Altres històries per explicar

Catalunya Ràdio. Catalunya Áudio.

Som podcast.

Ja mantens el programa LGTBIQ i més de Catalunya Ràdio.

Hola a totis! Aquesta setmana els hem entens altres històries per explicar, perquè hi ha històries que s'han explicat moltes vegades i d'altres que no tant. L'escriptor i director de cinema Javier Giner acaba d'estrenar Esta soledat, una història on ens mostra unes vides paral·leles amb molts secrets per descobrir. També ens visiten l'equip de Res de tu, la Mireia Sala i en Roger Vila, que els podrem veure a dalt de l'escenari, i el director i l'escriptor Ivan F. Mula. Una obra de teatre que es podrà veure el 12 de novembre a l'Auditori de Cornellà i que té una història que crec que no us deixarà indiferent. I tancarem el programa d'avui parlant de la sisena edició del Festival de Cinema LGTBIQ+, l'Endymaris Sitges. Quines novetats hi trobarem? Ho descobrim amb el director del Festival, Lowen John Holden. Per escoltar aquesta entrega dels amantents ho podeu fer si teniu una història singular o no. Però l'únic que us demanem és que estigueu a punt perquè comencem.

Si has caigut aquí, és per alguna cosa. Ja m'entens, amb David Ávila. ¿Te parece si me acerco a por la maleta ahora cuando termine el turno? Espero que estés bien.

Algo te pasa. Las madres lo leemos. No me pasa nada. Me topa de un suavir.

¿Qué le pasó a mi madre?

L'escriptor

i director de cinema Javi Giner tenia un repte molt gran. Després de l'èxit de Yo Adicto, havia de tornar-nos a guanyar el cor amb esta soledat. I us asseguro que sí, que ho ha fet. Però no només ho dic jo, sinó que fa un mes va estar nominat al Festival de Sant Sebastián per aquesta pel·lícula i en la categoria de nous realitzadors. Javier Giner, què tal? Com estàs? Hola, què tal? Moltes gràcies. No, no, al contrari. Moltes gràcies per ser aquí al Ja m'entens per tercera vegada. Sí. Les altres dues vas venir a presentar el llibre de Yo Adicto i la sèrie, i ara amb nou projecte. Javier, primer de tot, a totes les persones que passen pels amantents, us preguntem amb quins pronoms vols que ens dirigim a tu. Amb ell, amb ella, amb ell. Doncs així ho farem i així ho respectarem, d'acord? Javier, com ha estat? Javier o Javi?

Javier per la firma laboral, Javi per les entrevistes.

Doncs Javi, va, doncs també ho respectarem. Javi, primer de tot, el que et volia comentar és això, com ha estat aquest debut al cinema?

Bueno, molt bé, fíjate, ahora cuando estabas hablando de que tenía un repte, he pensado, pues tiene toda la razón, pero qué inconsciente he sido, porque nunca me senté pensando en eso, la verdad.

En que havíais de tapar aquel, bueno, aquest mite que arrossegues de Yo Adicto. Sí,

es verdad que cuando estrenamos en San Sebastián y ahora que estamos a punto de estrenar en cines y que nos vemos con periodistas y tal, sí tengo una especie como de siento el vértigo de qué ocurrirá con. Bueno, pues Yo Adicto fue muy importante en mi vida y fue como una especie de explosión y fue muy bien recibida. Por el público y por la crítica y sí tengo la cosa de estarán esperando que vuelva a hacer algo parecido a Yo Adicto y siento que aunque evidentemente yo estoy en ambas ficciones, esta soledad es muy distinta a aquella serie, ¿no?

Tot i que crec, i n'anirem parlant, crec que té vasos comunicants, una cosa amb l'altra, però tinc la impressió que esta soledat no és una pel·lícula fàcil, que explica la història de Leo i Lorea, i ells dos eren parella i ja no, i a partir d'aquí viuen o veiem dues vides paral·leles dels dos protagonistes. Leo ha liat molt amb els espòilers o no?

No, no, lo has explicado muy bien. De hecho, la película comienza en media res. O sea, ya hemos visto, digamos, que en el pasado hemos dejado la ruptura de la pareja. Y la película de lo que habla es de esta soledad en concreto, no la soledad en general, sino la soledad que acompaña en estos procesos donde una estructura que de alguna manera daba sentido a tu vida o. O la organizaba y era un espacio de seguridad y de confianza y de repente se derrumba y te encuentras en el vacío, en ese vacío existencial que yo creo que todos los seres humanos de alguna manera en algún momento de nuestras vidas hemos conectado con él.

De fet, ara m'has fet pensar que Terence Simoes va dir que quan es trencava amb la parella era la mateixa sensació que com si t'empotessin un braç.

Bueno, son momentos en los que yo creo que de alguna manera todos revisamos nuestra vida o revisamos nuestros vínculos y aparecen todas esas preguntas que. Que parecen tan enormes, pero que alguna vez siempre nos las hacemos, ¿no? ¿Qué sentido tiene todo esto? ¿Voy bien en mi camino de la vida? ¿Aquellos sueños que tenías se están cumpliendo? ¿Quién soy yo? ¿A dónde voy?

I, Javier, recordo que quan van sortir ja més o menys les dates d'estrena de la pel·lícula, et vaig preguntar, és una història de temàtica LGTBIQI+, i em vas dir, tu mira-te-la i després en parlem.

Sí, perquè hi havia una cosa en esta pel·lícula que per a mi era molt important, hi havia diverses coses. Una d'elles era tractar l'espectador com a un espectador absolutament adult, madur, invitarle a formar parte de la película, es decir, dejar espacios en la película o sugerir cosas más que explicarlas abiertamente para que tú como espectador también puedas poner. Tu propia soledad o tu propio desamor en la pantalla. Y luego había otra cosa que era intentar acercarme lo más posible a un objetivo que de primeras es imposible, pero acercarme lo más posible a él, que era un poco reflejar la vida. Entonces, La vida tiene un componente LGTBIQ+. Entonces, quería que, de alguna manera, igual que entra un tema como puede ser la clase o como puede ser la precariedad, pues también entrase lo otro. O sea, cuando me hiciste esa pregunta, mi respuesta fue un poco en ese sentido, en el sentido de que, bueno, pues lo que te digo, ¿no? O sea, que la realidad, que no hace falta subrayar ese componente porque en la realidad ya existe, ¿no?

Doncs mira, està molt bé que ho diguis perquè el 29 de novembre ho haurem de tenir presents perquè n'hi ha que fins i tot ens volen borrar o apartar.

Por favor, toquemos. Mira, si de algo sirve esta entrevista, que sea para hacer un llamamiento a votar. Amb consciencia. Sí, amb consciencia y sobre todo utilizar la democracia para evitar que este país retroceda años y años y lleguemos a situaciones que nadie quiere vivir.

De moment no retrocedim i el que farem és que ja que hem escoltat el Leo, anem a escoltar un petit fragment de la Lorea. Va.

En este libro habla de una experiencia vital con la que igual todas nos podemos identificar. Es la historia de una chica que, bueno, no se siente como el resto de la gente, se siente como rara, como separada del mundo.

Y aquí, més o menys, comença també el viatge de Lorea en esta soledat. I clar, vas veient les dues històries i penses al principi, són dues històries que no s'assemblen gaire a la meva vida. Però a mesura que les vas veient, dius, hòstia, perdó, el tio m'ha tornat a fer, m'ha tornat a emocionar i m'ha tornat a. Recordo que ahir et vaig escriure com dient, ei, m'has fet plorar.

Bueno, había una. Qué guay. Qué guay porque ese es un poco. Quiero decir, yo considero que es una película. Que bueno, que de alguna manera es un pulso al espectador, quiero decir que la película tarda en asentarse, la película tarda en. Pero justamente el viaje que tú acabas de describir es el viaje que estábamos intentando hacer, ¿no? Esa especie de estos personajes no se parecen en nada a mí, estos personajes tienen una situación muy concreta que no es la mía, pero al final es como. Desnudar a los personajes de esos contextos y tocar como lo que nos hace humanos y lo que todos tenemos en común, independientemente de nuestro nombre, de nuestro físico, de cómo es nuestra casa.

Anirem desgranant coses de la pelicula sense fer massa spoilers, o intentarem. Després, si em vols tallar el coll, ja et dono el permís. Una de les coses que es mostres en la pelicula és el vincle. Que tenen tant Leo i Lorea amb els pares i mares. I faig aquest matís perquè també és molt important aquesta relació amb els pares i amb les mares.

Sí, de hecho, creo que la familia, como concepto, como estructura que nos define, que nos educa, que nos contiene, empiezo a reflexionar sobre mí mismo, que creo que es un motivo recurrente cuando escribo. Cuando escribo realmente no tengo esa conciencia de decir voy a hablar de la familia, sino que se me cuela entre los dedos. Pero fíjate, esto que te estoy contestando también me he estado fijando últimamente. Y es que claro, es que la familia como material dramático y como vínculo no te la acabas. Es decir, cuantísimas películas u obras de teatro o novelas hemos leído en torno a la familia, ¿no?

És que clar, ara realment, que ara aquests dies podrem veure L'herència, el teatre lliure, i és una obra que dura sis hores i no és fins al final que apareix l'única dona que apareix en l'obra de teatre, és la mare d'un dels protagonistes. Tampoc faig un espòiler massa gran, vull dir que. Sí, sí, sí. Però que fixa-te com d'importants també són

les mares per les persones del col·lectiu 100% o sea fíjate yo hace poco me he hecho en filming volvieron a subir todas las películas de Bergman y me hice yo una especie de ciclo casero y de repente yo digo pero si es que Bergman ha hecho carrera de hablar de la familia desde Sonata de Otoño y fíjate al colectivo en concreto. Sea por aceptación o sea por rechazo, la familia creo que nos marca de una manera muy especial y muy profunda.

I fixa-vos si marca d'una manera profunda que també escoltem una de les converses que té l'Órea amb la seva mare.

Tues de dinero? Mis ahorros. Si lo ingreso, me lo embargan. Què? No quieres el vestido. Tú te piensas que llevo todos estos meses viviendo en casa de tu padre sin poder trabajar con el dinero escondido por gusto. Pues tu padre puede ser muchas cosas, pero es generoso. Si no fuese por él, vete a saber dónde estaría. Tú con tu novio y yo en la calle.

Perquè vegis això, que les converses que tenen els protagonistes amb les seves mares i pares, doncs és una relació densa, però que també.

Sí, sí, fíjate que yo uno de los. De los grandes interrogantes que tenía con esta película, es una película profundamente euskaldun, quiero decir, yo la defino como vasco-rumana, en el sentido de que es una película áspera y que es al 400% vasca, es hipervasca. Cuando digo hipervasca me refiero a una especie de identidad que tiene la propia película que es intangible, ¿no? O sea, explica o refleja una forma de relacionarse que yo identifico con el País Vasco, ¿no? Y con las familias vascas y tal. Y yo tenía. Bueno, yo tenía un gran interrogante de cómo se iba a traducir eso fuera del País Vasco, ¿no? Y fíjate, curiosamente se traduce muchísimo. Creo que. Que no estem tan allunyats com el que ens pensem. Sí, creo que no. Creo que, fíjate, que más que la geografía tiene que ver con las generaciones. Es decir, generaciones que han crecido con una, no quiero decir una poca gestión emocional, pero donde las emociones igual no tenían la prioridad o la importancia que ahora. Al final, realmente aprendemos de la generación anterior. Entonces, nos vamos como perfeccionando. Sí. Entonces, al final, es como que yo creo que, por ejemplo, en el caso de esta soledad, la madre aprende de la hija, pero la hija también aprende de la madre. Al final, creo que una de las grandes. Uno de los grandes aprendizajes de esta vida, que al menos a mí, por lo menos me dio como mucha paz, entender que mis padres lo hicieron lo mejor que pudieron con lo que tienen. Es muy fácil echar en cara a otras personas A tus errores. Sí, sobre todo entender que tus padres son personas también, ¿no? Y que ellos a su vez tuvieron padres y que, bueno, que al final hay una herencia ahí que, bueno, que lo mejor que podemos hacer es intentar, en el siguiente paso, intentar hacerlo un poquito mejor.

Un altre dels aspectes que es tracta en la pel·lícula és el tema del trànsit de gènere. Estem parlant molt de la situació de les persones trans, però quan ens trobem amb aquest fet al nostre davant, que una persona et digui vull transitar o tot plegat, A veces no siempre es fácil de asimilar.

Fíjate, yo quería hacer una cosa sin hacer spoilers de la peli, intentar mantener un poco esa parte para que la descubran los espectadores. Para mí era muy importante poner el foco en que la herida no tenía que ver con la identidad de esa persona, sino que tenía que ver con el abandono. Es que no sé cómo hablar, no sé cómo contarlo sin tal. Quiero decir, para mí era muy importante reflejar la aceptación radical de la identidad de la persona que tienes enfrente y que te está comunicando quién es.

Un altre dels temes, que no és un tema central de la pel·lícula, però que també es mostra, és el tema de la precarietat. I també ho deixaves al principi d'aquesta conversa, el tema de la vivenda, el tema de la precarietat. Clar, són temes que també estem vivint molt actualment.

Sí, fíjate, yo esta pel·lícula la ruedo el año pasado y la escribo hace mucho, quiere decir, hace varios años. Es que es inevitable, ¿no? Sin querer, nunca quise hacer. Fíjate, me intentaba acercar o siempre tenía ahí en el radar el cine social británico, ¿no? Que te explica y observa los contextos, pero no te pega la chapa, entiéndeme, ¿no? O sea, no. No es un cine donde hay tesis, sino que tú como espectador, trata al espectador de manera tan inteligente que tú como espectador puedes sacar tus propias conclusiones, que me parece que es donde realmente opera el cambio político. Cuando yo no te digo qué hacer, sino que tú. Ante una realidad tomas parte en ella. Lo que quiero decir con esto es que en el momento en el que tú pones el foco en torno a personajes en su veintena o en su treintena o en su cuarentena, en el día de hoy, en el mundo en el que vivimos, es inevitable hablar de la precariedad si quieres ser honesto con lo que estás contando. Las vidas privilegiadas son la excepción. Entonces claro, para mí era muy importante reflejar cómo es una vida real de una persona de esa edad y. Cómo esa precariedad no solo se queda en el ámbito material, sino que además tiene efectos desoladores en el ámbito emocional. El otro día, ahora que tú me lo estabas relacionando con el presente, el otro día, por ejemplo, escuchaba a un chico en la acampada de sol por la vivienda que decía algo así como si es que ya no solo se trata del acceso a la vivienda, es que el no tener acceso a la vivienda. Evita que yo pueda tener un proyecto de vida, ¿no? O sea, algo absolutamente material como es una casa, lo que está haciendo es destrozar vidas. Totalment,

i un sistema també precari laboral en el que fa que tampoc puguis accedir a una vivenda i que tot sigui un pes que. Correcto,

y al final hay la inestabilidad laboral, todo eso, por decirlo mal y pronto, cuando tú no tienes un trabajo, cuando tú no tienes una forma de vida, o tienes un trabajo en el que estás explotado por tres duros y llegas a casa a las ocho de la tarde y es que no te queda ni energía, ni ganas, ni. Al final es. La gran trampa d'este sistema és aquest que ens està d'alguna manera atacant per diversos fronts a la vegada i un sistema que també

el que fa és posar molts estrabes a les persones que volen tornar a reinserir-se en la societat.

100%. Hay un sistema que es el que ahora mismo existe, que es punitivista, y que, bueno, es que, claro, a ver, me voy a meter en un jardín, pero me parece importante meterme en él. Sí, lo que quiero decir es que cuando vemos a políticos y políticas cuyo. Cuyo programa electoral viene a recortar lo más posible derechos públicos o la sanidad pública o el acceso a lo público, al final eso tiene consecuencias directas en la vida de las personas. Y claro, habrá mucha gente que no necesite de esos servicios públicos, pero la gran mayoría de la población sí. Y me parece muy ruin y muy egoísta olvidarse de todas esas personas. Aquell privilegi que

quan tu el tens no penses en la resta de persones que sí que necessiten segons quins tipus de

A mi lo que me pasa es que yo no quiero vivir en un mundo en el que la gran regla sea sálvese quien pueda. No creo en esa forma de entender la realidad y no creo en esa forma de estar en la sociedad.

Doncs, malauradament, agafant el títol de la pelicula, esta soledad, és veritat que hi ha aquest sistema que fa creure'ns que sols podem tirar i no és cert sense la comunitat.

No, para mi és importantíssima la col·lectivitat i la forma de. Creo que dentro de esta soledad, como existían ya en Yo Adicto, hay una gran defensa de los vínculos.

Javier, en aquesta temporada, o aquest 2026, hem tingut Amarga Navidad, La bola negra, Les línies discontinues, Iván Ijadum. Ha sigut un gran any en cinema LGTBIQ+, no?

Maravilloso, sí. Creo que cada vez. Creo que el cine catalán, el cine español, el cine vasco, el cine andaluz, creo que cada vez está en mejor forma. Es verdaderamente impresionante. Todas estas películas que tú acabas de mencionar son una maravilla. Sí, y también,

ahora que has dit el cinema catalán, un altre home, també del David Moragas, o el documental Este cuerpo mío, en el qual tu en els agraïments fas referència a Fioco Agneco.

Sí, Afioco es amigo y, de hecho, una de las cosas que hice fue. ¡Qué curioso que te hayas fijado! ¿En tot? Sí, sí. Que facis els deures a última hora no vol dir que no os fascine. No, no, no, pero me acabas de sorprender muchísimo. Afioco, yo le llamé y cuando tenía ya el guión para rodar, le pedí si me podía hacer el favor de leer el guión. Y bueno pues darme su opinión o tal y me hizo un par de sugerencias que terminaron siendo muy importantes dentro de la película entonces que mínimo que agradecérselo por cierto. El documental Este cuerpo mío es una absoluta maravilla. Sí, sí, totalment.

Vam tenir a Carolina Justa i a Fioconeco parlant-ne i els recomanem moltíssim. Crec que es pot veure a Movistar. Javier, ja estem acabant aquesta conversa, però va, la pregunta que sempre et faran i que et faran a tot arreu que és, ja tens pensat més o menys en què vols dedicar tu tiempo libre després d'esta soledat? Sí, sí, de hecho,

o sea, no tengo tiempo libre. Estoy escribiendo ya lo siguiente y si todo va bien y todo se encaja y tal, será una miniserie.

¡Hala! ¿Y de temática LGTBI también? ¿O també em diràs, tu mira-la i ja t'ho trobaràs?

Tu mira-la i ja t'ho trobaràs.

Estem escoltant Ens en Sortim dels Manel. Aquest no és un tema que formi part de la banda sonora. Pero crec que encaixa amb la història i amb la vida en general, que a vegades, a una carambola, fa que ens en ensortim. Vull dir, no sé si tens aquesta impressió.

De hecho, fíjate, tengo ahora mismo la carne de gallina porque es una canción que escuchaba mientras escribía el guión de la película. Imagínate si acabas de dar en el clavo. Porque ves que sí que em va agradar, i quan vaig pensar quina cançó li puc posar per sorprendre. Me dio mucha rabia que la utilizase Dani de la Orden, porque esta no sale en casa en flamas. Pot ser, pot ser, pot ser. O ja ho mirarem, ja ho mirarem. Pues yo creo que sale en casa en flamas, si no me equivoco. El Dani es amigo, le adoro, pero si no la hubiese utilizado él, igual la hubiese intentado meter yo en esta soledad.

Doncs nosaltres l'hem utilitzat per acompanyar aquest final d'entrevista amb Javi Giner. Una pel·lícula, esta soledat, que encara ara la podeu veure als cinemes. Us animem a veure esta soledat. I a votar el 29N. I a votar el 29N amb consciència i en el meu cas també amb perspectiva de gènere, que també s'ha de tenir molt present. Sisplau. Javi Giner, moltíssimes gràcies. Moltíssimes gràcies a tu.

Una porta i després tancar els ulls i sentir el món en calma i a dos ocellets fent piu-piu dalt d'un arbre ben enllestit un gran epitàfic arranc i somriures a tots els que passin.

Veure l'Òscar és com fer metalls als braços amb un cúter. És part del seu encant. Acaba de vomitar. És tan guapo que intimida en les distàncies curtes. Això és el més a prop que estaré mai d'aconseguir que l'Òscar em digui que m'estima. Té els ulls vermells, les pupil·les dilatades i restes de cocaïna sotanes. Sempre li ha fet gràcia la meva forma de ser, d'expressar-me, i això em fa sentir comprès, acompanyat, validat, estimat per ell, per ningú més. L'Òscar no té amics, de veritat, per això jo sempre vaig ser el grup especial. Res d'això ha canviat. Jo no he canviat. Ell no ha canviat. Aquest és el problema.

Aquest és un dels fragments de Res de tu, una obra de petit format que torna, i no us ho podeu perdre, el proper 12 de novembre a l'Auditori de Cornellà. Una obra de temàtica LGTBIQ+, que, com deia a la presentació, no us deixarà indiferents. Per parlar-ne comptem amb l'escriptor de l'obra, l'Ivan F. Mola. Hola, Ivan, què tal, com estàs? Hola, molt bé, i vosaltres? Bé, molt bé, i ganes de saber més d'aquesta obra, que ja quan la vam veure el 2023 ens va deixar molt intrigats i fins a com ha durat la intriga durant tres anys encara no n'hem pogut parlar de tot el que planteja aquesta obra. Ivan, també ens acompanyen dues persones que les podem veure a sobre de l'escenari. Una d'elles és l'actriu Mireia Sala. Hola, Mireia. Bon dia. Com estem? Bé, molt bé, gràcies. I també comptem amb l'actor Roger Vila. Hola, Roger. Com estàs? Molt bé, molt bé. Roger, que tornes a ser aquí al programa, que havies vingut amb l'obra Ben plantats. Sí, sí. I ara hi tornes amb el Res de tu. Sí, aquí estem. Abans que res, a totes les persones que passen pel cementer, ens us preguntem amb quins pronoms voleu que ens dirigim a vosaltres. Amb ell, amb ella, amb ell i el que vosaltres em digueu, jo ho respectaré. Per mi, amb ella, està bé. Jo, ell. Ivan? Jo, ell, també. Doncs així ho farem i així ho respectarem. Una obra que, per cert, està dirigida per Montse Rodríguez Cluselles. I us volia això, comentar. Com és que torna una obra del 2023 al 2026, Ivan?

Doncs mira, ben bé, no és que torni, sinó que vam fer temporada a Barcelona, on la vam estar al Teatre de Tantarantana llavors, i hem anat fent gira pels llocs on ens han anat trucant. I és veritat que últimament, quan la gira avança. Cada vegada queden menys bolos, però ara ens han trucat aquí de Rebels a Cornellà i farem aquest bolo que de moment podria ser l'últim de la gira. Em agradaria que continués molt més, però ara mateix no tenim més dates, o sigui que és una bona oportunitat per repetir qui vulgui, perquè podria ser l'última o per veure-la per primera vegada, qui se l'hagi perdut, perquè si no ja potser se la perd per sempre.

Esperem que no, esperem que no, animem i que la gent vagi el dia 12 de novembre a Cornellà. Com porteu aquest retorn, Roger i Mireia?

Mira, venim d'assejar, perquè clar, som bolos que ens van sortint de tant en tant i hem de repassar una mica, som dues persones de l'escenari, l'obra dura una hora i deu, una hora i escaig, i és tota l'estona parlant, parlant, parlant, parlant, això s'ha de repassar, s'ha de tenir fresc, i ara venim de fer un repàs, sense anar més lluny.

Sí, estem curtits ja en això de reprendre l'obra des del 2023 que ja ens va passant això de cada any un o un parell segur que en surten però bé, molt bé perquè també és l'excusa per veure'ns i és una obra que requereix molt de tu i jo, molt de joc tant pel text com també pel físic llavors ja va bé anar-la reprenent.

Ivan, la Mireia diu que és una obra que juga molt amb el text i amb el tu i jo. Clar, per exemple, no fem massa espòilers si diem que la Mireia interpreta la Jèssica, però també interpreta diversos papers de l'Auca, no? Per exemple, ets una de les persones que interpreta l'Òscar. Sí. Com ha estat aquest joc també de jugar amb el gènere?

Molt interessant i també un repte, la veritat. Des del 2023 fins ara també és molt interessant anar reprenent una obra que vas fer en un moment i tu també vas creixent, vas vivint experiències. I poder treballar un mateix text, uns mateixos personatges, des de tu, la teva perspectiva, la teva vivència personal, doncs també és molt interessant com van creixent i com es van transformant aquests personatges. I poder fer un ventall de personatges tan ampli com actriu ja és un exercici. Molt interessant per crear i per profundir en la feina d'actriu, que diguéssim, i en el gènere, doncs, o sigui, simplement era, al final era pensar allò que li passava al personatge o com viu aquell personatge, allò que li està passant, i portar-ho a escena més enllà del gènere que tingui aquest propi personatge.

Perquè, Ivan, res de tu ens explica la història d'un jove que està enamorat de l'Òscar, però que s'ha d'amagar, ha de reprimir els seus sentiments, i en aquest cas aquest amor per l'Òscar. Una obra que està interpretada per dues persones, en Roger i la Mireia, i on la Mireia juga aquests dos rols, també el de la Jèssica i com el de l'Òscar. Era un joc que ja teníeu pensat?

Sí, això veia de quan jo vaig escriure, o sigui, l'obra parla de l'obsessió, bàsicament, d'aquest personatge homosexual que està intentant gestionar els sentiments i les atraccions que comença a sentir per primera vegada a la universitat, sobretot a través del personatge de l'Òscar, que és el seu millor amic, que en principi és heterosexual, i per tant això li genera un conflicte, i com que estem a dins de la ment del protagonista, aquest protagonista. Que ens porta per tot el viatge, doncs és un text molt narratiu perquè tots els diàlegs que té amb la gent del seu voltant venen sobretot a través dels seus pensaments, dels seus sentiments interns i de tant en tant parla amb l'exterior. Llavors en Roger interpreta el protagonista. I la Mireia fa una mica la seva consciència, les seves contradiccions i tots els personatges del seu voltant que interactuen amb ell. I és per això que fan aquest joc els dos, que en realitat són la mateixa persona a estones i a vegades són una mica també les persones que estan al seu exterior. I és un exercici de virtuosisme, tant dels actors, perquè estan ells sols a escena interpretant tot això, i també de la direcció de la Montse, que aconsegueix que això sigui real.

Roger, en aquest cas és com un repte, no?, com actor, haver d'anar. És una obra que és com una espècie de dos monòlegs, no?, que aneu també interpretant i tot plegat, però a la vegada li has de fotre moltíssima canya, corres per l'escenari i tot plegat, vull dir que.

Sí, bueno, tots dos. La Mireia jo crec que té un repte encara més majúscul, perquè és això, interpreta tot un ventall de personatges superampli, a més a més canta, canta molt bé, té una veu preciosa, i jo només l'acompanyo en un moment, i menys mal, perquè si no. El resultat seria un altre i ens movem molt és una obra molt fresca, molt dinàmica parla un tema d'obsessió i sí que hi ha un cert drama al darrere però està dirigida d'una manera molt fresca, és una obra que passa volant i és una obra molt dinàmica ens movem molt tota l'estona i és un dels grans punts forts de l'obra, jo crec. I el teu personatge no té nom. No té nom. Per què? No té nom. Bé, jo crec que és una mica el resultat que és una persona que s'oblida una mica d'ell mateix. Per tant, de l'últim que se'n recorda és de com es diu i fins i tot de presentar-se al públic. No li interessa més situar l'univers de persones que l'envolten i sobretot mencionar l'Òscar, que el menciona, com diem a l'obra, 110 vegades.

Ah, i les heu comptades, eh? Les vegades o?

Ara que l'Ivan el tenim a l'altra banda i no el teniu al davant, heu arribat a comprendre els personatges, la Jèssica, el Dani, l'Òscar, el protagonista?

Sí, bueno, els entens a tots, el que passa és que a alguns te'ls emportes més a casa i a uns altres els odies una mica més, no sé com dir-ho. Però sí, clar, i més després de tot aquest temps vas aprofundint i cada vegada vas entenent més el que estàs dient, aquelles rèpliques, quan ens mirem entenem més en profunditat el que estem fent.

Sí, és difícil no empatitzar amb aquests personatges en algun moment de l'obra. Empatitzes, no? I també el fet de quan crees un personatge al final te l'acabes fent teu i acabes trobant, estimant i odiant tot allò que li passa, però sí, sí, te l'acabes fent teu.

Quan es parla que la gent jove ho té tot molt superat, sempre penso que és veritat que hi ha una part de que la gent jove, tot el que fa referència a la diversitat sexoafectiva de gènere, ja no té tants tabús i tantes pors com la meva generació, per exemple. Però tampoc és cert del tot que tot són flors i violes i que ara tothom té relacions amb tothom i això és com él hi té, no? Al contrari. Però no sé, què en penseu, Ivan, en aquest sentit?

Jo crec que hem millorat en molts aspectes, però també estem retrocedint en alguns altres últimament i vivim en una societat que està molt dividida i això fa que depèn de cada persona i el context que tingui pot estar tan malament com nosaltres ara fa molts anys. Llavors, és una cosa que hem de tenir en compte perquè no és el mateix una persona de Barcelona d'un context molt obert que d'un poble o que d'un altre país del món, perquè hi ha fins i tot països on estan encara pitjor que quan nosaltres érem joves. O sigui que vivim en un món molt divers i s'ha de continuar lluitant per no perdre els drets que tenim i no retrocedir perquè és un perill que sempre està present.

Sí, o sigui, justament molt d'acord amb el que diu l'Ivan i també pensant, últimament, l'actualitat, com està tot, com està pujant l'ultradreta i com s'enfoca. Tot això, doncs, més que res, seguir lluitant, i sobretot per no retrocedir, perquè la lluita sempre és constant, sempre hi ha alguna cosa que s'ha de seguir treballant, i jo crec que amb aquesta obra, per mi també va ser tot un aprenentatge, i alhora també de treballar els personatges, de dir, hi ha molta cosa a dir, hi ha molta cosa a treballar, I ja sigui en un gènere o en l'altre, en unes relacions o en unes altres, sempre hi ha aquestes pors, sempre hi ha aquesta feina a fer.

Perquè, per exemple, Roger, al personatge, al protagonista, li costa, té por a fer el pas, a explicar. Vull dir que, en aquest sentit, hi ha molta gent jove que també es pot sentir identificada amb el protagonista de Res de Tor.

Sí, jo també últimament hi pensava, que no deixa de ser la història obsessiva d'un gay que s'enamora d'un heterosexual. Llavors, que hi ha molta història d'això i crec que a vegades se'n parla poc perquè. Per què s'obsessiona d'alguna cosa impossible? Perquè és una persona, tampoc és fer molt espòiler, però el protagonista veiem que en passar pàgina, entre cometes. Ha acabat trobant una persona que està enamorada d'ell i tot i així segueix pensant en una persona que li feia mal té un present meravellós que tots voldríem i tot i així no deixa de pensar en una persona que li ha fet la vida impossible que ha jugat amb ell d'una manera més conscient o menys llavors això diu molt també i el que m'agrada també de l'obra és que no planteja una solució que és una obra madura perquè simplement ens planteja. Aquest gran dilema i una situació que es dona molt i no plantea una situació sinó que cadascú bueno, doncs sortirà com surti Hi ha un moment a l'obra

que diu el patiment ens defineix en un principi pensava que no, que no és cert però a mesura que li he anat donant voltes crec que tan desencertada la frase no és Ivan, què en penses?

Bueno, jo estic d'acord perquè ho he escrit jo. A vegades poses coses que no estàs d'acord perquè simplement dius, és el que pensa el personatge, no jo. Però en aquest cas penso que el patiment et defineix en funció que els traumas, per exemple, o les coses que et fan mal, et fan créixer com a persona. No precisament perquè potser aportes aquest patiment per tota la vida, sinó perquè l'aprenentatge que et genera aquell dolor. Et converteix en la persona que ets ara, potser per convertir-te en una persona millor, si ho has superat o si has après alguna cosa, però és que sense aquell dolor, aquell patiment, no haguessis acabat el lloc on ets, o sigui que penso que sí que som una mica tots les nostres ferides, fins i tot ferides que ara ja són cicatrius i estan curades, però bueno, les tenim per sempre.

I clar, ara que venim de parlar amb l'equip d'Esta soledat, amb el director, en Javi Giner, clar, també és una obra de teatre que també parla de la soledat, no? D'uns protagonistes que estan en unes festes, però que a la vegada, envoltats de molta gent, però que a la vegada estan molt sols. Dius, sí, amb aquesta veu profunda.

Sí, penso que la soledad és un dels problemes de la joventut actual i en concret del col·lectiu LGTBIQ+, perquè, vulguem o no, som una minoria i moltes vegades en una classe d'un institut o d'una universitat doncs potser són dos, tres, quatre persones, depèn del context, però normalment són una minoria. I si tu tens un mini-conflict amb la teva pròpia sexualitat, orientació sexual, és probable que no tinguis a ningú amb qui sentir-te acompanyat gràcies a internet o altres espais de llibertat que hem anat creant pots trobar noves persones però has d'anar-les a buscar una mica i llavors sempre parteix d'una ferida de soledat jo crec la persona que pertany al col·lectiu LGTBIQ+. I això és molt dolorós també.

Suposo que perquè tampoc no ens van ensenyar a relacionar-nos, mentre altres podien fer tot d'activitats, també nosaltres estàvem molt capficats i posant molts esforços en que no se'ns notés la ploma, que no ens reconeguessin, amagar-nos, i clar, tot això també emocionalment desgasta moltíssim. Roger, recorda que ara ja fa dos anys gairebé que vas venir a parlar de ben plantats. Sí, anys. Any i mig el maig del 2024 sí, sí, sí 2025 2025 clar, és una obra que explicava la història d'amor bastant tòxica clar, ara ja sí que se'n comença a parlar una mica més, però no gaire de les violències intragènere. Vull dir que també hi ha un moment en l'obra que també es pot parlar, que es pot agafar també en aquest sentit,

sense fer massa spoilers. No, i també és el que parlàvem abans, que el protagonista és un dolor en el qual s'hi sent, i sap molt greu dir-ho així, però s'hi sent a gust d'alguna manera, perquè és com que li retorna a casa, és un dolor conegut i és un dolor al qual ell hi va tornant, al qual no pot ni vol escapar-hi d'una certa manera.

Mireia. Sí, jo estava pensant justament en la cita del patiment ens defineix, com tu pots quedar allà a gust en aquest patiment i que et defineixi en una època concreta o també aquest patiment com s'ha curat, com s'ha treballat. I alhora cadascú té la motxilla que té i el que s'ha treballat i això és el que ens defineix. I també una cita de l'obra que és la soledat enmig d'una multitud d'homes, aquesta sensació d'estar envoltat de molta gent. Però alhora sentir-te molt sol i crec que és un concepte que últimament cada cop es pot trobar més en el jovent, com deies, i crec que és important agafar molta consciència i també poder-ne parlar de tot això.

Recordem, el 12 de novembre a l'Auditori de Cornellà. Ivan, molts de vosaltres coneixereu l'Ivan, aquesta veu profunda que sembla com si haguessis heredat d'Iñaki Gabilondo, gairebé. Sí. Molts de vosaltres el coneixereu per la seva faceta de crític de cinema i de cultura LGTBI, perquè també recomanes llibres a les teves xarxes socials i cada vegada vaig veient que té com molts més seguidors. Deixem fer-te un atracament. Quina de les propostes audiovisuals LGTBIQI més, a part de la bola negra, que ja l'hem vist i que ja tothom en parla, creus que l'hem de veure?

Doncs mira, ara la setmana que ve per Halloween s'estrena una pel·lícula de terror nova que es diu Leviticus que ara que aquest any estan a ventir propostes independents de cinema de terror molt interessants com Backrooms o Obsession, aquesta setmana d'aquest tipus de cinema jove nou que està arribant a les sales barreja el desig homosexual en pors que tenim els nois gais o en general la gent del col·lectiu i ho converteix en una pel·lícula de terror i trobo que és molt interessant i és una cosa diferent a les pel·lícules de temàtica gay que veiem habitualment.

Ivan, ara que comentes moltes pel·lícules i tot plegat, és veritat que cada vegada hi ha més propostes audiovisuals LGTBIQI+. I crec que possiblement ara l'assignatura pendent és explicar-nos més enllà de quina merda que soc gay o que soc LGTBI i el món m'ha fet així.

Sí, trobo que és veritat que cada vegada hi ha més diversitat i és un camí que s'està fent a poc a poc. També penso que és important que hi hagi molta diversitat darrere de les càmeres, tant els directors, els guionistes i els productors, i que a partir d'allà cadascú expliqui la història que necessiti o que li doni la gana. Venim d'un històric de tenir moltes experiències traumàtiques i molt de dolor, això s'està superant a poc a poc i s'està veient també. En les pel·lícules i les sèries i els llibres, o sigui que també és un camí que anirem fent a poc a poc. Trobo que com a assignatura pendent és important que no hi hagi només pel·lícules amb l'etiqueta LGTBI o pel·lícula gay, sinó que aquests personatges de diferents orientacions sexuals o identitats apareguin a tot tipus de pel·lícules encara que siguin protagonistes o no protagonistes, però que estiguin presents allà i no estiguin només separats en el nostre ninxol, diguéssim, que també està bé que existeixi el ninxol, però crec que s'ha d'anar obrint també.

Roger i Mireia, ja hem dit que el 12 de novembre hem d'anar a l'Auditori de Cornellà, però després on ens podrem veure? Mireia.

Doncs a mi em podreu trobar ara mateix estic amb la gira de dos espectacles el Mac Mac Mic que el tindreu properament al Sant Andreu Teatre per segona temporada i molt contenta durant tot el desembre i part del gener i també estic amb la gira del Sonall un espectacle que vam fer al Teatre Nacional de Catalunya ara la temporada passada amb la companyia Projecta Ingenuo. I res, i al desembre també uns pastorets a sala Atrium amb direcció de Marc Chornet i companyia Projecta Ingenu que també promet, així que us espero en diferents sales de teatre. Un bon tancament del 2026. I tant, i que vingui un 2027 també. Pròsper i ple de teatre, la veritat.

I en el teu cas? I jo, de moment, després d'aquest volo, no tinc res confirmat, esperant que es confirmin coses, que anà fent càstings i que surtin més projectes.

Apretarem ben fort les mans perquè tot us vagi molt bé. Moltes gràcies. Tant de bo.

Gràcies.

Mi mundo es pequeño y mi corazón pedacitos de hielo.

Doncs avui hem comptat amb la Mireia Sala, en Roger Vila, dos dels actors de l'obra Res de tu, i amb l'autor de l'obra, l'Ivan F. Molar. Una obra que, com hem dit, es podrà veure el 12 de novembre a l'Auditori de Cornellà, que també és molt important que es facin obres de temàtica LGTBIQ+, i que es puguin veure fora de Barcelona. Vull dir que espavilem i sempre ens queixem que només hem d'anar a la ciutat, doncs ja que es fan coses fora de la ciutat, doncs anem-hi i ajudem-los. Així que moltíssimes gràcies i que us vagi tot molt bé. A tu, moltes gràcies.

I tu? Sí? Ja m'entens.

La setmana passada us varen parlar de la situació de les persones migrades LGTBIQI+, que van creuar la frontera de Ceuta aquest estiu. Varen parlar amb en Marwan, un jove de 21 anys, bisexual i del Marroc. Malauradament, la seva situació ha canviat des que varen poder conversar amb ell. Maia Colmenar, de les brigades de Apoyo Mutuo, què ha passat amb en Marwan?

Bé, en primer lloc, gràcies per voler saber més i per estar atents de la situació. Doncs mira, el dia 26 d'octubre, el que passa és que el Marwan es troba en situació de presó preventiva. I això és degut a que just el dia següent de fer-li l'entrevista que va sortir la setmana passada, doncs aquesta persona va rebre una agressió homòfoba, juntament amb altres companys amb les quines va pel carrer, I juntament amb un altre company de les que van rebre l'agressió, doncs, just després de rebre aquesta agressió homòfoba, doncs van ser acusades de robatori falsament. I aleshores, en comptes que la policia les escoltés fins a l'hospital, que és el que anaven a fer en un primer moment, aquestes persones van ser traslladades directament a la comissaria. On van ser detingudes i el matí següent es va fer un judici ràpid després del qual aquestes persones estan en presó preventiva. I quines respostes us estan donant la justícia? Bé, ha estat tot molt incert perquè nosaltres la nit de l'agressió vam voler denunciar i no se'ns va deixar. Però sí que es van recollir com les denúncies de la persona que va acusar-los falsament de robatori. I el matí següent es va fer un judici ràpid en què es va repetir aquesta operativa en la qual la persona que els estava acusant de robatori sí que va poder declarar. En canvi, nosaltres que teníem proves audiovisuals de l'agressió, no, no, no, no, les meves companyes no van poder presentar res, ni van poder parlar, ni van poder dir res. Aleshores, les notícies que tenim són que el dia 2 de desembre hi ha un judici en el qual aquestes persones sí que estan com sí que se les demana que compareguin com a. Com a testimonis i fins aleshores aquestes dues persones que ja estaven en un centre, que ja tenien la sol·licitud d'ajuda internacional demanada i acceptada, etc. Doncs bé, acceptada no n'estic segura, però demanada sí i pel fet de ser LGTB és bastant probable que els hi haguessin donat. Doncs ara es troben en presa preventiva i amb un risc molt més alt de deportació.

I ell, en Marwan i tot el grup que avança detinguts, com es troben ara en aquest moment? Heu pogut parlar amb ells?

Bé, amb en Marwano, amb el seu company que també s'ha detingut tan poc, sí que hem pogut parlar amb la resta de persones que van patir l'agressió homòfoba i que també són companyes seves. Doncs estan totis molt tocadis, amb molta incertesa perquè no sabem, ningú sap què passarà amb aquestes dues persones, però com ja he dit abans, el risc de deportació és molt més elevat. I jo, òbviament, amb totes les seqüeles que impliquen una agressió homòfoba del grau que va ser, que va ser amb violència física, verbal, i amb aquesta posterior falsa acusació. O sigui, del que s'acusa aquestes dues persones no és ni tan sols de robatori, sinó d'intent de robatori, perquè no van poder trobar cap prova segons la qual o cap corroborets que havien fortat res, perquè no ho van fer. Aleshores, doncs, només s'acusa d'intent de robatori, però pel fet de ser persones migrants sense papers, doncs això ja és suficient. Per poder-les posar en pressió preventiva.

Maia, com esteu treballant per poder ajudar tant el Marwan com el grup de persones que van patir aquesta agressió?

Bé, començo pel grup de persones, que és el més senzill, per dir-ho d'alguna manera. Intentem fer un acompanyament més estret del que estàvem fent abans, intentem anar demanant com estan. Evidentment, les seqüeles d'una agressió homòfoba són fortes i cadascú necessita el seu acompanyament i cadascú té les seves necessitats. Intentem fer pinya, intentem que també es puguin veure, però clar, ara ja com que ens costa molt quedar en qualsevol lloc públic perquè ja no sentim que res sigui un espai segur ni per ells ni per nosaltres, realment. I després, en el cas d'en Marwan i l'altra persona, doncs tenim un assessorament legal d'una advocada que ens està ajudant. I confiem en ella. Maia Colmenar,

de les vegades d'Apoyo Mutu, esperem que es pugui resoldre la situació d'en Marwan i d'aquest grup de persones i que acabi l'història bé i que aquesta situació es pugui arreglar i que pugui tenir un bon final. Moltíssimes gràcies per atendre'ns i mantingue'ns informades de la situació d'aquest cas. Moltes gràcies a vosaltres, així ho farem. I en un capítol on parlem d'altres històries per explicar, un lloc on les trobarem és en la sisena edició del Festival Endimaris de Sitges, que enguany arriba a la seva sisena edició. I per parlar-ne comptem amb el director d'aquest festival LGTBIQI+. Hola Owen, què tal, com estàs? Hola, molt bé,

moltes gràcies per convidar-me una vegada més. I res, aquí amb ganes d'explicar-vos cosetes

Loen John és el director del festival LGTBIQI més de cinema a l'Andimaris i és una edició que es podrà veure del 19 al 26 de novembre que hi podrem trobar enguany.

Ens interessa mostrar experiències diferents, persones que comencen a descobrir qui són, parelles que es resplanteixen, la seva vida i gent gran que vol continuar vivint en llibertat i volem que hi hagi pel·lícules que generin conversa. I res, per exemple, la pel·lícula inaugural, que serà censurada, de Mario Garza, que ens porta a una Navarra de l'any 1969, on una noia jove organista amb dislexia, després de perdre el seu germà, coneix la Miranda, i amb la que comença una relació en una època molt difícil, en ple franquisme, I res, està protagonitzada per Nerea Rodríguez i Sena Ortiz, que ens acompanyaran a la inauguració el dia 19 de novembre.

Doncs estarem al cas d'aquesta pel·lícula perquè té molt, molt, molt bona pinta. Una altra de les pel·lícules que podrem veure, i ara escoltarem un fragment de Bàrbara Forever.

Have you ever heard of a kind of film that's called experimental film? That's the kind of film I made.

Explica'ns una mica, Bárbara Forever, quin dia es podrà veure i de què va?

Bárbara Forever es podrà veure el dilluns, dia 23, com podem rememorar una mica qui va ser Bárbara Hammer, una cineasta pionera en la representació lésbica i ho fa a través de l'acció personal i de la mirada de la seva companya Floriburg. Ens permet parlar de les dones que han construït una història de cinema sovint poc visible. En el tema lèsbic també podem destacar The Education of Jane Cumming sobre dues mestres acusades de mantenir una relació lèsbica a Edinburgh del 1810. És la pel·lícula protagonitzada per Olivia Colman? No, Gimpa, és la pel·lícula que està produïda per Olivia Colman, juntament amb John Lithgow, de la directora Sophie Hyde, i posa en diàleg generacions d'una família i amb una persona adolescent no binària i un avi activista gay. Per tant, és bastant curiós aquesta relació familiar i de quina manera podem trobar una pel·lícula que parli d'una persona no binària que en tenien poques.

Doncs mira, anotades aquestes dues propostes. També torneu a tenir un concurs de curs. Quants s'hi han presentat, més o menys? Sabries dir-nos?

Doncs hem rebut un total de més de 200 curtmetratges, dels quals hem escollit 18 títols. Hi tenim un jurat, encapçalat per Enrique del Pozo, juntament amb la crítica Maria Dey, amb l'actriu Celeste González i el director Cristian Beteta, que va ser guardonat amb el Goya el millor curtmetratge de la darrera edició d'aquests premis.

L'any passat vam tenir visites internacionals. Aquest any també tindrem alguna visita destacada que també ens faci apropar-nos a Sitges?

Sí, l'any passat vam tenir el Russell Tovey, aquest any encara estem a punt de tancar una última data d'ara, perquè queden encara uns dies, i ens queda encara tancar una personalitat que no podem anunciar encara, per si de cas la seva agenda encara no ho permet. Però sí que tindrem, sobretot, molta presència catalana, per exemple, amb el David Moragas, que li farem entrega del Premi Andy Maris a Kilòmetre Zero, per un altre home, una producció catalana que es va estrenar ja fa uns mesos als cinemes i que és de les poques produccions de temàtica LGTBI que s'han pogut veure a sales aquest any, i així com a producció catalana. Després també li farem entrega d'un premi notífic a Xavier Daniel, que podem també recuperar el seu curtmetratge, Silencis, en una gala dedicat al cinema LGTBI català, que tindrà lloc el divendres, dia 27 de novembre, on també podrem veure la pel·lícula Els mals noms, de Marc Ortiz Paredes, sobre Florencio Plar, conegut com la Pastora, una persona intersex que va viure una època molt difícil durant la Guerra Civil.

Doncs ha notat que en tots aquests actes del Festival Andy Maris, un festival que es podrà veure a Sitges del 19 al 29 de novembre.

Owen John, director del Festival Andy Maris, un festival LGTBIQ+, que, escolta, sempre que hi ha un festival LGTBIQ+, audiovisual i de la nostra terra, intentem apropar-nos i que ens facin arribar les propostes. Perquè és molt important que puguem trobar històries que parlin de nosaltres i sempre ens agrada poder-vos recolzar. Ens acomiadem amb Baby Queen i el mític Want Me, un tema de la banda sonora de Herstopper, una sèrie que també podria ser fàcilment visible al Festival Andy Maris. Així que, Owen, estarem atents a aquesta estrella internacional que pugui venir i a les altres estrelles. Moltes gràcies. Us recolzarem i anirem al Festival Andy Maris. I també agrair-vos a tots que ens hagueu acompanyat fins ara. També a la Rosa Silloe que ens ha ajudat a la part tècnica. I a vosaltres dir-vos un parell de coses que podeu escoltar aquesta i altres antiques del Ja m'entens al web i a l'app de Catalunya Ràdio, a la plataforma 3CAT i a les diverses plataformes de podcast. I que si voleu ens escoltem la setmana que ve perquè. Bé, Ja m'entens.

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio.

Catalunya Ràdio. Catalunya Audio. Som podcast.