Altes capacitats: quins passos hem de seguir si me'n detecten a mi o als meus fills?

Passen set minuts de la una, sóc l'Elisenda Carod i ha arribat l'hora de buscar la solució.

I ha arribat el moment d'obrir de bat a bat les portes de la ràdio pública per investigar fons tota mena de temes en un món de respostes simples. Nosaltres, ja ho sabeu, us portem la solució. I com sempre, a part de la solució, el meu 50% es diu Fran Domènech. Bon dia. Bon dia, Elisenda Garot. Com estàs? Estic estupenda.

Que bé. Doncs mira, jo estic millor, perquè si parlem amb la Clotilde. Què diu la Clotilde? Que és oient de La Solució, ja ho sabeu, ens podeu escriure sempre que vulgueu al WhatsApp del programa. Si 77, 38, 77, 19, si a sobre voleu ser del Club de La Solució, doncs us hi afegirem si ens ho demaneu. La Clotilde és castellera, ha estat durant molts anys castellera de Vilafranca, però. Des de fa 12 anys que està amb els castellers de Lausanne, a Suïssa, i des d'allà segueix la solució. Però tinc una altra notícia. Normalment la segueix en diferit, però avui ens ha escrit i ens ha dit que seguirà el programa la Clotilde en directe.

Un aplaudiment. Dedicadíssim a la Clotilde, que ens segueix des de fa molt de temps a través del web o l'app de Catalunya Ràdio. Podeu fer el mateix, eh? Si algun dia esteu fora de Catalunya i no ens podeu sentir per la FM habitual, ja ho sabeu. Aplicació i web de Catalunya Ràdio. Al control tècnic, al mestre, l'Albert Joder, i a la peixera, Nil Bia, la Sofia Mejías i en Joan Castells.

I avui dimecres la solució la té l'escriptora Estel Soler. Molt bon dia. Com estàs estimada?

Feliz de ser aquí i més amb un tema com el d'avui. És que avui et toca molt de prop. Ja n'has fet uns quants que em toquen de prop.

També et dic que, sorpresa, intento fer els temes que et toquen de prop el dia que véns tu. Avui us portem una solució pràctica. Us hem fet una mica d'espòiler perquè si encaixa amb l'estel ja podeu entendre per on van les coses. Però avui parlarem de quines passes hem de seguir si ens detecten a nosaltres o als nostres fills altes capacitats.

Fa uns mesos vam definir les altes capacitats. Podeu recuperar, per cert, el programa. Ara el penjarem de seguida al Club de la Solució. Però avui ens preguntem, d'acord, quina és la millor manera de procedir quan ens detecten altes capacitats? Quan dic ens, a nosaltres, als nostres fills, a algú del nostre voltant que tinguem molt a prop. Com les hem de gestionar, aquestes altes capacitats? I si no són les pròpies, encara més. Com ho fem amb criatures? Com les hem d'acompanyar? Què poden fer les famílies i com ho poden fer? Quins entrebancs troben les persones amb altes capacitats? Què podem fer per estimular-les? Per què serveix tenir un diagnòstic quan ja som fins i tot grans? Doncs mireu, la solució a aquestes preguntes la té la Mònica Cortés. Molt bon dia, Mònica. Bon dia, gràcies. Com estàs? Molt bé. Escolta, vam fer un ril amb tu i va petar, eh? M'ho hauríem de fer un altre. No sé si serà mèrit meu només, però. La Mònica Cortés, ella és psicòloga especialitzada en altes capacitats i coordina el grup de treball d'altes capacitats del Col·legi de Psicologia de Catalunya. Mònica, així d'entrada, quin és el canvi més evident que té una persona o una criatura, una persona petita, que sembla que no siguin persones, una persona adulta o una criatura, quan se li, no diguem diagnostiquen, se li detecten altes capacitats? Jo sí que diferenciaria els infants, els adolescents i dels adults.

En el cas dels nens, quan són molt petits, se'ls pot explicar de la manera que ho puguin entendre. Potser per ells el canvi més gran és poder entendre. El perquè de la diferència o el que estan sentint, perquè, que té una raó, i no és perquè un és raro, des d'aquest aspecte com més negatiu.

Per tant, així d'entrada, diria Mònica, que els hi hem d'explicar. És a dir, ells no han de ser aliens a la seva condició o capacitat, no?

Sí. Sempre recomanem explicar-ho en funció de l'edat que tinguin. Doncs ho farem d'una manera o d'una altra, evidentment, perquè ho puguin entendre.

Espera, Mònica, fem-ho explícit. Acostem-li el micròfon, puja-li una miqueta, perquè et sento molt lluny, Mònica, i si no se'ns acoplarà i despegarà una miqueta la nau imperial. Deies. Repeteixo,

que en funció de l'edat que tinguin, podem explicar-ho perquè ho entenguin. És important explicar-ho sempre. Òbviament no ho explicarem igual a un nen de 5 anys que a un adolescent de 15. Allò d'adequar el llenguatge, eh? Adequar el llenguatge i potser tampoc cal parlar d'altres capacitats, sinó d'un funcionament diferent, de què aprenen més ràpid, de què aprenen. Bueno, coses que potser ells ja hauran notat en el seu dia a dia, però que no sabran explicar-se i que no poden entendre moltes vegades què és el que està passant. D'acord.

Què li diries a una família que li acaben de dir la teva criatura té altes capacitats? Què és el primer que ha de fer una família?

Primer de tot, jo diria prudència. Prudència perquè segueixen tenint el mateix infant que tenien abans de saber que té altes capacitats. Que no ens tornem bojos ara, eh, de sobte. Exacte. Que no posem moltes expectatives perquè normalment ja són persones o nens que tenen el grau d'acto exigència, de perfeccionisme, i que les famílies moltes vegades, sense saber-ho, evidentment, perquè no saben del tema, el que fan és abocar en aquests infants, doncs, moltes més expectatives de les que tenien abans de. Només et falta això, no?

Com a criatura, tenir més pressió encara. Estel, tu en el moment que vulguis afegir alguna cosa, fot-li, eh?

No, no, estic rememorant tot el els moments d'aquells anys, en el meu cas, m'ho va tractar la psicòloga de l'institut on jo anava, a segon d'ESO, i les sensacions i tot el que estava passant encaixa molt amb el que estem comentant, no? Jo. Jo recordo que tenia un malestar constant, una consciència del món dels humans que va anar molt aviat acompanyada d'una angoixa, perdre la innocència molt ràpid, i jo no em sentia normal. No senties normal previ a la detecció, tampoc?

Previ, exactament. Per tant, a tu quan et donen el diagnòstic entre cometes, és a dir, et donen la raó, et sents més tranquil·la o no?

Una mica, però no del tot, perquè penso que en això hem guanyat a nivell psicològic de fer un acompanyament. Jo en aquell moment, ja et dic, jo anava a la psicòloga al centre per també uns casos de bullying, que té a veure, després he entès que tenia absolutament a veure, aquest no encaixar amb un grup. Aleshores, jo em proposen, després dels resultats, de passar de segon d'ESO directament a quart. I jo em vaig plantejar canviar d'institut perquè pensava si ja pateixo bullying, si això acaba passant serà pitjor i vaig decidir mantenir-me al centre i no passar de curs perquè em sentia que el que podia guanyar per una banda ho perdria de la incomprensió. O de ser la Diana de les disparades.

Ara hi anirem, també, al passar de curs. Però abans, deixeu-me dir que els oients ens poden fer totes les consultes, comentaris que creguin pertinents en el dia d'avui a les vies habituals.

Doncs sí, 932017474, que és el telèfon del directe per parlar amb nosaltres. Si no podeu parlar. O no voleu, podeu escriure també al WhatsApp del programa al 677 38 77 19. Avui ens podeu fer totes les preguntes que vulgueu, dubtes o acostar-nos al testimoni per parlar avui amb nosaltres. La Cristina demana, a partir de quina edat concreta s'identifica que una criatura té altes capacitats?

A partir de quina edat es pot fer, Mònica, la prova, diguem-ne, o algunes de les proves?

Tenim proves que es poden passar a partir dels dos anys i set mesos. Una altra cosa és el que recomanem fer. Ah, i què recomaneu fer? Doncs recomanem esperar-se una mica més. A partir dels cinc anys, sis anys, pot ser un bon moment per poder-ho. Per poder-ho avaluar. Tot i que estarem parlant de precocitat. Precocitat a partir dels 5-6 anys, també?

Sí, mira, el fill de la Natàlia va començar a caminar als 8 mesos. És precoç. Diu, a l'any fins i tot feia servir mots com meravellós i fantàstic. L'any passat li van fer les proves i té altes capacitats. Diu, i ara és un adolescent que toca la guitarra, li agraden els idiomes i especialment la història.

¿En què s'haurien de fixar les famílies? Doncs amb la inquietud, sobretot, amb aquestes ganes d'aprendre, amb aquesta curiositat, amb aquesta manera de raonar que no toca per edat, sinó que correspon a edats cronològiques més avançades. Tot això són indicatius. No vol dir que totes les persones o tots els nens que facin això puguin tenir altres capacitats. Són indicatius, no determinismes. Exactament. Però sí que és. Són vistes. Punts.

Insisteixo, eh? 93-201-7474-677-3877-19. Ja comencem a tenir els primers comensals.

Ui, sí. No, no. I abans que diguéssim els telèfons, ja els estàvem fent. Mira, el Miquel, sobre això del diagnòstic, demana si ens podem fer un autotest o només es pot fer amb professionals.

Mónica. Aconsellem fer-ho amb professionals, perquè un autotest ens dona una informació poc fiable i, bé, dues vegades es pot entrenar i no té cap sentit si vas a fer una cosa que has entrenat prèviament. Per tant, les proves, hi ha proves psicomètriques, que òbviament són objectives, i també la subjectivitat, perquè recollim molta informació de famílies del mateix noi, noia o adulte. I si estan escolaritzats també de l'escola. Per tant, no és només un simple test, sinó que és un conjunt.

És un conjunt, no és un simple test d'allò. No us penseu ara que és la superpop. Enteneu-me, eh? Ho estic penalitzant expressament. No, perquè la gent es pensa que és. Oh, no, si aquest test, amb aquestes preguntes, hi dona un resultat determinat, al final són molts factors que conjuminaran una persona. I molts indicadors, i això ho ha de dir, evidentment, una persona professional, com ara ve la Mònica Cortés, que ens acompanya avui. Però també ens acompanya la Marta de Mora. Molt bon dia, Marta, com estàs? Bon dia. La Marta és la presidenta de CENA, és una associació que plega persones amb altes capacitats de la província de Tarragona i de les Terres de l'Ebre. Vosaltres, Marta, dieu que cal fer visible la realitat per garantir que els infants rebin l'atenció adequada, tant dins com fora de l'àmbit escolar. Si tu haguessis de posar nota al coneixement. Que la població té, sobre el que té a veure amb altes capacitats, de l'1 al 10 quina nota ens poses?

És molt baix, és molt baix encara, i per això és tan important fer pedagogia, no? I és un dels objectius que tenim com a associació, donar a conèixer, trencar tabús. Donar informació sobre el que és realment les altes capacitats i sobretot el que es trobaran les famílies quan hi hagi aquesta avaluació, quan hi hagi aquesta detecció.

Sí, perdó, no només tenim un desconeixement social, sinó que tenim un gruix de la societat negant això, no? I més en la tendència actual a parlar de neurodivergències, ja no només hi ha desconeixement, sinó que hi ha. Boicot, d'alguna manera.

Hi ha boicot. És que el diferent, creieu que vosaltres com a expertes, Marta i Mònica, creieu que el diferent encara es penalitza? Encara estem en aquest punt? I tant, i tant. No s'aplaudeix? No. Moltes vegades no. Que por. Sí. Ui, algú té els auriculars molt alts? M'estic tornant boja. Potser hi ha alguns auriculars sueltos per allà, aquests d'Estel que tens aquí, si els pots desendollar, perquè estem a punt de, de veritat, de despegar. 93-201-7474-677-38-7719. Si no, farem una pausa i intentarem arreglar aquest tipus de so. Fran, què ens estan dient, menys?

Mira, l'Antonia sospita que pot tenir altes capacitats, no ha demanat mai que aprova ni ha anat a cap especialista, i demana. És hereditari, això? És a dir, si la seva mare en tenia, pot ser que ella en tingui, l'Antonia?

És hereditari, Mònica? Doncs sí, hi ha estudis científics que ens parlen que hi ha entre un 50 i un 80% d'aquesta part, que és herència, no?

50-80, Déu-n'hi-do, eh? 50-80%. Tu ho tens detectat en familiars teus propers, Estel?

Per dalt no, per dalt no, i sí que el que estic intentant fer és posar una mirada cap a les meves dues criatures. D'entrada el nen podria semblar que sí, però també estic llegint molt sobre justament el viatge de gènere, que també ens trobem les dones en això, l'infra-diagnòstic. En el gènere femení, justament perquè tenim unes instruccions socials que ens fan ser més adaptatives, callar, aguantar, no voler ser diferents, no voler cridar l'atenció i, per tant, es camufla molt més en dones. Així que tinc una mirada posada allà. Encara no ens he portat a cap especialista.

Segons el Departament d'Educació de la Generalitat, les altes capacitats passen més desapercebudes en nenes que no passen nens. Només el 35,7% de l'alumnat identificat amb altes capacitats a Catalunya són noies, poc més d'un terç dels casos identificats. Això són els casos identificats, segons la teva experiència, Mònica. La distribució és 50-50? Sí, segurament, sense cap dubte.

Què vol dir que ho enmascarem, això que ens ha dit l'Estel ara? És una qüestió que jo crec que també cultural, és una mica el que explicava ella. Al final, les noies, nosaltres, som molt més adaptatives, no cridem l'atenció, no som tan disruptives a l'aula, sempre hi ha excepcions, i és molt més fàcil que ens agradi ajudar els altres, que fem la feina com toca, que siguem més acadèmiques, potser fins i tot, que no pas els nois.

I que dissimulem la nostra intel·ligència per no destacar per damunt d'altres. Això t'hi has trobat abans de fer la tonta? Sí, jo crec que ens hi trobem tots al llarg de la vida, gent que ens pren per beneits, i el que més m'agrada a mi és jugar a ser la beneita, si és això el que penses de mi, en alguns àmbits. Però absolutament haver de callar i haver de deixar de destacar el meu gran problema era que jo destacava i per això se'm castigava també d'alguna manera, per això acabo la psicòloga Marta?

Per això es fa, per poder-te acceptar en un grup, intentes passar més desapercebuda perquè t'accepti la classe, perquè t'accepti el grup d'amigues i llavors les noies intenten això, camuflar-se per ser més acceptades sobretot a l'adolescència.

Ai, us heu trobat, teniu criatures que creieu que responen a aquest perfil. Vosaltres heu hagut d'amuflar les vostres capacitats per tal d'encaixar en certs grups socials. Teniu alguna pregunta concreta per les nostres especialistes? Sospiteu que les vostres criatures poden trobar-se en aquesta situació? 932017474 i el 677387719.

Mira, en aquest sentit, sobre el que deies, el Marc ens escriu perquè té un fill de 9 anys que té altes capacitats, però. Ells no ho volen comunicar oficialment a l'escola perquè tenen por que això l'acabi perjudicant si surten al seu expedient. Diu que hi ha casos a l'institut o a les escoles que els ha perjudicat, però tu no eres superdotat, per què treus un set, no? Per dir alguna cosa. I llavors demana si estan fent bé, si estan fent bé o l'estan sobreprotegint. Mira, anem per passes.

Primer, el comentari de tu no eres superdotat. Molta gent confon la superdotació amb altres capacitats. Aclarim-ho, això, també. Mònica.

Segons la tipologia que tenim aquí a Catalunya i que és la que fa servir el Departament d'Ensenyament, dins de les altes capacitats hi haurà precocitat amb aquests nens més petitons, després podem parlar de talent, talent matemàtic, un talent verbal, quan alguna de les àrees de les que podem avaluar surt més elevada. Quan surten totes, a més a més de la creativitat i a més a més d'altres coses, llavors parlem de superdotació. Sí. Que no vol dir que la palabra no es faci servir, perquè se segueix fent servir. Però hauries de ser altes capacitats en diferents àrees, oi? Sí, en totes. I després ha dit,

és correcte o no correcte, és convenient, disculpeu, comunicar-ho a l'escola? Home, en principi, l'escola pot ser un lloc on t'ho detectessin. A la praxi moltes vegades no és així. Però un cop sabem el que hi ha, és convenient comunicar-ho a les escoles?

Sí. L'escola hauria de ser el lloc on es detectessin, perquè és on els nois i noies passen 8 hores a dins dels centres escolars. Sí que és veritat que és important que l'escola ho sàpiga sempre i quan l'escola posi mesures i adapti aquestes mesures a la realitat de cada infant. Si no ha de fer res, és igual que l'escola ho sàpiga o que no ho sàpiga. Totalment. Encara resta, no? Sí, a vegades resta. I sí que és important que ho sàpiga el seu fill, en el cas d'aquest oient que trucava. Com es diu aquest oient?

Aquest oient es diu Marc. Marc, doncs en el cas que tinguin mesures específiques per fer-ho, quan parlem de mesures específiques parlem de plans individualitzats, per exemple? Sí, ara es diuen d'una altra manera, però sí. Ara ja no es diuen plans individualitzats, perdó.

Clar, jo en aquest cas celebro que hi hagi associacions, que la formació dels psicòlegs es vagi especialitzant, perquè jo sí que recordo en el seu moment que aquell diagnòstic va quedar-se allà. De fet, ho vaig com. Va ser com I molt bé, i jo què em faig d'aquesta informació ara, no? Perquè no hi va haver més acompanyament, ni per part de. Els meus pares jo vaig sentir que estaven molt perduts, mai més vam tornar a parlar d'això, i jo. Ho he portat dins i de tant en tant, quan sortia el tema, dir, ah, sí, és veritat, jo vaig ser detectada amb altes capacitats.

Marta, entenc que a la vostra associació us arriben molta canalla i moltes famílies de dir, ostres, és que a l'escola això no funciona, aquest binomi escola-criatura no funciona. Què et trobes?

Clar, normalment venen perdudíssimes les famílies i aquí és l'important de tenir associacions que acompanyin aquestes famílies i que les puguin guiar. A la nostra associació el que fem és assessorem, acompanyem, som punt de trobada i allà troben. Una miqueta l'assessorament necessari per saber què fer a partir d'aquest moment.

D'acord, què fer a partir d'aquest moment? Per tant, tu, Mònica, també diries que un cop hi ha aquest diagnòstic, insisteixo, no és un diagnòstic, aquesta detecció, que es dirigeixin a una de les associacions perquè els puguin fer l'acompanyament

adequat? Sí, primer diria, si algun psicòlogo qui sigui identifica aquestes altes capacitats, el que ha de fer és un acompanyament. No podem avaluar. Apa, com amb l'Estel, no?

Tu ho tens això, Déu. Clar, també era a principis del 2000, entenc que les coses han canviat i potser no tant. Però jo recordo també els mestres dividits. Hi havia mestres que, per exemple, òbviament les meves més altes capacitats eren en el terreny verbal i d'escriptura, creativitat, etc. Mestres que, si s'havia de llegir un llibre, jo ja me l'havia llegit feia temps pel meu compte i, per tant, era no cal que facis aquest examen, llegeix una altra lectura. Però llavors també vaig viure. O vaig patir les conseqüències d'enfrontament entre mestres de com se m'havia de tractar a mi. Alguns amb molt més madura i de dir, tu podries treure un 10 i has tret un 7, per tant et poso un 5. I jo vaig ser víctima d'aquest caos no direccionat a nivell educatiu. No sé com està ara en aquesta situació educativa, no?, en els centres. Marta, a veure, al respecte.

Les famílies, quan arriben a l'associació, d'acord, estan molt perdudes. Les criatures què defineixen? És a dir, com se senten ells en l'àmbit escolar?

Normalment el que ens diuen més és frustració, angoixa i les frases directes és que es noten que perden molt de temps, que estan perdent el temps a l'aula. La sensació de perdre el temps a l'aula. Llavors això els genera aquesta frustració, aquesta angoixa, el no voler anar a l'escola, però en edats molt tempranes, moltes vegades des d'infantil estem parlant. Que són nens que ja tenen ganes i nenes que volen anar a l'escola a passar-s'ho bé, però que a lo millor primer de primària ja no tenen ganes i les perden per aquesta manera de tallar ales. Ara la Marta deia,

criatures que s'avorreixen a classe. I a l'inici l'Estel deia, m'han proposat passar de curs. És bona idea o no és bona idea passar de curs? Doncs fem una pausa per la publicitat i ara us ho resolem. Amb les nostres expertes, amb la Mònica Cortés, psicòloga especialitzada en altres capacitats, i també amb la Marta de Mora, ella és presidenta d'ACEN. Ara us ho resolem.

La solució, amb Elisenda Carod, a Catalunya Ràdio.

Passa un minutet de dos quarts de dues del migdia, l'he deixat votant, eh? Ja us he dit, és convenient passar a les criatures de curs en cas que ens detectin aquestes altes capacitats. De seguida us ho resolc. Abans, però, tinc l'Eloi de Mataró. Eloi, bon dia. Ei, hola, bona. A veure, tu et penses ara obrir un meló, eh? Déu-n'hi-do, el meló que vols obrir. A veure, tu et penses. Jo et dic obrir un meló, exacte. Tu, ara mateix, quina edat tens, Eloi? Jo ara faré 37. 37 anys, d'acord. És per fer-nos la idea, no és que vulguis saber la teva radiografia personal, sinó de quan va passar això que ens estàs a punt d'explicar ara. De petit, a tu et diagnostiquen?

Bueno, doncs jo això, sobre els 11 o 12 anys anar a l'escola, entenen com aquesta cosa que els balla, perquè tinc un lèxic més avançat i parlo molt bé i tal, però això no va 100% lligat amb les meves notes. I bueno, com pot ser que un nen tan intel·ligent i tal no estigui traient 10 en tot? Tampoc és que tragués males notes, però. Era més això del rellotge, com pot ser que algú que parla tan bé, que sembla que segueixi tan bé les classes i tal, no traigui aquestes notes. Bueno, i em van fer uns testos allà, i em van detectar una doble excepcionalitat, que no me'n recordo molt bé com anava, perquè ara ja us explico el maló, però bàsicament era que eres molt capaç en unes coses i no tant en unes altres, no? I bé, a mi em fan aquest diagnòstic d'anar a l'escola i li expliquen als meus pares i va quedar tant com això. Molt bé, ja sabem per què el nen feia això i ja està. No va haver-hi cap canvi ni en la meva educació ni res.

37 anys, no fa tant d'això, eh? Tens més o menys l'edat de l'Estel. 39 jo. 39, bé, allà és meu. Això estem parlant dels anys 2000. D'acord, però tu ara tens una criatura.

Jo ara tinc una criatura i m'hi trobo. A mi, el que comentava el pare abans, que com que he trucat no he acabat de sentir el que deia, però el que deia que tenien aquesta por, a mi em passa molt, que a la meva dona, que també li han diagnosticat altres capacitats ara de gran, Digo, hòstia, jo vull que li diagnostiquin el nen i tal, i dic, home, jo en la meva experiència no t'ho van diagnosticar des de petita, però a mi només va servir perquè m'exigissin més, més i més, algo que jo no sabia donar-los,

ja saps? Clar, això és un altre, la reticència a molts pares, és a dir, la parella ara de l'Eloi diu, fem-li, no?, perquè això pot facilitar, etcètera, etcètera, i l'Eloi diu, home, a mi m'ho han fet, i no va servir per res, no?

Què li diríem? Al contrari, no? No va servir per res, és que. Jo crec que d'alguna forma, com comentàvem aquí, tu no et sents igual que els altres, i això és una realitat. Al final cadascú ho porta com ho vol, jo no em vaig sentir mai malament, no soc igual, quina pena, no encaixa, em sentia especial, cadascú agafa com pot, no sé. Però sí, clar, no sempre és alguna cosa bona. Jo també venia a desmitificar una mica això, que la gent diu, el descapacitador, quina sort, quin nen més llest que té.

Això és un altre, mira, un altre maló molt interessant, Eloi, avui no et penjaré, perquè crec que et sumo com a tertulià, perquè és molt interessant. El creure això, no? Quina sort té altes capacitats, no? Aquest mite, home, de sort, pel que estem veient de moment, no sembla si no causen bones mans. Si causen bones mans, vindria a ser neutra. I si causen males mans o en cap mans, és més aviat negatiu que no pas positiu, no? La gent encara creu això, aquest estigma de, uh, quina sort, eh? És més llest. Sí,

a vegades és el tabú aquest que diem, no?, que encara queda, que tot ha de ser perfecte i que no hi haurà cap problema, no?, Però clar, a vegades els has de frenar a comentar-los que el fet aquest de les altes capacitats no comporta només coses positives. Porta també tot un seguit de coses molt intenses que el que fa és que hagis de tenir assessorament, que hagis de tenir aquest acompanyament emocional molt important.

Respecte a la disputa, perdona'm Estel, t'he tallat, eh? He tallat algú. Perdona, Marta. No, és que us volia preguntar, perquè la disputa o la discordancia que hi ha entre l'Eloi i la seva parella, fer-li o no les proves. Estem al 2026. Què li aportaria fer les proves, Mònica? Eloi, estàs a parlar amb la Mònica directament, eh?

Gràcies. Hola, Eloi.

Gràcies. Hola, Eloi. Aportaria coneixement, que és el més important, i poder acompanyar-lo des de. Encara que siguin els pares, encara que l'escola no faci res. Clar, clar, clar. Els pares i el mateix, i el seu fill.

Autoconeixement i coneixement de l'entorn. Perquè a l'escola, Eloi, tu els veus posats a algun pla específic per persones amb altes capacitats?

El que passa a l'escola, crec que ja tenen prou problemes. I si ets una persona amb altes capacitats de les que no dona problemes, no crec que sigui molt diagnosticat. Nosaltres, com a pares, sobretot quan li vam diagnosticar a la seva mare, jo tenia molt oblidat aquest diagnòstic, però quan li vam fer el diagnòstic a la mare, vaig dir, hòstia, Calla, que jo. Al final, si no el 50-80% que dèieu, no? Doncs sonen campanes per tot arreu, no? Suposo que hi ha molta gent, bueno, suposo, no? Ho tinc bastant entès. Que es dona compte d'aquest diagnòstic quan és pare o quan és mare, no?

Això passa molt, oi, Mònica? Venen moltes famílies o moltes pares o moltes mares a identificar-se un cop els seus fills es veuen reflexats amb els seus fills que han sigut identificats.

Però a mi em sembla molt interessant aquest autoconeixement que jo també penso que hi ha una, desmentiu-me si no és així, una part molt autodidacta en les altes capacitats, que tu necessites una informació i si no te la donen la vas a buscar i ets insaciable i aquest hiperfocus que jo crec que compartim també amb amb el TEA, amb el transtorn de l'espectre autista, allò que ens interessa és, ens hi podem abocar, jo puc oblidar-me de fer un àpat quan estic submergida i quan en canvi alguna cosa no m'interessa no puc dissimular que m'estàs avorrint rotundament. I jo tot això ho he anat descobrint de manera autodidacta, aleshores que bé que t'ho puguin. Que t'ho puguin dir o que t'ho puguis transmetre a la teva criatura. O que et puguin relatar, mira, escolta'm, això que et passa té un nom, li passa a més gent, no és greu, no és diferent. Clar, jo l'altre dia, perdoneu, vaig llegir una piula d'una persona, neurodivergent en aquest cas, i dic, m'ha passat el mateix, que és, algú deia, acabo de descobrir que hi ha persones més neurotípiques, que se'n diu, que poden no pensar res, que el seu cap pot estar en silenci. I jo dic, De debò? Jo no puc de cap manera, el meu cap no calla mai, ja és com milers de pantalles obertes d'un navegador i d'un tema a un altre i em parlo a mi mateixa mentre faig coses, és una neurosi molt forta i jo tampoc sabia que hi ha cervells que no parlen.

Eloi, jo et volia preguntar, ara tu deies, no, jo no em vaig sentir mai al raro, tu a nivell de socialització sempre has encaixat allà als entorns on tu has volgut?

Sí, jo, la meva dona sí que molts cops m'ha dit que ha tingut més problemes per socialitzar-se. Jo no, em sembla una mica que és com això, que saps portar una màscara, depèn d'en qui vagis,

i que saps encaixar a tot arreu, saps? Però l'has hagut de portar, és a dir, tu, des de la teva autenticitat.

Sí, però no A la meva dona, la màscara aquesta, evidentment, la sap portar i la porta a tot arreu, però és una cosa que li esgota molt. A mi no em considera cap esgotament. Això és un altre.

Perquè una cosa és que portis la màscara, evidentment, i l'altra cosa és que tinguis més habilitats per aguantar la màscara sense un esgotament emocional al darrere que no el que li passa a la teva dona, que s'esgota i es buida la bateria i aleshores necessita anar a casa.

Sí, a mi m'agrada massa la bateria social, que ella surt a casa amb la bateria cargada i arriba descargada i jo seguiria i seguiria.

Perquè això també pot ser, Mònica, que ens trobem amb gent com l'Eloi, que té unes habilitats socials molt desenvolupades, que no li costa de dir ara estic amb els de futbol, doncs he de parlar de futbol i no sé què. Ara estic amb els de la feina, he de fer aquest xosquerritlla, perdoneu-me l'expressió incorrecta en català, i ara he d'anar a un altre entorn i això no em desgasta, però en canvi la seva dona sí. Això és habitual, també, trobar-se aquests dos tipus de perfils. Existeixen els perfils

que s'adapten i naturalment, vull dir que sense fer cap esforç i que s'han adaptat tota la vida i han viscut així i no passa res, no es descarreguen i en canvi n'hi ha altres que costa molt després de. Necessiten aquell temps, no? Sí, d'aquesta sobreadaptació necessites un temps com de. Refractari, no? El període refractari de carregar piles.

A mi hi ha un fet que em dol o que m'emprenya que és que hi hagi part de la societat negant aquests diagnòstics de les altes capacitats o és igual, les neurodivergències perquè si fem el paral·lelisme amb la violència de gènere és com una dona que està assumint on ha estat sotmesa durant un temps com s'ha desconegut a ella mateixa doncs quan reps un diagnòstic així tu comences a revisar la teva vida i a entendre molt. Paulatinament el que t'està passant. Si algú ve a negar-te això, és un dolor que no us podeu ni imaginar. Però també és molt interessant que la gent.

Que nega això, el típic cuñadisme, ara tothom és altes capacitats, no? Primer, perquè et molesta, no? Que tothom cregui que és altes capacitats. I segon, estàs donant resposta a persones. A tu què més et dona, no?

Vull dir que deixem a les persones que tinguin el diagnòstic que creguin o la condició que creguin, no? Que els processos van passant. Tu computes, per més que siguis hàbil computant les coses, quan va de tu, precisament, a vegades vas més lent, no? Perquè tu no mires cap a fora, t'has de mirar cap a dins i és una altra mirada. I jo, la paraula emmascarament, el masking que es diu en anglès, he trigat a entendre i a revisar la meva vida i dir, ara, o sigui, a mi em diagnostiquen això amb 12 anys, però jo ha sigut ara als 39 que he dit, jo sí que he estat fent enmascarament. Jo m'he adonat que, i ha sigut altres testimonis que me n'han fet adonar, jo me n'he adonat que assajava les converses, que era com, ara vaig en aquest entorn, què esperaran de mi, què voldran que jo faci, que no faci, ho faré. I me n'he adonat ara, gairebé els 40 anys, gràcies a que altra gent ha explicat que li passava.

Eloi, Eloi, gràcies per trucar-nos, estimat. Ja ho saps, la nostra experta diu que sí que convé tenir aquestes proves, encara que sigui per una explicació intrafamiliar, i no cal explicar-ho a l'escola en cas que no els vegis preparats.

Això és el que em sembla més interessant. El fet de tindre autodiagnosticat és el que dèieu, no? Nosaltres, encara que ara mateix el nen no li hem fet les 50.000 proves, simplement ens han dit, hòstia, sona molt, que té altres capacitats. I amb el diagnòstic de la mare i el meu, evidentment, em sembla que sí. Doncs nen, ja trigues, eh? Jo vull tractar-li més amb naturalitat i tal, eh? Perquè això que dèieu del coneixement i tal sí que crec que és molt de poder, però en el meu cas jo vaig ser jo mateix aquesta persona que ho va estar negant durant molts anys, això que diu que normalment ho fa la societat, jo m'ho vaig fer a mi mateix, i en el meu cas sé que potser no és la cosa més popular del món, però a mi em va servir molt. Perquè el cervell, almenys el que deia ell, agassant mil veus dintre el seu cap, bueno, mil veus diferents, la teva tot el rato, però que tot el rato el teu cap no para mai, el que també fa molt el cervell és buscar excuses per tot, i molts cops un diagnòstic d'aquest sembla una excusa. Ja, això és un altre. A vegades ho diu, no? Del rotllo. Ja saps que no puc fer-ho. Puc poder, pots fer tot el que vulguis.

Això és molt interessant, també. Això és molt interessant. Les excuses. Tampoc no ens recolzem en un diagnòstic per dir, no, és que jo no puc fer això perquè soc neurodivergent. No, és que jo tinc molta sensibilitat i aleshores no em puc enfrontar, no sé què. A veure, les excuses les podeu trobar en un diagnòstic, en una situació familiar, en el que tu vulguis, no? Però és molt interessant la reflexió. Eloi, et deixo perquè tinc l'Antoni i el Jaume escalfant la banda. Una abraçada, bonic.

Molt bé. Fins ara. Una abraçada per tu.

Gràcies, guapo. En Jaume, de Girona. Jaume, bon dia. Hola, bon dia. Tu tens una criatura amb altes capacitats.

Sí, tinc un fill, ara té al voltant d'uns 20 anys, està a la universitat, i el van diagnosticar amb 12 o 13, o potser 14, més o menys. I en el seu cas li va servir aquest diagnòstic? No, no ens ha servit mai O sigui, ens ha servit a nosaltres, a la família, perquè. Ja ho sospitàvem, que el nano era molt avançat, però després ens hem trobat sempre amb escoles i instituts, i aquí és un problema, jo és una de les coses que sempre he trobat més a faltar, que acostumen a igualar per baix. Sempre. I quan hi ha nois i noies amb altes capacitats que, com aneu dient vosaltres, tant l'Estel com la psicòloga, que necessiten més i més i més i volen anar endavant i allò ja l'han llegit tres vegades i les matemàtiques les entenen a la primera i quan el profe torna a explicar ja li surt per la. Saps què te vull dir? I no hi ha programes. Per molt que hi hagi teòricament programes individualitzats per nanos, són nanos que tenen problemes d'aprenentatge, generalment, els que tenen aquests plans. Però no hi ha plans per nanos que van més endavant.

Jaume, deixa'm dir-te una cosa, perquè arran de la teva trucada, en tronco amb una cosa que l'havia deixat pendent, que és si és convenient o no passar les criatures de curs. Perquè ara en Jaume ho retratava molt bé, eh? Persones que s'avorreixen, que a les escoles estan. O tenen tendència, segons en Jaume, a tirar, a igualar per sota que no pas per dalt, com és lògic perquè no es quedi ningú enrere, seria una bona opció passar les criatures de curs, Mònica?

L'opció és bona, no es pot generalitzar i s'ha de valorar cas per cas. Perquè una cosa és acadèmicament, òbviament que poden saltar-se un curs, i dos, i tres. Però a nivell social, si estan molt adaptats al seu grup classe, no podem fomentar una cosa i desmuntar una altra.

Aleshores, de cara als pares, per ser pràctics, ens trobem en aquesta situació de dir "no, no, és que està molt arrelat al grup classe, no el vull moure, li puc donar, li puc insuflar". Coneixement o apagar aquest asset de coneixement per una altra banda, amb extraescolars, amb portar-lo a exposicions. Què en penses, Mònica?

Que es pot compensar, però les vuit hores que estan dins de l'entorn escolar, difícil que l'escola no faci alguna cosa. Per tant, canvia de centre. És una opció. De fet, tenim molts nois i noies identificats que han canviat bastantes vegades de centre.

Jaume, no sé si és una de les opcions que vau fer vosaltres.

No, o sigui, no és la solució. D'entrada, estic d'acord que la maduresa d'una criatura no està preparada per passar dos o tres cursos, ni de conya. En el cas del meu fill, no ha encaixat mai, no ha encaixat mai enlloc, mai, mai, mai, mai. I clar, però canviar el de centre tampoc perquè el portes a un altre centre i aquella passió que sent per respondre el primer, perquè ja sap la resposta, perquè la sap sempre. I el professor al final diu, sí, Isaac, ja ho sabem, però tu has de callar ara. I a la universitat com ho està gestionant? Com ho han gestionat? Com hem pogut, amb molt de suport, amb molt d'acompanyament personal, amb professionals quan ha calgut també alguna vegada, però és molt difícil, és una feina molt complexa.

Molt ràpid, i que a vegades ja no és que tinguis altes capacitats respecte als teus iguals, sinó respecte als teus superiors. Els professors. Professors i altres autoritats laborals que et pots trobar pel món. Fins i tot professionals psicòlegs. És un maló que no cal que obrim, però és una realitat, també.

Podem obrir-lo, sí. Podem obrir-lo, obrim-lo. Què passa en aquests casos, clar? No, no, és que és evident que l'acceleració, jo la recomano, si està ben feta, perquè, òbviament. Els hi estalvies i a molts els hi salvem l'abandonament escolar dit així, directament també és veritat que si una persona aprèn ràpid seguirà aprenent ràpid i un cop ja s'hagi adaptat a estar al curs següent, seguirà estant al curs següent el desconeixement que hi ha també per part dels psicòlegs, pels nostres companys que no són especialistes en això doncs també és molt evident i es poden sentir superiors als seus tutors als seus referents i als psicòlegs que els acompanyen.

Amb la conseqüent problemàtica social que un cap que senti amenaçat per una persona que treballa per ell, doncs ja tornem a parlar d'aquesta inadaptació, d'aquesta incomoditat en les relacions socials, en aquest cas en l'àmbit de la feina. Jaume, si vols afegir alguna cosa més, que tinc l'Antònia que s'està esperant.

A veure, Feli. Només comentar-vos que jo ara n'he fet 53, no he estat diagnosticat, però he vist el meu fill i he escoltat vosaltres. I d'això. A l'edat que jo vaig fer l'EGB i el batxillerat no hi havia aquestes proves, però segur que si me les fessin. Deduèixes, oi? Sí, es pot deduir. I estic d'acord amb l'Estel, el meu cap, el del meu fill, són caps que no paren, no paren. Estàs constantment pensant a les converses, això que deia l'Estel, ja ho anticipes tot, ho anticipes una vegada, dues. I, per exemple, el meu fill és un. Com t'ho diria? Absorbeix informació, però amb una voracitat impressionant.

Amb l'esgotament que comporta, també. Jo suposo que alguna vegada tant tu, Jaume, com l'Estel, heu dit que funcionaria amb el cervell apagat a mitges, no?

Alguna vegada, no sempre. Perquè, a més, jo penso que, no sé si tots els casos, però hi ha una sensibilitat forta. Jo sí penso que el meu fill pot tenir altres capacitats, o quan em diuen el nostre criatura li han diagnosticat, penso. Ai, ai, espero que no pateixi. Mira, ara anirem a parlar de sensibilitat.

Jaume, Girona, gràcies per trucar-nos i confiar en la solució. Una abraçada, bonic. A vosaltres. Fins ara. Adéu, adéu. Ara has dit una cosa, has parlat de sensibilitat. Antonia Igualada, bon dia. Hola, bon dia. Tu precisament volies fer una pregunta que anava en aquesta línia.

Exactament. Una persona pas pot tenir també altes. Com es diu això? Capacitats. Això, altes capacitats.

Una persona amb alta sensibilitat pot tenir altes capacitats? O totes les persones amb altes capacitats tenen alta sensibilitat? Que li responem a l'Antònia. Antònia, per cert, tenim un programa preparat per tu dimarts que ve, eh? Amb l'Anna Romeu parlarem d'alta sensibilitat. Apunta tu. Perfecte. Una altra cosa. Espera, espera, que et respongui l'experta. D'acord. Mònica, fot-li.

A veure, aquest és un tema una mica, és un maló, perquè l'alta sensibilitat no vol dir que tothom que té alta sensibilitat té altes capacitats. Sí que és cert que les persones amb altes capacitats o superdotades tenen una sensibilitat i són més sensibles a tot el que els envolta. Els estímuls, diguem-ne. Als estímuls i a la vida. A pensar què acabo de dir, què acabo de fer, com em comportaré ara quan vagi aquí, què faré quan surti. És un constant, com bé deies, que tota l'estona has d'estar hiperpensant, hiperracionalitzant-t'ho tot. I això també comporta com una espècie de radar que et vas quedant amb totes les coses que van passant pel teu voltant, estímuls incursos. Però no vol dir que totes

les persones amb altes capacitats tinguin alta sensibilitat o que tothom que tingui alta sensibilitat vulgui dir que té altes capacitats. No sé si he quedat clar la resposta, Antònia. Crec que sí.

Crec que poden ser les dues coses o independentment. Correcte. Antònia, tenies una altra pregunta. Sí. Quan s'ha patit una malaltia neuromuscular, a priori es pot donar altes capacitats? No sé, pregunto. Quan parlem d'altes capacitats

estem parlant d'altes capacitats intel·lectuals de funcionament cognitiu. Òbviament, per moltes altes capacitats que tinguem tots som persones i ens poden passar tot tipus de coses i podem tenir tot tipus de trastorns o malalties. No sé si és la resposta.

Jo crec que la resposta que busques és no, Antonia.

No he sentit bé, vull dir, no entenc bé la resposta. Que no, que una afectació muscular no porta a tenir unes altes capacitats. Després de haver patit una malaltia neuromuscular, si això pot arribar a la vida a donar-te altes capacitats. Crec que no, la resposta és no.

Antonia, Mónica, gràcies per trucar-nos. Fins ara. Adéu, adéu. Estel, volies afegir alguna cosa al respecte als testimonis del Jaume, de l'Eloi o de l'Antònia? No, no, molt d'acord. L'alta sensibilitat.

Doncs és un afegit que també l'he anat descobrint a mesura que m'he anat informant, no? Que és com que la vida se't va enganxant, ets com un imant que atrau tot el que passa. I que les coses clarament A mi sempre m'han dit intensa. Aleshores he anat desgranant què volia dir aquest intens, i jo el que puc dir és que per damunt de la mitjana les coses m'afecten molt, però no perquè ho triï, és que he d'esforçar-me perquè no sigui així. Marta.

Doncs és que l'associació és la clau per això, perquè allà es troba la canalla, els nens i nenes, els infants, els joves, allà és on poden expressar-se tal com són, sense ser jutjats, sense ser un intens, un intens. I allà acaben creant amistats entre iguals i això és la clau perquè creem vincles, poden compartir experiències amb altres que són com ells i que els entenen, es poden sentir en un espai segur. I a més a més, fent tallers o activitats d'enriquiment, però alhora també aquestes habilitats socials que alguns tenen molt bé però que altres no tant, doncs allà es veuen com a més, a nivell familiar, més tranquils i t'acaben dient. Que gràcies, que puc anar a Atena, que allí estic la mar de bé, i això també passa als adults. És el meu espai segur, on em puc desenvolupar sense emmascarar, sense fingir, amb persones iguals que jo. I les famílies igual, Elisenda, perquè, clar, quan estàs a classe amb els companys de classe, moltes vegades amb els pares i mares no comparteixes això, perquè no t'entenen, no? I t'acaben dient, però si tens molta sort, què més vols? Però quina sort que el nen és llesta, quina sort que la nena és llesta, no? I llavors allà sí, allà podem compartir què ens passa, com ho podem fer, què t'ha anat bé a tu, on puc anar, on em puc dirigir, qui em pot ajudar, compartim experiències i allà tot això també.

Ja ho sabeu, podeu buscar l'associació de la vostra zona, en aquest cas nosaltres estem parlant amb la Marta de Mora, que ella és presidenta d'Atena, que és l'associació de Tarragona i Terres de l'Ebre. Deixeu-me dir que últimes trucades. Aprofiteu ara, perquè vaig a la publicitat, i que hi haurà només una trucada, el 932017474. De seguida llegim els vostres missatges. Fran, deixa'm a la botana, va, per anar a la publicitat.

De la Maria Beltrán, que és psicòloga, com entendre i acompanyar els fills que aprenen i viuen diferent per afegir més contingut al programa que estem fent avui. Ara us penjarem l'enllaç, si voleu.

Mira, tot això anirà al Club de la Solució, si us sembla, Sofia i Joan, ho ajuntem tot en un document i els hi passem després al Club de la Solució perquè tinguin tota aquesta bibliografia junta.

I després hi ha casos de pares i mares que han canviat d'escola i els ha anat bé o no, com la Teresa, que li va anar molt bé el canvi amb 13 anys, i la Maria que no. I llavors hi ha molts dubtes de persones ja adultes, la Cèlia, el Xavier, que pregunten a la Mònica si hi ha alguna referència de test que s'hagi de fer per adults per comprovar o aixecar si tenen o no altes capacitats.

Doncs va, ara ho intentem resoldre després de la publicitat.

La solució, amb Elisenda Carod, a Catalunya Ràdio.

Parlem del test, aquest autotest que es poden fer persones adultes que ens estan demanant a través del 67738779. A l'inici ja dèiem, home, convé que això t'ho faci un professional, no convé que passis un test. Simplement, potser el més fàcil és, si tu tens sospites que puguis ser altes capacitats, vés directament a un professional. Agafes el web del col·legi de psicòlegs i allà hi ha un llistat de psicòlegs especialitzats en altes capacitats. Recomandes això o hi ha algun autotest, Mònica?

No recomanem autotest. En cap cas? No. Com a model d'escreening, per poder tenir una idea de si vas ben encaminat o no, potser sí, però per fer una bona identificació, un autotest no serveix.

Deixeu-me fer l'última trucada a la Sònia de Banyoles. Sònia, bon dia. Hola, bon dia. Et demanaré molta brevetat perquè tinc un minut i mig per atendre.

Digues. Sí, sí. Bueno, que a casa sovint parlem que hi ha molt de mal comportament relacionat amb un diagnòstic d'altes capacitats, en general. Llavors, al meu home l'hi van detectar de petit. A unes altes capacitats i li van dir a la meva sogra, sobretot que no l'avancin de curs, vés a treballar molt l'educació emocional. I veiem que hi ha molta etiqueta i molt darrere de l'aprenentatge, potencia l'aprenentatge, però s'ha de potenciar molt més, creiem nosaltres, l'educació emocional.

Uau, em sembla extraordinari acabar amb aquest missatge que ens dona la Sònia. I tant. Sònia, estic molt d'acord amb tu i també les nostres expertes anàvem fent que sí. Com allò, millor no podem acabar. Gràcies, Sònia, per trucar-nos i fer-nos aquest apunt. Una abraçada, bonica. Per cert, recomanacions, aneu a les associacions de la vostra zona, en aquest cas a la de Tarragona. Si poseu a Google altres capacitats d'Atena amb TH, ja us surt l'associació directament de la Marta, que avui ens ha acompanyat. Marta, d'amor, gràcies, bonica. A vosaltres. I no marxis, Marta, sense dir que cal preguntar també als infants i als joves.

I tant, que és molt important. És molt important que les famílies i els professionals acabin preguntant com se senten i què volen fer a prendre decisions.

Important treballar les emocions i preguntar a les nostres criatures. Estel Soler, moltes gràcies. A vosaltres. També moltes gràcies per segona vegada que ens visita avui la Mònica Cortés, psicòloga experta en altres capacitats. Gràcies, Mònica, una abraçada. Gràcies a vosaltres. Fran Domènech, ens sentim demà. Salut, adeu. Com podem calcular quan ens costaran realment unes obres?