'alguna manera no menys tingut, però sí que es prestava que li fessin una mica d'això, de sornegaria. Però mira, sense anar més lluny, Eugeni d'Ors, que al final va ser l'impulsor del noucentisme malgrat la distància estètica i tot el que vulguis admirava Gaudí i li va escriure uns textos formidables a Gaudí o de l'arquitectura o sigui que realment el va retratar com un artista excepcional i tampoc el noucentisme té una línia concreta i passa per diferents etapes al final vull dir que no és contraposar la línia amb la corba l'horitzontalitat a la verticalitat. L'accés a la contenció no és tan senzill com això. També hi ha certa admiració amb aquesta befa que li fa l'auca, no?

Bé, és que Carnet, de fet, està recuperant aquella tradició dels rodolins i aquesta vessant irònica també és pròpia del noucentisme. Vull dir, tampoc és que s'hi dediqui especialment a ridiculitzar Gaudí, no?, sinó que era una forma de comunicació habitual en aquell moment, no?

Sí, jo penso que també una mica és el pretext per ell recuperar aquesta tradició satírica i emprar aquesta forma aprofitant que està en boca de tothom, doncs al final també és lògic, en part, que triés Gaudí.

Doncs bé, aquesta auca d'una resposta del senyor Gaudí, desllurigarem quina serà aquesta resposta al final de l'auca. És perquè són 48 rodolins que comencen així. Al principi, bé, es dedica una mica com a presentar l'obra de Gaudí, no? Els primers 10 rodolins van dient així, diu. Tothom n'ha sentit es dir d'aquest gran senyor Gaudí, que cada hora, no s'hi val, fa una cosa genial. I no deixa viure en pau l'home savi ni el babau. Ell el saba en fer rovell l'alta gàbia d'engüell. Arma un temple a Sant Martí, que mai més no tindrà fi. Ningú diu de Can Calvet, que no fa calor ni fred. En un parc posa en Gaudí l'Orient a estil de sí. La gran seu dels mallorquins esbutzà de part de dins. Amb la casa d'en Batlló burxa el nes i espectador, i amb la casa d'en Milà es pot dir que el va aixafar. Fins aquí els deu primers rodolins que es posen una mica a l'obra de Gaudí, oi?

Sí, és que aquesta oca, que el que fa carnet, és que de fet versifica una conversa arran del desacord amb la reforma que va fer Gaudí de la seu de Palma, eh? Llavors, tot aquest discurs, doncs ell el que fa és versificar-lo amb una mètrica de les més pròpies, per no dir la més pròpia de la nostra llengua, no?, que és la lepta síl·lab, molt genuï, no?, nostra, de tota la tradició. I per això deu dir que en part és l'excusa, però ell sí que va deixar dit això, no? I el que va passar és que ho va versificar.

Sí, esclar, és que m'imagino que cada vegada que emprenia una obra devia despertar crítiques de tot arreu. Els modernistes per una banda, perquè bé, Gaudí tampoc se'l considera ben ben modernista, oi? Però entre els modernistes per una banda i els nocentistes per l'altra, i els avantguardistes, que serien els tercers en discòrdia, tothom aprofitava per criticar-lo, no?, Sí, és clar,

és que és una època de crisi en el bon sentit, de crisi de canvis, de nous corrents. Tot està bullint, hi ha molts replantejos, es qüestiona tot, sorgeixen noves propostes, és molt interessant. Llavors, clar, uns van. Més cap una banda i els altres cap a l'altra. És cert que Gaudí és modernista, però de fet Gaudí és ell. I sí, evidentment té més en comú amb els modernistes, però és que és ell, no? És una obra molt inclassificable. I ell com a personatge, també com a persona i com a artista, és un outsider, no?

Sí, d'això continuarem parlant ara quan acabem amb aquests rodolins d'en Carné i parlarem també des d'una altra vessant poètica, que és la d'Enric Casasses, oi? Que ens parla més d'un Gaudí com a avantguardista, juntament amb Josep Maria Jujol, eh?

I tant perquè és trencador al final trenca totalment bé,

d'això en parlarem però anem primer per aquests rodolins de Josep Carné continuen els rodolins amb un edifici que és el que ens ocuparà i del qual en seguirem

parlant ara ha fet una maqueta d'una església maqueta. És el temple i cada altar tot de fil d'en Palomar. Però l'èxit d'en Gaudí ve d'allò del violí. Per cinc cèntims, ho sabreu, de les auques és el preu. Dona, o com és i abril, va guarnir un saló d'estil. L'estil era, no ho sé pas, un Lluís que no ve al cas. Ella té un oncle segon que ha rodat per tot el món. Un matí, que era el midi, se li ocorre de venir. I ell que pensa, a l'anar a boda dec encar present de boda. Quan convé no hi planyo res, el present serà de pes. Pensa, es mou, surt a passeig, i de cop es diu, ja ho veig. De petita l'he sentit fent escales dia i nit, que era, ai, per desiguales, el terror de les escales. Un piano li daré, tant se val que quedi bé, i ja posa un telegrama, cuarar per a una dama.

Això està ple de misteri, no? A veure, hem de parlar una mica de la dona a la qual es refereix Carné, que seria Isabel Güell.

Exacte, aquí de fet ja hi ha moltes referències, ell hi posa dona o coma, si abril, però és evident que és Isabel Güell López, filla del seu macenes i millor amic, que és Eusebi Güell, i neboda del Claudio López Brut. És el segon marquès de Comillas. És que fixa't que en un dels rodolins diu, ella té un oncle segon que ha rodat per tot el món. Que es refereix aquí al primer marquès de Comillas, que és Antonio López de López, que era el que va fer les Amèriques i que va ser un traficant d'esclaus. Que va rodar per tot el món perquè va venir de Cuba. I el fill del primer marquès de Comillas, Claudio López Gru, va fer l'oposat del seu pare, que aquest va optar per la castedat. Es va casar però sembla ser que aquest home va dir que feia vots d'aquesta edat, es va llicenciar en dret i sembla que va seguir una trajectòria afortunadament

molt diferent. O sigui, es va casar, va fer els vots amb 17 anys però es va casar amb un tros de dona que era la Maria Gallón Barrier, no? Aquesta dona es veu que feia anar de corcoll a tothom. Hi ha llegendes urbanes que parlen que mossèn Cinto i el mateix Antoni Gaudí li anaven una mica al darrere, o ella els hi anava al darrere. Sembla que ella a ell. Sí, oi? Això són coses que no les ha fet mai. Ha passat massa temps, no les podem saber de primera mà. No, però sembla que era l'inrevés. És que és una dona, hi ha alguna foto així antiga que se la veu una dona així com bastant espectacular, amb una melena d'aquelles linxolades, amb tipus Rosario Flores, no? Semblava una dona bastant fugosa, no? Sí, és que crec que aquest

retrat de que parles, que l'he vist, crec que tenia 17 anys. D'aquella època la gent es casava en 17 anys.

Clar, amb el Claudi López i Bruc, acaba de fer els vots i aquesta dona devia anar pel món on falla.

Són coses curioses, són coses una mica estranyotes.

Perquè hi havia la història que el Claudi López havia tirat per baix de les escales a mossèn Cinto perquè es pensava que el mossèn Cinto la

pretenia a ella, no? No ho he trobat escrit, eh, enlloc. És que, esclar, això són coses. Ja fem una mica de safareig, no? Però, clar, llavors el Claudi es posava gelós, però és que, clar, com has dit, són llegendes urbanes, no? Sí, sí. Deixem-ho aquí.

Bé, el cas és que dins de la mateixa família, doncs, tenim la Isabel Güell, que es casa, també, i li encarrega a Gaudí que li restauri una casa al Raval, que és la casa Pau Maria Tintorer.

Correcte, que està en el carrer de la Junta de Comerç, número 19, al Raval. I el 1901 la Isabel Güell va comprar la finca per traslladar-s'hi i instal·lar-s'hi amb el marquès de Sant Manat, amb el seu marit acabat de casar, diguem. I aquí és on li encarrega la reforma en el Gaudí.

Bé, i la cosa és que la Isabel Güell, com dona de l'alta societat, tocava el piano. Sí, clar.

Si era burgesa havia de tocar el piano, era evident, no?

I el cas és que s'hi fa pujar un piano en aquesta casa que li va restaurar el Gaudí al Raval, no? Correcte, clar,

i aquí ja tenim l'argument perfecte, no?, per carner, per anar lligant aquesta auca, aquests rodolins tan ben fets, tan comptats. A la perfecció, ben rimats, ja els tenim a tots, ja tenim el Gaudí, ja tenim el Marquès de Comillas, tenim a la dona Ocomes que s'esbrina, es pot esbrinar, que és la Isabel Güell, tenim la finca, que és aquesta casa Pau Maria Tintorer, i tenim el que succeeix aquí amb aquest cua d'art.

Es diu Cuarart perquè, bé, és el tipus de piano de l'època, no? Sí, sí, clar.

És el que li regala l'oncle a la Isabel Güell. Llavors, ara aquí és el que succeeix amb aquest piano en aquesta finca i que li diu a l'oncle a la Isabel. Li diu carnet, però posa en boca el seu oncle, no? Però quin és el missatge final, que és una mica cruel, eh? Per una burgesa hauria de ser un cop.

Sí, és estrany que el poema, en realitat, està dedicat a un altre pianista, que aquesta sí que sembla que va ser bastant famosa de l'època, que era la Carlota Campins, que era d'una estètica molt bagrariana. I la Isabel Güell, sí, sembla que va aprendre a tocar el piano, però de valent, perquè a més a més era organista i per tocar l'orga s'ha de saber tocar molt bé el piano. Una mala pianista no era.

Si saps tocar l'orgue, evidentment saps que el piano el tens dominadíssim. Vull dir que jo penso que sí, que més enllà de la broma que hem fet, que era una burgesa i que evidentment tota burgesia de tocar el piano, a dia d'avui també. Que hem canviat de segle també, però això no treu que segurament sí que hauria de ser una molt bona instrumentista i també compositora, crec que també va compondre peces.

Estranyament, però, el poema apareix dedicat a aquesta Carlota Campins, que aparentment no tindria res a veure amb aquesta història, però suposo que aquí Carné es cura una mica amb salut per evitar que s'interpreti que està ridiculitzant l'Isabel Güell, oi?

Sí, ve ridiculitzant-la i fa una, el que deia, amb una befa que és que entronca molt amb l'època, no? Aquella època és que tant els modernistes com els noucentistes la ironia, la sàtira, estava molt en voga i jo penso que és sa, perquè és que. On hi ha humor hi ha intel·ligència, o al revés, on hi ha intel·ligència hi ha humor. És enriquidor. Una befa sana té la seva gràcia, no? Tampoc crec que fos la intenció que no va ser en absolut gens destructiva, no ho penso pas. Ni cap a en Gaudí ni cap a la Isabel o ell. Simplement és que aquí van rebre tots. Ja ha desvelat el misteri de qui era aquesta senyora, dona, o com és i abril, i de quina finca. Estem parlant, doncs continuo amb l'auca d'una resposta del senyor Gaudí. Ell arriba per servera i el piano ja l'espera. Cap a la senyora Gomes almena un cotxet amb gomes i manca mal i Casua puja al piano de cua. Per sobtar-la era un dia que la senyora tenia, alleujant la consciència, sina de beneficència. Porten amb emoció la gran fotil al saló. La neboda va arribar, oncla, noia, allò que es fa. Admirar el present novell, dona o no cap en pell. Un veí li diu més tard, romple estil el seu erart.

Clar, devien quedar ben fotuts perquè al piano no hi cabia en el pis, oi?

És que una mica els van encarregar sense saber les dimensions que fa un piano de gran cua, clar, és que és un piano ja per sales, evidentment, no?

Bé, i aquí continua, doncs, l'auca quan ve la resposta, perquè l'auca es titula Auca d'una resposta del senyor Gaudí. Aquí és quan en Gaudí és interpel·lat per la Isabel Güell, no?, per veure què en pot fer del piano, no?, perquè no li entra ni li quadra amb l'estètica del pis. I aquí semblaria que Gaudí, sempre amb boca de carnir, eh?, no sabem si això en Gaudí ho va acabar dient o no. És una d'aquelles coses que deien els arquitectes d'aquella època, no?, com. Aquella anècdota famosa de Frank Lloyd Wright a la casa de la cascada, quan el truca al propietari de la casa, i bé, tots sabem que Frank Lloyd Wright serà un dels grans mestres de l'arquitectura moderna, però la seva virtut no era precisament aïllar bé les cobertes, oi? I aquella casa de la cascada era una sinfonia de deguters, i el propietari. Sí, li diu, escolta que m'estan caient de gotes a sobre de la meva cadira preferida, no? I el Frank Lloyd Wright li respon, escolta, doncs va llogar la cadira, no siguis burro, no? I aquí, doncs bé, la resposta d'en Gaudí va una mica en aquesta línia. I així continua, doncs, aquesta auca amb els següents rodolins. Com ho fem? Jo el vull lluir. Ja veuràs, crido en Gaudí. Ell, molt fi, ve de seguida. Què volia, si és servida? Ja coneix, diu ella humil, que el saló tot és d'estil. Sense fer cap greuge a l'art, on posem aquesta art? En Gaudí mira el saló amb aquella emoció. Ressegueix tots els indrets i mesura les parets. D'un brocat alça les gires i separa cinc cadires. I aleshores, somrient, ell que mou el cap del gent. La senyora, esperançada, va a saber-li l'empescada. Tanmateix, senyor Gaudí, digui, digui, ja pot dir. Don Antoni, amb la mà dreta, esrascava la barbeta. "És vostè, diu molt atent, qui es dedica a l'instrument?". La senyora que li explica "Oh, veurà, toco una mica". I va fer el senyor Gaudí, miri, toqui el violí. Esclar, perquè al violí sí que li cabia, oi? Al piano no hi cabia,

però al violí sí. És molt caústic, a veure si li està dient que es dediqui a una altra cosa. Clarament, no sé per què, sí que sembla prou documentat que era una bona pianista. No sé si una magnífica pianista, però bona sí. O sigui que tampoc. Potser no ho sabem, si n'hi havia per tant, no?

Sí, però que això va passar realment, encara que sigui una au que va escriure Josep Carné, no ho sabem, però sembla que sí, no? Perquè si Carné va escriure això és perquè va passar de debò, no?

No podria dir ni que sí ni que no, no ho sé, ho desconec, però a veure, amb literatura és la gràcia que té, que tot és possible i que pot fer que personatges que ni s'han conegut també entrin en diàleg, clar, és el que té la literatura. Això, sense anar més lluny, Borges va ser el gran mestre, no de la mentida, sinó de la invenció, d'inventar-se citacions i referències bibliogràfiques que no eren certes. I ell posava els títols d'autors que no existien. Si ell citava llibres, s'inventava els títols que no existien i suposats autors que tampoc no existien. I allò ho posaven en les referències, en les notes.

Bé, doncs si continuem amb Gaudí des de la poesia i deixem a una banda Josep Carné, ens podem referir a un poeta dels nostres temps. Deu tenir ara uns 75 anys. Podríem dir que és un clàssic, encara que sigui ben viu, però esclar, ja fa uns quants anys que exorceix. M'estic referint a l'Enric Casases. Sí, i tant.

Un mestre, evidentment, un clàssic, no? Evidentment.

I cap als finals de la pandèmia, al voltant del 2020, l'Enric Casases publica tres assajos sota un llibre que va titular Assajets, oi? I un d'aquests tres assajos està inspirat. Antoni Gaudí, regalim de rodolins.

Bueno, ell ho fa a tres de les nostres mestres, per tant, clar, fixa't aquí el to totalment d'admiració cap a Gaudí, que de fet, malgrat les controvèrsies que sempre hi ha hagut al voltant, evidentment, de la Sagrada Família i fins i tot del modernisme. Que puc compartir el desacord amb coses que com a arquitectes doncs molts compartim sobre la Sagrada Família sobretot com s'ha continuat que és el que ve a dir també l'Enric Casases que elogia. A Gaudí com a artista-arquitecte i com a pensador sobretot, perquè és que, clar, Gaudí inventa un univers a partir de la natura, no?, tan present. Reinventa aquesta natura i li dóna una funcionalitat, és que per mi la gran importància de Gaudí. És molt com a estructurista, perquè fixa't que ell inventa, a partir de les imatges de la natura, uns contraforts, unes estructures que estan aguantant, que estan fent una funció, no?

A l'inici d'aquest assaig dedicat a Antoni Gaudí, escriu Enric Casases, construir és filosofar, més ben dit, realitzar la filosofia en fets, que s'hi pot viure i que hi ets. Fets, fets de pedres, eterns, o quasi, i ultramoderns, arquitectes, constructors, mestres de casa, fauteurs del nostre viure.

Sí, sí. Tu construeixes a partir d'una ideologia i per això has d'haver pensat molt i tenir les coses molt clares, no? I sobretot relligar-ho tot amb tot. O sigui, natura, indústria, oficis, espiritualitat, funcionalitat, tot ha de confluir. Que l'altra cosa interessant del Casasses, perquè té aquesta cultura, que és la intertextualitat, no? I que, clar, en aquest assaig, i en els seus assajets, hi ha aquesta intertextualitat, com ara també amb el Pere Jaume, que és un entre els grans, no? Que diu Pere Jaumí. Sí. Perquè Rímium sí, que diu Pere Jaumí, no? Carinyosament. I això quadra perquè sí amb el dit Pere Jaumí, quan diu l'inacabament també és l'origen, amen. Té raó, i així, per tant, si l'anem desacabant, com més no s'acabarà, tant més s'agrada serà la família, i tant més s'agradarà, si es pogués. Però es veu que han nomenat un arquitecte tronat, que té un nom lleig i revés, el senyor Dinés Calés.

Podríem parlar dels arquitectes que actualment estan acabant aquestes obres, però és que han passat tants arquitectes, sense anar massa lluny, i parlant d'estructuristes, Joan Margarit, no? Que durant molts anys de la seva vida també va estar al càrrec del càlcul de les estructures, de tot el que s'anava fent a la Sagrada Família.

No, clar, és que evidentment, si es decideix continuar, que aquest és l'altre tema, han de posar els millors, i a dia d'avui. De fet, hi ha el Robert Brufau, el professor Robert Brufau, que és la màxima autoritat, jo diria que si no mundial, no ho sé perquè no conec tot el món, però occidental segur, del món occidental, sens dubte és el mestre calculista i evidentment és que ha d'estar donant a terme una labor tan complexa, sobretot, jo diria important, però molt complexa, perquè ha de ser molt difícil això. Sí, sí.

L'època que vivia el Joan Margarit va ser quan aquell famós esboranc, ara que tornen a estar de moda a parlar d'esborancs, oi? És un no parar de conflictes d'aquesta Sagrada Família. Bé, entrant i segurament combregant, perquè crec que tant tu com jo estarem força d'acord amb la visió de l'Enric Casases sobre el que s'està fent actualment a la Sagrada Família, continua més endavant Enric Casases. Diu, una volta vaig pensar, o diguem, fantasiar, que els seus quatre campanars són detectors de llindars, de mons diferents d'aquest, que Antoni Gaudí i Cornet intueix i intueix com pot comunicar-hi un home, que els quatre cimals del camp de l'arpa són un reclam a d'altres dimensions i reben impressions d'esperits déus aliens. El que és cert és que és intens quan hi puges el que veus, amb la ciutat als teus peus, i unes qualitats d'espais que et remouen amb esglais josefatencs. Aquí fa referència a Josefat, Déu-n'hi-do, eh?

Aquí se li acut, no?, ara, aquí, Josefat, que està molt ben vist. És la figura del bon salvatge, no?, de l'home que recupera una mica aquesta animalitat d'ingenuïtat i d'ésser pur, eh?, també.

I bé, doncs, l'assaig acaba així. I ara acabo amb un absurd subseït, epíleg curt i no sé si impertinent, havent escrit fa un moment la barretada final, més remirat la postal de Cercòvits, que és de quan l'edifici més frappant de Barcelona era aquest al·lucinògeno quartet d'hiperbanyes de cargol apuntant d'allà del sol. I veure la part de dalt de les torres i en postal m'ha fet venir com un gust a la llengua, amb un regust de gust àcid que no sé si deu ser de l'ASD. Ja t'ho explicaré al tornar, quan baixi del campana. I ara sí que ja convé dir-te adéu, que dormis bé, recorda el despertador, i fins demà, llegidor.

Molt bo, molt bo, boníssim. I es nota que l'Enric Casasses va pujar a la Sagrada Família fa moltíssims anys, oi? Avui dia els bombers no et deixarien pujar allà de la manera que s'hi podia pujar fa 30 anys a la Sagrada Família, que era molt perillós.

Jo hi vaig pujar fa pocs, una dècada o així o més, potser. En una de les visites d'obres que feia el Col·legi d'Arquitectes, però clar, ja era per arquitectes, clar, i home, Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do el vertigen, i aquells graons que van girant, que dius, ai, que no, que em marejo.

Sí, però és que recordo haver pujat, doncs això, als anys 80 del segle passat, i literalment les torres ballaven. És que estaves ballant allò al mig, amb les pedres.

Sí, sí, allò dius, com s'aguantaven. Però que segurament, és cert, que això també ho diu el Casasses, que diu, és que la façana al naixement ja hi era tot. Clar, ja hi era la Verge Maria, ja era Sant Josepia, ja era el nen Jesús, és que ja hi era tot. No, és una manera de dir, potser, o haver-ho deixat aquí o haver-ho avançat, jo penso, com es fa a cada època. Potser al final. Els que no ho acabem de veure clar, això de la continuïtat de la Sagrada Família, el dilema. Clar, ha estat reinterpretar com ho hagués construït Gaudí a dia d'avui. És que Gaudí era molt conscient, Gaudí, que no la veuria acabada. Per tant, ell ja deuria calcular que es continuaria amb els sistemes constructius que hi hagués a cada època, com van créixer les catedrals i com van créixer tots els edificis que tenien un període de construcció. Dilatat en els segles, no?

Com hem dit altres vegades en aquest programa, és que s'hauria d'haver construït, s'hauria d'haver acabat de construir amb una impressora 3D,

no? Potser sí. I respecto moltíssim el treball dels arquitectes. Sí, no, no, hi ha un gran treball, però esclar. És una entre ideologies, no dic que.

I en canvi sí que s'han passat pel folre algunes altres coses amb les quals Gaudí va tenir molta cura, com és el tema dels materials de proximitat. O sigui, la part de la Sagrada Família que es va construir en vida de Gaudí estava construïda exclusivament amb pedra de Montjuïc. Que es va acabar. Sí, que es va acabar, esclar, però bé, és igual, que sigui pedra de Collserola o de no sé on. Van recórrer el que es

diu la pedra de ciment. Que no deixa de ser un motlle, que és l'antecedent directe del formigó armat.

Sí, sí, però és que, clar, avui dia totes aquestes peces industrialitzades que arriben allà són de pedres de qualsevol lloc. És que al final, allà, en aquests moments, a la Sagrada Família hi convergeixen, no sé, m'ho invento, 150 tipus diferents de pedres, no? I no sé si això a Gaudí li hagués agradat. Si ens hem de posar a pensar què li hagués agradat a Gaudí, possiblement li cauria la cara de vergonya de veure això, no?

Clar, segurament la de Sant Vicenç de Castellet. D'acord, el semne servir només de Sant Vicenç de Castellet, no? No deixa de ser local, no deixa de ser mig local, de proximitat, al final. Però, clar, barrejar tantes procedències sí que és cert que és molt discutible. I vista el resultat, sobretot, eh? I clar, aquí hi ha un factor que sí que és cert que ens falta, que és veure un cop envellit com quedarà. Segurament s'uniformitzarà la pedra quan envellit.

I probablement perdrà aquesta aparència tan desagradable que té ara com de mona de Pasqua, no?

Clar, al final el temps és l'únic testimoni vàlid de tot. I com quedaran les coses, si al final sí que resulta que va ser un encert o va ser un error. I això només ens ho dona el temps, eh? Per tant, tots estem apostant fort, eh?

Doncs amb aquestes reflexions de la Cristina Álvarez Roig, que ens remetran a un poema que ens servirà per tancar aquests poetes de Pedra Picada d'avui, un poema de Rainer Maria Rilke. Cristina, gràcies per aquesta visió d'engaudir. A través dels poemes, bé, dels Rodolins, de Josep Carné i d'aquest assaig de l'Enric Casases, d'aquests assajets de l'any 2020. Moltes gràcies a vosaltres i fins aviat. Que vagi molt bé, una abraçada, adeu. Una abraçada. Amb aquest preludi para piano, la Catedral Submergida, de Claude de Vizit, de l'any 1913, i interpretat per Hélène Rimbaud, us portem avui un poema de Rainer Maria Rilke, escrit uns cinc anys abans, l'any 1907, i que trobem dins la primera part del seu recull no hegedista, nous poemes, traduït al català per Feliu Formosa i Joan Margarit. El poema ens parla del que passa quan la catedral es construeix, s'imposa, gegantina, i romps en ceremonia ni contemplacions, enmig del camp, tot sovint a tocar d'una vila humil, de barraques i cases senzilles. El poema ens convida a pensar en com es va erigir la catedral del mar, o fins i tot en la Sagrada Família, en l'airança al davant d'un camp de l'arpa, on els matolls i els pedregals encara s'obrien pas enmig de les novíssimes aduberies, les farineres, les tèxtils i també les cases tronades dels obrers.

En aquelles petites ciutats, on fent rotllana, les cases velles semblen una fira, que donant-se de sobte que ella hi és, tanca espantada les parades. Closa i muda, apagada la cridòria, aturats els tambors, para l'oïda excitada vers ella, mentre ella s'alça sempre quieta dins l'antiga roba plegada dels seus contraforts, sense saber res de les cases. En aquelles petites ciutats pots adonar-te fins a quin punt les catedrals van créixer per damunt de l'entorn. Tot ho sobrepassava la seva obra, com la pròpia vida ens sobrepassa per una massa gran proximitat. I ho fa com si fos l'únic que passés, com si fos el destí que damunt de les cases va amuntegant-se sense cap mesura destinat a durar, petrificat. I no res del que sota, els carrers foscos, adopta per atzar qualsevol nom i va tirant amb ell, com els infants porten el davantal verd i vermell o el que sigui que tingui el botiguer. En aquests fonaments hi va haver una naixença, hi va haver força, impuls en aquest elevar-se, i amor per tot arreu, com el pa i com el vi, i els pòrtics plens de queixes amoroses. La vida vacilava quan tocaven les hores, i a les torres, que plenes de denúncia de cop ja no van créixer, el que hi va haver és la mort.

Vint anys després d'aquest poema de Rainer Maria Rilke, l'any 1927, el filòsof Francesc Pujols i Morgades, dins el seu opuscle La visió artística i religiosa d'en Gaudí, escrivia unes paraules que, deixant floritures estilístiques a banda, les podria haver escrit algú perfectament avui dia. Deia així. La casualitat, doncs, que Catalunya, que és la que té la missió d'enfonsar el catolicisme, sigui l'única nació del món capaç de produir una catedral viva com les dels dies més encesos de la fe catòlica que ella glorifica i simbolitza, s'explica, o es pot explicar, per la llei de l'acció i la reacció biològica que ho mou tot. Com hem vist que home hi pot explicar la guerra carlista o darrera guerra religiosa europea, que no cal dir que era una guerra tan viva com la catedral d'en Gaudí. I tal com els castellans diuen amb molta raó que no hi ha pitjor tascó que el de la mateixa fusta, ara nosaltres podem dir que no hi ha catolicisme més fort i més vivent que el de la terra de la ciència universal, que l'ha d'ofegar en el mar del temps i de la història. Sense la intenció de voler ofendre la religió catòlica, que, com saben els nostres lectors, nosaltres som no sols els primers de respectar, sinó els primers de considerar com la millor de totes les conegudes fins a l'hora actual, direm que el cas de Catalunya, destinada a sacrificar-la i dedicant-li catedrals i la catedral més fonamentalment artística del món, ens fa l'efecte dels que criant porcs per matar els donen tot el que poden per tal d'engreixar-los i fer-los fer el pes que han de fer a l'hora de la mort, que és quan els homes es preparen per menjar-se'ls amb virtut de la llei simbòlica que fa que nosaltres, els éssers orgànics, hàgim de viure els uns dels altres. I tothom sap que del porc ens ho mengem tot, perquè, com diem a Catalunya, fent referència a les lleis de la nutrició i de la generació, que es verifiquen sempre en el cos dels éssers vivents, del porc com de la dona, tot n'és bo.

Fins aquí hem arribat amb aquesta edició de setembre del 2026 del Perspectiva, la primera d'aquesta nova temporada i ja en fa nou que us portem l'actualitat de l'arquitectura al país des d'aquest espai que teniu sempre disponible a l'oferta de ràdio a la carta de la web de Catalunya Ràdio i Trescat. Com sempre, aquest podcast i tots els altres centenars, més de mil, que hem anat publicant des de l'any 2018, els trobareu a la nostra web, catradio.cat barra perspectiva.

També ens podeu seguir a les xarxes socials, arroba PerspectivaCat i a LinkedIn amb el nom complet del programa Perspectiva l'Arquitectura a Catalunya Ràdio, on tenim per costum compartir les novetats que publiquem. Com sempre, també teniu disponible la nostra adreça de correu electrònic per contactar-nos, perspectiva arroba catradio.cat. Sempre oberta a les vostres propostes i comentaris.

La Maria Rovira, en Marc Longarón, la Cristina Álvarez Roig i jo mateix estem encantats de compartir amb vosaltres tots aquests continguts. Per aquí ens anireu trobant en successives edicions d'aquest magasín mensual o en algun dels podcasts que anirem publicant els propers dies en continguts més específics, com seran durant les properes setmanes la jornada Descarbonitzant l'Arquitectura, el Festival 48 Hores a Penhouse, el Congrés Mundial d'Infraestructures Verdes que es celebrarà entre Lleida i Barcelona del 27 al 30 d'octubre, o al Premi Europeu de l'Espai Público Urbà, que es proclamarà el proper 15 d'octubre. Que vagi molt bé. Adeu-siau.

SENSE ÀUDIO PARLAT

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio.

Som podcast.